Què és l'esperit

Morris Louis 1961

Ja que hem parlat en aquest blog del risc de banalització de l'espiritualitat, haurem de mirar de dir què entenem per esperit (en sentit ampli; en sentit estricte, s'identificaria amb la divinitat), a risc de caure també en alguna mena de banalització (és un àmbit que val més viure'l que parlar-ne). Per fer-ho, recorrerem a escrits de fa uns anys, que empren un gènere literari que corre el risc de barrejar el rigor conceptual amb l'evocació poètica o fins i tot amb l'engrescament retòric.

Insistim en que és agosarat mirar de definir l'esperit. Optarem per l’evocació mitjançant imatges, imatges que apunten cap a alguna cosa difícil de precisar, però al mateix temps capaç d'anar aflorant aquí i allà amb indicis reveladors. Imatges que ens poden anar apropant gradualment, per acumulació i contrast, a una comprensió de la noció. Sabent que els intents de referir-se a l'esperit seran, com a màxim, expressions amb certa capacitat per apropar-nos a aquests indicis que el revelen.

L'esperit seria la capacitat que tenen els éssers humans d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les seves necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d'admiració.

Seria una mena de força subtil, de vegades tènue i delicada, altres vegades impetuosa, que porta a experimentar el món com una valuosa meravella.

Seria la capacitat d'experimentar el món i la vida com plens de significat: res és "insignificant", tot ens parla de la meravella de l'existència.

Es pot concebre l'esperit com la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir.

O com la capacitat de viure amb sentit enmig de la dificultat i el sofriment.

O es pot relacionar amb la capacitat dels humans d’apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se ells mateixos en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament.

O dir que és una experiència de neteja i transparència que fa viure amb simplicitat i innocència.

O que és el resultat de viure des de l'amor, o que és l'amor amb què podem arribar a viure.

O parlar del desenvolupament de certa profunditat existencial i vital.

Veure’l, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria. Es pot dir que és la capacitat humana de veure el món com una totalitat a la que l'ésser humà pertany.

També la capacitat de veure el món com a ple i coherent, com a impregnat de sentit, tot i saber del seu caràcter fugisser, impermanent.

O veure’l com la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat plena de limitacions.

O com la facultat que tenim els humans de superar les nostres pròpies limitacions i d'obrir camins de novetat positiva en les nostres vides.

I se’l pot veure com la capacitat humana de romandre en silenci, de posar en suspens el propi diàleg interior.

Com la capacitat de contemplació, de recolliment, d'entrar en un mateix i veure el món des d'una distància que permet viure’l de forma diferent.

També és possible veure’l com la capacitat de pregar, d’adreçar-se a l'entorn com un interlocutor càlid que acull.

O es pot relacionar amb la sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal rebut i no el fruit del propi esforç o de la pròpia voluntat, i que el que cal és saber trobar i acceptar aquest regal. I es pot veure l'esperit com la capacitat d'arribar a veure el món sense la deformació que introdueixen els propis interessos, desitjos i necessitats; deixar-lo parlar sense dir-li de què es vol que parli.

O com la capacitat de l'ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura utilitzant eines de percepció i mecanismes de vinculació que no es limiten als destinats a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l'entorn o a alimentar la satisfacció i l'adulació rebudes d'aquest entorn.

També se’l pot veure com la capacitat d'observar el món i d'observar-se a si mateix amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, des de l'assossec dels propis impulsos, des d'una perspectiva global i comprensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels propis prejudicis, de les pròpies visions preexistents i egocentrades.

I se’l pot entendre com la capacitat de veure el món des del símbol (des de la xifra d'un llenguatge xifrat, dirà Karl Jaspers), des de les imatges capaces de conformar o orientar la pròpia manera d'experimentar el món i de relacionar-se amb ell en tant que obertura al misteri, a la transcendència. Imatges treballades, consolidades, per l'experiència acumulada de moltes generacions. Uns símbols vehiculats per la paraula, ja sigui en forma de narració -mitològica-, ja sigui en forma de reflexió -filosòfica o teològica-, o vehiculats per la icona, o pel gest, individual o col·lectiu. Potser es pot contemplar a l'esperit com una obertura, un camí, un procés de transformació personal cap a un àmbit d'experiència on el jo no té el paper central, protagonista, a la vida humana, sinó que aquest paper central correspon a una presència poderosa, indefinible i realitzadora que, històricament, ha estat designada mitjançant diverses imatges -complementàries- que miren d’assenyalar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.

Potser es tracta, doncs, de l'experiència de captar, d'intuir dimensions que van més enllà d'un mateix, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic -d'aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític-, però que trastornen, que alteren profundament, radicalment, la pròpia manera de veure i viure la realitat. Es tractaria d'una experiència de connexió íntima amb el cosmos. Es tractaria d'una consciència d'immensitat captivadora, inabastable i indescriptible que es troba a tot arreu quan es mira i s'experimenta el món d'una determinada manera. A tot arreu, però potser especialment en la natura, en la cultura (especialment en la filosofia i l'art), en la trobada comunitària, en l'experiència dels valors i, sobretot, en la relació interpersonal profunda, en l'amistat i l'amor, en la compassió i la solidaritat, en el rostre de l'altre.

L’esperit, doncs, ens permetria depassar-nos a nosaltres mateixos, depassar el llenguatge i arribar a una connexió més directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. Seria el més sublim, i també el més fràgil, el més difícil, el més incert. Seria la màxima aspiració de l’ésser humà: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència; l’ésser que s’identifica, s’immergeix, es fusiona conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i la mirada interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres (no som un ni dos, sinó “no-dos”, diria en fórmula paradoxal la tradició advaita). L’esperit estaria lligat així a un cert moment d'esplendor del procés còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al qual pertany i celebrar-la. Un ésser que pot veure i viure la realitat al mateix temps sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients. L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa. I l’esperit es manifestaria alhora com a consciència íntima i com a consciència preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos. Experimentar-lo porta a parlar-ne dient que és com si la consciència no fos exclusiva de l’ésser humà, sinó preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria precisament la seva capacitat d’arribar a aquesta consciència i de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos. Aquest fet porta a una vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora de la realitat.