Francesc Olivella

Avui, 31 d’agost de 2008, a tres quarts de nou del matí, s’han celebrat a Santa Maria de Vilafranca, les exèquies d’en Francesc Olivella Ferrari, mort el vespre del dia 28 als 68 anys d’edat. Ha oficiat la cerimònia el bisbe de Girona, Francesc Pardo, vilafranquí i amic personal d’en Cisco o Franciscu, que és com l’anomenàvem, si més no, a la meva família. Per significatives i afortunades coincidències cronològiques, la cerimònia s’ha fet en presència de la imatge de Sant Fèlix, fet extremadament inusual ja que el sant només passa a Santa Maria els dies 30 i 31 d’agost.

En començar, l’orgue ha tocat As time goes by, de Casablanca. Al moment de meditació posterior al sermó, la música ha estat Yesterday, dels Beatles, i al moment final hem sentit el tema de Candilejas de Charles Chaplin. Les músiques les havia triades el mateix Franciscu, que també havia dissenyat el recordatori: una imatge de Charlot d’esquena, i a la pàgina següent, “The end”.

I és que en Franciscu Olivella era un home de cinema. S’hi va guanyar la vida com a empresari, però abans que això era una passió personal que va començar d’infant, quan col·leccionava els fulletons que els cinemes de l’època repartien per les cases anunciant el programa de la setmana. Una col·lecció que l’ha acompanyat tota la vida.

En Franciscu era fill del Sr. Olivella i de la Sra. Carolina. La família Olivella vivia al carrer del Bisbe Morgades, al Poble Nou de Vilafranca del Penedès, en una caseta amb jardí al darrera que formava part d’una sèrie de cases semblants de la classe mitjana vilafranquina de l’època. Eren cases d’aparença modesta, molt menys espectaculars que les de les urbanitzacions actuals, però eren plenes de vida, de caliu, d’amistat. La casa següent a la dels Olivella era la dels meus besavis Llorach, i la següent la dels meus avis Regull. El Sr. Olivella, que produïa xampany, era molt amic del meu avi Pere Regull, i venia molt sovint per casa en aquells anys cinquanta en que jo era un nen que gaudia de l’ambient de festa que sovint hi havia a casa els seus avis: Sant Pere, la Festa Major, Nadal... El Sr. Olivella contribuïa a crear aquell ambient fos el dia que fos, amb el seu llacet al coll i l’alegria que duia a dintre. En aquells anys, quan a l’hivern arribàvem a Vilafranca el dissabte al vespre en el 600 després del llarg i fosc itinerari per l’Ordal, i entravem en aquella casa calenta, plena de llum, de joia i de gent que ens estimava, el contrast era meravellós. La Sra. Carolina era amiga de la meva àvia Cecília Llorach. I les dues germanes grans d’en Franciscu, la Carolina i l’Àngela, van ser lògicament molt amigues de la meva mare Paquita i els meus oncles Pere i Enric. Aquest món no era ben bé el món del Franciscu –amb la meva mare es portaven quinze anys. Ni el món d'en Franciscu era el meu –ell era onze anys més gran que jo- però tots tres mons, amb la seva diversitat, ens semblen, vistos des d’ara, com a humanament densos i plens d’encant. Potser és un efecte d'embelliment del passat, o de nostàlgia, però crec que hi ha alguna cosa més que això. Són mons que han desaparegut; el mateix Poble Nou ha canviat profundament i costa retrobar-hi el rastre d’aquella època de la infantesa d’en Franciscu, i la meva, amb els carros carregats de portadores plenes de raïm fent cua en aquells carrers de terra amb les seves passeres, esperant poder descarregar al Sindicat en els temps de la verema. Sigui com sigui, en el record aquests mons es dibuixen com a plens de calidesa i joia de viure.

Crec que la vida d’en Franciscu Olivella ha estat massa curta però bonica. L’ha compartit a fons amb la Paquita, la seva esposa, hi ha tingut quatre filles magnífiques, de les que estava molt satisfet, i també dels seus quatre gendres. No ha pogut ser avi prou temps, però ha tastat l’experiència. I el cinema ha estat per a ell una vocació, una dedicació, una manera de guanyar-se la vida i un fil conductor del seu itinerari. Desconec com ell va viure els canvis del temps, però per a mi en Franciscu Olivella era un cristià en el ple sentit de la paraula, com ho és aquell altre gran cristià vilafranquí que és en Telmu Huguet (afortunadament la vila li ha reconegut recentment el seu mèrit humà). En Franciscu va ser criat en determinades dimensions per l’Església, i crec que positivament. Va ser marcat per la fe d’aquella manera que, siguin quines siguin les peripècies ideològiques que es puguin passar després, quedes configurat segons una determinada manera de ser home que es mostra com a lligada a la figura de Jesús. En Franciscu va poder gaudir d’aquest do, pels temps en que va viure i per la seva disposició personal a entrar en aquesta dinàmica de vida en profunditat.

Al final de la cerimònia el celebrant ha convidat a parlar, per expressa voluntat del difunt, a en Jaume Patrici Sayrach, que havia estat vicari de Santa Maria i consiliari dels grups de joves d’Acció Catòlica quan en Franciscu vivia la seva etapa de formació. Mn. Sayrach ha dit dues coses que voldria subratllar especialment, una respecte als temps que vivim i l’altra respecte a la persona d’en Franciscu. Ha dit amb plena convicció, no pas com a recurs retòric, que vivíem uns temps presidits per la banalitat, probablement accentuada per la confrontació amb uns anys (potser el període 1950-1980) més densos, vertebrats al voltant de l’amistat i el compromís, viscuts amb una gran autenticitat. Les coses es feien seriosament i amb tot el cor, tant els debats d’idees com les pràctiques altruistes. Si més no per part dels nuclis més actius i conscients de la societat.

Pel que fa a la persona, Mn. Sayrach ha fet esment, discretament, de dos trets que caracteritzaven la persona d’en Franciscu: la dolcesa i la bondat. En Franciscu era algú que irradiava aquestes qualitats sense necessitat ni d’obrir la boca. I això és realment excepcional. Juntament i més enllà de la seva dedicació a la família, als amics, al cinema, a Vilafranca, aquest és el testimoni més important que ens deixa. Que la seva manera de ser persona humana ens sigui, a aquells que hem tingut la sort de conèixer-lo, un referent.