Política catalana

Tàpies 1966

Parlem un moment de política catalana? Només quatre ràpides pinzellades, per allò de fer amics (el temperament intransigent i l'edat m'han anat allunyant del contacte directe amb el món polític; en parlo com un ciutadà que només s'assabenta de la política a través de La Vanguardia, l'e-Notícies, les tertúlies d'en Cuní a 8TV i els telenotícies de TV3...).

Veig el PP a Catalunya malament, marginat en un populisme espanyolista que no va enlloc, incapaç de representar la burgesia catalana. Amb un pes electoral decreixent tot i alguns resultats recents, poc futur sembla tenir. En Garcia Albiol està massa connotat.

Ciutadans és un mal invent; el seu aglutinament entorn de l'anticatalanisme li acabarà essent un llast. Potser es reconvertirà en un partit catalanista no-sobiranista, mirant d'ocupar espai deixat per Unió; l'Arrimadas podria impulsar aquesta evolució, tolerada per en Rivera i en Girauta, però ha aglutinat molts oportunistes sense ideologia que dificultaran les seves evolucions.

El que queda d'Unió Democràtica és, sobre el paper, un partit amb posicions clares i assenyades (sobiranisme no independentista de centre-dreta). Però el terrible mandat d'en Duran Lleida l'ha deixat en molt mala situació; en ell confluïen de manera extrema el millor i el pitjor de la política: una alta capacitat d'anàlisi i de comunicació amb una enorme prepotència despòtica. I Demòcrates de Catalunya és una incògnita: havent fet el pas a l'independentisme, què els diferencia de l'antiga Convergència? És només una xarxa de quadres aglutinats per l'ambició de poder?

Aquesta antiga Convergència ho té difícil, amb un procés de refundació que no està resultant convincent. Sembla perduda en un mar d'indefinició tant ideològica com pel que fa a qui hi mana i com. No li escau l'assemblearisme (els partits polítics no són estructures democràtiques, sinó que responen més a dinàmiques de lideratge, i és normal que així sigui). Hi ha gent bona, però una mica perduda entre mars de mediocre ingenuïtat i restes d'ambiciosos en hores baixes. La mà a l'espatlla d'en Laporta a Cadaqués pot ser la mort política d'en Puigdemont.

ERC és un partit amb un ADN molt antic i potent que va cremant dirigents sense acabar de trobar l'adient i que manté la seva capacitat d'aglutinar una ambició política anònima i popular però no prou transparent, per molt assemblearisme que practiqui.

El PSC sembla no haver acabat el seu increïble procés d'autodestrucció; actualment, haver de triar entre l'Iceta i la Parlón és difícil d'entendre des de fora. Ideològicament estan ben ubicats, però el lligam amb el PSOE és un llast.

Els antics del PSC esdevinguts independentistes formen un conjunt de polítics magnífics que es van equivocar en fer un salt massa gran i massa ràpid; les evolucions ideològiques demanen més temps de maduració i debat obert per resultar convincents. Això inclou l'Ernest Maragall i en Toni Comín, amb el seu pas a l'òrbita d'ERC, i l'Antoni Castells i els seu entorn, que han quedat en unes posicions poc reconeixibles; no dic que s'haguessin d'haver quedat al PSC, sinó que haurien d'haver pogut formular una alternativa més potent i cohesionada.

El món d'ICV, EUiA, En Comú, Podem i altres hauria de ser capaç de cristal·litzar una proposta d'esquerra assenyada acompanyada d'una posició sobiranista no independentista (a nivell polític; a nivell ideològic o sentimental, cadascú pot sentir el que vulgui, però això no comporta que sigui una opció política adient). La imatge del "PSUC del segle XXI" resulta atractiva pels antics del PSUC del segle XX i similars. La Colau ha de saber mesurar bé fins on pot portar el seu lideratge i amb quins suports personals pot comptar (els que té ara poden ser insuficients). L'Urtasun promet, si sap fer les coses millor que en Romeva; si té possibilitats de ser secretari general d'aquesta nova cristal·lització política, hauria de deixar el Parlament Europeu per fer-ho. En Coscu era un gran diputat a Madrid. És llàstima haver perdut la Camats, des de fora no sembla una persona cremada. És un espai polític que ha de saber superar la clàssica tendència al "pocs i mal avinguts". Al país li aniria bé un govern de la Generalitat que comptés amb aquest àmbit; això sí, amb més professionalitat que la mostrada a l'Ajuntament de Barcelona (més recurs a la societat civil i als experts, més capacitat de governar per al conjunt del país, menys radicalitat ideologista sense traducció operativa).

La CUP és estèticament interessant, innovadora (és una lloança, les formes en política són importants) i la seva coherència ideològica mereix un aplaudiment. La seva radicalitat la condemna, però, a una certa marginalitat política, per molt que en la conjuntura actual els seus vots pesin: la combinació d'independentisme i anticapitalisme radical és més aviat explosiva.

Finalment, i acabant de fer amics, considero que l'ANC i l'Òmnium són elements distorsionadors de la dinàmica política catalana.

Fins aquí les impressions d'algú poc informat i situat en l'espectre sobiranista no-independentista d'esquerra moderada i humanista. Seguirem amb paciència la marxa del país i l'activitat dels seus protagonistes polítics...