 |
| Cézanne 1905 |
"D'aquests mesos passats allà [al camp de concentració], on érem menys que animals, va continuar [el mestre], en vaig treure dues conclusions: la primera és de tal mena que fa desesperar. La segona permet mantenir la fe en els humans. Aquestes conclusions, les vull compartir amb vosaltres, i el meu desig seria que s'imprimissin en vosaltres i hi quedessin. Per tal que vosaltres poguéssiu aprofitar-vos de la meva experiència. Per tal que el que jo vaig suportar us ajudi a esdevenir més tard persones lúcides, us ajudi a comportar-vos be, us ajudi a afrontar la vida amb un màxim de clarividència.
La primera d'aquestes conclusions, força banal, deriva d'una simple constatació. Es pot enunciar així: amb total bona consciència -un dia, tornaré a aquesta qüestió- els humans som capaços d'infligir a altres humans les coses més terribles, les més atroces. Esclafant-los i humiliant-los, portant-los a perdre tota dignitat i a menysprear-se ells mateixos, mira de trencar la seva ànima, a transformar-los en residus pudents i repulsius, de manera que finalment, atordits, buidats de tota humanitat, havent deixat de reconèixer-se el dret de viure, venen a ser víctimes consentidores, a col·laborar amb la màquina de mort que mira de destruir-los completament. Aquest és el primer punt. Però cal també saber que, per altra banda, els humans poden mostrar una devoció, una generositat, un heroisme absolutament admirables. A la propera classe us explicaré com alguns deportats no van dubtar a posar la seva vida en joc per ajudar a un camarada. Però fins i tot aquí les coses no són simples. Ja que entre nosaltres no hi havia només gent remarcable. Alguns es comportaven de manera vergonyosa, el que no m'indignava pas menys que els crims més innobles perpetrats cada dia pels alemanys. Així doncs, quan ja adults, mireu de sondejar aquest misteri que és l'ésser humà, de fer-vos una idea precisa del que som, no haureu de perdre de vista que tenim al menys dos vessants. Només veure'n un ignorant l'altre, és obligatòriament cometre un greu error. Si només considereu en l'ésser humà allò que el porta al bé, sou en certa manera uns idealistes, i sereu ben sovint decebuts. A la inversa, si ignoreu la seva millor part i us obnubileu amb el que el torna temible, malèfic, només tindreu d'ell una visió reductora, inexacta, i per tant falsa. En aquest cas, és molt probable que visqueu en la desconfiança, o sigui en el ressentiment o l'odi. El que podria portar-vos a arribar cínicament a la conclusió que cal rebutjar tota moral, ser d'aquells que exploten i esclafen els altres, dels qui, arribat el cas -no oblido que sou futurs militars- els porten a rendir-se, els hi infringeixen lesions, o fins i tot els eliminen.
Potser ja heu tingut ocasió d'observar aquesta lluita gairebé incessant que es desenvolupa en vosaltres, aquestes necessitats contràries que es combaten entre elles. Així doncs, quan sigueu adults, què fareu? Sereu dels que cedeixen a les seves males inclinacions, dels que contribueixen al sofriment i la desgràcia dels altres? O sereu dels que lluiten per fer retrocedir la ignorància, la niciesa i el mal, dels que tenen el desig de construir un ésser humà del que no tinguem ja res a témer, un ésser humà que ja no fos capaç de cometre les atrocitats que la nostra tràgica època acaba de conèixer?
La segona conclusió a la que vaig arribar, no menys banal que la primera, és també fruit d'una constatació. Una constatació que m'ha portat ha descobrir que l'ésser humà posseeix uns recursos de coratge, de tenacitat, d'energia absolutament insospitats. En les pitjors circumstàncies, presoner de les situacions més desesperades, troba en ell la manera d'esdevenir gairebé invencible, de desbaratar el que és concebut per envilir-lo i eliminar-lo. Si vol, pot superar el sofriment i la desesperació. Si vol, pot fins i tot vèncer la seva por de la mort. I quan és alliberat d'aquesta por, posseeix una força i una llibertat que li permeten desafiar-ho tot, afrontar-ho tot.
Al maquis tenia un gran amic, un home que era per a mi com un germà. Poc de temps abans que jo fos arrestat, va morir al meu costat, amb el coll travessat per una bala. Un dia, quan érem perseguits pels alemanys i tremolàvem, enfonsats dins la neu, jo rondinava, em queixava d'aquesta vida que portàvem. És cert que estàvem esgotats. Feia tres dies que gairebé no havíem ni menjat ni dormit i el futur era ben fosc. Em cridà a l'ordre, i després conclogué, com si emetés una evidència: "Si se sap agafar bé, es pot ser feliç fins i tot a l'infern." Mai no he oblidat aquesta reflexió. Ni la mirada que havia tingut. Una mirada vibrant de desafiament, de força, de joia, d'una determinació ferotge, que m'havia immediatament reinflat.
Poc després, l'infern, el vaig conèixer. Però diverses vegades, em vaig poder sostreure mentalment al que volia anorrear-me. En aquests instants, projectat més enllà de qualsevol sentiment designable, vaig sentir una gran pau, i m'adheria a la vida amb totes les fibres del meu cos.
(...)
Et lamentes de tenir gana i fred. Certament, no és agradable. Però joia i sofriment, tot passa dins del cap. Llavors, quan tinguis la impressió que la vida et maltracta, sàpigues persuadir-te que tu pots ser més fort que el que et fa desgraciat. Si en tens la voluntat, acabaràs per dominar les circumstàncies que et siguin contràries, i així, esdevindràs un ésser humà. Un de debò. Un ésser que no pot ser demolit ni desarrelat.
(...)
El que importa més, és el que som, la manera com ens comportem amb els altres. Aquest altre jo mateix, el meu semblant, ¿el respecto, el tracto com un igual, dono mostra de rectitud en el meu tracte amb ell? O, al contrari, ¿és que no miro, subtilment o no, de dominar-lo i explotar-lo? ¿De rebaixar-lo i humiliar-lo? Aquestes preguntes us les haureu de fer cent vegades al dia i durant tota la vostra existència. I el que jo desitjo, el que voldria, és que pels vostres actes, per les vostres paraules, pel vostre comportament, els hi donéssiu bones respostes, vull dir respostes que facin que no hàgiu de tenir vergonya de vosaltres."
Charles Juliet a L'année de l'éveil (1989)
La primera d'aquestes conclusions, força banal, deriva d'una simple constatació. Es pot enunciar així: amb total bona consciència -un dia, tornaré a aquesta qüestió- els humans som capaços d'infligir a altres humans les coses més terribles, les més atroces. Esclafant-los i humiliant-los, portant-los a perdre tota dignitat i a menysprear-se ells mateixos, mira de trencar la seva ànima, a transformar-los en residus pudents i repulsius, de manera que finalment, atordits, buidats de tota humanitat, havent deixat de reconèixer-se el dret de viure, venen a ser víctimes consentidores, a col·laborar amb la màquina de mort que mira de destruir-los completament. Aquest és el primer punt. Però cal també saber que, per altra banda, els humans poden mostrar una devoció, una generositat, un heroisme absolutament admirables. A la propera classe us explicaré com alguns deportats no van dubtar a posar la seva vida en joc per ajudar a un camarada. Però fins i tot aquí les coses no són simples. Ja que entre nosaltres no hi havia només gent remarcable. Alguns es comportaven de manera vergonyosa, el que no m'indignava pas menys que els crims més innobles perpetrats cada dia pels alemanys. Així doncs, quan ja adults, mireu de sondejar aquest misteri que és l'ésser humà, de fer-vos una idea precisa del que som, no haureu de perdre de vista que tenim al menys dos vessants. Només veure'n un ignorant l'altre, és obligatòriament cometre un greu error. Si només considereu en l'ésser humà allò que el porta al bé, sou en certa manera uns idealistes, i sereu ben sovint decebuts. A la inversa, si ignoreu la seva millor part i us obnubileu amb el que el torna temible, malèfic, només tindreu d'ell una visió reductora, inexacta, i per tant falsa. En aquest cas, és molt probable que visqueu en la desconfiança, o sigui en el ressentiment o l'odi. El que podria portar-vos a arribar cínicament a la conclusió que cal rebutjar tota moral, ser d'aquells que exploten i esclafen els altres, dels qui, arribat el cas -no oblido que sou futurs militars- els porten a rendir-se, els hi infringeixen lesions, o fins i tot els eliminen.
Potser ja heu tingut ocasió d'observar aquesta lluita gairebé incessant que es desenvolupa en vosaltres, aquestes necessitats contràries que es combaten entre elles. Així doncs, quan sigueu adults, què fareu? Sereu dels que cedeixen a les seves males inclinacions, dels que contribueixen al sofriment i la desgràcia dels altres? O sereu dels que lluiten per fer retrocedir la ignorància, la niciesa i el mal, dels que tenen el desig de construir un ésser humà del que no tinguem ja res a témer, un ésser humà que ja no fos capaç de cometre les atrocitats que la nostra tràgica època acaba de conèixer?
La segona conclusió a la que vaig arribar, no menys banal que la primera, és també fruit d'una constatació. Una constatació que m'ha portat ha descobrir que l'ésser humà posseeix uns recursos de coratge, de tenacitat, d'energia absolutament insospitats. En les pitjors circumstàncies, presoner de les situacions més desesperades, troba en ell la manera d'esdevenir gairebé invencible, de desbaratar el que és concebut per envilir-lo i eliminar-lo. Si vol, pot superar el sofriment i la desesperació. Si vol, pot fins i tot vèncer la seva por de la mort. I quan és alliberat d'aquesta por, posseeix una força i una llibertat que li permeten desafiar-ho tot, afrontar-ho tot.
Al maquis tenia un gran amic, un home que era per a mi com un germà. Poc de temps abans que jo fos arrestat, va morir al meu costat, amb el coll travessat per una bala. Un dia, quan érem perseguits pels alemanys i tremolàvem, enfonsats dins la neu, jo rondinava, em queixava d'aquesta vida que portàvem. És cert que estàvem esgotats. Feia tres dies que gairebé no havíem ni menjat ni dormit i el futur era ben fosc. Em cridà a l'ordre, i després conclogué, com si emetés una evidència: "Si se sap agafar bé, es pot ser feliç fins i tot a l'infern." Mai no he oblidat aquesta reflexió. Ni la mirada que havia tingut. Una mirada vibrant de desafiament, de força, de joia, d'una determinació ferotge, que m'havia immediatament reinflat.
Poc després, l'infern, el vaig conèixer. Però diverses vegades, em vaig poder sostreure mentalment al que volia anorrear-me. En aquests instants, projectat més enllà de qualsevol sentiment designable, vaig sentir una gran pau, i m'adheria a la vida amb totes les fibres del meu cos.
(...)
Et lamentes de tenir gana i fred. Certament, no és agradable. Però joia i sofriment, tot passa dins del cap. Llavors, quan tinguis la impressió que la vida et maltracta, sàpigues persuadir-te que tu pots ser més fort que el que et fa desgraciat. Si en tens la voluntat, acabaràs per dominar les circumstàncies que et siguin contràries, i així, esdevindràs un ésser humà. Un de debò. Un ésser que no pot ser demolit ni desarrelat.
(...)
El que importa més, és el que som, la manera com ens comportem amb els altres. Aquest altre jo mateix, el meu semblant, ¿el respecto, el tracto com un igual, dono mostra de rectitud en el meu tracte amb ell? O, al contrari, ¿és que no miro, subtilment o no, de dominar-lo i explotar-lo? ¿De rebaixar-lo i humiliar-lo? Aquestes preguntes us les haureu de fer cent vegades al dia i durant tota la vostra existència. I el que jo desitjo, el que voldria, és que pels vostres actes, per les vostres paraules, pel vostre comportament, els hi donéssiu bones respostes, vull dir respostes que facin que no hàgiu de tenir vergonya de vosaltres."
Charles Juliet a L'année de l'éveil (1989)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada