La dificultat del diàleg

Tàpies 1981

Normalment, abans d’una confrontació conscient hi ha intents de diàleg per evitar-la. De vegades, el diàleg funciona i no s’arriba a la confrontació. De vegades, el diàleg serveix per posar en evidència la dificultat d’estalviar-se la confrontació.

El matí del 27 de setembre de 2011 s'ha viscut a Sant Benet de Bages un bon intent de diàleg sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Els interlocutors eren rellevants, tant els que van parlar com els que no ho varen fer públicament. Entre els primers (no és una relació exhaustiva) hi havia Agustí Colomines, Ferran Requejo, Enric Juliana, Miquel Roca i Junyent, José Maria Lassalle, Fernando Vallespín, José Luís Álvarez, Laia Bonet, Joan Rigol, Ramón Jáuregui i Jordi Pujol. Hi havia també, a la darrera part, Felipe González, que no va abordar el tema (tot i que ho va fer una mica després en una entrevista per a TV3). La tarda anterior havien intervingut Antonio Garrigues Walker i Artur Mas, les aportacions dels quals eren també referents rellevants en el diàleg matinal. Gent de pes, gent valuosa, interlocutors vàlids.

També ho eren els que no varen intervenir públicament. D’una banda, alguns empresaris o alts directius empresarials i alguns alts càrrecs de l’àmbit de l’administració i l’educació. També un grup de membres d’un àmbit empresarial organitzat com és FemCAT. La cúpula dirigent d’ESADE i alguns professors d’aquesta escola. Alguns dirigents significatius del món de l’esquerra. I una colla de periodistes i opinadors significats i d’alt nivell. El grup humà, per tant, no només era significatiu sinó també molt adient per dur a terme el diàleg.

La interpretació del que es va veure i viure aquell matí serà diferent certament segons qui la faci, segons la posició, el lloc d’observació del qui la faci; les interpretacions sempre estan mediatitzades per la particular vivència subjectiva. Des del meu punt de vista, vaig constatar una fractura difícilment superable. Es van exposar posicions, però no es van establir ponts per a l’entesa. Vaig tenir la sensació d’observar una esquerda com les que produeixen els terratrèmols, potser no gaire ampla però força profunda. I em vaig sentir travessat per l’esquerda, engolit per l’esquerda.

La meva mirada subjectiva sobre el diàleg té com a mínim dos trets que cal explicitar. Un és la meva opció política confederal (Catalunya com a estat lliurement associat a Espanya). Aquest tret em permet sentir-me còmode parlant tant amb els sectors independentistes o secessionistes (com li agrada dir a en Ferran Requejo) serens (amb els més arrauxats tinc moltes dificultats) com amb els sectors autonomistes i federalistes. L’altre tret és la meva convicció que la política és una qüestió de correlació de forces (les coses s’aconsegueixen quan tens prou poder per fer-ho possible; la clau es troba en l’acumulació de poder. I els aspectes emocionals només tenen rellevància política en la mesura que són aportacions a aquesta acumulació de poder). Aquest tret em permet sentir-me prou còmode parlant amb la part espanyola no anticatalana, en un debat que visc sense gaire emocions (ni decepció, ni sentir-me enganyat). És des d’aquests dos trets que constato l’esquerda abans esmentada. Una esquerda que separa els independentistes i la gent decebuda del tracte rebut d’Espanya (i això inclou bona part de Convergència) dels autonomistes i federalistes catalans, que en alguna mesura s’identifiquen amb les posicions més raonables expressades des d’Espanya, siguin del PSOE o del PP.

D’aquí la meva preocupació. L’esquerda que constato no és la que separa catalanistes d’anticatalanistes, més clara i fàcil de veure, sinó l’esmentada, una mica més difícil de constatar però que a Sant Benet em va semblar palpable. Caldrà llegir amb cura la transcripció de la rica conversa per veure’n tots els detalls i matisos, però la impressió global viscuda per mi és aquesta. I si la meva percepció no és equivocada la situació és preocupant, perquè esdevé un indici d’una confrontació més dolorosa que la que hi pugui haver entre catalanisme i anticatalanisme. Perquè és una esquerda que no passa per cap frontera geogràfica sinó pel cor de la societat catalana, i comporta el risc que més voldríem evitar: la fractura interna dins de Catalunya.

Nota addicional: Jo no crec que l’increment de l’independentisme o la radicalització (sobreescalfament, crec que en diu en Juliana) de posicions sigui positiu per a Catalunya. Jo estic d’acord en la necessitat d’enfortir la cohesió, de generar grans majories al voltant de propostes concretes, i el pacte fiscal em sembla una d’elles, i ben adient. Sé que és probable que fracassi, però no crec que aquest fracàs generi una segona onada independentista. El que generarà en un primer moment és desànim col·lectiu, i també una major radicalització de l’independentisme, però no el seu creixement significatiu. Serà un escenari complicat, però que caldrà assumir i a partir del qual caldrà trobar altres camins de construcció de la identitat nacional i d’enfortiment de la cohesió del poble català. Però això no em fa considerar que la proposta de pacte fiscal sigui incorrecta: crec que és positiva i ben orientada, i que és una batalla que val la pena lliurar, que cal lliurar. Si fracassa, serà per la incomprensió espanyola, però també perquè no haurem estat capaços de construir una majoria i una mobilització suficient, una consciència prou intensa al voltant del pacte fiscal (no haurem acumulat prou poder). La pilota està també en part, doncs, al nostre camp, i per això no és una batalla perduda d’entrada.