dimarts, 27 de gener del 2009

Apunts sobre música clàssica



Macke 1911



Sobre el barroc, el classicisme i el romanticisme


A en Jepus Solà i Niubó


El període 1700-1850 és d'una fecunditat musical extraordinària. En ell es desenvolupen tres dels grans moments de la creativitat musical europea: el barroc [Albinoni (1671-1751), Vivaldi (1678-1741), Bach (1685-1750), Haendel (1685-1759), Rameau (1683-1764)], el classicisme [Haydn (1732-1809), Mozart (1756-1791), Beethoven (1770-1827)] i el primer romanticisme [Schubert (1797-1828), Mendelssohn (1809-1847), Chopin (1810-1849), Schumann (1810-1856)].

Són tres conceptes de la música diferents, que reflecteixen tres concepcions de la vida diferents. Sobretot tres concepcions de la relació entre els elements espontanis, irracionals, sentimentals de la vida, i els elements normatius, d'ordre, de racionalitat d'aquesta mateixa vida. Des de la nit dels temps, l'ésser humà ha tingut consciència de la seva naturalesa dual, d'una tensió interna que l'esqueixa, que és alhora la seva originalitat i la seva tragèdia. Ni àngel, ni animal, ell és conscient de tenir una doble naturalesa, expressada a través de múltiples mites, imatges i conceptes. El mite del centaure, el mite d'Icar, les contraposicions de matèria i esperit, cos i ànima (o ment), els conceptes de yin i yang (més rics que les simples contraposicions de masculí i femení, o de diürn i nocturn), de cel i terra, de forma i fons, de cultura i natura, d'ordre i llibertat, etc.

La hipòtesi que farem servir aquí és que el barroc tradueix la preponderància de la regla sobre l'emoció, el classicisme l'equilibri entre els dos elements, i el romanticisme la preponderància del sentiment sobre la norma. És una hipòtesi elemental, que no explica moltes coses i deixa molts interrogants oberts, però que pot ser útil per començar.

El segle XVIII és el del triomf de la norma en la cultura europea. Tot està absolutament reglamentat: la manera de vestir, la manera de comportar-se, la manera de fer la guerra, fins i tot la manera de matar-se: les regles que envolten els duels. Il·lustracions d'aquest esperit són pel·lícules com Barry Lindon o Les amistats perilloses. És l'herència de Lluís XIV: la societat està fascinada per haver arribat a establir refinadíssimes regles que organitzen tota la vida social i personal, i està molt satisfeta d'aquest "èxit", que considera com el més gran fruit de la civilització, el resultat al que han portat segles i segles de progrés. La forma esdevé la reina, i com més sofisticada millor: els rínxols i cargols del barroc arquitectònic, i tota la trama complexa i sofisticada de la música barroca, on de vegades sembla que l'important sigui fer elucubracions amb aquestes formes més que no pas fer-les servir per transmetre alguna altra cosa. El risc del barroc és, doncs, el formalisme: quedar tan fascinats per la forma que el fons quedi oblidat.

Davant d'això, els clàssics tenen una reacció suau, emprenent una mena de correcció lenta i gradual que passa per una simplificació i modernització de la forma -que continua tenint un paper molt important- i una reintroducció més palpable de l'element emocional, del fons. Arriben així a un estadi molt més equilibrat i harmònic. Som a la Il·lustració, preocupada per l'home però des del respecte a la norma (els prínceps il·lustrats alemanys, Caterina la Gran a Rússia, Carles III a Espanya...)

Però la dinàmica de les coses no és pas la de quedar fixades en els punts d'equilibri: es passa per ells, però continua cap a l'altra banda. I així el classicisme, que comença amb un predomini formalista, acaba anant a parar a un predomini emocional que dona lloc al romanticisme (Beethoven personalitza aquesta transició). A l'univers romàntic, l'afirmació és clara: prioritat de l'ésser humà, dels seus problemes i les seves emocions; les seves aspiracions i les seves lluites, la llibertat i l'amor. Cal trencar, depassar les normes, aquestes velles cotilles que limiten els moviments, i entrar en una creativitat lliure i expressiva de tota la gama de les emocions humanes. Som a la Revolució Francesa i a totes les que la seguiran en el segle XIX, som a la lluita contra l'aristocràcia i per la democràcia, per l'alliberament nacional (lord Byron morint a Grècia, tot i que de malaltia), som a l'exaltació de l'individu. El risc del romanticisme és l'informalisme: prescindir de les formes pot deixar a l'home nu, desprotegit davant la dura realitat, que no sempre és dolça com a l'estiu sinó que pot ser feridora com una tempesta de neu. L'home desemparat esdevé llavors fràgil davant de la malaltia -els romàntics morien joves i malalts-, davant dels sentiments desbordats -quants drames, quantes solituds, quants suïcidis...-, davant del vici o la passió desfermada.

Aquesta és una dinàmica constant: la dialèctica entre fons i forma, entre yin i yang, és una dansa que no para, un joc d'alternances on ara veiem més l'un i ara veiem més l'altre, però el conjunt sempre és al darrera. Si mires a una parella girar ballant un vals, veuràs l'esquena del noi, després tots dos de perfil, després l'esquena de la noia, després altre cop el perfil però invertit, i així anar fent. El barroc és l'esquena del noi, el classicisme el perfil, el romanticisme l'esquena de la noia (més tard tornarà l'esquena del noi amb el puritanisme victorià, reacció virulenta contra els "excessos" romàntics; serà el realisme literari de Dickens, Balzac o Zola (¿hi ha un fugaç moment d'equilibri entre el romanticisme i la reacció victoriana? Caldria esbrinar-ho. De vegades els dansaires giren tan de pressa que no el veus...). Un altre equilibri ens durà a l'impressionisme en sentit ampli (Monet, Van Gogh, Gauguin, els "fauves", Die Brucke, Der blaue Reiter, Mondrian, Matisse, Débussy, Ravel) i després altre cop l'esquena de la noia amb el surrealisme (Miró, Max Ernst), l'expressionisme (Kokotscha i els alemanys, Xostakovitx) i l'abstracció (de Kandinsky a Pollock, Schönberg-Berg-Webern): altre cop fora les normes (i aquest cop a lo bèstia!) I anar fent...

Aquí es barreja la música amb altres arts (pintura, literatura) per fer anar l'aigua al nostre molí. A l'hora de la veritat tot és molt més complicat, i depèn de la disciplina artística concreta que tractem, del país, de l'artista... Les hipòtesis, sempre esquemàtiques, no tradueixen mai la complexa i imprevisible realitat. Però de vegades són un guió, un esquema, que permet comprendre certes coses, establir certes relacions, ordenar les peces de manera que resultin reveladores. Les hipòtesis no pretenen ser veritables (fidels reflexes de la realitat), sinó útils (eines -els francesos en diuen outils- que ens ajudin a moure'ns millor en la realitat, a descobrir-ne certs aspectes).

Tornem al principi. El barroc seria elaboració formal, el que no impedeix que Bach pugui transmetre a través d'aquesta forma (¿a pesar de la forma? ¿gràcies a la forma, a les restriccions i disciplina que la forma imposa?) enormes dosis d'espiritualitat. El classicisme és un preciós, inestable i passatger equilibri, i potser per això ens fascina tant. El romanticisme és una explosió, un desbordament dels sentits i els sentiments. Son tres idees-força, tres estereotips que poden ser útils per familiaritzar-nos i entrar més fàcilment en la música del període 1700-1850. Quan hi haguem entrat, ja podrem oblidar aquests estereotips i limitar-nos a gaudir de la música i a descobrir tot el que ella ens diu directament.



(escrit de Raimon Ribera del gener del 2000)