Feminitat de la mort

Delvaux 1944

Si més no a les cultures llatines, la mort és femenina. I és bonic que així sigui. És un “ella”, el que ens ve a buscar. La feminitat de la mort la fa més acollidora, fins i tot li pot donar un punt de tendresa, i l'allunya del caràcter terrible, tètric, patètic que de vegades li donem. La mort pot ser fins i tot amable. Ella fa la seva feina, una feina imprescindible d'acord amb la nostra naturalesa d'animals que naixem i hem de desaparèixer, substituïts per noves generacions. Això permet als éssers vivents adaptar-se millor a l'entorn i augmentar les possibilitats de supervivència de l'espècie, tot i que sabem que també les espècies acaben desapareixent. Els que moren, però, són els individus concrets, acompanyats per aquesta dama que ens ve a buscar i ens diu “L'hora és arribada! Marxem!”

O potser no és això el que diu. Potser diu “L'hora és arribada! S'ha acabat!” En què quedem, doncs, “marxem” o “s'ha acabat”? Marxem vol dir “anem a un altre lloc”, canviem d'ubicació”, però sense que desapareixem. El lloc de destí? El paradís, presentar-se davant la divinitat, l'altre món, la vida eterna. Cap lloc precís, només fastuoses denominacions simbòliques. Boniques, atractives, prometedores, però tan inconcretes i inimaginables... Potser perquè aquestes denominacions no estan destinades a descriure el que hi ha més enllà de la mort (aquest hipotètic lloc d'arribada) sinó que són maneres simbòliques de parlar de la vida, de la nostra experiència vital, són eines per ajudar-nos a viure millor. I que hem aprofitat per mirar de parlar del després de la seva vinguda.

Tornem al dilema: “marxem” o “s'ha acabat”? Racionalment, ho tenim clar: s'ha acabat. La raó no ens vol enganyar, això no forma part de les seves pretensions. Per això de vegades diem que la raó és freda, implacable, indiferent, insensible. Per a la raó, la mort no se'ns emporta enlloc, simplement ve a anunciar-nos el final del trajecte. La nostra espurna s'apaga, la nostra bombolla de sabó esclata. Ha estat bonic mentre ha durat, però ara s'ha acabat. Res més a fer, enlloc on anar, simple desaparició, simple dissoldre's en la matèria còsmica, simple desfer-se i deixar que els nostres àtoms s'escampin i la nostra ment o consciència s'apagui amb la desaparició del nostre cervell.

Però la capacitat simbòlica que hem desenvolupat com a éssers culturals es resisteix a desaparèixer. No s'hi conforma, no li lliga amb l'experiència viscuda. Els humans, conscients com som, voldríem sobreviure, ser per sempre. Sobretot voldríem que perdurés aquesta consciència de la qual estem tan orgullosos. Si hem de renunciar al cos, hi renunciem: al cap i a la fi és limitat, imperfecte, fràgil; està malalt, envelleix, té sovint defectes de fabricació (ni que només sigui a nivell estètic). Però la ment, la consciència, l'esperit, l'ànima... ai, això sí que mereix no desaparèixer, diem! I llavors fem servir construccions simbòliques destinades a viure com cal, a viure dignament, i les projectem, ni que sigui forçant-les una mica, per tal que ens permetin imaginar la possibilitat de pervivència. I llavors la mort passa a ser simplement algú que ens diu “marxem” i que ens obre la porta a aquest altre àmbit.

De fet, ella ni tan sols ens acompanyarà: aquesta tasca està destinada a uns altres éssers simbòlics, els àngels; ells seran els encarregats de portar-nos al paradís, de portar-nos davant de la divinitat. La mort es quedarà aquí, acomplint la seva ineludible tasca, portant la seva dolça o tràgica tristesa a tots els humans. Amb gentilesa o amb violència, amb acceptació o amb refús, en la pau o en el dolor, ella vindrà, implacable.