Jordi Llovet

Franciabiggio 1522

M’ha agradat llegir el llibre Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet, que porta com a subtítol L’eclipsi de les humanitats. Un llibre molt ric, pràcticament una autobiografia de l’autor que li serveix alhora per exposar les seves grans preocupacions, que comparteixo des de la consciència d’estar a una enorme distància de la magnitud dels seus coneixements.

No he tractat personalment en Jordi Llovet, que és un parell d’anys més gran que jo, tot i que els nostres itineraris vitals tenen algunes connexions, com la molt rellevant d’haver compartit escoles (Montessori i Virtèlia) i haver fet Filosofia i Lletres en un context intel·lectual molt marcat pel marxisme, ni que fos en versions crítiques o heterodoxes d’aquest. Les meves limitacions intel·lectuals i l’haver entrat al món laboral immediatament després d’acabar els estudis universitaris (d’haver acabat la meva llicenciatura en cultura general, com m’agrada dir, ja que fer Econòmiques i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona del 1968 al 1974 tot participant del moviment estudiantil equivalia a això, a no saber molt de res però haver tastat moltes coses) em van portar per altres camins, bàsicament un itinerari professional erràtic –tot i que gratificant- i una preocupació pels temes religiosos/espirituals mantinguda sempre en l’àmbit amateur però a la que també he dedicat energies. Crec que el fet de compartir orígens em permet entendre el seu llenguatge, la seva sensibilitat, els seus valors i les seves preocupacions, amb tots els quals em sento molt proper i còmode.

D’alguna manera l’itinerari intel·lectual i professional d’en Jordi Llovet és el que m’hauria agradat idealment seguir a mi: viure com ell la major part del temps enmig dels llibres i la transmissió de coneixements, gaudint de la música i la pintura, interessat per la filosofia i la política, etc. Per això, llegir el seu llibre ara, en començar com ell la darrera etapa vital, em produeix una barreja d’enorme enveja i notable desànim, que en una primera reacció em porta a dir “deixa de mirar de pensar en coses que altres poden pensar amb molta més preparació, amb molt millors fonaments”. Deixar d’impulsar aquest blog en seria una conseqüència immediata. M’hauria de limitar a gaudir de l’art i les idees –i espero fer-ho fins que em mori-, sense cap pretensió de reflexió o transmissió al respecte. Però sé també que hi ha en mi una mena de pulsió vanitosa barrejada amb conviccions apostòliques que em portaran a continuar fent entrades a l’Aglaia, ni que sigui amb més mala consciència.

El llibre d’en Jordi Llovet és riquíssim en cites i bibliografia –l’índex onomàstic és espectacular-, i trena bé i amb amenitat elements prou diversos. Demostra la seva gran traça com a escriptor, com a narrador d’històries, fins i tot en el registre humorístic, que en la seva explicació sobre la tieta Rosa de la pàgina 204 i següents arriba a nivells d’excel·lència dignes del Jesús Moncada de “Calaveres atònites”. La seva profunda preocupació per l’educació i la transmissió de la cultura i els valors associats amb l’humanisme dóna peu a moltes consideracions sàvies, profundes i brillants; el llibre permetria tantes cites que el més aconsellable és simplement recomanar-ne la lectura. És cert que, inevitablement, l’autor mostra aspectes no del tot atractius de la seva personalitat; i és d’agrair que ho faci i no s’amagui darrera d’un perfil deformat i idealitzat. Hi ha en ell, com en tothom -tots portem un paó a dins- una certa tendència al protagonisme (que, en algú amb el seu nivell, podria portar a associar-lo amb un Truman Capote o un Oscar Wilde), però alhora sap mostrar-se prou proper, entranyable i conscient d’ell mateix com per compensar-ho.

El llibre, doncs, m’ha desanimat profundament, m’ha fet sentir petit, inculte, intel·lectualment indigne, però alhora m’ha reconfortat molt, en trobar-hi magníficament formulades moltes de les meves preocupacions i crítiques respecte al moment present de les nostres societats a nivell cultural i educatiu, inclosa la reflexió sobre l’impacte de les noves tecnologies en la mentalitat de les noves generacions.

I m’ha reconfortat també el paral·lelisme de moments vitals: al final de l’obra, donant per tancat el seu cicle professional amb la seva prejubilació de la universitat, en Jordi Llovet diu “A l’autor l’esperen els anys de la vellesa (...), en la qual es dedicarà al conreu de l’amistat, a l’estudi, a cursos divulgatius (...), a llargues caminades per les planes de l’Empordà, a la lectura, a l’audició de música clàssica, i un bon arròs a banda, de tant en tant.” Substituint les planes de l’Empordà per les muntanyes i rius dels Ports i els conreus de la Terra Alta i el Matarranya, que a prop em sento d’aquest programa i de l’estat d’esperit que expressa!