Xinisme: algunes fites

Tot i que en general es considera que no hi ha una gran tradició religiosa xinesa, potser podríem dir que la tradició religiosa xinesa existeix, però està desestructurada, fraccionada. Hi ha peces amb les que construir una religió, però van soltes, cadascuna pel seu compte. Això fa que sembli que no hi hagi una religió xinesa. Però si agafem distància, mirem el conjunt i procurem connectar peces, potser sí que surt un cert disseny de religió, un cert “xinisme”. Cada peça pel seu compte no és una religió, però el seu conjunt, ni que no hagi funcionat mai unificadament, potser sí que s’hi podria considerar.

Encara que només siguin set peces: 1) uns llibres de referència, molt antics (nosaltres només farem referència a un, un llibre endevinatori però ple de saviesa i experiència: l’Yi Jing, o Llibre de les Transformacions, però l’acompanyen cinc llibres clàssics més: el Tractat dels Rituals, el Llibre dels Documents, el Llibre de les Odes, el Llibre de la Música i els Annals de Primavera i Tardor); 2) una mística i una reflexió sobre la vida personal al voltant d’un innombrable principi únic, el Tao o Dao (el taoisme); 3) una reflexió sobre la bona manera de comportar-se, sobre la conducta ètica, especialment a nivell col·lectiu (el confucianisme); 4) un sofisticat conjunt d’exercicis i posicions que obren a dimensions subtils, el tai xi (o tai-txi-txuan, o taijiquan); 5) una rica medicina tradicional amb capacitat de treballar amb energies subtils, de la que l’aspecte més conegut és l’acupuntura; 6) una elaborada anàlisi sobre l’apropiada ubicació i orientació de les coses en l’espai, el feng xui (o feng shui); i 7) unes tradicions de religiositat popular d’origen ancestral. Potser encara s’hi podrien afegir més peces (el buddhisme jugarà un paper rellevant a la Xina, però aquesta sí que és una tradició religiosa vertebrada, tot i que alguns li neguen aquesta condició en base al seu refús a parlar explícitament de Déu). Però amb aquestes set peces n’hi hauria prou per dibuixar l’estructura bàsica d’una tradició religiosa, ni que sigui implícita i que es manifesti de manera dispersa. Aquí no parlarem en detall de totes elles, però veurem alguns punts forts i moments àlgids d’algunes.

Deixarem pel final la referència a l’Yi Jing, i començarem per la peça que més sovint ha estat considerada religiosa per ella mateixa: el taoisme (o daoisme, Daojiao en xinès). Es refereix a una varietat de conceptes i tradicions filosòfiques i religioses de la Xina relacionades entre elles. Apareix probablement cap al segle VI a.C. i cristal·litza en el Daodejing (un breu i preciós conjunt de poemes aforístics de finals del segle IV a.C.; jing significa “llibre”, de significa “virtut”: Llibre del Dao i de la Virtut). El text s'atribueix a Lao Tse (o Laozi, “vell mestre” o “venerable mestre”). L’altre gran text taoista és el Zhuangzi, que va escriure Zhuang Tse (o Zhuangzi) (369-286 a.C.)

El taoisme va ser portat a funcionar com una religió en l'última dinastia Han de l'Est (25-220). Durant les dinasties del Nord i del Sud (386-589), el neo-taoisme adopta conceptes i mètodes del seu rival, el buddhisme. Alguns emperadors li donen suport per motius polítics, mentre que molts homes i dones educats se senten atrets per la seva bellesa i poder. El taoisme va viure la seva edat d'argent de la dinastia Tang (618-907) a la dinastia Song del Nord (960-1127). Temples taoistes i mestres taoistes van ser repartits per tota la Xina.

El taoisme es va desenvolupar gradualment amb el suport dels governants. No obstant això, durant la dinastia Ming (1368-1644), els conflictes nacionals van minar l'energia i suport per al taoisme. A la dinastia Qing (1644-1911), els governants manxús van adoptar el budisme tibetà i van perdre interès en el taoisme; van afavorir els clàssics confucians sobre les obres taoistes. Després de 1949, la República Popular de la Xina va trobar el taoisme perjudicial per a la reconstrucció socialista. Prohibit durant la Revolució Cultural (juntament amb totes les altres religions), el taoisme està experimentant actualment un cert renaixement a la Xina, i també és objecte d’interès a occident, on va tenir un difusor en la figura d’Alan Watts (1915-1973).

Dao (o Tao), és el Camí, el gran principi d'ordre que tot ho regeix, el gran ritme còsmic, la respiració de l'univers, allò d'on tot surt i on tot retorna. Per poder fer l'experiència del Dao cal passar per la de la buidor, per la superació del saber racional, de l'obrar interessat i de l'ésser fixat o parcial. Cal precisar que l’ús de la noció de Dao es fa en tres sentits compatibles però diferenciats:

a. En primer lloc, el Dao es refereix al camí de la realitat màxima. És el que escapa a tota percepció o concepció, perquè és massa vast com perquè la raó humana el pugui imaginar. No se'l pot ni anomenar, com diu el primer capítol del Daodejing: "El Dao que pot ser expressat no és el veritable Dao; el nom que se li pugui donar no és el seu veritable nom". Tot i que, per tal de poder-s'hi referir, se li ha donat aquest nom, Dao, com s'assenyala al capítol XXV: "Hi ha quelcom d'inherent i natural que existeix abans que el cel i la terra. Immòbil i impenetrable, roman sol i mai no canvia, omnipresent, inexhaurible. Podríem anomenar-lo la Mare del món. No conec el seu nom, però si li he de donar un nom li diré Dao, li diré el Suprem." Aquest Dao inefable i transcendent és el fonament de tot, la matriu de la que sorgeix i retorna tota vida; és el misteri bàsic de la vida, el misteri dels misteris.

b. En segon lloc, el Dao es refereix al camí de l’univers, la norma, el ritme, el poder propulsor de tota la natura, el principi organitzatiu que hi ha darrera i enmig de tota vida, ja que en aquesta segona accepció el Dao s’”encarna” i informa totes les coses. És, doncs, transcendent però també immanent.

c. En tercer lloc, el Dao es refereix al camí de la vida humana. I la manera principal que els humans tenen de conformar la seva vida amb el Dao és viure segons el wu wei, o quietud creativa, que combina l’activitat amb la relaxació. Demana una certa “rendició” de la ment conscient, la qual ha de saber abandonar el seu paper protagonista; això permet una obertura a l’ésser subliminal i d’aquí en surt la creació genuïna (el pur esforç racional no porta a la creació, més aviat la bloqueja, com bé saben els artistes). El wu wei és l’acció suprema, la complaença preciosa, la simplicitat i la llibertat que flueixen en nosaltres, a través nostre, quan l’ego individual i l’esforç conscient deixen pas a un poder que els depassa. L’acció que en resulta té una força subtil, complexa, té una consumada gràcia nascuda d’una vitalitat abundant que no necessita la brusquedat o la violència. El wu wei és la vida sense tensió, és deixar fluir el Dao de manera que la vida es converteixi en una dansa sense esbojarrament ni desequilibri, en una encarnació de la subtilitat, la senzillesa i la llibertat.

Una idea fonamental del taoisme és la de la integració de l'humà en la natura, d’harmonització amb els processos naturals, amb el fluir espontani de l'univers. Per això el fluir de l'aigua és una de les seves imatges predilectes. L'observació de la manera de funcionar de la natura ens permetrà descobrir quina ha de ser la nostra manera adient de funcionar. L’ésser humà ha d’evitar ser estrident i agressiu amb la natura, ha de tenir una relació d’amistat amb ella; ha de cercar l’harmonia amb la natura, no el domini sobre ella.

Una altra peça fonamental d’això que mirem d’articular com a xinisme o tradició religiosa xinesa és el confucianisme, un sistema ètic i filosòfic, de vegades descrit com una religió però sovint no considerat com a tal (hi ha llargues reflexions sobre aquest tema de si el confucianisme és o no és una religió; nosaltres preferim considerar-lo com a part d’una religió no estructurada). El confucianisme es desenvolupa a partir dels ensenyaments del filòsof xinès Confuci (孔夫子 Kǒng Fūzǐ o K'ung-fu-tzu, literalment "Mestre Kong", 551-479 a.C.), un funcionari d’origen modest i molt estudiós. Aspirava a una situació d’harmonia social – com la que, potser míticament, hi havia hagut durant la dinastia Zhou occidental – basada en un bon funcionament de les jerarquies socials: els governants havien d’obeir el cel,els súbdits als governants, les dones als marits, els fills als pares. Per tal que el Tao fluís per aquesta cadena, els humans havien de ser “veritablement humans” (ren, "humanitat" en xinès). I per ser ren cal estimar als altres, ser bo, ser just, ser equitatiu, no tenir prejudicis, ser lleial, ser sincer, ser respectuós amb un mateix i amb els altres, ser responsable, mirar cap al bé públic més que no pas cap al propi profit. Per aconseguir aquest programa, Confuci considerava que l’educació era fonamental, i es va dedicar a ensenyar a tothom. També va recopilar les antigues tradicions en diversos llibres, per tal que tothom hi tingués accés.

El confucianisme es va situar a mig camí entre dues escoles:

- D'una banda, l’escola “realista” de Han Fei Tzu, que considerava que l’ordre social només es podia aconseguir per la força, per l’amenaça de repressió, per un sistema de càstigs i recompenses, escola fonamentada en una visió pessimista de la condició humana, dominada pels baixos instints i la curtedat de mires.

- D'altra banda, l’escola “idealista” de Mo Tzu, que propugnava l’amor universal com a remei pel problema social, una visió altruista amb un fonament religiós, ja que es considerava que tenia el suport de Xang Ti, el Sobirà de les Altures, un déu personal que va crear el món i que estima profundament als humans.

Confuci va considerar que la proposta “realista” era burda i extrema, incapaç de generar vincles interpersonals i d’aportar sentit i motivació, i que la proposta “idealista” del moísme (mojia en xinès) era utòpica: ningú aconseguiria estar tan interessat per la família d’un altre com per la pròpia. L’amor és important per la vida, però ha de trobar suport en estructures socials. No n’hi ha prou ni només amb les lleis ni només amb el compromís personal. L’altruisme no es produeix per exhortació. Fan falta uns referents que ordenin la societat, i ell els trobava no a la raó, la dinàmica de la qual porta al desenvolupament de l’interès propi, sinó a la tradició, com a modeladora de les inclinacions i actituds, com a aportadora d’uns models de conducta que havien funcionat i estat perfeccionats en una pretèrita època daurada de la societat xinesa, l’Era de la Gran Harmonia, el temps de la dinastia Xou, quan els costums eren obligatoris i per tant respectats per la gent, però alhora molt ben construïts, i per tant generadors de pau i felicitat.

Confuci no aspirava a un retorn al passat, perquè era conscient del procés de canvi viscut a la Xina entre el 1000 a.C. i el 500 a.C., amb una creixent consciència individual i una major reflexió; per tant, no es podia pretendre que els bons costums es donessin espontàniament, sinó que havien de ser fruit d’una “tradició deliberada”, o sigui enfortida a través de l’atenció conscient. Ell aspirava a mantenir la connexió amb el passat i alhora tenir en compte les noves condicions del present. D’aquí que agafés la tradició i la interpretés, modifiqués, reformulés; traslladava la tradició d’una base inconscient a una de conscient. Ho feia intuïtivament, però aconseguí que la intel·ligència crítica servís alhora per mantenir la força de la tradició i per determinar les noves finalitats a les que havia de servir. Ell sabia que un poble ha de començar per decidir quins valors són importants per al seu benestar col·lectiu, i d’aquí la importància donada pel confucianisme a l’estudi de les actituds correctes i a l’educació com a camí d’interiorització dels valors, aconseguint que la gent es comportés bé socialment fins i tot quan la llei no els estigués vigilant. I en aquest procés utilitzava els referents, els “models de prestigi”.

La vida social a la que Confuci aspirava arribar a través de l’educació té cinc conceptes clau de referència: Ren, Xun tzu, Li, Te i Wen.

- Ren (o jen) és la cordialitat humana, que porta a la bondat, la benevolència, l’amor. És la virtut de les virtuts. Comporta simultàniament un sentiment d’humanitat envers els altres i de respecte envers un mateix, un sentit profund de la dignitat de la vida humana.

- Xun tzu fa referència a la persona madura, a la persona en plenitud, totalment real, a la condició humana en el seu esplendor. És l’oposat a la mesquinesa, a la maldat, a l’esperit petit. Es relaciona amb els altres com un amfitrió que mira de complaure, des de la calma i la seguretat, amb un comportament inatacable i serè.

- Li és la correcció, l’establiment de la manera correcta de fer les coses, la proposta de models de referència. Res en excés, recerca del just terme mig, allunyament de l’excés i la indulgència, harmonia, equilibri; correcció en l’ús del llenguatge; assumpció de les responsabilitats de cadascú en les relacions socials. Aquesta correcció porta a que la vida de l’individu esdevingui un ritual, una dansa sagrada, on cada gest té un model, des de la manera com l’emperador rendeix comptes al cel fins a la manera que es serveix el te a la llar.

- Te és el poder pel que es regeix als humans, el poder de l’exemple moral. Els governants no poden prescindir de la confiança del poble, i aquesta només sorgeix quan el poble copsa que els seus dirigents són capaços, es dediquen amb sinceritat al bé comú i posseeixen la classe de caràcter que demana respecte. El bé no s’arrela a la societat per la força ni per la llei, sinó per l’influència de les persones a les que admirem, per la seva rectitud. Els governants no han de tenir ambicions personals. Confuci ho formulava així, de manera brillant i concisa: “Són dignes de governar els que preferirien ser eximits de fer-ho.” Te és l’autoritat moral del bon governant.

- Wen és les humanitats, la cultura en la seva expressió estètica i espiritual, la música, la pintura, la poesia. Per Confuci, l’art tenia capacitat de transformar la natura humana i conduir-la cap a la virtut, podia ennoblir el cor. I el projecte confucià passava per l’inacabable procés de conrear-se un mateix per tal d’arribar a ser més completament humà; per a ell, la persona bona és la que sempre intenta ser millor.

Esdevenir un ésser plenament humà comporta transcendir successivament l'egoisme, el nepotisme, el localisme, l’etnocentrisme i el nacionalisme xovinista. Per fer-ho cal desenvolupar el binomi empatia-simpatia, designat en xinès com a hsin, que engloba el pensament i el sentiment i que creix en cercles concèntrics que comencen per un mateix i abasten successivament la família (amb això se supera l’egoïsme), la comunitat (amb això se supera el nepotisme), la nació (amb això se supera el localisme) i finalment el conjunt de la humanitat (amb això se supera l'etnocentrisme i el nacionalisme xovinista). L’aspiració confuciana és a l’establiment d’una trilogia entre els humans, el cel i la terra.

El confucianisme es va originar, durant el Període de Primavera i Tardor, com un "ensenyament eticopolític-social" però més tard, durant la dinastia Han, va desenvolupar elements metafísics i cosmològics. Després de l'abandó oficial del legalisme a la Xina després de la dinastia Qin, el confucianisme es va convertir en la ideologia oficial de l'estat dels Han. No obstant això, des del període Han en endavant, la majoria dels emperadors xinesos han utilitzat una barreja de legalisme i confucianisme com la seva doctrina dominant. La desintegració de la dinastia Han en el segle II va obrir el camí perquè les doctrines soteriològiques del buddhisme i el taoisme dominessin la vida intel·lectual de l'època.

Un renaixement del confucianisme es va produir durant la dinastia Tang. A finals del període Tang, el confucianisme va desenvolupar aspectes del model del buddhisme i el taoisme, i es va reformular com a neo-confucianisme. Aquesta forma revitalitzada va ser adoptada com la base dels exàmens imperials i la filosofia de base de la classe oficial erudita en la dinastia Song. L'abolició del sistema d'examens el 1905 va marcar el final del confucianisme oficial. Els intel·lectuals de la Nova Cultura de principis del segle XX van culpar el confucianisme de les debilitats de la Xina. Van buscar noves doctrines per reemplaçar els ensenyaments de Confuci, com ara el marxisme. A la fi del segle XX, algunes persones van acreditar el confucianisme per l'auge de l'economia d'Àsia Oriental, fet que li va permetre gaudir d'un augment de la popularitat tant a la Xina com a l'estranger.

Una idea fonamental pel confucianisme és la d’autoritat, vista com a fruit d'un procés interior de conformació del propi inconscient per tal que pugui ressonar en l'inconscient col·lectiu. El guia ha d'actuar d'una manera exemplar en tot el que fa, de manera que així pugui incidir en l'inconscient col·lectiu i establir l'ordre d'una manera natural: "Al que és just no li cal donar ordres; tot va bé. El que no és just pot donar totes les ordres que vulgui; no serà obeït." O bé: "Quan es governa per edictes i es vol posar ordre mitjançant càstigs, el poble es desvia i no té consciència. Quan es governa per la força de l'ésser i es crea ordre a través del costum, llavors el poble té consciència i assoleix el bé." La clau, doncs, és l'autoeducació i l'exemplaritat dels guies, dels polítics. Richard Wilhelm ho explica així en el seu comentari del dictamen de l'hexagrama Kuan, la Contemplació, de l'Yi Jing: "A un home predestinat a influir sobre la humanitat la contemplació del sentit diví de l'esdevenir universal li atorga els mitjans per a exercitar idèntics efectes. Per a això cal un recolliment interior com el que produeix la contemplació religiosa en homes grans i forts en la seva fe. Així contemplen ells les misterioses lleis divines de la vida i, mitjançant la màxima seriositat del seu recolliment interior, permeten que aquestes lleis es compleixin en la seva pròpia persona. En conseqüència, de la visió que ells presenten de si mateixos en sorgeix un misteriós poder espiritual que actua sobre els homes i els conquereix sense que ells prenguin consciència de com passa."

Una altra idea rellevant és la de la importància dels bons costums i de l'etiqueta, o sigui de la correcta reglamentació dels comportaments. Confuci s'oposa al luxe i la pompa externa perquè considera que l'important és l'exacta expressió del sentiment, mai l'exageració; les normes han de servir per afavorir aquesta exacta expressió del sentiment: ni poc ni massa. Com diu Marcel Granet: "L'expressió protocol·lària dels sentiments, precisament perquè es fa amb l'ajuda de símbols convinguts i de gestos obligatoris, té la virtut de disciplinar les passions. Els rituals xinesos del dolor ho mostren clarament. La pena, en el dol, per exemple, s'ha d'expressar en moments reglamentats (...) La mateixa manera de plorar (...) era quelcom d'imposat, de controlat. Res no es deixava a la inspiració del moment: tot impuls personal, tota fantasia eren severament condemnades i desqualificaven al seu autor, tan si en feia poc com si en feia massa."

El nucli del confucianisme és humanista, o el que el filòsof Herbert Fingarette en diu "el secular com a sagrat". El confucianisme se centra en l'ordre pràctic, en el marc d'una consciència del Tian (el cel, equivalent al Dao pels confucians) i un respecte adequat dels déus (Shen). Posa especial èmfasi en la importància de la família, en lloc de en una divinitat transcendent o una soteriologia. Aquesta postura es basa en la creença que l'ésser humà és ensenyable, millorable i perfectible a través de l'esforç personal i comunitari, especialment l'auto-cultiu i l'auto-creació. El pensament de Confuci es centra en el cultiu de la virtut i el manteniment de l'ètica. Alguns dels conceptes ètics confucians bàsics i pràctics inclouen ren (una obligació d'altruisme i humanitat per altres individus), yi (la defensa de la justícia i de la disposició moral de fer el bé), lǐ (un sistema de normes rituals i propietat que determina la forma en què una persona ha d'actuar adequadament en la vida quotidiana) i zhi (la capacitat de veure el que és correcte i just, o el contrari, en els comportaments dels altres). El confucianisme considera a la persona responsable, ja sigui passivament o activament, pel fracàs de la defensa dels valors morals cardinals de ren i yi.

Molts dels pensaments de Kung Tse van ser recollits pels seus deixebles al llibre Lun Yu (“discussions i proverbis”, també traduït com a les “Analectes”). Veiem-ne dos exemples:

"Quan venci la gran veritat, llavors la terra serà propietat de tothom. Es triarà els més savis i els més competents per mantenir la pau i la concòrdia. Llavors els homes no estimaran només els seus, no procuraran només pels seus propis fills, sinó que tots els vells tindran els seus darrers dies tranquils, tots els forts tindran una feina útil, tots els nens seran estimulats en el seu creixement, els vidus i les vídues, els orfes i els solitaris, els febles i els malalts trobaran protecció, els homes tindran la seva feina i les dones la seva llar. No es voldrà que les mercaderies es facin malbé, però tampoc ningú no voldrà emmagatzemar-les per a si mateix, particularment. No es voldrà que la feina quedi per fer, però tampoc ningú voldrà fer-la només pel benefici propi. Per això no caldran panys, perquè no hi haurà bandits ni lladres. Es deixaran obertes les portes. Això s'anomena la gran comunitat."

"Hi ha un principi que governa totes les meves ensenyances, el principi de reciprocitat: no facis als altres allò que no desitgis que els altres et facin a tu."

Una altra de les nostres peces seran les tradicions religioses populars. En elles hi juguen un paper rellevant les forces naturals i els esperits dels avantpassats, que des del món invisible, s’ocupen del món visible. Alguns esperits han esdevingut vagabunds, i se’ls venera a la festa de l'”Aliment dels fantasmes” per tal que puguin descansar en pau. Hi ha esperits rellevants per al col·lectiu, com ara el de Matzu, la generosa filla d’un pescador del segle X que va morir jove i es venerada com a Santa Mare dels Cels i protectora de la gent de mar. A les cases (es costum tenir petits altars domèstics) i temples es fan ofrenes als avantpassats i als déus (fruita i arròs cuit), es crema encens, etc. El 4-5 d’abril se celebra la festa de Quing Ming, en que les famílies visiten els cementiris. La festa més important és l’Any Nou, amb una durada de 15 dies amb festes familiars i intercanvis de regals, així com processons amb dracs i petards que commemoren la derrota del monstre Nian, que devorava gent i al qual se’l va vèncer amb soroll de gongs i timbals i amb focs artificials.

Val la pena considerar els precedents antics d’aquesta religiositat popular. El transfons religiós de la Xina antiga (anterior a Confuci) es vertebrava amb el següent esquema: el cel i la terra formen un continu indissoluble. Al cel hi habiten els avantpassats (ti) governats per l’avantpassat suprem, Xang Ti. Els dos regnes estaven imbricats i en contacte permanent. La terra es comunicava amb el cel a través dels sacrificis; semblava intel·ligent i natural compartir els propis béns amb els avantpassats. El fum ascendent de les fogueres dels sacrificis portava l’essència dels béns terrenals cap al cel. El cel es comunicava amb la terra a través dels presagis. Els avantpassats, des del cel, coneixen el futur, i com que es preocupen pels seus descendents volen fer-lo saber als humans vius, però com que ja no tenen veu, ho fan a través de senyals. Aquests eren coses que passaven sense ser fruit d’una intenció: les coses que passaven “per elles mateixes” s’havien de tractar amb compte, perquè podien transmetre indicacions del cel. Alguns senyals eren interns (picors, esternuts, contractures, mareigs, sorolls a les orelles, parpelleigs involuntaris...) i altres externs (trons, llamps, el moviment dels estels, les actituds dels insectes, ocells i animals en general). Un esquema que ens permet entendre rituals religiosos antics no només de la Xina, ja que els sacrificis eren típics de moltes cultures i la recerca dels signes o indicacions del cel també, com ens mostren els mateixos oracles del món grec...

Hem deixat per al final una aproximació elemental al “llibre dels canvis”, l’Yi Jing, una estranya combinació de lògica implacable i saviesa simbòlica. Creiem que val la pena entrar una mica en detall en la seva lògica, ja que és un dels fonaments de la tradició xinesa de pensament i d’això que estem anomenant “xinisme” en tant que tradició religiosa xinesa.

L’Yi Jing té un dels seus fonaments en la noció de polaritat, que sembla que és la que utilitza la realitat per a desplegar-se: l'u es divideix en dos contraposats, de la interacció dels quals van sorgint les coses... La dualitat-polaritat seria així un desdoblament/desplegament de la unitat que li permetria manifestar-se (nosaltres veiem dualitat i intuïm unitat...). Quina mena d’interacció s’estableix en una polaritat?

En un primer moment, ens pot semblar que els elements de la dualitat són complementaris: a més de l'un, menys de l'altre, quan l'un puja, l'altre baixa. Però la realitat no segueix una lògica tan senzilla, sinó que hi ha un creixement simultani, una expansió paral·lela, encara que sigui d'una manera alternada o d'una manera oculta: al cor de l'un, hi ha l'altre; la plenitud d'un, genera l'altre; a més de l'un, més de l'altre. La totalitat no és el simple fruit de l'addició de dues forces complementàries , ni és fruit de la superació violenta del conflicte entre l'un i l'altre, sinó que la totalitat és el fruit de la dolça respiració de l'un dins de l'altre, que permet a l'un i l'altre créixer simultàniament, esdevenint l'un a través de l'altre, en l'altre, amb l'altre, sense que cap dels dos disminueixi ni desaparegui. Per tant: perquè l'un pugui desplegar plenament la seva potència no només no cal que l'altre disminueixi la seva, sinó que cal que la desplegui, que l'exerceixi també plenament. No "a més de l'un, menys de l'altre" sinó "màxim desplegament de tots dos".

¿D'on ve la dificultat en captar aquesta dinàmica de desplegament simultani, que fa que es tendeixi a veure les coses en termes de complementarietat? Ve del fet que aquesta simultaneïtat es dona normalment en un procés de germinació oculta que es manifesta en forma d’alternança, de rotació. Un pol va creixent de manera aparent i l'altre de manera oculta (germinació), de manera que quan l'aparent arriba a la plenitud deixa pas a l'altre, que es manifesta, i ell continua llavors el seu procés ocultament. Això genera el ritme d’alternança, de manera que la interacció dinàmica entre els dos pols genera una vibració, un ritme, una harmonia; aquesta respiració, la cadència del moviment, genera vibracions harmòniques. És tot això el que mira d’expressar aquesta tradicional i coneguda imatge xinesa de la polaritat:

Esotèric? Simbòlic? Suggerent? Incomprensible? Cadascú ho decidirà. Però convé embolicar encara una mica més la troca. D’entrada, la realitat pot semblar caòtica. Però uns homes savis la van observar atentament i van veure-hi la regular presència de 64 "gua", que podem considerar com a imatges, idees o conceptes, estructures o situacions arquetípiques de l'experiència humana. Aquests gua es donen a tot nivell: còsmic, social, històric, familiar, personal o qualsevol altre nivell. Cada gua rebé un nom, un signe gràfic format per la combinació de sis trets yin i yang (partits i sencers, _  _ i ___) i una descripció (imatge i judici o dictamen). Amb una bona comprensió dels 64 gua es pot comprendre el món, conèixer-lo a fons (dimensió sapiencial) i conèixer la dinàmica de la realitat, el seu procés de canvi (dimensió oracular). Com que els 64 gua permeten conèixer i comprendre un món que canvia i l'"Yi Jing" és el conjunt d'aquests 64 gua, el llibre va rebre el nom de "Llibre dels Canvis", "Llibre de les Transformacions" o "Llibre de les Mutacions".

Mirem de fer ara una certa aproximació a les bases lògiques dels gua. Farem aquesta aproximació considerant quatre passos, estadis o nivells:

1.- Partirem de la dualitat yang-yin (yin-yang si llegim de dreta a esquerra), que representarem pels trets sencer i partit: _____  i  __  __ 

En aquest primer nivell associarem yang-yin amb "sí" i "no", i amb el cel ("kien") i la terra ("kun").

2.- El segon pas serà la combinació dels dos elements dos a dos, generant quatre elements:

                     _ _                   _ _                     ___                   ___

                      _ _                   ___                     _ _                    ___

                    Gran yin          Petit yang          Petit yin           Gran yang

                    Vell yin            Jove yang          Jove yin           Vell yang

                    No                    Sí, però              No, però           Sí

                    6                       7                         8                       9

                    Nord                Oest                   Est                     Sud

                    Hivern             Tardor                Primavera          Estiu

3.- El tercer pas és la combinació dels dos elements yin-yang en grups de tres:

                    __  __           __  __           __  __        __  __

                       __  __           __  __           _____        _____

                       __  __           _____           __  __        _____

                       _____           _____           _____        _____

                       __  __           __  __           _____        _____

                       __  __           _____           __  __        _____

A aquests vuit trigrames se'ls dóna nom, se'ls assimila a un element físic i se'ls correlaciona amb un punt cardinal, arribant així a una seqüència anomenada del Cel Posterior o ordre intramundà, atribuït al rei Wen, que serà la que utilitzarem aquí. Veurem ara amb detall les associacions que es fan a cada un d'aquests vuit trigrames:

                                                    __  __                 (El riu que flueix enmig

KAN                                              _____                 de les dues riberes de

(l'Abismal)                                    __  __                 terra)

- Al Nord, la nit (quan surt l'estel polar),

                l'aigua (que corre sempre cap a l'abisme),

                la Lluna (astre de la nit, regidor de les marees),

                l'hivern (quan la nit és més llarga i fa més fred)

- El fred, els núvols, la pluja, la foscor

- L'abisme, l'insondable, l'inconscient, l'ocult, el secret, el misteri (allò de difícil comprensió)

- La fondària, la profunditat, la pregonesa

- La passió, l'eros, el perill, la dificultat, l'ansietat, la malenconia, l'aspror, l'astúcia

- El fill segon, l'orella, el porc

                                                      _____                 (Molta terra

GEN                                               __  __                 que arriba

(l'Aquietament)                             __  __                 fins al cel)

- Al Nord Est, l'alba (quan comença a clarejar),

                      la muntanya (el primer que es distingeix a l'alba)

- La quietud, l'aquietament, l'estar-se quiet, el repòs, la meditació, el repòs extern que vitalitza l'interior

- La solidesa, la fermesa, la immobilitat, la tranquil·litat, la calma

- La prudència, la humilitat, la resistència, l'espera, la soledat

- La tossudesa, la perversitat

- El tercer fill, la mà, el gos

                                                            __  __                 (El cel penetrant dins

XEN                                                     __  __                 la terra, la vida esclatant

(el Suscitatiu)                                      _____                 sota terra)

- A l'Est, la sortida del sol,

              el tro, la commoció (de l'aire),

              la irrupció (de la llum sobre la terra),

              la penetració (de la terra pel cel),

              la primavera (la vida que surt de dins de la terra)

- L'acció, la iniciativa, la suscitació (el principi de tot moviment), l'impuls, l'expansió, el creixement, la decisió

- L'agitació, la provocació, l'excitació, l'impetuositat

- El fill gran, el peu, el cavall renillant o el dragó

                                                    _____                 (Molt de cel sobre

SUN                                             _____                 la terra, l'aire bufant,

(el Suau)                                      __  __                 llepant el camp)

- Al Sud Est, el matí,

              l'aire, el vent suau que tot ho penetra

              la fusta (ferma i flexible), l'arbre

- La suavitat, la dolcesa, la gradualitat, la gentilesa

- La serenitat, el seguiment, la simplicitat, l'honestedat

- El treball regular i constant, el que porta a tot la seva realització, la formalitat, la norma

- La indecisió, la ofensiva i la retirada (com l'aire, que va i ve), la vehemència, la contradicció, l'intermediari

- La filla gran, la cuixa, el gall i la gallina

                                                     _____                 (El sol voltat de raigs,

LI                                                  __  __                 el nucli envoltat de

(l'Adherent)                                  _____                 closca)

- Al Sud, el migdia (el punt més alt del sol),

              el foc, la llum, la claredat, l'escalfor,

              el Sol (astre de la llum i la calor), el dia,

              l'estiu (quan el dia és més llarg i fa calor)

- El coneixement, la raó, el conscient, el "logos", la lucidesa, la presa de consciència, la intel·ligència, l'atenció, la il·luminació, la comunicació

- L'elegància, la bellesa, la radiància

- L'adherent, el que lliga, la dependència, l'enlluernament, la sequedat

- La filla segona, l'ull, el faisà

                                                    __  __                     (L'obertura total,

KUN                                              __  __                     la terra receptiva)

(el Receptiu)                                 __  __                    

- Al Sud Oest, la tarda (l'hora baixa),

                       la terra,

                       la Terra (la nostra mare, el nostre astre)

- La receptivitat, l'acolliment, la protecció

- La fecunditat, l'alimentació

- La fidelitat, la devoció, el lliurament, la flexibilitat

- La docilitat, l'adaptació, l'abnegació, l'èxit per la dolcesa i la serenitat

- La submissió, la passivitat, la feblesa, la rendició

- La mare, el ventre, la vaca

                                                    __  __                 (El forat, el bassal

DUI                                               _____                 que recull l'aigua)

(el Serè)                                       _____                

- A l'Oest, la posta de sol

                el llac

                la serenitat, la calma

                l'alegria, la joia

                la tardor

- La felicitat, la satisfacció, el plaer, la sensualitat, l'atracció, l'amant, la veïna

- L'obertura

- La màgia

- L'obstinació, l'excés, la "juerga" que pot acabar malament

- La tercera filla, la boca, el be

                                                    _____                 (La potència total,

KIEN                                             _____                 el cel complet)

(el Creatiu)                                  _____         

- Al Nord Oest, el capvespre (quan el sol penetra la nit, l'abisme;

                                             quan el conscient penetra l'inconscient)

                        el cel

                        la creativitat, la inspiració

- La força, el poder, l'ascensió, la fermesa, la plenitud, la potència, l'èxit sublim, l'energia creadora

- El pare, el cap, el dragó

  

Observacions generals sobre els vuit trigrames:

- Tots tenen una importància equivalent; no es privilegia als uns sobre els altres

- El cel i la terra no coincideixen amb el sol i la lluna; la creativitat no coincideix amb la raó, ni la receptivitat amb l'inconscient; el sistema és molt més matisat

- Aquest sistema multipolar és més elaborat i ric que el nostre, normalment dual o com a màxim de quatre elements

- No és mal exercici el mirar de descobrir quin és el trigrama amb el que ens sentim personalment més identificats, més a prop, aquell que ens correspon.

4- El quart pas lògic serà la combinació dels vuit trigrames dos a dos, generant seixanta-quatre elements de sis trets. Són els 64 "gua" o hexagrames que formen l'"Yi Jing".

Noms bàsics dels 64 gua o hexagrames:

1.- La creativitat

2.- La receptivitat

3.- La dificultat inicial

4.- L’eixelebrament de la joventut

5.- L'espera

6.- El conflicte

7.- L'exèrcit, la força col·lectiva

8.- La unitat, la solidaritat, l'acord

9.- El poder de la feblesa (la força enriquidora/domesticadora del petit)

10.- La marxa, la petjada

11.- La pau, la prosperitat

12.- L'estancament

13.- La companyonia, la comunitat

14.- La riquesa (la possessió del gran), la sobirania

15.- La modèstia, la moderació

16.- L'entusiasme, l'harmonització

17.- El seguiment, l'adaptació

18.- La restauració, la reparació

19.- La vigilància, l'apropament

20.- La contemplació, l'observació

21.- Mossegar a través

22.- La gràcia

23.- La degradació, la desintegració, el deteriorament

24.- El retorn, la repetició

25.- La innocència

26.- El poder de la grandesa (la força domesticadora del gran)

27.- L'aliment

28.- El domini (la preponderància del gran)

29.- L'insondable, el perill

30.- La brillantor, l'adherent, la sinergia

31.- La influència, l'atracció

32.- La permanència, la durada

33.- La retirada

34.- El poder (el poder el gran)

35.- El progrés

36.- La foscor, la censura

37.- La família

38.- L'oposició, l'antagonisme, la contradicció

39.- L'obstacle, l'impediment

40.- L'alliberament

41.- La disminució, el declinar

42.- La potenciació, l'augment, el profit

43.- L'esclat, el desbordament, la resolució

44.- La trobada

45.- La reunió

46.- El creixement, la pujada

47.- L'esgotament, el neguit, l'adversitat

48.- La fondària (el pou d'aigua)

49.- La revolució, el canvi

50.- La prosperitat (l'olla), l'ordre còsmic

51.- L'explosió, el suscitatiu

52.- La quietud, l'aquietament, la meditació

53.- L'avenç, l'evolució, el desenvolupament

54.- El desig (la noia que es casa), la subordinació

55.- L'abundància, la plenitud

56.- El viatjar, el caminant

57.- La dolça penetració, el suau, la tolerància

58.- La joia, la serenor, la complaença

59.- La dispersió, la dissolució

60.- La limitació, la restricció

61.- La veritat interior

62.- La feblesa (la preponderància del petit)

63.- L'acompliment (després de la consumació)

64.- L'encara no (abans de la consumació)

Un exemple d’interpretació d’un gua, el 47, K’un:                                  __  __

                                                                                                               _____

                                                                                                               _____

                                                                                                               __  __

                                                                                                               _____

                                                                                                               __  __

K'un té dues vies d'interpretació:

1) El llac sobre el riu. L'aigua s'escola per sota el llac, i el llac es buida (és una interpretació força clara, basada en els trigrames)

2) Les línies lluminoses (yang) estan bloquejades per les línies opaques (yin) i la llum no pot sortir (normalment s'interpreta que la llum va de baix a dalt, encara que en aquest cas tampoc no pot sortir per baix).

Són interpretacions diferents però convergents: totes dues indiquen una situació de dificultat que comporta neguit o cansament (no hi ha aigua, no hi ha llum).

Això es reflecteix en el dictamen i la imatge:

‑ Dictamen: "El neguit... Eficàcia. Perseverança.

                     L'home savi (o l'home noble, com es vulgui) actua amb encert. Cap defecte.

                    Si diu quelcom, ningú no se l'escolta".

‑ Imatge: "Al llac no hi ha aigua: imatge de l'esgotament.

                 L'home savi (noble) segueix el seu destí tot i les dificultats".

Quin nom associar doncs amb aquest hexagrama? Jo m'inclino pel neguit, encara que també podria ser l'esgotament o el cansament, o l'angoixa, o la dificultat, o l'opressió, o la repressió... (en castellà hi ha qui fa servir "la desazón"; en francès, "la détresse" ‑que el Petit Robert defineix molt bellament com el "sentir‑se abandonat i impotent en un moment difícil i angoixant"‑; en alemany, "die Erschöpfung" ‑que subratlla l'aspecte de cansament, d'esgotament‑; l'anglès sembla optar per "oppression"...).

Interpretació: en aquests moments difícils, en els quals l'home savi/noble/digne no pot exercir cap influència sobre el seu entorn (ningú no se l'escolta) cal restar en silenci, envigorir‑se interiorment i fer poc ús de les paraules. Cal acceptar el destí i romandre lleial, fidel, a si mateix. Cal serenitat, paciència i constància, que seran els fonaments d'èxits posteriors.