Lluita ideològica i buit ideològic

Twombly 2001

"Lluita ideològica" és una vella noció marxista, més aviat antipàtica i amb mala premsa. Es considerava que la lluita de classes també es manifestava en l'àmbit de les idees, i la lluita ideològica era la noció que recollia aquesta concepció.

Val a dir que en el marxisme la noció d'ideologia és més aviat complexa, ja que originalment Marx la veia més aviat com a quelcom d'intrínsecament negatiu: les idees sempre estan al servei de la classe dominant, són emanacions superestructurals d'una infraestructura econòmica que comporta la dominació dels poderosos sobre els oprimits. Però la noció d'ideologia també es pot emprar en sentits més neutres, indicant un dels àmbits de la cultura humana, aquell que es relaciona amb el món de les idees. I la filosofia és una disciplina que treballa l'àmbit ideològic amb un especial rigor conceptual i metodològic.

Agafem-nos, doncs, a aquesta versió més neutre de la ideologia i mirem de veure com operaria en ella la noció de lluita ideològica. Aquesta seria llavors una manera de designar el debat -o combat, o confrontació- de les idees, una manera d'etiquetar els conflictes que apareixen entre les diferents visions del món i de la vida humana que hi ha presents en tot àmbit cultural. Lluitar ideològicament seria llavors argumentar a fons les pròpies posicions i confrontar-les obertament, públicament, amb les altres posicions. Argumentar vol dir explicitar obertament la coherència lògica dels raonaments en que se sustenten les posicions i posar sobre la taula els valors que sempre hi ha a la base de tota posició, sustentant-la. Lluitar ideològicament seria discutir a fons, amb seriositat i responsabilitat, posant-hi el coll (no com un mer entreteniment) les maneres d'entendre la condició humana. Discutir amb rigor, coratge i intensitat, fins i tot amb passió, mentre es mantingui el respecte per l'adversari i per les normes que tot bon diàleg ha de complir.

Ara bé, la lluita ideològica, no sembla ser actualment un element important en el nostre panorama cultural. Més aviat es practica poc. Potser es manté en alguns àmbits privats, però costa de trobar-la a l'àmbit públic. Se sap que hi ha posicions diverses, diverses maneres de veure les coses, però es discuteix poc, i sobretot s'argumenta poc. És un fenomen rellevant i val la pena preguntar-se per les raons que hi pot haver darrera d'aquest fet.

Crec que hi ha com a mínim tres raons pel desprestigi actual de la lluita ideològica. Una és el descrèdit a que la va portar el mateix marxisme quan va derivar cap a posicions dogmàtiques (una deriva ja molt present des dels seus mateixos orígens) i quan, principalment a la Unió Soviètica, es va convertir en una ideologia de poder. El terror estalinista de 1937 en podria ser un símbol ben representatiu, però té molts antecedents i molts hereus. El 1969 a les nostres universitats encara practicàvem un dogmatisme marxista notable. Aquest marxisme dogmàtic entenia la lluita ideològica com una eina de submissió i repressió dels dissidents, dels que no compartien les posicions ideològiques oficials. Ara això potser ja només és història, però és una història important que cal conèixer i tenir en compte.

Una altra raó del desprestigi, afebliment i pràctica desaparició de la lluita ideològica és el triomf de les posicions relativistes neoliberals: totes les idees són equivalentment acceptables, que cadascú pensi el que vulgui, tothom ha de poder veure el món a la seva manera i ningú s'hi ha de ficar, hem de saber conviure en la diversitat, el debat ideològic públic no és important, que cadascú pensi en el seu àmbit privat el que vulgui mentre respecti les normes de convivència. Una posició coherent i fàcil de defensar, si no fos perquè a la pràctica se'n deriva una major dificultat per a transformar positivament les societats i perquè aquesta aparent neutralitat acaba afavorint de fet determinades posicions polítiques i ideològiques més aviat conservadores: que cadascú pensi i faci el que vulgui sense sotmetre res a discussió pública deriva fàcilment en que de fet no es faci res per canviar les coses.

Finalment, una tercera raó seria l'afebliment del pes social de les tradicions religioses, que entre nosaltres es tradueix principalment en la pèrdua de rellevància social del catolicisme. Tot i la seva complexitat i les seves enormes contradiccions, des d'aquesta tradició es defensava una determinada concepció de la bona manera de viure i es pretenia argumentar-la davant d'altres concepcions. Amb el seu afebliment, la religió a casa nostra ha deixat de ser un factor de debat ideològic per passar a ser una mena de relíquia d'unes idees ja incomprensibles per a la majoria.

Quina és la gran conseqüència d'aquest afebliment de la lluita ideològica, que justifica el fet d'estar-ne parlant? Doncs és la generació a les nostres societats d'un notable "buit ideològic", una mena de dèficit en la discussió col·lectiva que comporta un afebliment de les idees, les quals esdevenen menys nombroses, menys treballades, menys consistents, més imprecises, i perden capacitat d'incidència en la realitat, en la configuració i orientació de la vida de les persones. Es considera més o menys irrellevant el que la gent pensa, les concepcions que té.

Malauradament, això no és un fenomen irrellevant sinó que té algunes conseqüències deplorables. N'esmentaré tres. Una primera és una major legitimització social de posicions ideològiques que, tant a nivell de comportament personal com de visió de la societat,  podríem designar com a totalitàries o feixistes. No em refereixo als grupuscles que es reivindiquen hereus del nazisme, tot i que també. Em refereixo a maneres de comportar-se i de voler configurar la societat plenes d'intolerància i de menyspreu respecte als altres, especialment respecte als "diferents de nosaltres", que acaben essent considerats com a humans de segona categoria (i en alguns casos ni tan sols com a humans). Potser en podríem dir "temperaments feixistes", o alguna cosa similar. Això és prou visible en la manera de fer dels moviments populistes de dreta que reapareixen a molts indrets d'Europa. Una manera de fer superba, despectiva. D'exemples en trobaríem molts, limitem-nos a evocar una imatge prou representativa: la de Nigel Farage, antic cap del Partit per a la Independència del Regne Unit (UKIP). El problema greu no només és el floriment de molts d'aquests moviments populistes i la posició vital de fons que representen, sinó que sembla com si ningú considerés que és important argumentar activament contra aquesta manera de veure el món. No es tracta de prohibir-la, es tracta de criticar-la amb raons, fets, imatges, conseqüències. Es tracta d'argumentar de manera freqüent, pública i vehement en contra d'aquestes posicions, de portar a terme una lluita ideològica contra aquesta manera d'entendre les relacions humanes.

Una segona conseqüència del buit ideològic és la impotència de les nostres societats davant de la visió gihadista (o croada) del món i l'auge del fonamentalisme religiós (no només islàmic). No sabem argumentar a l'hora de confrontar-nos a aquestes posicions, no sabem què dir. No tenim eines ideològiques per fer-hi front. Veiem, impotents, com mobilitzen determinats joves sense que siguem capaços d'oferir cap resposta significativa a nivell ideològic. Això està lligat amb la nostra dificultat actual de pensar el mateix fet religiós, que ja no sabem ben bé què és, com funciona i quin pot ser el seu paper en la vida personal i col·lectiva. Quan ens posem a pensar o debatre sobre religiositat o ens sentim perduts o tenim por de prendre mal, de posar en qüestió els pocs referents que ens queden en aquest àmbit. Ens és molt difícil incorporar de manera socialment rellevant una interpretació simbòlica del fet religiós. I sense aquesta eina és molt difícil abordar la religiositat en el marc de la cultura moderna.

La tercera conseqüència del buit ideològic és la nostra incapacitat de lluitar realment contra la corrupció. En parlem, els mitjans en van plens, però potser tampoc l'hem discutit de debò, a fons, veient-ne les causes i conseqüències, argumentant perquè és un mal social significatiu que cal eradicar. Això fa que en general hi estem en contra, però a l'hora de la veritat hi ha una certa tolerància social al respecte, una certa comprensió del fenomen: "ja se sap, les coses van així...".

Reivindiquem, doncs, una lluita ideològica ben entesa i vigorosa. Considerem important mirar d'omplir el buit ideològic generat a les nostres societats. I esperem que no hi hagi una correlació entre aquest buit ideològic i l'extensió d'una visió de la política que la considera més aviat com una professió, la qual pot anar -i va- acompanyada d'ambició i passió però que queda força desconnectada de les posicions ideològiques, que segueixen figurant en els documents formals però semblen tenir poc pes en la dinàmica quotidiana dels polítics.

(coses que em van venir al cap durant la presentació de l'Anuari de Valors 2015 a ESADE)