Espiritualitat i religions

Seurat 1888

Crec que un dels debats més centrals i apassionants del moment en el terreny de l'espiritualitat és el que fa referència a la relació entre l'espiritualitat i les religions.

Esquematitzant (amb el que això sempre suposa de deformació i simplificació) crec rellevant el debat entre dues posicions, alhora complementàries i incompatibles, o sigui amb elements contradictoris. Crec que d'un debat a fons, tranquil i rigorós entre ambdues, en podria sorgir progrés, elements interessants i rellevants.

Les dues posicions serien (si és que he aconseguit presentar-les amb justícia):

Primera posició

Les religions són plasmacions de l’espiritualitat en determinats contextos culturals i moments històrics. Han fet servir els conceptes culturals del seu temps per formular la dimensió espiritual. Alhora, han assumit una tasca de programació social. Per poder dur a terme aquesta tasca programadora (assegurar la cohesió i reproducció de l’estructura social), les seves formulacions de l’àmbit espiritual es presentaven i s’havien de considerar com a “creences”, com a descripcions fidels i indubtables de realitats objectives i inqüestionables. Ara estem en un nou context cultural i un nou moment històric, caracteritzat per la innovació constant i el canvi com a eixos de vertebració de la dinàmica social, de la supervivència de l’estructura social. La funció programadora de les religions ja no tan sols no és necessària, sinó que si es manté esdevé una rèmora per a la dinàmica social. Les religions ja no serveixen, cal que desapareguin. Cal crear una espiritualitat per al nostre temps, una espiritualitat laica (perquè estem en una cultura laica) no vehiculada per creences sinó per tècniques d’accés al coneixement silenciós, a l’experiència d’unió o experiència espiritual (de vegades anomenada experiència mística). Les religions, amb el seu riquíssim bagatge històric, ens ajudaran i inspiraran a l’hora de viure i formular aquesta nova espiritualitat; de fet, seran imprescindibles a l’hora de construir aquesta nova espiritualitat. Però com a identitats i institucions, estan mortes, no tenen futur. La nova espiritualitat, que cerca el coneixement silenciós, es plasma i tradueix alhora en una visió peculiar de la qualitat humana, entesa com el conjunt de l’interès intens per tota la realitat, el distanciament d’aquesta realitat per a poder-la copsar sense quedar arrossegat per ella i el silenciament del jo que ens permeti abordar la realitat sense deformar-la amb els interessos i necessitats de l’ego. Les religions moren, l’espiritualitat viu. Pretendre fer sobreviure les religions és una tasca impossible i sense sentit. Cal adreçar els esforços a vertebrar la nova espiritualitat laica. Cal estudiar les religions per alimentar, inspirar, aquesta tasca creativa, com cal conèixer Bach i Beethoven però no per a seguir composant com ells, sinó per composar nova música. Treballar per a la supervivència de les identitats religioses no només és inútil, sinó contraproduent. Els esforços s’han d’adreçar a propiciar una espiritualitat que es tradueixi en la capacitat d’accedir al coneixement silenciós i en el foment d’una major qualitat humana. Voler fer sobreviure les religions és fruit de la nostàlgia sentimental de la calidesa emocional de temps passats, nostàlgia d’una època encara embolcallada per una dinàmica religiosa. Cal treballar especialment en com desenvolupar la nova espiritualitat en els infants, sense necessitat de referir-se a mitologies religioses caducades.

Segona posició

L’espiritualitat, com la pintura o la música, és real, però només és perceptible a través de manifestacions concretes, de construccions marcades per determinats contextos culturals i moments històrics. No hi ha espiritualitat (o religió) en sí, sinó diverses religions (o espiritualitats) cristal·litzades en determinats moments culturals. Les religions són plasmacions històrico-culturals de l’espiritualitat (religió, religiositat, dimensió espiritual…) manifestades a través de conjunts vertebrats i coherents de formulacions (narracions mítiques i expressions doctrinals fruit d’una reflexió o elaboració racional), rituals (conjunts de gestos simbòlics i verbalitzacions simbòliques) i institucions (articulacions comunitàries per a conservar i potenciar les formulacions i rituals). Cada religió neix en un context cultural històric precís (i no pot ser d’altra manera) i procura adaptar-se a nous contextos culturals i històrics (mantenint un nucli identitari central i modificant els elements perifèrics). De vegades això s’aconsegueix (cristianisme medieval, buddhisme xinès), de vegades no i la religió desapareix (maniqueisme). El nucli identitari central de les religions transcendeix el seu context cultural i històric (esdevé un “clàssic”) i per això segueix essent vigent en altres contextos culturals i històrics i mereix seguir essent cultivat (interpretat). No només per aprendre’n, sinó pel seu valor propi i actual. Els clàssics (tot i que canvien, i poden desaparèixer) formen part del nostre món (en poden formar part i n’han de formar part), el construeixen. El llenguatge simbòlic és consubstancial amb el fet religiós. El llenguatge simbòlic és diferent i complementari del llenguatge racional (raó, ciència). La desaparició del llenguatge simbòlic empobriria l’ésser humà. Cal seguir cultivant (parlant) i transmetent (ensenyant) el llenguatge simbòlic. No es pot viure l’espiritualitat sense símbols. El llenguatge simbòlic religiós no és previ a les religions: només hi ha els llenguatges simbòlics religiosos de les diferents religions. No es poden fusionar les religions (són conjunts coherents irreductibles) ni crear una nova religió (el nostre temps i el nostre coneixement del món estan vertebrats per la raó, no pel mite, i per tant hem perdut la capacitat de creació simbòlica religiosa). El que podem fer és adaptar les diferents religions (els diferents llenguatges simbòlics religiosos) al nostre context històric i cultural. Unes ho aconseguiran, altres no. Com més ho aconsegueixin, millor. L’adaptació de les religions passa per viure els elements que les formen com a símbols i no com a creences. Viure aquests elements amb plena i clara consciència que són símbols (o sigui imatges capaces de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell en referència a l’obertura al misteri, a la transcendència; imatges mentals, imatges físiques, objectes, idees, narracions, gestos, textos, rituals, llocs, paisatges, músiques, llums, qualsevol cosa que, quan hom s’hi apropa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s’acostuma a operar) i no descripcions fidels i indubtables de realitats objectives i inqüestionables. La gràcia dels símbols és precisament aquesta capacitat de fer anar més enllà d’ells mateixos i d’un mateix. El símbol canvia el registre, porta a una relació amb la realitat que no es pot descriure amb precisió, a la qual s’ha d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut. El que és desitjable no és un món sense religions sinó un món amb diferents religions, totes les quals hagin fet el procés d’adaptació al nostre nou i canviant context històric i cultural, cultivant el seu nucli identitari central encara que sigui fruit d’un altre context històric i cultural. La pèrdua de capacitat d’utilització i transmissió del llenguatge simbòlic religiós fruit de l’hegemonia racionalista dificulta aquesta tasca, que no passa només per l’educació conscient sinó que inclou elements de vertebració pre-conscient de la sensibilitat (educació infantil). Les religions ho tenen difícil per a sobreviure, però preveure una supervivència de l’espiritualitat sense les religions també és difícil (si és que és possible). Potser no hi pot haver espiritualitat sense religions (a nivell col·lectiu; a nivell individual, les històries són múltiples). La supervivència de l’espiritualitat a nivell col·lectiu passaria, doncs, per la supervivència de les religions. La incidència de l’espiritualitat en l’ésser humà (en el marc de la triada sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat) passa per l’adaptació, reciclatge, aggiornamento, revisió de la mateixa concepció de la naturalesa del fet religiós o com n’hi vulguem dir, per part de les religions, de totes les religions.