Ficcions cinematogràfiques

El director Anthony Mann, la darrera obra del qual va ser La caiguda de l'imperi romà (1964),  tenia una vida familiar com cal, cosa que no vol dir que no sentís una admiració platònica per algunes actrius, com ara Patricia Neal, que a banda de la seva complicada relació amb Gary Cooper havia estat casada amb el gran tenista Fred Perry, com és ben sabut. Mann reconeixia obertament la seva admiració estètica per Michelle Pfeiffer (esplèndida a Els Fabulosos Baker Boys, 1989), però el vincle -platònic- més sòlid i estable que va tenir, tot i que no la va dirigir mai com a actriu, fou amb Leslie Caron, coneguda principalment per la seva interpretació de Gigi (1958), dirigida per Vincente Minnelli. Fou una llarga amistat, amb alguna ramificació complicada, ja que la Caron era també molt amiga del famós clan format per Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davies Jr. i Peter Lawford, aquest darrer casat amb una germana del President Kennedy. Fou un grup extraordinari d'actors-cantants que ens ha llegat pel·lícules encantadores i duets i trios musicals inoblidables, alguns vinculats a les festes de Nadal. El cas és que la Caron, que fou amant tant de Sinatra com de Lawford (per cert, seria interessant saber quina va ser la relació entre la Caron i Dean Martin: eren amics o més aviat no?),  aconseguia que en Sinatra i companyia produïssin algunes de les pel·lícules de Mann, i aquest els havia d'estar agraït. Però Sinatra i companyia eren homes del joc, controlaven Atlantic City i altres indrets similars (per cert, Atlantic City va ser immortalitzada en el seu temps de decadència per la pel·lícula del mateix nom de Louis Malle, 1980, i que va protagonitzar Burt Lancaster, en una de les seves millors interpretacions). Aquest vincle Mann-Caron-Sinatra i companyia era delicat i perillós per Mann, però alhora no hi podia renunciar ja que en treia finançament per a les seves pel·lícules. De vegades, el món del cinema és així de complicat...