Prudència i respecte

Malevitx 1911

Amb coses com el silenci, la meditació, el coneixement d’un mateix, el creixement personal, cal ser molt prudents i també molt respectuosos. No es poden manipular, no es poden fer servir per a segons què, no es poden tractar com si fossin un remei contra l'estrès, per exemple. Si els executius i els treballadors estan estressats, cal trobar-ne les causes i corregir-les, no buscar-hi remeis externs. Aquestes causes són normalment aspectes estructurals de la nostra dinàmica econòmica i social: sobreviure sempre ha requerit un esforç, i l'organització social el que ha de fer és mirar de minimitzar la tensió creada per aquest esforç a base de ser més eficients davant del repte de la supervivència. Sovint l'estrès no és fruit de la mala fe per part d'un empresari sàdic o cobdiciós que mira d'esprémer al màxim els seus treballadors, sinó del fet que les empreses han de tirar endavant, han de sobreviure, i això no és gens fàcil, i genera entorns de tensió. Seria bo no oblidar l'estrès (per dir-ho amb la nostra lletja terminologia) del pagès davant de la sequera o del caçador davant la inexistència de ramats d'herbívors per a caçar: s'hi jugaven la pell... Cal, doncs, buscar plegats la màxima eficiència organitzativa que minimitzi les situacions d'estrès. Plegats vol dir amb la participació activa de tothom, i amb una comprensió col·lectiva de les tasques a dur a terme.

Hem d’evitar la manipulació indesitjable de conceptes que per ells mateixos són molt importants però que es poden desvirtuar segons com se’ls faci servir. No crec que conceptes com els esmentats al principi s’hagin d’incorporar al vocabulari empresarial. El que es constata actualment, com assenyala Jagdish Parikh, és que hi ha d’haver una confluència entre l’eficiència organitzativa i la realització personal dels qui formen part de l’organització. I que les organitzacions han d’esdevenir entorns on aquesta confluència esdevingui operativa. Considerar que el directiu ha de fer silenci, i des d'aquest espai de silenci mirar l'entorn com un observador imparcial, és utilitzar indegudament en el món empresarial un món conceptual important i positiu que pertany a un altre àmbit (el del treball espiritual). Posar aquest món al servei de la productivitat és inadequat, inoportú, desconsiderat, enganyós i inútil. El coneixement d’un mateix no ha de ser una eina, una habilitat professional.

Del que es tracta és de treballar amb persones madures, autoconscients, ben treballades, bones gestores del seu propi sistema neurosensorial, com diu en Parikh. Llavors la connexió amb ell mateix, amb el seu propòsit i els seus valors, la calma interna, la desimplicació, l’equanimitat de les accions ja flueixen soles, en formar part del procés personal dels implicats. El procés de treball amb un mateix cadascú el fa com vol, amb les eines que li van millor, i que són diferents per a cada persona. Voler establir fórmules màgiques que tot ho arreglen, ni que sigui amb components sublims com la meditació, és no enfocar bé les coses.

No és, doncs, a base d’exercicis de meditació que reduirem l’estrès, sinó creant, com dèiem abans, les condicions organitzatives per minimitzar-lo i evitant creure que és una malaltia que cal curar. Tenint present que una component d’esforç i tensió és inseparable de la lluita per la supervivència. Del que es tracta, repeteixo, és de mirar com ens ho fem tots plegats per minimitzar aquesta tensió. Jo no aconsellaria la meditació a un directiu per fer millor de directiu. Si la meditació forma part de les seves eines de treball personal, ell ho sabrà. I creure que l’oferiment d’espais de tranquil·litat a les empreses resol el problema de l’estrès és, si més no, d’una gran ingenuïtat. Insistint altre cop: els nivells d’estrès que es constaten en els entorns organitzatius deriven de la ineficiència organitzativa i de la incapacitat de les persones de treballar-se a elles mateixes, d’esdevenir persones madures i equilibrades. Per això l’alternativa més adient és el treball de la qualitat humana. És més eficaç aquesta tasca indirecta que mirar d’afrontar l’estrès com un mal que cal curar amb remeis.

També la gestió de les emocions forma part de l’enfocament de tractar l’estrès com una malaltia. Propugnar el desenvolupament de la intel·ligència emocional i espiritual dins de les empreses forma part d’aquesta confusió terminològica. Deixem a aquests conceptes tranquils, que vagin fent en l’àmbit que els pertoca, sigui la psicologia, sigui l’antropologia, sigui el que sigui. Però no els vulguem convertir en receptes d’èxit empresarial. Definir la intel·ligència espiritual com un saber tractar els propis pensaments, els sentiments i les emocions en relació amb els altres i amb un mateix és d’una gran confusió conceptual, i considerar que aquesta és la clau per saber suportar els nivells de pressió i l'estrès a què habitualment estem sotmesos esdevé proper a l’engany. La intel·ligència espiritual opera en l’àmbit de la nostra relació amb el misteri, amb la dimensió transcendent de la realitat, sempre desconeguda però a la que podem estar oberts, i això no pot ser mai remei de problemàtiques empresarials.

La incertesa provocada per la crisi no s’arregla amb una consciència d'un mateix més elevada. La incertesa hi és, i l’hem d’afrontar des de la solidaritat, des de la cohesió social. La retòrica psicologista o esoteritzant que diu coses com que la por genera por i resistències, i que l'optimisme, l'alegria, l'energia, generen una intenció i una realitat totalment diferent a les empreses, sembla retòrica de xarlatà. Creure que la realitat la creem nosaltres, que depèn de com ens hi posem, esdevé molt injust i cínic quan ens posem a la pell de segons qui, com fa poc ens recordava la Michela Marzano. El que hem de fer davant de la crisi és enfortir els nostres lligams col·lectius, estar disposats a compartir, fer més transparents i eficients les nostres estructures, ser solidaris, treballar amb intensitat i honestedat, crear climes organitzatius constructius, retornar a les prioritats essencials, viure amb austeritat, tornar a situar l’alta cultura en primer pla (alta cultura que no està renyida amb la màxima divulgació, però que es diferencia de la cultura de l’oci o l’entreteniment...). Creure que superarem la crisi amb mecanismes d’autosuggestió (allò de “què estic pensant en aquest moment, a què contribueix aquest pensament, quina emoció em genera, quin impacte tindrà el que jo faci des d'aquesta posició personal"...) sembla ingenu i desencertat.

De vegades es fa una gradació que considera que primer hi ha el management, després el lideratge i finalment l’espiritualitat: també aquest sembla un raonament qüestionable. Tant la gestió com el lideratge reben una forta incidència de la qualitat humana del directiu, del líder i també dels empleats i els seguidors. I la qualitat humana és una dimensió amb una complexa interrelació amb la sensibilitat i l’espiritualitat. Per tant, la connexió que hi pugui haver entre management i espiritualitat és indirecta, i no es pot treballar com si no ho fos, com si l’espiritualitat fos una eina directament aplicable al management o al lideratge.

Per acabar-ho de complicar, nosaltres considerem que l’espiritualitat està lligada a les religions. Les religions són les creacions històriques i socials dins de les quals s’ha plasmat i s'ha construït, de maneres molt diferents, l’espiritualitat. No veiem l’espiritualitat com a quelcom separat de la religió, sinó com a quelcom que la justifica, la dinamitza i li dóna veracitat: no hi pot haver religió sense espiritualitat, com tampoc no hi pot haver espiritualitat sense religió. La religió és el llenguatge que expressa l'espiritualitat, i les religions els diferents idiomes que el plasmen. Per treballar l'espiritualitat, el bon coneixement d'un o de diversos idiomes religiosos és fonamental. Les religions ens han donat accés a l'espiritualitat, l'han fet visible, fins i tot podríem dir que l’han generat; i alhora són eines per treballar-la, són llengües amb les que parlar-ne, són marcs comunitaris i rituals per a celebrar-la i compartir-la.

Identificar espiritualitat amb donar sentit a les coses, amb la transcendència del que fem més enllà de nosaltres mateixos, és poc exacte, barreja l’espiritualitat amb altres àmbits de la vida humana. El fet que hi hagi empreses amb propòsit, que més enllà dels propis beneficis siguin capaces de construir comunitat, està molt bé, però això no ens autoritza a dir que són empreses amb espiritualitat, o empreses espirituals. Identificar el fet que una cultura empresarial incorpori determinats valors tampoc no ens autoritza a aplicar-hi aquestes etiquetes.