dissabte, 31 d’octubre del 2020

Homologació religiosa

 

Odilon Redon 1894


"Des del nostre punt de vista és una dada irrecusable la disposició religiosa de l'ésser humà i la seva irreductibilitat a factors no religiosos. És per això que creiem en l'homologació religiosa del cristianisme amb les altres religions, sense que en aquest nivell del discurs pugui parlar-se d'una major o menor qualitat religiosa del cristianisme respecte a les altres religions. A partir del fet que hi ha una única humanitat de l'ésser humà, hom pot afirmar en conseqüència que les estructures religioses bàsiques de l'ésser humà i de les diverses religions són fonamentalment les mateixes. D'aquesta manera, el racisme, les exigències d'absolutesa, l'imperialisme religiós, etc., resten al marge de l'aproximació als fenòmens religiosos. Des del punt de vista del "discurs de la religió", doncs, no hi ha cap mena de superioritat religiosa del cristianisme respecte a les altres religions. Àdhuc en les desviacions (per exemple, la legitimació indiscriminada del "poder"), totes les religions ofereixen els mateixos esquemes, la qual cosa significa, segons el nostre parer, que per a bé i per a mal en aquest aspecte també hi ha una comunitat religiosa de tots els humans, donat que tots participen d'una única humanitat.

Els nostres dies, una vegada superat (o en camí de superació) l'etnocentrisme de la cultura occidental, les religions han de practicar un ecumenisme ecumènic (Panikkar), el qual no es basa en estratègies destinades a conservar parcel·les de "poder" o continuar gaudint de beneficis de tipus cultural, econòmic o polític, sinó en el convenciment que la capacitat religiosa de l'ésser humà és alguna cosa que no depèn de les contingències culturals o històriques, ans, per contra, es tracta de quelcom d'inherent a la condició humana. Això ens porta a la conclusió que antropològicament (i la religió és un aspecte irrenunciable de qualsevol antropologia que apriorísticament no s'automutili) no hi ha cap religió positiva que pugui ser considerada com la "culminació" o l'"acompliment" de la religió, per bé que totes posen de manifest la condició religiosa de l'ésser humà com a dada estructural."


Lluís Duch a El Crist, mestre interior de tota religió dins de Qüestions de Vida Cristiana n. 114, novembre de 1982, pp. 31-32



divendres, 30 d’octubre del 2020

L'esperança



Georges Rouault (1871-1958) | Hortense | 1900s, Drawings ...
Rouault 1929


"L’espérance est la plus grande et la plus difficile victoire qu’un homme puisse remporter sur son âme."


Georges Bernanos



Possible traducció:


"L'esperança és la victòria més difícil que l'home pot guanyar a la seva ànima."




dijous, 29 d’octubre del 2020

Mas enderrocat

 

 

"Soc com les ruïnes d'un mas enderrocat pel temps.

Algun mur tort, bigues trencades, teules escampades.

I pedres, munts de pedres que ja no serveixen per a res.


Com a veïns, un vell ametller mort amb l'escorça penjant

i el marge d'una antiga era, que es va enfonsant aquí i allà.

 

Dels que hi han viure no en queden ni rastres ni records;

i potser més val així, ja que no tots els rastres són tresors

ni tots els records són falaguers."


Li Migara






dimecres, 28 d’octubre del 2020

Eternitat

 


Conèixer l'eternitat és sortir del temps. No és entrar en una durada indefinida, és anar més enllà de la durada, com si es fes un salt i el temps desaparegués, no fos ja aquesta mena d'implacable acompanyant que ens fa canviar i decaure, aquesta força imparable que ens envelleix fins a matar-nos, aquesta mena de maledicció que no permet el repòs.

Per això, en morir, demanem que se'ns doni el repòs etern, que se'ns alliberi d'un cop de la pressió constant del temps. La vida eterna no és una vida d'una durada sens fi, és la vida fora del temps, sense temps, més enllà del temps.



dimarts, 27 d’octubre del 2020

Cristianisme i símbols

 

Rouault 1930


"La religiositat viu en l'ordre del símbol i de la narració. La Bíblia és un conjunt de narracions i d'imatges. La fe cristiana, encara que durant segles molts hagin imaginat que era un determinat nombre de veritats, és de fet un determinat nombre de símbols."


Jean-Pierre Jossua a El renovellament del llenguatge religiós a partir de la literatura dins de Qüestions de Vida Cristiana n. 130, febrer de 1986, p. 109



dilluns, 26 d’octubre del 2020

Estimar Déu

 


 

"Voldríeu saber si Déu us estima; doncs bé, no cal que us preocupeu per això, ja que no hi ha manera de saber-ho i, a més, tan se val. Preocupeu-vos, més aviat, per si vosaltres estimeu Déu, que això sí que és a les vostres mans, i és el que compta. Com diu el primer manament de la llei de Moisès, "estima Déu sobre totes les coses".

Per entendre-ho millor, penseu en el paisatge que més us agrada, aquell que porteu al cor, que coneixeu amb detall. Vosaltres no us pregunteu si aquest paisatge us estima, perquè ja sabeu que ell no pot estimar. Però no per això vosaltres deixeu d'estimar-lo, i ho feu amb tant d'amor que de vegades us arriba a semblar que ell també us estima, que correspon al vostre amor, i és bonic quan això passa.

Això que passa amb un paisatge passa també amb el món sencer. Ell és fred, indiferent, no us coneix ni reconeix, us ignora, per ell sou tan poca cosa que és com si no existíssiu, i us pot tractar amb molta duresa. I tot i això vosaltres estimeu el món, l'estimeu molt, i esteu agraïts de pertànyer-hi, i de vegades us arriba a semblar que el món us estima.

Estimeu, doncs, Déu amb tant d'amor com perquè us arribi a semblar que ell també us estima, que això és el que val, i no pas saber si ell pot o no pot estimar cada ésser humà, o si a vosaltres us estima o no, que això, com dèiem abans, no es pot saber i pensar-hi no porta enlloc."

 

Mestre Raes (Bruges, 1401-1479)



diumenge, 25 d’octubre del 2020

Correlació

 

Rouault 1939


No hi ha correlació entre consciència, saviesa, lucidesa, beatitud, d'una banda, i intel·ligència, habilitat, poder, riquesa de l'altra. Afortunadament.

Per això els pobres, els mediocres, els petits, els desgraciats poden tenir el mateix accés a l'altre món, al Regne del cel, a la salvació, a la vida eterna, a la plenitud o com li vulgueu dir que els altres; de fet, ho tenen més fàcil que els intel·ligents, rics i poderosos.

Per això les religions són principalment pels pobres, pels senzills, pels humils. Per això les Benaurances del Sermó de la Muntanya són tan pertinents, tan veritables.

I per això és important que la religió estigui a l'abast de tothom, no només d'alguns privilegiats. És un missatge que s'adreça a tots els éssers humans, sense diferències ni distincions, perquè és capaç d'arribar al cor de qualsevol, per modest i limitat que sigui.



dissabte, 24 d’octubre del 2020

Prou

 

Delvaux 1922


(escrit en forma de rap)


"Prou.

Ja n'hi ha prou de callar.

Prou de no gosar dir el que pensem.


Ja n'hi ha prou de tenir por de ser odiats,

prou de no voler ser marginats.

Prou que no volem posar més llenya al foc,

prou que no tenim ganes d'esberlar més el que ja està esberlat,

però hi ha moments en els que cal dir prou.


Ja n'hi ha prou de no existir,

ja n'hi ha prou de dissimular,

ja n'hi ha prou d'esperar que baixi la febre sense fer res,

ja n'hi ha prou de creure que la ferida es tancarà per ella mateixa.


Hem de dir prou a la sagnia que ens ofegarà a tots,

prou a un desordre que deixa les nostres vides sense nord,

prou a una estúpida inconsciència que s'estima més tancar els ulls,

prou a només tenir en compte el nostre petit benestar personal.


Ja n'hi ha prou de no dir que creiem el que creiem,

ja n'hi ha prou de dissimular els valors que ens mouen,

ja n'hi ha prou de tenir por de fer el ridícul,

ja n'hi ha prou de témer el que diran els altres de nosaltres.


Hem de dir prou a fer veure que som com tothom,

prou a amagar coses que ens surten del cor,

prou a no dir que el nostre referent no té nom però ens trasbalsa,

prou a dissimular que ens vertebra quelcom que costa d'explicar.


Ja n'hi ha prou de fer veure que no tenim història,

ja n'hi ha prou de fer creure que aquí no ha passat mai res,

ja n'hi ha prou de vendre que som uns angelets immaculats,

ja n'hi ha prou de creure'ns els millors, els més perfectes.


Hem de dir prou a que ens facin promeses sense fonament,

prou a que ens entretinguin amb apostes, jocs i pantalletes,

prou a que aprofitin el que sentim per fer-nos dir el que volen,

prou a que ens vulguin convèncer que és bo cardar sense estimar.


Ja n'hi ha prou de dissimular que ens agrada el circ i els malabars,

ja n'hi ha prou de no gosar dir que la música amb que ens inunden no val res,

ja n'hi ha prou de només pensar en certs temes quan volen els mitjans,

ja n'hi ha prou de creure'ns que és millor viure sols que en companyia.


Però no serem prou valents com per parlar.

Prou que ho sabem.

Prou."


Sean Raes



divendres, 23 d’octubre del 2020

Zola: L'Obra




Manet 1868 Émile Zola


Émile Zola escriu "L'OEuvre" el 1885, i situa l'acció a París entre 1862 i 1870. El contingut és en bona part autobiogràfic, recollint materials i experiències derivades de l'interès de l'autor per la pintura i la seva vivència de primera mà del moment d'eclosió de la pintura impressionista. Parla de l'amistat entre un pintor i un escriptor, en el marc d'una amistat de grup d'una colla d'artistes. El personatge del pintor protagonista té com a referent Cézanne, i el de l'escriptor Zola mateix. Amics de joventut des d'Ais en Provença, aquesta amistat entre els dos grans artistes es veurà trencada per la publicació d'aquesta novel·la.

És un text interessant des de molts punts de vista. Les reflexions que inclou sobre pintura i literatura -amb alguna breu referència a la música- són d'un gran vigor i autenticitat, i permeten copsar molt des de dins el que va suposar l'impressionisme. També com a novel·la és un bon exemple del que en el seu moment era literatura moderna.

Un aspecte que resulta particularment interessant és la seva reflexió sobre el fracàs, o més ben dit sobre la incapacitat de crear una obra a l'alçada del que un desitjaria, d'allò al que hom aspira. Claude, el protagonista, és un bon pintor, millor que molts dels seus col·legues, però no rep cap reconeixement que impulsi el seu camí, que li doni seguretat; ni ell mateix queda mai prou satisfet amb el que surt dels seus pinzells. Aquesta frustració esdevé tràgica, porta a la destrucció de la seva relació amorosa amb Christine i al suïcidi final de Claude, penjat al seu taller davant de la gran obra que no aconsegueix dur a terme.

Quan hi penses, veus que aquesta aspiració a fer quelcom de genial, a fer obres mestres, a ser un geni o si més no un autor reconegut, en l'àmbit que sigui, ens ha estat inculcat d'alguna manera o altra en algun moment del procés educatiu com a un ideal potser no verbalitzat com a tal però implícit en molts enfocaments. Aquesta pressió pel triomf, pel reconeixement, per l'èxit, es mostrada per Zola en el seu nivell més depurat i autèntic, i ens ajuda a reconèixer-la en la nostra pròpia experiència vital.

I Zola mostra el rostre més atractiu i alhora més destructor d'aquest procés. Val la pena sacrificar la vida per aquesta aspiració incerta? Claude ho fa, no pot fer altra cosa. Però és una aspiració humana paradoxal. Certament, mobilitza energies i creativitat fins a l'extrem, fa avançar. Però alhora és una imposició inhumana, que exigeix el sacrifici de la vida del qui fa l'opció. La dinàmica empresarial sovint reflecteix aquesta mateixa tensió, el lliurament de la pròpia vida per l'obra.

Trobar el delicat equilibri entre el lliurament creatiu i el goig de viure deu ser una de les coses més difícils d'assolir i alhora una de les més necessàries. El personatge de Zola no ho aconsegueix, però ens ajuda a reflexionar-hi.






dijous, 22 d’octubre del 2020

Daodejing 56






"El qui coneix, no parla; el qui parla, no coneix.
No parlis massa, vigila les teves emocions,
tempera la teva agudesa, simplifica els teus problemes,
atenua la teva brillantor, fes-te u amb la pols de la terra;
això s'anomena la meravella de la unitat.

Aquell que està unificat, és més enllà dels amics i els enemics,
més enllà del guany i la pèrdua, més enllà de l'honor i la desgràcia.
Un humà així és gran perquè és més enllà de la grandesa."


Daodejing 56


 
 
 

dimecres, 21 d’octubre del 2020

Pregàries cantades

 

Fautrier 1928



"Quan desvetllarem els cors

a la veu del Déu vivent,

junts retrobarem la font

de llibertat;

Quan aixecarem les mans

per cantar al Déu vivent

junts retrobarem la llum

d'un nou demà."


Xavier Morlans, J. Akepsimas


- - -


"Junts escriurem

amb lletres lluminoses

la història de la nostra llibertat;

i junts veurem

brillar sobre la terra

la llum per tots els oprimits."


- - -


"Quan pressentim veient la branca nua

que malgrat tot l'ametller florirà

quan esperem enmig de la nit crua.

la nostra alegria ningú no ens la prendrà.


Si en soledat vetllem el ble que crema

per si un amor ens allarga la mà:

quan l'amistat desbordi tot esquema,

la nostra alegria ningú no ens la prendrà."


Joan Soler Amigó, Albert Taulé


- - -


"Viva llum d'alba

mar de claror

tot el poble calma:

Vine, Senyor!

Goig del qui vetlla 

contra la por:

Tots junts obrirem /camins pel Senyor!


Bona notícia

‑crit i cançó‑

tot el poble calma:

Vine, Senyor!

Veu que ressona

i es fa pregó:

Tots junts obrirem /camins pel Senyor!"


- - -


"Lluita i espera,

no et deixis vèncer

pren per senyera

la teva fe.

Reneix a la vida,

reneix a la dansa,

dóna esperança a

la teva gent."


- - -


"Si creien que és vivent tant con dura la vida,

no esperem més la fi del temps perquè el vegem.

Badem els ulls, cerquem arreu la seva imatge,

el seu batec el més pregon,

com un foc nou al cor del món.


Si creiem que és vivent la nit més obscura,

Preguen amb fe: que el primer dia

es féu la llum.

No tinguem por

si som moguts per la tempesta

que ens arrossega mar endins...

que ell en la mar obre camins."


Joan Soler Amigó, Albert Taulé



dimarts, 20 d’octubre del 2020

Ideologies

 

Chagall 1973


"Que una doctrina o una forma de vida tinguin trets ideològics no és considerat actualment ni com una tara original ni com una malaltia vergonyosa. Fins al si de la tradició marxista, on el fenomen ideològic és valorat encara avui força negativament, hom reconeix actualment el caràcter etern i ineluctable de la ideologia (és, entre altres, la posició d'Althusser, tan abans com després de la seva autocrítica). Sembla, doncs, que ja han passat els temps de "La fi de l'època ideològica" i de "El crepuscle de les ideologies" -valguin aquests dos exemples representatius- quan els apologistes de la societat industrial avançada creien poder anunciar-nos la mort propera de les ideologies i l'adveniment de societats consensuals, administrades amb pragmatisme i segons una racionalitat nova provinent del món de la tècnica (com si ciència i tècnica estiguessin desproveïdes de pressupòsits ideològics!). Segons aquesta mentalitat científico-tecnocràtica, tots els nostres problemes es reduirien a una bona administració i a un instrumental eficient. En canvi, en la situació paradoxal on ara ens trobem, tenim consciència de la necessitat d'enfrontar-nos novament amb les velles qüestions ideològiques (sobre el sentit de la vida, sobre el que és humà i el que no ho és, sobre uns ideals socials veritablement cohesionadors i mobilitzadors) i alhora veiem els greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada. Malgrat això, després que durant anys la consigna general fou de desideologitzar, avui s'aixequen veus per tot arreu a favor d'una reideologització. Els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada.

(...)

Tot i reconèixer el paper que, en la formació i sobretot en el desenvolupament de les ideologies, poden tenir-hi -i, de fet, sovint hi han tingut- interessos particulars inconfessats, cal acceptar que la funció primària de les ideologies no és una funció de distorsió i dissimulació interessades, sinó una funció d'orientació en l'existència i de cohesió social, de la qual la distorsió és sempre una perversió possible, fins probable, però no ineluctable.

(...)

De la mateixa manera que, per a la nostra acció individual, tots tenim necessitat d'un projecte, així la ideologia proporciona a tota acció col·lectiva la necessària mobilització social.

(...)

Les ideologies, en llur funció més general de cosmovisió i d'orientació de l'existència, tenen el caràcter de sistemes de referència fortament introjectats en els individus, sistemes a partir dels quals ens fem càrrec de la realitat i la pensem. Les ideologies són un codi interpretatiu en relació al qual llegim el món i ens llegim a nosaltres mateixos, ja que, segons sembla, conèixer i comprendre la realitat no és altra cosa que interpretar allò que tenim al davant. Però elles, les ideologies, no les tenim mai del tot al nostre davant: són més quelcom a partir de què pensem que no pas quelcom que pensem i tematitzem."


Andreu Marquès a Patologia ideològica en l'Església? a Qüestions de Vida Cristiana n. 107, juny de 1981, p. 59-62.




dilluns, 19 d’octubre del 2020

Atencions

 

Rouault 1920


A què prestem atenció realment? Què ens interessa de debò? No què ens hauria d'interessar, sinó què ens interessa de fet... Aquest és un punt important en el procés de coneixement d'un mateix, dels altres i de la nostra societat.

Quan diem atenció volem indicar un conjunt de com a mínim tres elements: coneixement, interès (arribant, si pot ser, a la passió, a la fascinació) i implicació (no només un interès receptiu, passiu, sinó amb proactivitat, implicació operativa, presa d'iniciativa pràctica en l'àmbit objecte d'atenció, compromís).

Hi ha cinc àmbits força obvis als que s'adreça l'atenció:

1) L'atenció al propi jo sembla força clara, i és més aviat espontània. Com soc, com funciono, què necessito, què desitjo, què em fa il·lusió, què m'alegra, què m'entristeix... És important tenir-se en compte, fer-se de tant en tant una radiografia d'un mateix, ser conscient del que opera en el nostre món interior.

2) L'atenció als altres ja no és tan espontània, i de vegades necessita d'una empenta de la voluntat per tirar endavant. Però els altres són fonamentals per a la nostra vida, ni que de vegades ens facin mandra o ens incomodin. Aquí hi ha tres àmbits que funcionen diferentment:

- el de la família és espontani i alhora ve marcat per càrregues conscients i inconscients que de vegades el compliquen; els familiars són alhora la gent més fàcil d'estimar i de vegades la més difícil. La parella, els pares, els fills, els germans, els nebots... tot un món que per a molta gent és el fonamental en el seu itinerari vital.

- l'àmbit dels amics és molt important, poder compartir la vida amb persones amb les que ens avenim és un dels grans privilegis. Però també aquí hi ha obstacles, de vegades temperamentals, de vegades ideològics; i sovint costa mantenir la simetria, l'equilibri en les relacions d'amistat.

- un tercer àmbit, el dels veïns, és força complicat. Les nostres dinàmiques socials no l'afavoreixen, i tenir una relació personal amb els veïns és més sovint una excepció que no pas un fet habitual.

- i hi hauria d'haver un quart àmbit, el de les petites comunitats, grups de trobada regular amb les motivacions que siguin: llegir llibres plegats, compartir el camí espiritual, impulsar accions als pobles i barris... Hi caben tota mena de grups on som reconeguts personalment, on els lligams no es produeixen en l'anonimat.

3) L'atenció a la societat, al país en el que vivim, a la gran comunitat a la que pertanyem, és important. Estar informats, llegir el diari, participar a les eleccions, sindicar-se, incorporar-se a moviments cívics, és positiu. Cal mirar d'estar al tanto del que passa al nostre país i al món a nivell econòmic i polític. Cal mirar d'entendre les dinàmiques socials i ideològiques en les que estem immersos ni que de vegades en siguem poc conscients. Cal estar atents als grans reptes del món actual: ecològic, tecnològic, d'igualtat de drets personals i socials. Cal tenir molt present els drames que es viuen a molts indrets: la guerra, la fam, les migracions.

4) L'atenció a la cultura s'hauria de desplegar al màxim. Atenció a les ciències, a les arts, a les tradicions populars, tan oblidades. Defugir la cultura com a espectacle entretingut i trobar-hi una font d'enriquiment personal real, de transformació interior, de repte de canvi personal per esdevenir més madurs i més conscients. Llegir molt, sobretot les grans obres. Mirar molta pintura, ni que sigui a la pantalla de l'ordinador. Sentir molta música clàssica, jazz i bona música popular passada (de vegades anomenada ètnica, o "músiques del món") i present.

5) I finalment una atenció que podria ser també la primera: l'atenció a la natura. A la seva bellesa. Al que genera dins nostre quan ens hi immergim. A la seva protecció.

Aquestes cinc direccions de l'atenció demanaran de nosaltres el desenvolupament d'una "atenció polièdrica", un repte gens fàcil d'assolir. Sempre tendim a desequilibrar-nos, a centrar-nos en algunes coses i oblidar les altres. Una atenció global equilibrada és un gran repte que tenim al davant.


S'acaba aquí la història? N'hi ha prou amb aquests cinc grans àmbits d'atenció, que estan a l'abast de tothom i que seria bo que tothom treballés? Hi ha un sisè àmbit?

Alguns diuen que hi és, que és possible una sisena atenció. Però no tothom la té espontàniament. Més aviat al contrari, tendeix a ser no gaire freqüent desenvolupar-la. I, en canvi, és una atenció especial, que té molta gràcia, que obre nous horitzons vitals. És una atenció que va més enllà dels cinc sentits i de la raó, que són les eines amb les que ens comuniquem habitualment amb el món.

Costa fins i tot donar-hi un nom. És una atenció a una dimensió subtil de la realitat: això vol dir una dimensió que no es constata a primera vista i per part de tothom, que demana una certa qualitat de percepció -i un cert esforç de percepció- per a ser copsada. Vol dir intentar veure més enllà de la superfície, de la primera impressió, del que és obvi. Mirar de llegir entre línies, mirar de sentir la parla amagada que ens pot adreçar la realitat, per dir-ho més o menys poèticament (ja que el llenguatge adient per a aquesta dimensió subtil és el poètic, el simbòlic).

No és que sigui una atenció a nivells irreals, purs fruits de la fantasia. La seva mirada s'adreça d'una banda, a les estructures profundes de la nostra ment (individual i col·lectiva), a les connexions interneuronals més fondes i/o més globals, cosa que inclou, però no exclusivament, els dominis del subconscient. D'altra banda, s'adreça a les visions del món que ens parlen d'un nivell de realitat que ens depassa, que sembla venir de fora, com si se'ns revelés un altre món, com si fos possible llegir el món en termes de derivat d'una mena de consciència englobant i creadora.

Històricament, d'aquesta sisena atenció se n'ha dit atenció espiritual o religiosa, ja que qui s'ha dedicat a relacionar-se amb ella, a conrear-la, han estat les tradicions religioses de la humanitat. Elles són les visions del món que han tingut com a eix vertebrador aquest nivell de realitat que va més enllà del que els nostres sentits i la nostra raó poden constatar. L'atenció a la dimensió subtil ha generat tot un conjunt de cristal·litzacions en forma de formulacions, rituals, institucions articulades en sistemes coherents en funció de diferents llocs i moments de la història de la humanitat.

Hi ha, doncs, una certa paradoxa: la sisena atenció que s'adreça a aspectes subtils, evanescents, misteriosos, no obvis, no demostrables, no tangibles de la realitat genera formes que sí que són tangibles (escrits, imatges, cerimònies) i que són vehicles que apunten, assenyalen, miren de portar a obrir-se a la realitat subtil.

A les nostres societats del segle XXI la sisena atenció sembla estar quedant més aviat relegada, sembla no atraure gaire atenció (valgui la redundància...). Si això serà sempre així o hi haurà un procés de clarificació (de superació dels obstacles acumulats històricament i ideològicament) que permeti una revifada de la sisena atenció és difícil de dir. Només es pot dir per part dels que estem interessats en aquesta sisena atenció que seria bo i bonic que formés part de la nostra atenció.



diumenge, 18 d’octubre del 2020

Mestre Eckhart



Meister Eckhart | westernmystics


"L'ésser humà no ha de tenir un Déu pensat ni acontentar-se amb ell, ja que quan s'esvaeix el pensament també s'esvaeix aquest Déu. Hom ha de tenir més aviat un Déu essencial que es troba molt per damunt dels pensaments humans i de totes les criatures. Aquest Déu no s'esvaeix a no ser que la persona se n'aparti voluntàriament. Qui posseeix Déu així, en la seva essència, el pren a la manera divina, i Déu resplendeix per a ell en totes les coses, perquè totes les coses tenen per a ell gust de Déu i la imatge de Déu se li fa visible en totes les coses. 

Aquesta actitud no la pot aprendre l'ésser humà mitjançant la fugida, és a dir, fugint exteriorment de les coses i anant al desert; al contrari, ha d'aprendre a tenir un desert interior on sigui i amb qui sigui que estigui. Ha d'aprendre a penetrar a través de les coses i aprehendre el seu Déu allí dins, i ser capaç d'imprimir la imatge de Déu en el seu fur íntim vigorosament, de manera essencial.

L'ésser humà ha d'estar compenetrat de la presència divina i configurat a fons amb la forma del seu Déu estimat i fer-e essencial en ell de manera que li resplendeixi l'estar present (de Déu) sense cap esforç; més encara: que aconsegueixi despullar-se de totes les coses i que es mantingui completament lliure d'elles.

La gent aprehendrà Déu en totes les coses i sempre trobarà en elles Déu en la mateixa mesura."


"Denigres al Déu infinit a l'alçada d'una vaca a la que s'aprecia per la llet i el formatge. Aquests fan de Déu una cabra, l'enceben amb fulles de paraules. Així mateix, fan de Déu un còmic, li posen els seus vestits vells i dolents.

Mentre facis les teves obres pel regne del cels  o per Déu o per la teva eterna benaurança aniràs malament. Et poden acceptar tal qual, però no és el millor. Ja que qui s'imagina que rep més de Déu en l'abstracció, la devoció, el dolç embadaliment i en gràcies especials, que quan es troba a prop del foc o a l'estable, fa com si agafés Déu, li emboliqués el cap amb una capa i l'empenyés sota un banc. Ja que qui cerca Déu a través d'una determinada manera, agafa la manera i perd Déu que està amagat a la manera. Però qui cerca Déu sense manera l'aprehèn tal com és en si mateix; tal persona viu amb el Fill i ell és la vida mateixa."


Mestre Eckhart a Tractats i Sermons


(citat per Willigis Jäger a "A la recerca del sentit de la vida" (1995)



Altres textos d'Eckhart citats per Jäger:

"Si jo tingués un Déu al que pogués conèixer, mai el prendria per Déu. L'has d'estimar com és, un no-Déu, i un no-Esperit, una no-persona, una no-imatge, fins i tot més: com un u net, transparent, clar, separat de tota dualitat."

"Si prefereixes cent marcs per a tu que per a un altre, és injust... i si estimes al teu pare i a la teva mare i a tu mateix més que a qualsevol altra persona, és injust. I si estimes la santedat en tu més que en un altre, és injust. Hi ha molta gent culta que no entén això."

"Ni el saber de totes les criatures, ni la teva pròpia saviesa, ni tots els coneixements serveixen per portar-te allà on siguis capaç de conèixer Déu a la manera divina. Si vols conèixer Déu a la manera divina, el teu saber ha d'esdevenir un pur no-saber i un oblit de tu mateix i de totes les criatures."

"La pregària ha estat instituïda per tal que l'ànima es reculli dels sentits exteriors en els que es va dispersar envers la multiplicitat de les coses efímeres. Quan estigui recollida en les potències superiors (raó, voluntat i memòria) serà espiritualitzada. Si l'esperit queda enganxat a Déu, perfectament unit amb la voluntat, serà divinitzat. Llavors estarà en adoració autèntica i no abans, o sigui, quan ha arribat a la meta pera la que està destinat. Estem creats exclusivament per a ser Déu, i per això estem fets a la seva imatge. Qui no assoleixi aquesta unitat de l'esperit amb Déu, no serà una persona realment espiritual."




divendres, 16 d’octubre del 2020

Amore disperato






Un extraordinari duet de Mina i Lucio Dalla que fa posar la pell de gallina...



Che cosa vuoi sapere,
è meglio non sapere
(Che cosa vuoi sapere,
è meglio non sapere)
L’amore che mi chiedi
on può finire bene…
Non può finire bene…

Il cielo non lo vuole
Ha le nuvole in catene
Non fa più uscire il sole
Senza vento e senza vele
Il tuo amore non si muove
E’ fermo come un sasso
Anche il sangue nelle vene…

E’ amore in mezzo al ghiaccio,
Nel guanto del potere
Un cuore che è vigliacco
E non sa volere bene
Prende le vite con un braccio
Le tiene chiuse al buio,
coperte da catene…
Coperte da catene…

C’è un segno corto e chiaro
Laggiù nella tua mano
E’ l’ombra del destino
Che come un frutto acerbo
O la prima stella del mattino
Rende l’amore eterno…

Amore disperato
Amore mai amato
Amore messo in croce
Amore che resiste
E se Dio esiste
Voi, voi Vi ritroverete
là, là… Amore…

Inizia la partita
Il diavolo vi sfida
Gli artigli del potere
Che come nera neve
Il lutto di una chiesa
Una candela accesa

Amore disperato
Amore mai amato
Amore messo in croce
Amore che resiste
E se Dio esiste
Voi, voi Vi ritroverete
là, là… Amore…




dijous, 15 d’octubre del 2020

La noció de llibertat




David 1792


La mandra (o la tendència a estalviar en la creació de paraules) que sembla caracteritzar a l'espècie humana genera problemes de polisèmia, fet que obliga a mirar de diferenciar els diferents significats d'un terme a l'hora de mirar d'endinsar-se en el seu significat. Això passa també amb el terme llibertat, que admet diferents nivells de definició (tot i que vinculats entre ells, el que explica l'ús d'un mateix terme).

Hi ha un nivell més bàsic i popular on la llibertat s'identifica amb no fer res per obligació externa ("fer el que vull", o en un llenguatge més col·loquial "poder fer el que em dóna la gana", "poder fer en cada moment el que em ve de gust"...). El diccionari ho sintetitza com a "manca de subjecció i subordinació"; en anglès, "acting without compulsion"...

Hi ha un segon nivell amb un caràcter més jurídico-polític, al que pertanyeria una definició de la llibertat com la de poder fer el que la norma, la llei permet ("la llibertat és el dret a fer tot el que les lleis permeten", dirà Montesquieu a L'esprit des lois, XI, III). Aquí, la norma esdevé generadora de llibertat (la gran aportació de Soló en temps de la Grècia clàssica, la llei protegint el feble): cal acotar l'àmbit per tal de poder exercir la llibertat, si tots ho podem fer tot tenim la llei de la selva, la llei del més fort, i no queda espai per a que tothom pugui ser lliure. La norma genera el dret a la llibertat i la possibilitat de llibertat.

André Vachet, a "La ideologia liberal" (1970), analitza bé aquest segon nivell i mostra com en ell s'interrelacionen fortament i harmònica quatre conceptes: llibertat, igualtat, propietat i seguretat. Conceptes que se situen en un mateix pla teòric, bàsicament jurídico-polític, com dèiem. És interessant anar veient com cristal·litzen aquestes nocions en els segles XVII i XVIII, amb referents com Hobbes (1588-1679), Locke (1632-1704), Montesquieu (1689-1755), Hume (1711-1776), els enciclopedistes (Diderot, D'Holbach, D'Alembert, Jaucourt, Condillac, Voltaire...) els fisiòcrates (Quesnay, Mirabeau, Turgot, Mercier de la Rivière, Dupont de Nemours, Le Trosne, Cantillon, Baudeau...), etc.

I hi ha un tercer nivell amb un caràcter més filosòfic o axiològic, on la definició més aviat aniria per veure la llibertat com el poder viure d'acord amb els propis criteris i valors, i tenir la possibilitat de triar per quins valors hom opta ("és lliure el qui es condueix segons els dictats de la raó", dirà Descartes a la seva Étique, llibre IV, proposició 68). En aquest sentit, el diccionari parla de la "possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser" (una definició rica i bonica), i també de la "capacitat de la voluntat humana per a dirigir-se al bé" (hi afegiríem com a deixatament explicatiu que la llibertat ens protegiria del risc de ser esclavitzats pel mal que sotmet i domina, que genera dependència; ens mantindria amb la capacitat de triar el camí desitjat, sense excloure el del mal, però sense quedar-hi lligats de manera irremissible).

Això fa que, quan parlem de llibertat, no sigui fàcil evitar la confusió de nivells. Quan veiem la trilogia del a Revolució Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) fàcilment ens decantem per interpretar-los en termes de grandesa, i hi tenim dret, i segur que alguns dels revolucionaris de 1789 els vivien així; però no podem oblidar tampoc la quatrilogia abans esmentada, que situa la llibertat i la igualtat en termes molt més prosaics, o si més no molt més jurídics, més tècnics.

Per això cal ser conscients d'aquests nivells diferents quan invoquem aquests principis, o per exemple quan fem una reflexió que a mi em resulta particularment suggerent: la que veu la fraternitat com a condició de possibilitat de la llibertat i la igualtat. Sense fraternitat no hi pot haver la capacitat de cessió, de renúncia, que fa possible la llibertat i la igualtat. He de renunciar a part de la meva llibertat per tal de fer possible una major igualtat entre els éssers humans, i he de cedir part de la meva aspiració a la igualtat per tal de no ofegar la llibertat. I aquestes cessions només les puc fer sobre la base de l'amor als altres, de la fraternitat: és perquè estimo als meus semblants que renuncio.

A alguns dels protagonistes del procés revolucionari francès aquestes consideracions els hi haurien semblat ben estranyes: ells es preocupaven pels aspectes jurídics de la qüestió, no per les elucubracions líriques o metafísiques... De tota manera, tenim dret a utilitzar les seves paraules i a mirar de treure'n suggeriments atractius per a la nostra vida actual.

Afegiria encara algunes reflexions més puntuals sobre la llibertat:

- la llibertat com a possibilitat de fer operar la voluntat. Quin sentit tindria la voluntat sense la possibilitat d'exercir-la? I quin sentit tindria la llibertat sense una voluntat capaç de fer-la esdevenir real? Llibertat i voluntat van íntimament lligades.

- la llibertat com a espai d'exercici de la responsabilitat. Si soc lliure de fer el que vull, adquireixo responsabilitat sobre les meves accions; no he estat obligat a fer allò, i per tant soc responsable del que he fet, perquè ho he fet perquè he volgut. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni responsabilitat sense llibertat. Llibertat i responsabilitat van íntimament lligades.

- som lliures de trobar/donar sentit a les nostres vides. No estem condemnats ni a trobar-hi sentit ni a no trobar-n'hi: depèn de nosaltres trobar-n'hi o no, podem trobar-n'hi o no segons decidim lliurement. Aquesta constatació és molt dura: ens fa responsables de l'existència o manca de sentit en les nostres vides.

- la llibertat és la negació del determinisme i del victimisme. La seva existència no ens permet refugiar-nos ni en el "m'han fet així" (soc lliure de no ser com m'han fet...) ni en el "pobre de mi, és que no tinc possibilitat de ser lliure, de fer el que desitjaria"...

- som lliures de comprometre'ns o no. El compromís condiciona la nostra llibertat, però no la nega, ans al contrari: el compromís és fruit d'un exercici de llibertat.




dimecres, 14 d’octubre del 2020

Més enllà

 

Klimt 1902


Sembla força clar que una obra d'art va més enllà de les intencions del seu autor. L'obra diu més del que l'autor volia dir. L'obra és apropiada per qui la contempla, i aquest hi vessa els seus propis significats: cadascú pot llegir-hi, veure-hi coses que l'autor no havia imaginat. Que bé que això sigui així.

Un exemple: el segon moviment del quart concert de piano de Beethoven. Hi ha qui diu que en ell Beethoven volia representar el diàleg d'Orfeu (el piano) amb les feres (l'orquestra). Pot ser. Però cadascú hi pot trobar altres representacions, altres imatges. Pot trobar-hi altres diàlegs (la bella i la bèstia, la dona i l'home, la pau i la guerra, Venus i Mart, la tendresa i la fúria...). O pot interpretar-la com la dinàmica amb que la bellesa i la dolçor amanseixen l'agressivitat. O pot considerar-la com una representació de com la confrontació dualista es sintetitza en l'harmonia d'un nou "u" on es fonen -sense desaparèixer- els pols contraposats... (i aquesta síntesi dóna peu a l'explosió d'alegria del tercer moviment).

És bonic fer aquest exercici d'interpretació (d'una música, d'una pintura, d'una pel·lícula) en grup, intercanviant, confrontant i compartint les interpretacions personals de manera que tothom en surt enriquit.



dimarts, 13 d’octubre del 2020

Vel

  

Cézanne 1890


"Els nostres mons, els mons dels poetes i els novel·listes, són sempre mons de creació humana; hi ha sempre un vel entre els objectes i els nostres ulls, ni que sigui un vel molt tènue, i mai pintem els objectes sinó vistos a través d'aquest vel."


Émile Zola a Victor Hugo (1881)



dilluns, 12 d’octubre del 2020

Sobrevolar

 

Botticelli 1482


Diu en Toni Pascual que "els personatges de Botticelli no trepitgen la terra, la sobrevolen."


Botticelli 1470


Botticelli 1480


Botticelli 1482


Botticelli 1484


Botticelli 1495


Botticelli 1495


Botticelli 1500


Botticelli 1500



diumenge, 11 d’octubre del 2020

Daodejing 31





"Les armes són instruments nefastos, tothom les detesta.
La gent del Dao no se'n serveix.

En els afers privats es considera l'esquerra com a lloc d'honor.
En els afers militars és la dreta el lloc d'honor.

Ja que les armes són instruments nefastos,
no són instruments adients per a la persona sàvia.
Aquesta només les fa servir quan no hi ha cap més remei,
i ho fa amb mesura,
sense alegria en la victòria.

El que s'alegra de vèncer,
és el que frueix amb la mort d'éssers humans.
I qui es complau en matar éssers humans,
no pot guanyar-se la confiança de la gent.

Per als esdeveniments joiosos
el lloc d'honor és l'esquerre,
i per als fets luctuosos
el lloc d'honor és el dret.
A l'exèrcit, el comandant adjunt es situa a l'esquerra,
el comandant en cap, a la dreta.
Això vol dir que la guerra es compara a un funeral.

Quan molta gent ha estat morta,
només és just que els supervivents plorin pels morts.
Per això, una victòria ha de ser celebrada amb ritus de dol."



Daodejing 31
 
 
 
 

dissabte, 10 d’octubre del 2020

Ni parlar, ni callar

 

Chagall 1933


"Ha arribat un temps, el nostre, en que els humans, en l'entroncament de les cultures i les tradicions, han esdevingut més sensibles a l'ambigüitat de les paraules que pronuncien. Aleshores accepten de callar, no per por, sinó perquè tenen consciència que la veritable paraula ha de prendre carn en l'experiència silenciosa i que cal passar aquest temps d'ocultació perquè pugui ressorgir amb més puresa, amb més sabor, amb més força.

I és així com van les coses, en els millors moments de les nostres vides, per als més lúcids i per als més pudorosos d'entre nosaltres; però aquest silenci és ple de l'esperança d'una paraula nova. No que esperem un llenguatge tot nou que puguem treure, si es pot dir així, de l'exterior de nosaltres, d'un cert fons comú que tindria un sentit objectiu, disponible per a tot trobament i per a tota ocasió. Ho sabem prou: la paraula tota nova que busquem ens caldrà inventar-la sempre i treure-la del fons d'una experiència que no s'acomoda a fórmules fetes. Aquest "dir" apareix com un moment necessari on es juga la validesa pròpiament humana del que vivim; car la pèrdua de tot llenguatge seria la pèrdua de l'existir humà. Si ens cal parlar, no és pas en funció de les exigències d'una "missió", sinó més fonamentalment i més primàriament perquè no s'extingeixi en nosaltres el foc de l'experiència del que som.

Impossible de parlar, impossible de callar. Però l'aspecte positiu d'aquestes dues negacions és la recerca laboriosa d'una paraula que sigui vida i d'una actitud que sigui llenguatge.

(...)

Tot el moviment de la nostra experiència hauria d'aclarir, fins allà on és possible, l'ambiguïtat del silenci, no pas, sens dubte, del silenci de plenitud, que porta en ell mateix la seva pròpia veritat, sinó d'aquell que és fruit de la feblesa de la paraula. Per dir-ho clar, aquest moviment hauria de conduir-nos del silenci comprès com a temptació estèril al silenci entès com a prova purificadora."


Evangelista Vilanova a Una fe ara silenciosa, ara balbucient a Qüestions de Vida Cristiana n. 107, juny de 1981, p. 71-72.


 

divendres, 9 d’octubre del 2020

Deure i responsabilitat




Schmidt-Rottluff 1912


"La idea kantiana d'un imperatiu categòric, presa en el seu veritable valor per esperits dignes d'ella, va ser en un cert temps el fonament de la grandesa alemanya. Després, la mala comprensió d'aquesta idea, considerant-la idèntica amb el mer sentiment exterior del deure, ha aniquilat el país, ja que un sentiment del deure sense una consciència personal de responsabilitat del mateix grau constitueix la pitjor forma de superficialitat."


Hermann Keyserling a Renaixement (1927)




dijous, 8 d’octubre del 2020

Carner: Cançoneta incerta



Sunyer 1925


"Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida. "


Josep Carner a El cor quiet (1925)




dimecres, 7 d’octubre del 2020

Cultura religiosa

 

Gerhard Richter 1966


Diu la Teresa Guardans a La Vanguardia del 07.10.2020:

"Més enllà de si sabrem reconèixer les escenes mitològiques en una obra d’art, les religions formen part del passat i del present de la humanitat, del nostre dia a dia. Prou que ho sabem. Què més esperem per apostar per una oferta no confessional de cultura religiosa per a tothom? L’última vegada que es va avançar se­riosament en aquesta direcció va ser el 2005 (PSOE, tripartit, i Montserrat Coll dirigint Afers Religiosos), però les pressions polítiques van passar per damunt de l’ampli consens social assolit. Ho po­dríem tornar a intentar?

Fa uns anys la manca de personal preparat podia ser en­cara un argument en contra. Ara ja no. Les diverses universitats catalanes ofereixen un ampli ventall de programes, llicenciatures i màsters en ­ciències de les religions. L’actual professorat pot tenir totes les facilitats per reciclar-se, si no ho ha fet ja.

No és un impossible. Els bons resultats de les escoles que ja van per aquí en són un exemple. Escoles que opten per un itinerari de cultura religiosa que prepara per aprendre a discernir, a separar el gra de la palla, a travessar fronteres cul­turals, a interpretar i compartir pa­trimonis rics i complexos, dotant l’alumnat de recursos contra els in­tegrismes, del signe que siguin, i desenvolupant eines per a l’entesa i el ­diàleg. Si aquest aprenentatge no es du a terme a l’escola i a l’institut... on? Quan si no?"

Subscric, certament, el que diu la Teresa. Voldria només afegir un parell de consideracions al tema, ja que hi ha d'haver raons força rellevants que expliquin perquè una proposta tan assenyada com la d'una matèria de cultura religiosa a les escoles i instituts no s'ha implementat encara entre nosaltres.

El tema és força complicat. Deixem de banda una raó més aviat perifèrica (tot i ser rellevant, potser decisiva) com podria ser la possible oposició de diferents institucions religioses (començant per l'Església Catòlica) a un plantejament com aquest. A aquestes institucions no els fa gràcia això de la cultura religiosa, s'estimen més seguir com ara: que, quan els pares ho demanin, s'incorpori a l'escola ensenyament sobre les corresponents religions, amb professors proposats per elles.

Incorporar una matèria de cultura religiosa vol dir poder disposar de materials i de professorat (en el tema del professorat la Teresa es mostra força optimista; jo no ho tinc tan clar, però ella coneix millor la realitat que no pas jo). Llavors es planteja un problema preliminar: des de quin enfocament, perspectiva, punt de vista, s'enfocarà aquesta matèria? Això és rellevant, perquè no és el mateix fer-ho des d'una perspectiva antireligiosa, des d'una perspectiva crítica, des d'una perspectiva de simpatia o des d'una perspectiva d'adhesió, per posar alguns exemples. La perspectiva de distant neutralitat, que des de fora semblaria la més oportuna, a l'hora de la veritat pot resultar la més difícil d'adoptar.

I qui decideix la perspectiva a utilitzar, que s'haurà de traduir en la manera de presentar el tema? Les autoritats educatives? Cada professor que doni la matèria? I si la perspectiva adoptada per les autoritats, que probablement es reflectirà en els materials oferts per treballar la matèria, no coincideix amb la perspectiva del professor? La religió és una matèria sensible, no només més sensible que les matèries de ciències sinó més sensible fins i tot que la de filosofia.

Quan et planteges aquests dilemes entens més fàcilment la dificultat del tema i perquè les autoritats educatives poden estar temptades d'abandonar l'esforç i quedar-se en deixar l'ensenyament de religions concretes en mans dels pares i de professors triats per les diferents confessions. És una manera de treure's el problema del davant; però no per això és encertat.

Això apareix encara amb més claredat si pensem una mica en els possibles continguts de la matèria de cultura religiosa. Des del meu punt de vista, molt parcial, aquesta matèria hauria de tenir tres parts:

- una d'història de les religions, on podrien esmentar-s'hi totes les que es considerés pertinent;

- una de filosofia de la religió, que plantegés els temes generals al voltant de la qüestió religiosa (què és la religió, quina és la seva funció a nivell personal i a nivell col·lectiu, què és el llenguatge simbòlic, quina és la relació entre religió i ciència, etc.).

- una d'aproximació a les sis grans tradicions religioses (judaisme, cristianisme, Islam, buddhisme, tradicions de l'Índia i tradicions de la Xina), presentant els seus continguts, imatges i rituals principals i oferint textos rellevants de cada tradició. Les altres religions trobarien el seu espai a l'apartat d'història de les religions.

No queda clar ni l'ordre amb el que s'haurien de presentar aquestes tres parts, o si s'haurien de presentar en paral·lel per facilitar la comprensió. Això haurien de ser els pedagogs els encarregats de precisar-ho.

Aquetes tres parts podrien aparèixer en els diferents nivells en els que s'ofereixi la matèria, adaptats a les edats corresponents (com a mínim s'hauria de fer una matèria de cultura religiosa per a infants i una altra per a joves, i personalment crec que n'hi hauria d'haver una tercera a nivell universitari).

Imaginem que es decidís adoptar aquest enfocament. La presentació de cada una de les sis tradicions religioses, qui l'hauria de fer? Una resposta que pot semblar raonable és que cada tradició la presentin els seus representants. Però crec que això no seria adient, ja que resultarien enfocaments tan dispars que podrien crear més confusió que no pas claredat. Crec que hauria de ser una única persona, o un únic comitè d'experts, l'encarregat de presentar totes les tradicions d'una manera assequible als escolars.

També hem de tenir present la predisposició de l'alumnat. Seria una llàstima que la matèria de cultura religiosa fos considerada una "maria", això s'ha d'evitar. Ha de gaudir d'un estatut equivalent al de la filosofia, per exemple (si és que encara existeix aquesta matèria). Aquí hi pesarà la predisposició de l'alumnat. Amb els infants és més senzill, tot i venir sense referències també venen més oberts, i pot ser més senzill atreure el seu interès amb un bon enfocament didàctic. Amb els adolescents la cosa es complica, ja que tampoc saben res en matèria religiosa (per sort, sovint ni tindran prejudicis en contra) però el seu tarannà està més marcat per les dinàmiques socials, per l'influència d'un entorn no només molt insensible al fet religiós (no hi arriba a estar en contra perquè l'ignora) sinó amb hàbits i esquemes que poden ser un obstacle pel possible interès per la cultura religiosa (tan estranya i atípica). Lluitar contra aquests esquemes mentals previs (com ara el consumisme, l'escepticisme ambiental, l'afecció a les xarxes socials o la disbauxa com a forma d'entreteniment) serà una tasca formidable. Aquí, crec que posar l'accent en la heterogeneïtat i estranyesa de les sis tradicions religioses treballades pot jugar a favor, fent més fàcil desvetllar l'interès que no pas amb l'atenció monogràfica a una sola tradició.

Tot plegat no és gens fàcil, i alhora seria molt important fer una cosa així. I un país com Catalunya podria permetre's fer una experiència pilot seriosa en aquest tema, i ser una mica innovadora a nivell global. Ho voldrem fer? Ho sabrem fer?