Buit ideològic

Sam Francis 1959

Es diu que el procés ha suposat l'afebliment de molts partits polítics, com a mínim Convergència, el PSC, Iniciativa per Catalunya i els Comuns. També ha afeblit altres entitats i institucions, a les quals els costa suportar la tensió derivada de la radicalització de posicions que acompanya al procés. De tot això ja se n'ha parlat, no cal insistir-hi.

Un àmbit que fins ara semblava no haver estat gaire afectat per aquesta tensió és el de les dues grans organitzacions sindicals, CCOO i UGT. Seria molt important que això continués essent així, i que aquests sindicats poguessin continuar jugant un paper de pont, de cohesionadors, sense esberlar-se ni decantar-se cap a una banda.


Això es veurà dificultat, però, per un problema de fons de les grans organitzacions sindicals actuals: el seu buit ideològic. Històricament vertebrades pel marxisme, la crisi i dispersió d'aquesta tradició de pensament les afecta profundament. Però com que no s'ha incorporat cap altre corrent de pensament que pogués dialogar amb el marxisme i complementar-lo o transformar-lo, la realitat es mou entre la manca d'ideologia i restes disperses d'un marxisme envellit i poc vertebrat. Hi ha dos corrents, com a mínim, que podrien contribuir a omplir aquest buit ideològic (deixo de banda el feminisme i l'ecologisme perquè els considero ja incorporats a la globalitat del pensament progressista). Un d'aquests corrents tindria com a referents les figures d'Alfonso Carlos Comín i Nepo García Nieto, i es remetria al diàleg entre marxisme i cristianisme. A aquestes figures caldria afegir-hi les persones que els van envoltar a l'hora d'impulsar el diàleg cristiano-marxista en el si del PSUC i a l'hora de vertebrar Cristians pel Socialisme (CPS). En aquell moment la identitat de cristianisme i marxisme no es qüestionaven, es donaven per suposades, i el que contava era la seva interinfluència teòrica i pràctica. Ser fidels ara a aquests referents requeriria un esforç addicional exigent, com és el de repensar des de l'actualitat tant el marxisme/socialisme com el cristianisme, i situar el diàleg en el context més ampli que suposa el diàleg entre les tradicions religioses i els moviments espirituals amb l'humanisme laic progressista. I això només ho pot moure gent de menys de 50 anys. Els vells que vam viure aquell període podem -i ens agradaria- fer aportacions des dels marges, però no ser els impulsors d'aquesta dinàmica.

L'altre corrent que podria ser rellevant a l'hora d'omplir aquest buit ideològic és el que es podria vertebrar al voltant de l'interès per les humanitats, no només en el seu sentit tradicional sinó com a articulació d'un interès de fons i simultani per diverses disciplines com són la història, la filosofia, la reflexió sobre l'art (i les diverses pràctiques artístiques) i la ciència. A casa nostra hi ha també referents en aquest àmbit (per exemple, gent com en Jordi Llovet, l'Institut d'Humanitats i el grau en Humanitats de la UPF) però caldria fer-ne una formulació adaptada a les necessitats i possibilitats de la classe treballadora i el sindicalisme per tal que pogués ajudar eficaçment en aquesta tasca de recreació ideològica.

Aquest buit ideològic és perillós, tant perquè afebleix la identitat sindical com perquè pot facilitar la penetració en els grans sindicats d'influències populistes (que a Catalunya poden ser influències independentistes), així com d'influències espiritualistes poc revisades des d'un punt de vista crític. Uns sindicats sense un profund i vibrant debat ideològic corren el risc de centrar-se en la seva supervivència com a aparells, posant l'accent en el seu paper de defensors d'interessos corporatius. Uns aparells insegurs, que noten les seves febleses, i que per compensar aquesta inseguretat han d'estar fent constants invocacions a la seva gran qualitat i el seu gran paper (una mena de patriotisme organitzatiu).

Tornant al principi, no seria estrany, doncs, que també els sindicats acabin tensionats pel procés, fet en part ja experimentat. L'adscripció a ERC d'alguns dels seus dirigents sembla apuntar en aquesta direcció. És ben legítim que un dirigent sindical militi políticament on vulgui, però cal tenir en compte que l'ambigüitat i la contradictorietat que han caracteritzat ERC tant històricament com en l'actualitat no afavoreixen la protecció dels sindicats davant del risc de tensionament intern i del consegüent afebliment. I uns sindicats més febles comporten una societat més feble.

Ara i aquí

Chagall 1963

"Les religions són per viure millor ara i aquí, no per sobreviure a la mort i perdurar en un hipotètic més enllà. Considerar que serveixen per ambdues coses és més aviat wishful thinking."

(tuit d'en Rai de 11.11.2019)

Veritat viscuda

Vuillard 1893

"Une œuvre d'art n'expose pas une vérité préétablie; elle incarne une vérité vécue."

"Una obra d'art no exposa una veritat preestablerta; encarna una veritat viscuda."

André Maurois (1885-1967)

Pal·las Atenea

"Pal·las Atenea era pels antics grecs el símbol del coratge i comprensió masculins units al sentiment i la saviesa instintiva femenins.

(...)

Ella sap que, si la justícia civilitzada i la raó són identificades amb els valors Apol·linis com els únics bons, la destructivitat de les antigues deesses mare farà erupció com a mal sense precedents per a la humanitat. L'"assassinat" de l'instintiu i l'irracional per part de la consciència civilitzada acabarà finalment enverinant-ho tot, amb esclats de fúria i matances en una escala col·lectiva infinitament pitjors que el feu de sang personal, tal com nosaltres, avui, sabem molt bé. Atenea, per tant, en representació dels seus ciutadans, ofereix a les furioses deesses acceptació i amor.

(...)

Només l'"Atenea" dins nostre pot portar a terme la reconciliació. Però com ho hem de fer nosaltres com a individus per fer néixer aquest símbol reconciliador? (...) Per a aquells de nosaltres que s'hagin identificat amb el punt de vista Apol·lini, és un camí llarg i dificultós, que demana una honestedat indagadora i coratge. El primer pas és certament treure'ns del damunt la idea que hem deixat enrere la llei de l"l'ull per l'ull". Hem de manifestar el deliri que, per perdonar els nostres enemics d'acord amb l'ètica cristiana, només cal comportar-se exteriorment de manera civilitzada, sense preocupar-nos sobre què està fent la nostra fúria reprimida. Cada vegada que ens sentim ferits o enfadats o ressentits envers una persona, una circumstància o fins i tot un objecte material, sorgeix un desig d'infringir un mal equivalent, per inconscients que siguem d'aquest fet. Hem patit una petita mort i el desig de matar segueix, perquè és part de la naturalesa de la psique cercar sempre la restauració d'un equilibri. Peticions refusades, esforços frustrats, humiliacions reals o imaginades, totes nodreixen el desig d'una petita "neteja" (...). Però la nova injúria n'implica una altra, i així sense fi. El fet que la ofensa és invisible no fa més que augmentar la seva força. Marit, muller, infants o amics poden ser conduits per aquesta venjança oculta a tota mena de foscors.

La resposta cristiana és parar l'altra galta, però si ens aturem aquí ens perdem tot el significat del missatge de Crist i només fem que caure més profundament en aquesta mortal amenaça de pau per repressió. Si parem l'altra galta, no estem per això alliberats de la llei de la psique, que demana una mort per una mort. (...) El veritable "parar l'altra galta" és el ple reconeixement d'aquesta llei juntament amb la voluntat d'acceptar la necessària mort dins nostre, que és l'única manera de prevenir que sigui infringida a algú altre, conscientment o inconscientment. (...) Aquesta llei d'una mort per una mort ha de ser acomplerta per l'individu injuriat mateix, pel propi reconeixement del fet que la culpabilitat de l'altre és també en un sentit profund la pròpia, i per consentiment propi, enmig d'un ressentiment potser legítim, pagar el preu, morir una mica a la petició de justificació i immunitat. (...) L'única fi d'aquesta cadena de sang per sang rau en la voluntat individual de pagar amb la pròpia sang per cada injúria que manté. Aquest i només aquest és el camí cap al descobriment de l'Atenea interior, el poder que pot afrontar les fúries de l'inconscient amb amor, i així descobrir al cor  de la fúria mateixa el gran poder nodridor i donador de vida de la Mare interior que tot ho perdona."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 7.

Vida

Rouault 1916

"La vie est trop courte pour être petite."

"La vida és massa curta per ser petita."

André Maurois (1885-1967)

Mort i amor

Brueghel 1562

"La revoltant implacabilitat, rotunditat i irreversibilitat de la mort ens hauria d'ajudar a estimar més els vivents que ens envolten."

(tuit d'en Rai de 25.11.2019)

Imatges de Tremp

Quatre imatges del retaule de l'església de Santa Maria de Valldeflors, a Tremp (Pallars Jussà).

Fiabilitat i credibilitat

Agnes Martin 1977

"Els científics experimentats saben, és clar, que en la recerca el progrés real és lent i penós i que moltes observacions experimentals i argumentacions plausibles no duren gaire sota un qüestionament expert. Si la ciència ha de desenvolupar-se, s'ha de depurar contínuament de concepcions errònies, bogeries i errors pràctics: cal preservar una provisió central de coneixement absolutament fiable al qual recórrer a l'hora d'avaluar idees noves i sobre el qual edificar molt lentament i amb cura. Per tal que la ciència pugui mantenir la seva fiabilitat i credibilitat, s'espera que cada científic exerceixi una vigilància crítica sobre la seva pròpia obra in sobre les afirmacions dels seus contemporanis."

John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science (1978)

Marc Aureli IV, 3: Centrats i lliures

"Sobretot, no et descentris ni estiguis en tensió, ans sigues lliure i mira les coses com a humà, com a ciutadà, com a ésser mortal. Tens a l'abast de la mà dues consideracions que et poden ajudar. Una, que les coses no afecten a l'ànima, sinó que romanen a fora, immòbils, i les pertorbacions neixen només de com les vivim. L'altra, que tot el que veus, d'aquí molt poc temps canviarà i deixarà de ser."

Marc Aureli, Meditacions, IV, 3

Benésser

Masaccio 1425

És clàssica la distinció entre "tenir" i "ésser", popularitzada per l'assaig de 1976 d'Erich Fromm (1900-1980) Tenir o ésser (en anglès To Have Or to Be; en castellà Del tener al ser), que subratlla la preferència pel segon dels termes. Hi seria propera la distinció entre "estar" i "ésser", i aquí també hi hauria consens en la preeminència del segon terme. Però no és fàcil traduir això en la nostra quotidianitat: quan trobem algú li preguntem "com estàs?"; seria massa complex preguntar "com ets?"...

Aquesta complexitat no ens ha de descoratjar, però, a l'hora de mirar de subratllar la importància de la distinció. Una concreció d'això la trobem en l'ús del terme "estat del benestar" o societat del benestar", una de les etiquetes que utilitzem per descriure les nostres societats actuals a occident. Ja sabem què vol dir, i és una noció ben positiva. Però això no treu que no puguem aspirar a una altra cosa, a un model de societat que aniria més enllà d'aquest, i que hauriem d'assenyalar com a "societat del benésser". És menys intuïtiu, però rellevant.

Una magnífica caracterització d'aquest "benésser" la feia l'enyorat doctor Jordi Gol al seu text El benestar, la joia i la salut publicat a Qüestions de Vida Cristiana n. 96 d'abril del 1979. Hi deia el següent: "El mot proposat és el de "benésser", que posa l'accent en els estrats més profunds i personals  de la satisfacció i no als accidentals i superficials. El benésser és compatible amb tota mena de malestars mentre el nucli de la personalitat no sigui afectat: malgrat un dolor físic o un contratemps social, per exemple, hom pot continuar essent personalment feliç, o si més no gaudir d'un estat d'ànim satisfactori. El benésser equivaldria a l'harmonia personal amb un mateix i amb els altres, a l'establiment d'una relació positiva amb la realitat, tant amb la realitat que ens envolta com amb la que hom descobreix al seu propi interior. Relació positiva no vol pas dir relació passiva, relació resignada, ni tan sols relació amistosa. Vol dir més aviat relació no basada en el ressentiment ni en la frustració, sinó que des d'una perspectiva realista sigui constructiva, que faci créixer, que provoqui respostes maduradores i creatives, personalitzadores. Que estimuli a modificar la realitat i almenys o alhora a modificar l'actitud davant la realitat. I que tot això sigui sentit com una satisfacció."

Us imagineu una societat el propòsit de la qual fos generar persones situades en aquesta perspectiva, en aquesta dinàmica? Això sí que seria una proposta social valuosa, que permetria entrar en una superació del la societat del benestar, de la qual prou veiem les limitacions tot i ser conscients de la importància bàsica de la supervivència material i d'un cert confort vital per a tothom. Quan ens queixem de manca de propostes col·lectives innovadores, la "societat del benésser" en seria una de magnífica.

Inseguretat

Vuillard 1899

"Potser la por més universal que tenim tots sigui la por a la pèrdua de la seguretat. El més petit coneixement de la psique ens desvetlla el fet que només fent front a aquesta por i donant un consentiment fonamental a la inseguretat, en qualsevol context, podem aspirar a conèixer el veritable alliberament de l'ansietat."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 6.

Dos camins

Rouault 1930

"El suplement simbòlic obre, en efecte, dos camins, dos mètodes: l'un és el que pot recórrer el simbolisme religiós, o les formes de revelació d'allò simbòlicoreligiós; l'altre és el que pot transitar el mode de producció de l'art, o de les arts. Hi ha, doncs, un ús religiós del simbolisme i un ús esteticoartístic que s'han de recórrer en la seva germandat i distinció radical."

Eugenio Trías a Filosofia del límit, revista Nexus n.24 de juliol del 2000.

Classe treballadora

Sam Francis 1954

La classe treballadora no sembla tenir prou fam de cultura. Potser algun treballador sí, però com a col·lectiu més aviat sembla xuclada per la supervivència, una mica de consum, una mica d'entreteniment i un cert afany de no perdre el seu modest benestar. És comprensible, el dia a dia és molt absorbent i incert. Però això fa difícil que pugui jugar un paper capdavanter en la transformació de la societat.

L'ha de jugar, aquest paper? Això no està predeterminat. El podria jugar, però l'ha de voler jugar. I això demana una certa ambició en el terreny de la cultura i els valors. I unes ganes de proposar un nou model de societat fonamentat en aquests valors. El que vol dir una certa generositat i una certa ingenuïtat (el món no el canvien els astuts, els calculadors). I això a nivell col·lectiu (a nivell individual n'hi ha molta, de generositat i d'ingenuïtat entre els treballadors).

De la lluita per defensar els seus interessos, necessària i legítima, no en surt necessàriament en la societat actual aquest altre paper de portadora de canvi social. Si més no, en el món occidental; potser en altres societats encara pugui ser diferent.

Qui pot impulsar aquesta acció com a col·lectiu de la classe treballadora? Els sindicats i els partits d'esquerres. Si hi ha noves instàncies que ho poden fer, a hores d'ara no en soc conscient.

Amor i ritu

Bissier 1965

"La relació humana és ritual quan el proïsme és alguna cosa més que un objecte; l'amor humà és un ritu quan es descobreix que la persona no és solament un objecte de plaer ni tan sols d'amor, sinó una relació constitutiva que permet al jo de ser jo, i al tu de ser tu."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 384

Aspecte de bogeria

Agnes Martin 1955

"Si has mantingut dirigida l'atenció cap a les novetats del pensament durant la teva vida, hauràs observat que gairebé totes les idees realment noves tenen un cert aspecte de bogeria quan es formulen per primera vegada."

Alfred North Whitehead a Science and the Modern World (1925)

(citat per John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science, de 1978)

Marc Aureli VI, 3: Mirar a fons

"Mira a fons: que de res et passi desapercebut ni allò que li és específic ni el seu valor."

Una altra traducció: "Mira a fons; que de res se t'escapi ni la seva peculiar qualitat ni el seu mèrit."

Marc Aureli, Meditacions VI, 3

Diàleg interreligiós

Chagall 1963

Des de posicions fonamentalistes/literalistes, el diàleg interreligiós no té cap sentit (a no ser que sigui per "quedar bé", per cobrir aparences, cosa que el desnaturalitza). Des de posicions SBNR (spiritual but not religious), tampoc. Des de posicions atees/no creients, tampoc (a no ser que sigui per utilitzar-lo políticament, cosa que també el desnaturalitza). Només té sentit des de posicions simbolistes (interpretacions simbòliques de les religions), les quals són actualment massa minoritàries i disperses com per assolir una massa crítica que permeti impulsar-lo. No és estrany, doncs, que el diàleg interreligiós no figuri a l'agenda de temes d'actualitat; són mals temps per al diàleg interreligiós.


Fa dotze anys vàrem dedicar un petit llibre al tema, El diàleg interreligiós (Fragmenta Editorial, 2007). Ja hi dèiem que hi havia "reticències de molts sectors religiosos al diàleg interreligiós. Reticències no sempre explicitades però sí practicades: avui en dia no queda bé proclamar-se contrari al diàleg interreligiós, però en canvi es pot no impulsar-lo, no practicar-lo, generar un mur de silenci entorn d'ell. De fet, és coherent i lògic que els sectors que mantenen concepcions literalistres, objectivistes, de la religió, sectors que no assumeixen que tot allò que puguem formular al respecte és sempre símbol, creació humana, amb tota la gràcia i la limitació del símbol, i que no pot ser erigit en veritat objectiva de validesa universal, mantinguin posicions reticents respecte al diàleg interreligiós. O bé que el redefineixin a la seva manera, reivindicant, com fa sovint l'Església catòlica, la seva pròpia concepció del diàleg interreligiós.

Per dir-ho més clar: el diàleg interreligiós és perillós. Remou les aigües estancades, remou les concepcions, obliga a preguntar-se a un mateix: a veure, jo com veig i visc el fet religiós? Si algú vol estalviar-se aquestes preguntes, que no s'endinsi pels camins del diàleg interreligiós. No només porta a conèixer l'altre, sinó a qüestionar-se un mateix. No és només aprendre, informar-se, ampliar horitzons: és endreçar la casa, moure mobles que feia temps que no tocava ningú, i descobrir que alguns estan corcats i es desfan a les mans. El diàleg interreligiós és exigent, incòmode, interpel·lador."


En aquests dotze anys l'interès pel diàleg interreligiós encara sembla haver anat minvant. No hi ha prou interès per plantejar-se què s'entén per religió, i sense això no es construeix un fonament sòlid per al diàleg interreligiós. És un mal senyal, un indicador de les febleses ideològiques del nostre temps.

Nonell

Nonell 1901

La sala Nonell (1872-1911) del nostre Museu virtual.


https://photos.app.goo.gl/hKDR3fHVU3hgw3NS6

Dir d'un artista que era "una bèstia" sona una mica estrany, però jo ho considero un gran elogi. I Nonell era una bèstia. Quina llàstima que morís de tifus als 38 anys!

Va deixar unes 200 pintures. Però diuen que sota de cada una d'elles n'hi ha moltes més; tenia el costum d'anar pintant capes diverses fins que l'obra el satisfeia prou.

Pocs de tan potents i lliures com ell.

Impacte

Hammershoi 1892

Tota relació amorosa modifica profundament la personalitat del que l'experimenta. De vegades el fa millor, de vegades el fa pitjor, de vegades no el fa ni millor ni pitjor, però sempre el fa diferent.

Hestia

"La Deessa de la Terra a l'antiga Grècia era Hestia, una verge. El seu nom romà era Vesta i el foc sagrat de la ciutat era a cura de les Verges Vestals. Això té un profund significat per a nosaltres. L'escalfor principal d'una llar serà una qüestió d'emocions fugaces -encenent, apagant, escalfant massa o massa poc- si la dona que té cura de la llar de foc no està en contacte amb la seva virginitat; si no nodreix els valors emocionals fonamentals de la part d'ella mateixa que és "verge" en l'antic sentit de la paraula, ja que originalment volia dir "la que és una-en-ella-mateixa". Filó d'Alexandria va dir que quan una verge jeia amb un home esdevenia una dona, però que quan Déu començava a penetrar la seva ànima, aquella dona esdevenia altra vegada verge.

En la mesura, doncs, en que una dona s'ha trobat a ella mateixa com a separada, una-en-ella-mateixa, ha deslliurat la seva vida emocional de la possessió i la possessivitat, només en aquesta mesura pot ella portar unitat a la família al voltant de la llar de foc. Ni que visqui físicament sola, la imatge es manté.  En la mesura que creix cap a aquesta maduresa de sentiment tindrà cura de la llar de foc de dia i de nit, com les Verges Vestals tenien cura de la llar de foc de la ciutat.

La virginitat de la Mare de Déu, un concepte tan prim quan es confina al pla físic, agafa el seu ple i aclaparadorament bonic significat quan comencem a ser conscients d'aquestes coses en la nostra ordinària vida diària. Cap dona no ha trobat una veritable relació amb un home o el significat real de la maternitat fins que també en alguna mesura s'ha trobat a ella mateixa conscientment com a verge - una-en-ella-mateixa. Farem bé de recordar en aquest punt el símbol de la prostituta sagrada en els antics misteris de la dona, ja que el sentit convencional de la virginitat com un refús de l'experiència sexual es fa present tan fàcilment al nostre pensament. El lliurament per part de la dona del seu cos al "desconegut" en el temple ens recorda l'estranya veritat paradoxal que una dona no pot esdevenir "verge" en el sentit conscient fins que és capaç d'un lliurament total d'ella mateixa, en cos i ànima. Ha de cremar els focs de l'instint, i llavors voler donar-se totalment al "desconegut", això és, on les seves emocions no estan implicades, o potser, com ha dit Esther Harding, a fer la cosa més difícil per a la ment femenina, permetre's a ella mateixa estimar amb tot el seu ésser algú de qui sap que no pot esperar cap retorn, cap fruïció.

L'experiència de la virginitat no és una cosa freda. Pot ser viscuda amb una intensitat ardent en moments en que el cos està inflamat amb desig insatisfet, sempre que se sigui conscientment coneixedor que aquest desig, si és resistit i contingut, consumirà les demandes de la nostra concupiscència, tot proclamant la bellesa de l'instint i la seva validesa. Una experiència d'aquesta mena te una mena de netedat i puresa que és l'essència de la veritable virginitat.  Aquestes coses ella només les pot fer quan comença a viure la vida simbòlica - entrant al temple i esdevenint una prostituta en ell. D'ell ella en surt com a verge i la llar de foc cremarà allà a qualsevol lloc on ella es trobi i molts en seran escalfats i enfortits.

Res d'això, però, pot fer-se real en ella si negligeix la seva essencial femenina semblança amb la vaca. Ha de produir llet, no només beure'n. A través de totes les seves experiències, de verge a dona i a verge altra vegada, ella ha de constantment pair l'herba verda de la seva experiència terrenal i donar la llet de la seva escalfor femenina a tot aquell que la munyeixi, no escatimant-la a la gent, sinó simplement deixant-la anar al toc dels dits del munyidor.

Finalment els focs del desig, de la imaginació, del cor, tots els focs menors de la nostra experiència, ens porten al foc purgador del sacrifici. Jung ha dit que en algunes tradicions la creu és un símbol del foc, i això pot ser degut a l'associació amb el fregament de dos pals per produir foc. Els primitius els consideraven com a masculí i femení. Es troben, i el fregament, la fricció entre ells, porta el foc de la vida a la terra. La creu cristiana es, certament, el gran símbol del foc del sofriment. "Qualsevol que sigui a prop meu és a prop del foc", diu una dita apòcrifa del Crist. Arriba un moment en que ja no és una qüestió de tenir cura de focs, de trobar combustible, sinó  d'esdevenir nosaltres mateixos el combustible, caminant amb els ulls oberts cap a dins de les flames.

En els nostres somnis trobem imatges de totes les diferents menes de combustible que determinen la naturalesa del foc de les nostres vides, la direcció de tota la nostra energia psíquica. Somnis de focs cremant i destruint indiscriminadament ens parlaran del furor de les emocions no reconegudes en l'inconscient; somnis dels focs a terra encesos en els llocs que no toca o de forns en el soterrani, tant amb flames sortint-ne com freds com a pedres, ens avisen de fixar-nos en la "virginitat" dels nostres sentiments; somnis de foc coent menjar parlen del procés de transformació alquímica que està tenint lloc i espelmes cremant constantment desvetllen una pacífica devoció. Podem veure una llum ardent en la foscor, il·luminant, portant consciència, o un foc en el que crema un símbol d'alguna vella actitud que ha de ser sacrificada. De vegades arriba un gran somni del foc en el qual hem d'entrar voluntàriament i oferir-nos.

A través de la "cura de la vaca" totes aquestes imatges poden ser "perpetuades" i experimentades com a realitat diària. Llavors certament el "gran-sol-interior" comença a sortir i a il·luminar les quatre direccions del món, la quàdruple totalitat de la persona individual. Així podem finalment arribar a conèixer "la condició de completa simplicitat" de la que parla T. S. Eliot a Els Quatre Quartets on "el foc i la rosa són u"."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.

Funció de la filosofia

Léger 1927

"Avui sabem que la filosofia no ens solucionarà cap problema de gran envergadura, no resoldrà l'enigma del sentit de la vida, però sí que li podem demanar que ens ajudi a plantejar i a formular més bé els problemes que ens preocupen, cosa que, en una època d'acceleració i irreflexió creixents com la que vivim, no crec que sigui cap funció menyspreable."

Victoria Camps a Per una filosofia pragmàtica, revista Nexus n. 24 de juliol del 2000

Justícia i injustícia

Sam Francis 1958

"(...) si la justícia implica una "passió apagada", la injustícia, al contrari, implica una passió intensa; a més, la injustícia atia un fort sentit de solidaritat.

La tesi és que el sentit de la justícia és una passió apagada, ben al contrari del sentit encès d'injustícia, que desperta la passió. El que ens dol i ens empeny a l'acció no és la justícia, sinó la injustícia.

La solidaritat com a força al servei de la moral és sobretot una força al servei d'una política de lluita contra la injustícia, i no tant una força per lluitar per la justícia. El que va impulsar l'abolició de l'esclavitud, per exemple, va ser un fort sentiment negatiu d'injustícia i no tant un sentit positiu de justícia.

Existeix un asimetria moral entre oposar resistència a la injustícia i perseguir la justícia: la primera és més urgent i més important. Però, a més, hi ha una immensa asimetria psicològica. Lluitar contra la injustícia és molt més concret que no pas perseguir la justícia basada en principis abstractes, els quals no empenyen més la gent a lluita per la injustícia que els màrtirs a cantar entre les flames. Així, per exemple, un sistema d'impostos progressius és un principi positiu de justícia, però és un principi altament abstracte per a la majoria de la gent. Quants de nosaltres sabem quin és el nostre tram impositiu o quants impostos paguem en comparació amb els altres? En canvi, el sentit d'injustícia flagrant de l'exempció fiscal per als nobles i els clergues i de carregar tot el pes de la tributació sobre el tercer estat va ser prou fort per provocar una revolució a França.

Així, doncs, a quina conclusió arribem? A grans trets, la injustícia flagrant és una força poderosa per crear un sentit de solidaritat, sobretot entre els qui la pateixen directament. Quan es crea un grup de solidaritat organitzat que és capaç d'actuar col·lectivament, allò que al començament és un grup que es forma per oposar-se a la injustícia pot convertir-se en un grup prou motivat per perseguir la justícia, o més ben dit, prou motivat per perseguir més justícia. La idea és que es pot crear una cadena d'acció a partir de la lluita contra la injustícia, que, al seu torn, pot portar a la creació d'un grup de solidaritat que pot fer possible la justícia."

Avishai Margalit a De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball)

Marc Aureli II, 5: La darrera cosa

"Pensa amb tenacitat i a tota hora en fer el que tens entre mans amb una serenitat meticulosa i sincera, amb amor, llibertat i justícia. Pensa també no quedar dispersat, i això ho assoliràs si cada cosa que fas la fas com si fos la darrera cosa que fas en la teva vida; fes-la amb reflexió, tenint en compte la raó, sense falsedat, sense amor propi, amb conformitat amb el que ens ha tocat de viure."

Marc Aureli, Meditacions, II, 5

Noves idees

Agnes Martin 1977

"Els científics experimentats saben que en la recerca el progrés real és lent i penós i que de vegades és millor publicar una idea nova i interessant, tot i que explorada de forma incompleta i compresa de forma inadequada, que mantenir-la en secret fins que s'hagin entès totes les seves implicacions."

John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science (1978)

Afebliment i indiferència

Bonnard 1939

"Le vrai mal de la vieillesse n'est pas l'affaiblissement du corps, c'est l'indifférence de l'âme."

"El veritable mal de la vellesa no és l'afebliment del cos, és la indiferència de l'ànima."

André Maurois (1885-1967)

El sexe dels àngels

Morris Louis 1959

"Els àngels no tenen sexe, i no volen ser limitats dins la nostra sexualitat. En penetrar el nostre ésser, la suprimeixen. Quan ocupen el nostre ésser, oblidem la nostra masculinitat o la nostra feminitat i ens considerem únicament com a persones. I així també considerem tots els altres. La nostra visió sobrepassa els límits del gènere."

Tobias Palmer a Un àngel rere meu (1975)

El foc i la vaca

Franz Marc 1912

"El foc pot encendre la llenya del foc a terra, o pot devastar descontrolat el bosc o la casa; pot encendre el gentil ble de l'espelma o la petita metxa que fa explotar una bomba; pot evocar el fecund resplendor de la imaginació, la calidesa de la tendresa i l'amor, o les mortíferes emocions de la ira, l'odi i la luxúria. "La sola esperança o una altra desesperació rau en la tria entre pira o pira", va escriure T. S. Eliot.

El tema crucial de la tria del combustible el tracta l'hexagrama 30 de l'Yi Jing, que és el doble trigrama del foc (foc sobre foc). Se l'anomena "L'adherent", mostrant el fet que el foc ha d'adherir-se a quelcom per tal de poder cremar. Les paraules del Dictamen són d'alguna manera frapants. "L'adherent. La perseverança és propicia, ja que aporta l'èxit. Dedicar-se a la cura de la vaca porta ventura." La imatge de la vaca és tan llunyana tant del foc com del combustible que ens desconcerta. Una nota a peu de plana de la traducció Baynes-Wilhelm assenyala que a la religió Parsi  el culte al foc també s'associa amb la vaca, i que per tant no és una imatge purament xinesa.

Si mirem una mica més a fons, però, comencem a veure com n'és de cert que en el moment en que deixem de "tenir cura de la vaca", el foc o bé s'apaga o bé es descontrola i ens destrueix. Ahura Mazda, el déu de la llum i la saviesa en el Zoroastrisme, va ser alimentat amb llet de vaca quan va venir a la terra. Només l'essència particular del principi femení simbolitzat per la vaca pot mantenir la flama constant de la llum interior. Ja que la vaca significa quelcom més específic que la simple maternitat. Es dreça en la nostra imaginació com una imatge del lent i pacient remugar que transforma l'herba de la terra en aliment humà. Rebent la llavor del brau ardent, ella concep, però la llet que produeix per a la seva cria també pot, si és treta amb cura, oferir aliment no només als éssers humans, sinó pel mateix déu encarnat. La vaca és la passiva, femenina escalfor de l'atenció permanent sense la  qual no hi pot haver transformació pel foc. L'alquimista barrejant les seves matèries primeres amb habilitat superlativa a la seva retorta no podria haver aconseguit res si no hagués mantingut el foc sota d'ella dia i nit, per tal que no cremés massa fort o massa fluix. De la mateixa manera el cuiner ha de vigilar a la seva cuina, el ferrer a la seva ferreria i, més seriosament que ningú, cada persona que mira de transformar les matèries primeres de la seva vida en l'or de la consciència. perquè si el foc s'apaga o crema massa fort, és probable que haguem de tornar a començar. Només si bevem cada dia la llet de la "vaca" que hi ha dins nostre podrem trobar la força per fer-ho. Una paraula per a aquesta cura interior de la vaca és ruminació, que deriva directament del remugar.

A l'hexagrama no s'esmenta per a res el brau ardent. El missatge de l'Yi Jing és per a "l'home superior", o sigui, en els nostres termes, per a la persona conscient - la persona que ja ha reconegut que el brau ha de ser sacrificat. Perquè el foc del que parla l'hexagrama és la llum interior, el gran sol-que-tenim-a-dins, del que només podem ser plenament conscients quan el foc instintiu salvatge del brau ha estat experimentat, acceptat i transformat.

El brau apareix una vegada i una altra en l'antiguitat com a l'animal sacrificial, per exemple en els misteris Mitraics i en el simbolisme original de la cursa de braus. La vaca no és sacrificada, perquè la seva llet és necessària al déu, i és ja per tant sagrada.

En les imatges i els poemes Zen del pasturar del bou, veiem el brau salvatge passar gradualment de negre a blanc. Primer el ramader ha de trobar el brau negre; després fa servir el fuet i el cop, després una corda; llavors pot muntar-lo pacíficament sense brida; finalment el brau és lliure de pasturar lliurement allà on vulgui - i ara és totalment blanc. El foc de l'emoció indiscriminada és foc del cel com qualsevol altre, cremant per acomplir la seva naturalesa a través de la unió amb el combustible, l'objecte de desig, però cremant-se sense significat fins que a través de la disciplina, l'atenció conscient i l'acceptació, el canvi de combustible porta transformació i alliberament. El brau ja no és negre, afecte inconscient; és blanc, foc creatiu.

És en aquest punt  que l'Yi Jing ens adverteix del perill, ja que la domesticació del brau pot ser mera repressió per part d'una consciència egoica superficial i altament desenvolupada. Si la claredat assolida esdevé intel·lecte desarrelat de la vida i oblidem la vaca - si realment negligim la vaca en algun punt al llarg del camí - llavors el foc "s'inflama, s'extingeix, és llençat lluny" en paraules de la línia 4. El comentari afegeix "la claredat de la intel·ligència guarda la mateixa relació amb la vida que el foc amb la fusta. El foc s'adhereix a la fusta, però també la consumeix. La claredat de l'intel·lecte arrela en la vida, però també pot devorar la vida." Aquesta saviesa ens arriba de fa més de 3.000 anys i és més urgentment aplicable avui que mai abans, ja que estem certament en perill d'una flamarada final, d'un morir, d'un llençar la vida humana de la terra precisament pel nostre negligir la vaca. Claredat de la ment s'ha convertit en idèntic amb l'intel·lecte; per culpa del fet que tan ràpidament oblidem o considerem poc important el constant mastegar de l'herba verda de la terra, la ruminació interior diària que és l'extracció de la llet de la simple gentilesa humana, l'aliment del cor en pau.

Per tant tota l'orientació de la vida d'una persona depen de la mena de combustible que ella subministra dia rere dia al foc de ser, sigui conscientment o inconscientment. "Només vivim, només sospirem, consumits per foc o foc" va dir T. S. Eliot. Quan el combustible és subministrat per un ego dominat pel desig inconscient, el foc serà foc de palla, esclatant en reaccions emocionals, positives o negatives, derives de poder, o ambicions intel·lectuals, no transformant res. La línia 3 de l'hexagrama s'hi refereix. "Al resplendor del sol ponent els humans o bé piquen l'olla i canten, o bé sospiren sorollosament perquè s'acosta la vellesa." No només en el tema de la vellesa fem això. Quan cremem d'aquesta manera, passant d'una banda a l'altra, la vaca passa gana, oblidada, negligida, i a poc a poc ens anem consumint, esdevenint insignificants, som "llençats lluny".

Aquest és un dels dos focs d'Eliot. Què passa amb l'altre? La guspira de l'imaginació creativa, l'objectiva escalfor del cor, les flames del sofriment conscient, i el foc blanc de l'Esperit - tots aquests només cremaran si tenim cura de la vaca. La llet de la vaca, l'orina de la vaca, la caca de la vaca tots pertanyen a la sacralitat de la vaca a l'Índia. En fulgurant contrast amb això, hi ha menys preu a Occident per aquesta imatge. Dir-li vaca a una dona és un insult. Però fins i tot aquí el nostre inconscient en sap més i ha llençat a la parla l'exclamació Holy Cow ("vaca sagrada"). Vaig sentir dir a algú fa poc, "Vaca sagrada! Com les muralles de Jericó han estat enderrocades!" Que n'era d'encertada la estranya juxtaposició d'aquestes imatges! Només després del llarg i dur temps d'acceptar i silenciosament mastegar els fets, de mantenir la paciència davant la manca de resultats visibles, sona la trompeta i avall van les muralles de Jericó. El foc interior ha estat encès, però només cremarà amb una llum constant si l'alimentem diàriament amb el combustible necessari. El la història de la vida de Moisès tot això està molt clar. El foc va esclatar en la seva generosa emoció de compassió per l'home abatut pel supervisor; el va alimentar amb un gest d'enuig, i es va apagar a ell mateix amb la destrucció de la vida del supervisor. Però Moisès va aprendre la lliçó. Se'n va anar al desert i durant els llargs anys d'exili, la calmada cura dels ramats, la trobada amb la seva esposa, la seva natura sensible, va tenir cura de la vaca interior. Va ser nodrit per la "llet" de la seva espera pacient, i quan el moment va ser favorable, el foc va tornar a esclatar; i sortint del matoll que cremava però no era destruït (perquè fins i tot el foc que no consumeix ha de tenir combustible) va sentir la veu de Déu. Així el foc del seu esperit va ser encès i durant tota la seva llarga vida de devoció va cremar constantment amb el combustible de la seva acceptada responsabilitat i la seva resistència, la seva infatigable cura pel seu poble. El ferotge foc va cremar en ell tota la seva preocupació per l'ego; va mantenir viva la columna de foc en la nit; va desviar la ira de Déu. Només una vegada va fallar i el va alimentar amb el seu enuig personal, identificant-se amb el foc mateix quan va picar la roca, oblidant per un breu moment la pacient "vaca" la llet de la qual l'havia alimentat durant aquells llargs anys. Només aquesta llet pot garantir el foc que no destrueix i des del qual la veu de Déu parla a un home o una dona."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.

Marc Aureli II, 16: Finalitat

"La nostra ment es fa mal a si mateixa quan fa coses sense cap objectiu, a l'atzar i incongruentment, quan el que cal és que fins i tot els actes més petits es facin amb referència a alguna finalitat."

Marc Aureli, Meditacions II, 16

Feminitat de la mort

Delvaux 1944

Si més no a les cultures llatines, la mort és femenina. I és bonic que així sigui. És un “ella”, el que ens ve a buscar. La feminitat de la mort la fa més acollidora, fins i tot li pot donar un punt de tendresa, i l'allunya del caràcter terrible, tètric, patètic que de vegades li donem. La mort pot ser fins i tot amable. Ella fa la seva feina, una feina imprescindible d'acord amb la nostra naturalesa d'animals que naixem i hem de desaparèixer, substituïts per noves generacions. Això permet als éssers vivents adaptar-se millor a l'entorn i augmentar les possibilitats de supervivència de l'espècie, tot i que sabem que també les espècies acaben desapareixent. Els que moren, però, són els individus concrets, acompanyats per aquesta dama que ens ve a buscar i ens diu “L'hora és arribada! Marxem!”

O potser no és això el que diu. Potser diu “L'hora és arribada! S'ha acabat!” En què quedem, doncs, “marxem” o “s'ha acabat”? Marxem vol dir “anem a un altre lloc”, canviem d'ubicació”, però sense que desapareixem. El lloc de destí? El paradís, presentar-se davant la divinitat, l'altre món, la vida eterna. Cap lloc precís, només fastuoses denominacions simbòliques. Boniques, atractives, prometedores, però tan inconcretes i inimaginables... Potser perquè aquestes denominacions no estan destinades a descriure el que hi ha més enllà de la mort (aquest hipotètic lloc d'arribada) sinó que són maneres simbòliques de parlar de la vida, de la nostra experiència vital, són eines per ajudar-nos a viure millor. I que hem aprofitat per mirar de parlar del després de la seva vinguda.

Tornem al dilema: “marxem” o “s'ha acabat”? Racionalment, ho tenim clar: s'ha acabat. La raó no ens vol enganyar, això no forma part de les seves pretensions. Per això de vegades diem que la raó és freda, implacable, indiferent, insensible. Per a la raó, la mort no se'ns emporta enlloc, simplement ve a anunciar-nos el final del trajecte. La nostra espurna s'apaga, la nostra bombolla de sabó esclata. Ha estat bonic mentre ha durat, però ara s'ha acabat. Res més a fer, enlloc on anar, simple desaparició, simple dissoldre's en la matèria còsmica, simple desfer-se i deixar que els nostres àtoms s'escampin i la nostra ment o consciència s'apagui amb la desaparició del nostre cervell.

Però la capacitat simbòlica que hem desenvolupat com a éssers culturals es resisteix a desaparèixer. No s'hi conforma, no li lliga amb l'experiència viscuda. Els humans, conscients com som, voldríem sobreviure, ser per sempre. Sobretot voldríem que perdurés aquesta consciència de la qual estem tan orgullosos. Si hem de renunciar al cos, hi renunciem: al cap i a la fi és limitat, imperfecte, fràgil; està malalt, envelleix, té sovint defectes de fabricació (ni que només sigui a nivell estètic). Però la ment, la consciència, l'esperit, l'ànima... ai, això sí que mereix no desaparèixer, diem! I llavors fem servir construccions simbòliques destinades a viure com cal, a viure dignament, i les projectem, ni que sigui forçant-les una mica, per tal que ens permetin imaginar la possibilitat de pervivència. I llavors la mort passa a ser simplement algú que ens diu “marxem” i que ens obre la porta a aquest altre àmbit.

De fet, ella ni tan sols ens acompanyarà: aquesta tasca està destinada a uns altres éssers simbòlics, els àngels; ells seran els encarregats de portar-nos al paradís, de portar-nos davant de la divinitat. La mort es quedarà aquí, acomplint la seva ineludible tasca, portant la seva dolça o tràgica tristesa a tots els humans. Amb gentilesa o amb violència, amb acceptació o amb refús, en la pau o en el dolor, ella vindrà, implacable.

Oh humans!

Klimt 1916

"O Mensch! Gib Acht!
Was spricht die tiefe Mitternacht?
"Ich schlief, ich schlief,
aus tiefem Traum bin ich erwacht:
Die Welt ist tief,
und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh,
Lust tiefer noch als Herzeleid.
Weh spricht: Vergeh!
Doch all' Lust will Ewigkeit,
will tiefe, tiefe Ewigkeit!""

Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra, text recollit i musicat per Gustav Mahler a la seva Simfonia n. 3, quart moviment.

Possible traducció al català:

"Oh, humans! Estigueu atents!
Què diu la profunda mitjanit?
"Jo dormia, jo dormia,
del son profund he estat despertada:
el món és profund,
i ben pensat, més profund que el dia.
Profund és el seu dolor,
el desig, més profund encara que les penes del cor.
El dolor diu: ves-te'n!
Però tots els desigs volen eternitat,
volen profunda, profunda eternitat!""