Noves fundacions

La crisi de les caixes d'estalvi catalanes i la crisi econòmica en la que estem immersos podrien afavorir una onada de noves fundacions a Catalunya. Unes fundacions en la perspectiva de la col·laboració lleial entre el sector públic i el sector privat i amb l'objectiu d'aplegar esforços de cara a garantir la continuïtat d'un conjunt d'activitats d'interès pel país.

Aquestes noves fundacions podrien sorgir de la confluència de dinàmiques i recursos de les antigues obres socials de les caixes d'estalvi catalanes amb altres entitats del país, tant de caràcter públic com privat, que també poden veure la seva continuïtat amenaçada. Haurien d'estar ben arrelades a territoris definits, a diversos nivells. Haurien d'aplegar patrimonis, equips humans i fonts de finançament per conformar noves entitats viables en el temps, capaces de donar continuïtat a una colla de tasques que no podem posar en risc.

Aquestes tasques es poden aplegar en tres grans àmbits: el social, el cultural i el natural, àmbits que mereixen una gestió diferenciada. La necessitat de garantir la sostenibilitat d'aquestes noves entitats subratlla el caràcter imprescindible del seu arrelament territorial (a nivell català, de vegueries, de comarques, de ciutats o barris de ciutat, de pobles). La seva viabilitat dependrà en gran mesura de la generositat dels seus impulsors institucionals i personals i de la complicitat que s'estableixi entre ells, tant a nivell de patrons com de gestors i treballadors. El caràcter públic i privat d'aquests impulsors (preferiblement amb un pes equivalent) és un repte addicional a superar, però alhora pot ser la clau del seu futur. En el context actual, la confrontació entre públic i privat en els tres àmbits esmentats no sembla tenir pas gaire sentit.

Quan parlem de sector públic fem referència lògicament a la Generalitat de Catalunya, als ajuntaments catalans i a ens públics intermedis, sotmesos actualment a revisió (Diputacions, consells comarcals, vegueries, municipalies si s'arribessin a crear). I quan fem referència al sector privat hi situem instàncies com les cambres de comerç i altres associacions empresarials; empreses com a tals; associacions i fundacions actualment existents, que en alguns casos es podrien integrar en aquestes noves entitats; persones físiques disposades a contribuir voluntàriament mitjançant aportacions econòmiques o de temps, etc.

Les noves fundacions podrien compartir una denominació que recollís el seu orígen i naturalesa i la seva identitat territorial, precedida o seguida si s'escau per un identificador més específic, sigui un designador tradicional, sigui el nom d'una persona, sigui algun altre tipus de referent. Pel que fa a la primera part de la denominació, aquesta podria ser, d'acord amb el que hem vist, de tres tipus: Fundació Obra Social, Fundació Obra Cultural i Fundació Obra Natural (FOS, FOC, FON).

La conjuminació d'aquests tres àmbits amb els nivells territorials abans indicats dóna lloc a una matriu complexa, però en la que no cal ni molt menys imaginar totes les caselles plenes: cal omplir simplement aquelles en que hi hagi prou necessitats, energies i iniciativa com per fer cristal·litzar una d'aquestes noves fundacions.

Aquestes noves entitats haurien d'aportar una racionalitat i una eficiència que també contribuissin a garantir el futur del conjunt d'activitats al que fem referència. D'aquí la proposta de 1) separació especialitzada en tres àmbits (social, cultural i natural) i 2) arrelament territorial ben definit (i no ja en funció de l'expansió de les sucursals d'una entitat financera).

Es podria objectar que aquesta proposta afavoreix la dispersió i la multiplicació d'entitats. Si és així, és perquè pretén fonamentar-se en la mobilització de les energies reals del país, i aquesta va sovint molt lligada a una identitat territorial concreta. La gent es mobilitza pel que es mobilitza: en alguns casos pel seu poble, en d'altres per la seva comarca, en d'altres per la seva vegueria, en d'altres a nivell global català. Depèn de l'àmbit i del territori, i tant li fa si la mobilització és a un nivell o a un altre; el cas és que n'hi hagi. Com dèiem, no es tracta pas d'omplir la matriu, sinó de potenciar iniciatives que se situïn en alguna de les seves caselles, per tal de donar claredat i coherència al model.

És difícil d'assenyalar un major nivell de concreció de la proposta, la qual podria comportar la reorganització d'una colla d'entitats actuals. A nivell local i comarcal, preocupa el que pugui passar amb tot el que fan fins ara les obres socials de les caixes d'estalvi catalanes, així com la destinació del patrimoni (residències, tallers, etc.) que aquestes posseïen. Al Bages, a Osona, al Penedès, a Sabadell, a Terrassa i a moltes altres comarques i municipis, això és rellevant, i cal garantir la continuïtat d'aquestes activitats. Alhora, sovint aquestes antigues obres socials de les caixes impulsaven iniciatives culturals, i comptaven amb un ric patrimoni d'aquesta mena (edificis històrics, auditoris, etc.). Les fundacions proposades haurien de fer convergir la continuïtat d'aquesta herència amb la d'altres entitats que també poden veure qüestionada la seva pervivència pel context actual, tot i que  també hi podrien participar entitats viables però desitjoses d'entrar en una dinàmica nova. A barris com el Raval o altres de Barcelona o d'altres ciutats catalanes, aquesta nova onada de Fundacions també podria ajudar a donar suport a moltes entitats de la societat civil que hi porten a terme una bona tasca.

A nivell global català, potser no seria absurd racionalitzar la heterogeneïtat institucional actual a través d'una FOC Catalunya que aplegués a entitats d'àmbit nacional com el MNAC, el TNC, l'Auditori, el MACBA, la Filmoteca... Hi ha tot un conjunt d'altres equipaments que no queda clar si s'haurien d'ubicar en el mateix marc o en el d'una FOC Barcelona: el Palau de la Música, el Liceu, la Pedrera, el Teatre Lliure, el CCCB, el Pati Manning... (la possible objecció que suposa la participació del Ministeri de Cultura en algunes d'aquestes entitats no hauria de ser obstacle; ben al contrari, això permetria regularitzar aquesta situació, situant la relació amb les instàncies estatals al nivell que els hi correspon, que no és el de la presència en algunes institucions concretes). I una FON Catalunya hauria de recollir el valuós patrimoni natural aplegat per l'antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, el que no vol dir que no poguessin sorgir FONs amb un caire territorial més delimitat. La possible confluència en aquesta entitat de la gestió dels parcs naturals catalans s'hauria de contemplar. 

Tot això no pot tirar endavant en un entorn de rivalitats i gelosies, de capelletes i de visions miops, de lluites pel poder o d'afanys de protagonisme. Cal molta generositat, molta transparència, molta eficiència i molta capacitat d'iniciativa per tirar-ho endavant.