Islam: algunes fites

El segle VII, la ciutat de La Meca va viure un floriment econòmic gràcies al comerç (espècies, encens, pedres precioses, seda), fruit de la guerra entre Pèrsia i Bizanci, que bloquejà altres rutes comercials tradicionals i afeblí a tots dos imperis (cosa que permet comprendre millor la fulgurant expansió de l’Islam). Aquest floriment fomentà l’individualisme i afeblí els lligams familiars i de clan, fonament de l’antiga estructura social i cultural, creant malestar social, manca d’harmonia, afebliment ètic i inseguretat personal. És en aquest context que apareix l’Islam, gràcies a Muhàmmad. Nascut a La Meca l’any 569 o el 570, Muhàmmad pertanyia al clan dels Hachim de la tribu dels Quraish (quraixites, coraxís, coreixites, segons les transcripcions), que custodiava la Ka’aba (un temple quadrat de quinze metres d’alçada, amb una roca basàltica negra incrustada al seu angle oriental, on s’aplegaven els déus de tots els clans i pobles, fins a 360...). El clan Omeia controlava el comerç.

Sembla clar que quedà orfe de jove (el seu pare morí lluitant poc abans del seu naixement i perdé la seva mare, Amina, quan tenia sis anys; el recollí el seu avi Abd al-Muttalib, però aquest morí dos anys després i Muhàmmad quedà a cura del seu oncle Abu Tàlib). Quan té prou edat es posa a treballar a les caravanes comercials que sortien de La Meca; es guanya el sobrenom d’Amin, el lleial. Cap al 595 es casa amb una rica vídua per a la qual treballava, Khadidja (o Jhadija, o Jadicha en castellà), d’uns quaranta anys; ell en tenia uns vint-i-cinc. Tingueren dos fills, morts de petits, i quatre filles, entre les quals Zaynab. Khhadidja fou la única esposa de Muhàmmad fins que ella morí, i proporcionà a Muhàmmad un gran suport material i psicològic; esdevingué la primera musulmana, la primera en adherir-se a la Revelació transmesa a Muhàmmad. Sembla que fou un matrimoni feliç, i Muhàmmad guardà sempre una gran veneració per Khadidja.

Cada mes de Ramadà (el novè de l’any) Muhàmmad es retirava a una cova a les muntanyes de Hira, dedicant les nits a pregar i reflexionar. En una d’aquestes nits de l’any 611 va sentir al seu interior la crida a esdevenir profeta; ho va anar a explicar a la seva dona, i junts ho van anar a comentar a un savi ancià, cosí seu, que els va dir que devia tractar-se de Gabriel, el missatger de Déu. Poc després va començar a predicar el que anava veient molt clar en el seu cor. Parla d’unitat en la fe en un sol Déu, compassiu i misericordiós, de posar fi a les lluites fratricides, d’ajuda entre les persones, de no matar les nenes nounades i d’igualtat en els drets dels humans (incloses les dones, els esclaus, els febles, que no havien de ser tractats com a objectes ni maltractats...).

Enmig de fortes tensions ideològiques i psicològiques, Muhàmmad, format en un marc religiós "pagà" o "idolàtric" i en uns temps que ell segurament considerava frívols i irreflexius -com pràcticament són tots els temps-, anà formulant les seves conviccions en termes d'un monoteisme estricte i d'una crida a un comportament personal íntegre que fes possible afrontar adientment el "darrer dia", el Judici final. Muhàmmad clama contra la lleugeresa, la despreocupació, la negligència. Muhàmmad no és el primer monoteista en el món àrab: ell s’inscriu en la tradició dels hunafa' (singular hanif), individus dedicats a la contemplació i que adoraven exclusivament a Al·lah; el que si que fa és portar el monoteisme a l’hegemonia, foragitant els nombrosos cultes idolàtrics del seu temps.

Per a Muhàmmad, els humans han de seguir humilment la voluntat divina: aquesta submissió, donació, lliurament, esdevindrà el mateix nom de l'Islam. I muslim -musulmà- és aquell que es sotmet, que es dóna, que es “lliura” a Déu, que fa la voluntat de Déu, que es compromet amb Déu. Muhàmmad accepta, amb la reluctància i la por que sempre senten els profetes, la tasca de parlar als homes del seu temps i del seu país sobre afers religiosos, és a dir, sobre la necessitat de situar les seves vides en un context diferent del purament materialista.

Els primers anys són durs; troba moltes resistències en el seu entorn - especialment entre els partidaris de les tradicions “paganes”, “idolàtriques” o “politeistes” locals, i sobretot en la seva mateixa tribu dels quraixites - i pocs s'adhereixen a les seves propostes. La gent estava molt aferrada a les seves divinitats tradicionals, com ara Hubal, déu del tro, de la pluja i de l’arc de Sant Martí, al-Lât, deessa de la fecunditat, al-Uzzà, deessa de l’amor i la fecunditat, i Manât, divinitat de la sort i la felicitat que regeix el destí dels humans. No agradava el seu qüestionament dels costums i creences de sempre. Ell proposava una nova comunitat, la ummah, que deixés enrere les distincions de tribus i clans. Muhàmmad rep insults i amenaces, es posen excrements davant la seva porta, s’interromp les seves prèdiques, es conspira contra la seva mateixa vida, s’intenta comprar-lo per tal que deixi de predicar, però ell es manté ferm en la seva missió.

El 619 o 620 moren el seu oncle Abu Talib i Khhadidja, i mesos després Muhàmmad es casa amb una altra vídua, Sawda, i amb Aixa, una nena de sis anys amb la que consumarà el matrimoni tres anys més tard i que serà la seva preferida i la més coneguda de les seves esposes. Aixa era filla d’Abu Bakr, que a la mort de Muhàmmad esdevindrà el primer califa. Amb els anys, Muhàmmad anirà ampliant el seu harem fins a nou esposes, entre les quals Hafsa, vídua i filla d’Umar, futur califa, Umm Salama, Zaynab bint Jahsh, esposa del seu fill adoptiu, la jueva Safiyya bint Huyayy, esposa de Kenana Ibn al-Rabi (executat cobrint-li el pit amb brases després de perdre la batalla de Jaibar, però ella acceptà lliurement casar-se amb Muhammad), Umm Habiba o Maymuna bint al-Harith. Dos mesos abans de la seva mort Muhàmmad manté encara el torn amb les seves dones, fins que aquestes (o bé ell mateix) li suggereixen de quedar-se a l’habitació d’Aixa. En no tenir cap fill adult, els seus enemics, per insultar-lo, li deien abtar, sense cua o descendència. A més de la abans esmentada Zaynab, com a mínim dues filles més jugaren un paper rellevant: Umm Kultum, que el 624 es casa amb Utman, futur califa, i Fàtima, que es casa amb Alí el 624 o 625.

La vida a la Meca es fa difícil pels musulmans, de manera que alguns d'ells (unes 70 famílies) van emigrant cap a la veïna ciutat de Yatrib, on troben acolliment (abans, cap al 615, ja hi havia hagut una curiosa emigració d’alguns musulmans a Abissínia). L’any 622, quan Muhàmmad tenia uns cinquanta-tres anys, rep una invitació dels habitants de Yatrib per anar-hi a viure i governar, ja que la ciutat era víctima de rivalitats internes i necessitava un líder fort. A canvi de l’adhesió a l’Islam i d’un compromís d’obediència als seus dictàmens i de defensa d’ell i els seus adeptes (el “Jurament de la Guerra”), Muhàmmad accepta el trasllat a Yatrib, on va acompanyat per Abu Bakr, després d’eludir l’intent dels mecans d’impedir-ho. Posteriorment Yatrib serà anomenada Medina, de fet Madinat al-Nabi (la Ciutat del Profeta) o Madinat al-Munawwira (la Ciutat Lluminosa). Aquesta marxa cap a Medina fou el gest fundacional per l'Islam, anomenat “l’Hègira" (hijra o hijrat, "exili", "ruptura", "separació", "emigració"). A partir d’ell s'estableix la cronologia islàmica.

Tot just arribat a Yatrib, Muhàmmad es posa a construir la primera mesquita, que serà inaugurada l’any 623. Xoca amb la comunitat jueva, que no s’adhereix als seus punts de vista, però alhora es mostra com un notable governant, afegint a la seva dimensió profètica la d’estadista. Viu molt senzillament, i en la seva administració combina amb encert justícia i pietat, esdevenint algú amb capacitat d’influenciar els homes i portar-los a fer el bé. Confedera adientment les tribus de la ciutat i fa que hi regnin l’ordre i l’esperit de cooperació, adquirint un reputació que s’estendrà per tot Aràbia. I des de Yatrib dirigeix una fulgurant expansió política i militar de l'Islam, que comença amb la batalla de Badr (624) amb les tribus quraixites de La Meca, esdevenint ja no només líder religiós i polític sinó també militar. Emprèn diverses expedicions de conquesta, fins a aconseguir unificar entorn de l’Islam la major part de les tribus d’Aràbia. Després de complexes negociacions, l’any 629 Muhàmmad pot tornar a peregrinar a La Meca, i l'any 630 l’ocupa pacíficament, netejant la Ka’aba d’ídols. La Meca quedarà establerta com a lloc de peregrinació per a tot el món islàmic. Muhàmmad mor a Yatrib l'any 632. Ell serà el darrer dels profetes, “el segell dels Profetes”. És enterrat a costat de la mesquita que havia construït, que passa a ser coneguda com a Masjid al-Nabi (la mesquita del Profeta, que esdevindrà un model per a altres mesquites).

Una mesquita (masjid) és un “espai sagrat ben pur”, un recinte ampli i net amb un senyal a les seves parets, el mihrab, una mena de fondalada decorada, com si volgués travessar la paret, que indica la qibbla, la direcció de La Meca; també té el minaret, l’alta i esvelta torre des d’on el muetzí convoca a la pregària; les pregàries col·lectives a la mesquita són guiades per un imam, “el que es col·loca al davant”, persona triada per la comunitat perquè coneix bé l’Alcorà i és digna de respecte i confiança).

Les cinc pràctiques centrals de l’Islam, per damunt dels costums i lleis de cada tribu i de cada poble, són anomenades els cinc pilars de l’Islam. Com diuen els hadiths (tradicions del Profeta): "L'Islam és testimoniar que no hi ha altre Déu que Al·lah i que Muhàmmad és l'Enviat d'Al·lah (shahadah); és realitzar la pregària (salah); és pagar l'impost legal (zakat); és el dejuni (sawm) durant el Ramadà i fer la peregrinació (hajj) a la Casa d'Al·lah, si és possible". O sigui:

- el reconeixement i manifestació que sols Déu és Déu, que res no és diví fora de Déu (Al·lah) i que Muhàmmad és profeta, enviat o missatger d'Al·lah (shahadah: “No hi ha altre Déu que Al·lah, i Muhàmmad és el seu profeta”, “Ashhadu anna la ilaha il-la Allah wa anna Muhammad rasul Allah”). De fet, Al·lah vol dir “el Déu”; Déu era Ilah (proper a l’Eloh jueu), al que se li posa al davant l’article definit al, subratllant així la seva unicitat.

- la pregària ritual (salah), molt breu, normalment cinc vegades al dia i orientant-se cap a la Meca (des de Catalunya, cap al Sud-Est). És una bona manera de mantenir permanentment la referència a la presència de la divinitat.

- l'almoina establerta, obligatòria (zakat, d’aproximadament un 2,5 % dels ingressos), destinada als pobres i necessitats de la comunitat (hi ha també una almoina lliure, la sçadaqa).

- el dejuni durant el Ramadà (sawm), signe de purificació del cos i de sacrifici per la divinitat. Ni aigua ni aliments de la sortida de sol fins a l’ocàs.

- l'anada (hajj, "anar vers") un cop a la vida a la Meca, el lloc on es va produir la revelació culminant de Déu, però només si es tenen possibilitats físiques, econòmiques o d'altra mena que permetin fer-ho.

Uns vint anys després de la mort de Muhàmmad comença la recopilació dels continguts de la seva predicació, formant-se així l'Alcorà (Al Qur’an, “recitació”; a Muhàmmad se li va demanar que “recités”), el llibre sagrat de l’Islam, amb els seus 114 capítols o sures, ordenades per la seva llargada en ordre decreixent, excepte la primera sura, Al-Fàtiha, “l’obertura”, la porta d’entrada a l’Alcorà:

“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Lloat sia Déu, Senyor dels móns: el Benigne, el Misericordiós, l’Amo del dia del Judici. Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajuda. Mostra’ns el recte camí, el camí dels qui Tu has ajudat; no el camí dels qui mereixen la teva ira, ni el dels qui van perduts.”

Aquest caràcter recitatiu fa molt difícil que les traduccions facin justícia a l’original àrab, ple d’emoció, fervor i misteri (es diu que si Jesús és Déu encarnat, l’Alcorà és Déu “enllibrat”; també es diu que “l’Alcorà no tracta sobre la veritat, és la veritat”). D’aquí que els musulmans prefereixin aprendre l’àrab que no pas traduir l’Alcorà. Text difícil, més doctrinal que històric i dedicat essencialment a proclamar la unitat, l’omnipotència, l’omnisciència i la pietat de Déu.

A l’Alcorà s’utilitzen 99 maneres de referir-se a Déu, interessants per veure el caràcter polièdric de la divinitat: 1. El Clement ( الرّحمان Al-Raḥmān) 2. El Misericordiós ( الرّحيم Al-Raḥīm) 3. El Sobirà (Al-Malik) 4. El més Sant, el Santíssim ( القدّوس Al-Quddūs) 5. El que dóna pau ( السّلام Al-Salām) 6. El que dóna confiança, el que dóna seguretat (Al-Mu'min) 7. El Guardià, el Preservador, el Protector (Al-Muhaymin) 8. El Fort i de difícil accés (Al-‘Azīz) 9. El Poderós, l’Irresistible ( الجبّار Al-Ŷabbār) 10. El Grandiós (لمتكبّرا Al-Mutakabbir) 11. El Creador, el Determinant (Al-Jāliq) 12. El Creatiu, l’Innovador (Al-Bāri') 13. El qui dóna forma (Al-Muṣawwar) 14. L’Indulgent (Al-Gaffār) 15. El que tot ho controla (Al-Qahhār) 16. El que dóna en abundància (Al-Wahhāb) 17. El Sustentador, el qui proveeix de tota subsistència (Al-Razzāq) 18. El que dóna el triomf, el que tot ho obre (Al-Fattāḥ) 19. L’Omniscient, el que tot ho sap (Al-‘Alīm) 20. El que constreny (Al-Qābiḍ) 21. El que expandeix (Al-Bāsiṭ) 22. El que rebaixa (Al-Jāfiḍ) 23. El que eleva, el que fa créixer (Al-Rāfi’) 24. El que honora (Al-Mu’izz) 25. El que humilia (Al-Mudhill) 26. El que tot ho sent (Al-Sāmi’) 27. El que tot ho veu (Al-Baṣīr) 28. El Jutge, el que arbitra (Al-Ḥakam) 29. El Just, l’Equitatiu (Al-‘Adl) 30. El Subtilment Amable (Al-Laṭīf) 31. El Ben Informat, el que tot ho coneix (Al-Jabīr) 32. El Magnànim (Al-Ḥalīm) 33. L’Infinit, El Magnífic, l’Ingent, l’Immens (Al-‛Azīm) 34. El que tot ho perdona (Al-Gafūr) 35. El que tot ho agraeix, el molt agraït (Aš-Šakūr) 36. El més alt, l’Altíssim, el Sublim (Al-‘Alī) 37. El Gran (Al-Kabīr) 38. El Preservador, el que guarda (Al-Ḥafīẓ) 39. El Nodridor, el donador de sustentació i força (Al-Muqīt) 40. El que pren en compte, el que satisfà les seves criatures (Al-Ḥasīb) 41. El Majestuós, el Sublim (Al-Ŷalīl) 42. El Generós (Al-Karīm) 43. El que vigila, el que tot ho observa (Al-Raqīb) 44. El que respon (Al-Muŷīb) 45. El Vast, el que tot ho abasta (Al-Wāsi’) 46. El Savi, el que posa cada cosa al seu lloc (Al-Ḥakīm) 47. L’Amorós, l’Afectuós (Al-Wadūd) 48. El Gloriós (Al-Maŷīd) 49. El que ressuscita, el que incita (Al-Bā’ith) 50. El Testimoni (Al-Šahīd) 51. El Veritable, La Veritat, el Real (Al-Haqq) 52. El que pren cura, el que mereix confiança (Al-Wakīl) 53. El fort (Al-Qawī) 54. El ferm, el constant (Al-Matīn) 55. L’amic protector, el que ajuda (Al-Walī) 56. El que mereix tota lloança (Al-Ḥamīd) 57. El que porta els comptes, el que ho coneix i recorda tot (Al-Muḥsī) 58. El Productor, l’Originador, el que produeix sense model (Al-Mubdi') 59. El Regenerador, el Restaurador, el qui torna a donar existència (Al-Mu’īd) 60. El que dóna la vida, el que fa viure (Al-Muḥyī) 61. El que dóna la mort, el que fa morir (Al-Mumīt) 62. El vivent per sempre (Al-Ḥayy) 63. El que subsisteix per si mateix (Al-Qayyūm) 64. El que percep, el que troba (Al-Wāŷid) 65. L’Il•lustre, el Magnífic (Al-Māŷid) 66. L’U, la manifestació de la Unitat (Al-Wāḥed) 67. L’Únic, el que no té igual (Al-Aḥad) 68. El que tot ho sosté (Al-Ṣamad) 69. El que ho sap fer tot (Al-Qādir) 70. El que tot ho determina, el Dominant (Al-Muqtadir) 71. El que fa avançar, el que aproxima els homes a Ell (Al-Muqaddim) 72. El que fa retrocedir, el que allunya els homes d’Ell (Al-Mu'ajjir) 73. El Primer (Al-Awwal) 74. L’Últim (Al-Ājir) 75. L’evident, el manifest exteriorment (Al-Ẓāhir) 76. L’amagat, l’ocult interiorment (Al-Bāṭin) 77. El que dirigeix (Al-Wālī) 78. L’Elevat, l’altament exaltat (Al-Muta’ālī) 79. El Bo, el que fa el bé, el més amable i benèvol (Al-Barr) 80. El que accepta el penediment, el que no para d’acollir el penediment (Al-Tawwāb) 81. El Venjador (Al-Muntaqim) 82. El que perdona, el que esborra els errors (Al-‘Afuww) 83. El Compassiu, el ple de pietat (Al-Ra'ūf) 84. El Posseïdor de tota sobirania (Māliku l-Mulk) 85. El que té la majestat i la generositat (Ḏū l-Ŷalāl wa-l-Ikrām) 86. L’Equitatiu, el que fa justícia (Al-Muqsi’) 87. El que reuneix, l’Aplegador, l’Unificador (Al-Ŷāmi’) 88. El que ja ho té tot, el Suficient per ell mateix, el que no depèn de ningú (Al-Ganiyy) 89. El que atorga l’emancipació, el que enriqueix (Al-Mugnī) 90. El que reté, el que protegeix, el que defensa (Al-Māni’) 91. El que pot ferir o causar pèrdua [als qui l’ofenen], El Perjudicador, el que contraria, el que pot causar aflicció (Al-Ḍārr) 92. El que concedeix beneficis, el Benefactor, el Propici (An Nāfi’) 93. La Llum (An-Nūr) 94. El Guía (Al-Hādī) 95. L’Originador, L’Incomparable, l’Inigualable (Al-Badī’) 96. El Durador, L’Immutable, el Perenne, el Permanent (Al-Bāqī) 97. L’Hereu, el que tot ho hereda (Al-Wārith) 98. L’Infal·lible Mestre i Coneixedor, el que actua amb rectitud, el que dirigeix amb saviesa (Al-Rašīd) 99. El Constant, El Pacient, aquell per a qui el temps no compta (Al-Ṣabūr).

El successor de Muhàmmad serà el seu company de sempre, i pare d’Aixa, Abu Bakr; serà el primer califa (Khalifah, “el que segueix”), que va completar la unificació de la península aràbiga com una sola comunitat. El califa successor d’Abu Bakr serà Omar (634-644), que expandirà l’Islam per Síria, Egipte i Mesopotàmia i el següent Utman (644-656), del clan Omeia. La ràpida expansió territorial de l’Islam a partir de la mort del Profeta fou afavorida per dos factors introduïts per l’Islam que comportaren un excés de població a Aràbia: la fi de les guerres tribals, i la prohibició de l’infanticidi, que afectava sobretot als nadons femenins. Aquesta expansió comportà certa burocratització del poder i estratificació organitzativa, que provocaren, per una part, la necessitat de fixar la ortodòxia i, per altra, el desig de donar viabilitat a un seguiment radical del missatge del Profeta. Ja sota el govern de la dinastia omeia, amb capital a Damasc, instaurat el 661, alguns dels últims companys vius del Profeta visqueren retirats a La Meca i a Medina, lluny del poder y mantenint una postura clarament crítica. Noms cèlebres entre aquesta generació de piadosos serien Abd ar-Rahman (fill d’Abu Bakr, el primer califa), Abd Allah (fill d’Umar, el segon califa), Abd Allah (fill de Zubair, company del Profeta) o Aixa (esposa de Muhàmmad i filla d’Abu Bakr), així com nombrosos partidaris dels assassinats Alí i Husayn, segon fill d’Alí mort a Kerbala.

Ja molt aviat, i en el marc de la lluita pel poder califal i la tensió entre Alí, gendre de Muhàmmad (casat amb Fàtima) i Abu Sufyan, s’estableix la divisió de l’Islam en tres grans corrents que encara perduren, si bé amb un pes sociològic desigual:

1) sunnites, la corrent majoritària, que en la primera gran crisi política representada per la presa del poder califal pels omeies va acceptar els fets consumats, preferint un govern injust al desordre generalitzat; per a ells, el califa, presència sagrada, havia de pertànyer a la tribu dels quraixites. Actualment representen gairebé el 90% dels musulmans, aplegats en quatre escoles de jurisprudència principals: la hanefita, la maliki, la xafii i la hanbalita.

2) xiïtes, de xiat Ali, partidaris d’Alí, cosí i gendre del Profeta, el qual va aspirar al califat a la mort d’Omar, el segon califa, però fou desplaçat per l’omeia Utman. Els partidaris d’Alí assassinaren Utman el 656 i Alí esdevingué finalment califa, però fou assassinat pels khariyites, que vetllaven per la puresa en la interpretació de la tradició. Els xiïtes, que reconeixien com a única autoritat els imams successors de Muhàmmad a través de Fàtima i Alí, representaven un Islam polaritzat per l’aspecte espiritual, mentre els omeies privilegiaven l’aspecte polític. Actualment els xiïtes són hegemònics a l’Iran i el sud de l’Irak.

3) khariyites, “els qui van al combat per defensar la causa de Déu”, el grup més lligat a la comunitat inicial. Van restar fidels a l’idea alcorànica que “l’autoritat només pertany a Déu”, i que qualsevol bon musulmà podia ser anomenat califa. Foren perseguits pels omeies, i pot ser que alguns es refugiessin a Tahert, al nord d’Àfrica, ciutat destruïda pels berbers el 909, anant a parar després al Mzab. El 866 hi hagué una rebel·lió khariyita al nord de Mesopotàmia, vençuda el 896 pel califa abbàssida al-Mu’tadid. Sembla ser que en queden alguns a Oman i a Zanzíbar.

La fulgurant expansió de l’Islam deriva del seu oferiment d’una religió (simple i racional), una llengua (rica i flexible, l’àrab) i un sistema social (democràtic, fraternal i cohesionador) nous, d’una proposta acceptable i adaptable a llocs tant distants com Espanya, Indonèsia, Mongòlia i el nord d’Àfrica.

És difícil avaluar el pes de la noció de djihad en aquesta ràpida expansió de l'Islam, així com en posteriors fenòmens terroristes associats amb l'Islam. Per l’Islam, la terra es divideix en dos móns: Dar el Islam, el món de l’Islam, i Dar el Harb, el món de la guerra, on no hi ha institucions capaces d’establir la pau i la justícia, hi regnen la violència i la injustícia, l’explotació i la tirania, l’opressió religiosa, la usura, el joc, l’alcohol (hi pot haver, però, països no musulmans on es respecti la justícia, es garanteixi la llibertat religiosa i no s’ataqui l’Islam; aquests no pertanyen al món de la guerra i l’Islam hi estableix relacions pacífiques). Cal un esforç (djihad, terme que significa "esforç adreçat a un objectiu" i també "guerra") per combatre el món de la guerra. Viure segons la voluntat de Déu és lluitar, el bé està en perpètua lluita contra el mal. El creient està suposat a participar en la djihad, a ser un militant, un combatent.

Hi ha dues menes de djihad o “guerra santa”. La primera i principal s’adreça al combat contra les pròpies males inclinacions, contra les passions (la guerra santa permanent del creient contra el seu egoisme i per seguir les prescripcions divines revelades): és la “gran guerra santa” o “guerra pel cor”. La segona, quan aquest esforç té caràcter militar, és la “petita guerra santa” per imposar el regne de l’Islam, o sigui la pau i la justícia, l’ordre i l’equitat. No s’autoritza, però, la simple agressió, ni la guerra de conquesta, ni la guerra per imposar la religió per la força. La guerra s’autoritza en sis ocasions: 1) contra els enemics de Déu (els que amenacen l’existència de la comunitat, els que persegueixen o oprimeixen els musulmans, i els politeistes, de fet, originalment, els paganismes de la península aràbiga); 2) per guardar les fronteres; 3) contra els apòstates; 4) contra els secessionistes; 5) contra les bandes que alteren la seguretat pública, i 6) contra els monoteistes que es neguen a pagar l’impost que els correspon.

El creient no es pot deixar portar per la violència, la set de dominació, el desig de venjança, l’interès material, l’ànsia de rapinya. La guerra islàmica està lligada a un seguit d’ideals: ha de ser justa en el seu mòbil, defensiva en la seva iniciativa, correcta en el seu desenvolupament, pacífica en la seva finalitat, humanitària en el tracte als vençuts. La combativitat del guerrer islàmic ve induïda per la pietat, i per tant acompanyada per la magnanimitat; cal ser implacable amb l’opressor, però no venjatiu ni cruel.

La segona capital política islàmica, després de Medina, és Damasc, amb la dinastia Banu Umayya o omeia (661-750), fundada pel governador de Siria Abi-Sufyan, però el 762 passa ja a Bagdad, amb la dinastia abbàssida (750-1285), fent que el centre de gravetat de l’imperi estigui a Irak i Iran (l’antic imperi sassànida persa). Els segles IX, X i XI l’imperi islàmic viu una efervescència cultural i Bagdad, El Caire i Córdoba (on s’ha mantingut la dinastia omeia) foren grans centres d’erudició. Cap al 800 apareix l’escola Mutazila, que feia servir conceptes filosòfics grecs per a exposar la doctrina islàmica; subratllaven la unitat de Déu fins al punt de considerar que l’Alcorà era creat i no etern; també defensaren la justícia divina. Els mutazilites foren hegemònics fins el 850, i contribuïren a introduir el rigor lògic en el debat intel·lectual. El 870 mor Al-Bukhari, recopilador de les paraules del Profeta segons la tradició (hadith), complement de l’Alcorà i font de confirmació de la sunna (costums del Profeta). Al Ashari (873-935), originàriament mutazilita, retorna a l’ortodòxia a partir de 912, proclamant que l’Alcorà era paraula de Déu no creada, i que el text s’havia de considerar prioritari i s’havia d’interpretar literalment (res de metàfores ni al·legories; la literalitat establia els límits, que es podien argumentar filosòficament i racionalment). Res de lliure voluntat humana, tota acció humana està predestinada per Déu, ja que aquest és omnipotent(tot i que aquesta omnipotència li permet voler deixar a l’ésser humà un cert marge d’actuació i de responsabilitat, pel qual serà premiat o castigat). Al Ashari establí l’ortodòxia teològica islàmica per molt de temps.

Des del principi de l’expansió islàmica alguns elements es mostraren crítics per la gradual preeminència de l’element polític sobre l’element religiós, que consideraven víctima de desnaturalització: s’havia perdut la dimensió ascètica. Ja durant la dinastia omeia es queixaren els xiites, els qadarites i els khariyites. Amb la dinastia abbàssida el poder, la riquesa, el luxe i l’ostentació esdevingueren hegemònics, i a la queixa per la situació s’hi afegí un desig d’aprofundir en la dimensió de coneixement directe i real de Déu més enllà del que juristes i teòlegs oferien. El segle VIII aquest moviment, anomenat sufisme, s’escampa per Pasra, Khufa i Khorassan, fins abastar Bagdad. El gran poeta Al Halladj és crucificat el 922. Junayd al-Bagdadi (s. X) dirà: “Ser sufí és abandonar les cabòries i la pitjor de totes elles és un mateix. Mentre t’ocupes de tu mateix estàs separat d’Al·lah. El camí cap a Ell és d’un sol pas: sortir de tu mateix.”

Apareix llavors la gran figura d’Al Ghazali (1058-1111), un sunni erudit. S’interessa pels problemes filosòfics, en la línia d’ Al Kindi (s. IX), Al Farabi (s. X), Ibn Sina (Avicena, s.XI) i Ibn Rushd (Averrois, s. XII), però després d’una crisi personal passa al terreny dels místics, deixant Bagdad per dur una vida ascètica a La Meca, buscant la purificació del cor que permeti la plena identificació amb Déu. Els segles XII i XIII cristal·litzen quatre confraries o ordres (tariqah) sufís: els qadiris, els suhrawardiyya, els shadhiliyya i els mawlawiyya (mevlevi), aquests darrers fundats pel gran poeta persa Mawlana Rumi (mort el 1273).

Els segles XII i XIII són políticament més inestables. Apareixen les croades occidentals per la conquesta de Jerusalem, i a Espanya es porta a terme la Reconquesta (que no culminarà fins el 1492). Musulmans turcs ocupen el nord de l’Índia, on aniran a parar molts refugiats de l’invasió mongòlica de Genguis Kan (caiguda de Bagdad el 1285, que va suposar la desintegració del califat islàmic). Delhi i El Caire passen a ser els grans centres islàmics, on van a parar tant sunnis com sufís. El segle XIII l’Islam s’escampa per l’oest i el nord de la Xina, el segle XIV arriba a Malàisia i Indonèsia i el segle XV arriba al nord de Nigèria i altres parts de l’Àfrica occidental. Aquesta expansió tant es fa a través de comerciants i mercaders musulmans com a través del control polític de nous territoris per part de governants musulmans; no s’acostuma a utilitzar la persecució o la violència, l’expansió és fruit de la persuasió i l’atractiu de la proposta islàmica. El segle XV els sultans otomans turcs el porten a l’Europa oriental, especialment als Balcans, un cop conquerida Constantinoble el 1453; Solimà el Magnífic (1520-1566) estendrà encara més l’Islam des del mar Negre a l’Adriàtic. Els governants otomans es proclamaren protectors de l’Església grega, essent considerats més tolerants que els ocupants polonesos; les poblacions locals més aviat es convertiren lliurement a l’Islam.

L’Imperi otomà, el darrer califat islàmic, amb la dinastia Osman (o Utman, d’aquí el terme “otomà”), serà el gran referent polític musulmà durant la Baixa edat mitjana i l’Edat moderna. De fet, el seu esplendor militar abasta des d’Osman, a principis del segle XIV, fins a Solimà, a principis del segle XVI, però tot i certa decadència l’imperi es manté fins a la proclamació de la República turca per Atatürk el 1923.

Els segles XVIII i XIX l’Islam veu sorgir moviments renovadors. A l’Índia foren iniciats pel pensador, escriptor i mestre sufi Wali Allah de Delhi (1702-1762), els fills del qual traduïren l’Alcorà a l’urdu; també hi hagué un moviment renovador a Bengala oriental a partir de 1820, iniciat per Shariat Allah, que proposava complir regularment i fidelment els deures religiosos, eliminar les pràctiques afegides per influència hindú, purificar l’Islam de les pràctiques i influència sufís i fer reformes econòmiques que disminuïssin les desigualtats de riquesa, contrària a l’esperit islàmic, així com restaurar el poder polític musulmà a Bengala, que havia caigut sota dominació britànica. A l’Índia hi hagué també, però, un moviment islàmic conciliador amb la cultura occidental, del que foren interessants figures Sayyid Ahmad Khan (1817-1898), que tot i el seu esperit generós i posicions liberals proposà la separació política entre l’Índia musulmana i l’Índia hindú, i Jamal al-Din al Afghani (1839-1897). El poeta i filòsof Muhammad Iqbal (1873-1938), que havia estudiat a Cambridge i Alemanya i rebut la influència de Bergson, Nietszche i Rumi, acabaria essent el fundador espiritual del Pakistan.

A Aràbia els moviments renovadors foren iniciats per Al-Wahhab (1703-1792), fundador de l’encara existent wahhabisme, al que pertany l’actual dinastia que regeix l’Aràbia Saudita. El wahhabisme mira d’apartar l’Islam de pràctiques supersticioses i de la relaxació moral, i fins i tot d’aportacions fetes pel sufisme, per centrar-se en els orígens alcorànics. Rebutja els afegits a l’Islam durant l’etapa medieval i mira de reformular la creença i la pràctica islàmiques en termes de pensament i civilització moderns. També mira de restablir governs musulmans en zones ocupades pels colonitzadors europeus. A Egipte la dinàmica renovadora fou iniciada per Muhammad Àbduh (1849-1905), també amb un peu a la tradició islàmica i un altre al coneixement modern, i partidari de la cooperació entre la fe i la raó. De la seva influència sorgí el moviment fonamentalista salafiyya, intensificat per Rashid Rida (1865-1935) que el va fer més proper al puritanisme wahhabita.

En l’actualitat, el món islàmic es pot caracteritzar per un conjunt de trets:

- Manté la seva tradicional gran àrea d’influència territorial.

- Manté l’estreta vinculació entre religió i política.

- Manté la tensió entre sunnisme i xiisme, que ha portat a episodis com la guerra Iran-Irak (1980-1988) o l’actual guerra a Síria i Irak.

- Manté un elevat fraccionament polític (que contrasta amb la reivindicació neo-califal d’alguns grups radicals).

- Forta presència de moviments radicals (Al Quaeda, Hamas), amb un gran radicalisme verbal i que utilitzen les accions terroristes

- Té incrustat al seu centre territorial l’Estat d’Israel, amb el que ha lliurat diverses guerres.

- Manté una situació inestable a l’Afganistan, després d’un llarg període de guerres successives i amb la tensió permanent entre tribus i amb els taliban.

- Experimenta fortes tensions amb altres grups a l'Àfrica oriental i occidental.

- Ha assolit una gran importància geoeconòmica gràcies al petroli i el gas.

- Hi ha fortes migracions des del Magreb a Europa, del Pakistan a Europa, de Turquia a Alemanya.

- Ha aconseguit una certa implantació en la comunitat afroamericana dels USA.

- Ha recuperat presència pública a les repúbliques islàmiques ex-soviètiques.

- Genera tensions a l’àrea occidental de la Xina (Xinjiang)

- Se li fa difícil cristal·litzar un Islam europeu autònom i diferenciat. No li és fàcil la conciliació amb la modernitat occidental (el vel, prohibició del porc i l’alcohol, el Ramadà...).

- En els darrers temps ha mirat d’introduir dinàmiques de canvi polític (“primaveres àrabs”), amb resultats incerts. L’articulació d’Islam i democràcia és una qüestió oberta.