Màrius Torres: Arbor mortis

Botticelli 1489

Al punt que hom naix, comença de morir

e morint creix, e creixent mor tot dia.

Pere March

"Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors."


Màrius Torres, 3 de gener de 1939.

Raó i emoció

Cal matisar l'afirmació que sosté que les emocions tenen un paper clau en les decisions morals. Si "clau" volgués dir "rellevant", no hi hauria cap problema. Però "clau" acostuma a voler dir "el més rellevant", decisiu, principal, hegemònic. Llavors, l'afirmació no sembla prou encertada.

L'ésser humà és tan emocional com racional, "tanto monta, monta tanto". Segons com ens el mirem és enormement emocional, és cert; però alhora, i sempre, per una mena de desdoblament interior del que és capaç, l'ésser humà és sempre també terriblement, implacablement racional, fred, calculador, lògic. En el moment de màxima tristesa pot estar, alhora, i sense fingir, sense que aquesta tristesa sigui falsa, pensant de la manera més racional.

Raó i emoció són, doncs, inseparables i de pes equivalent. Els humans estem constituïts així (i per això, per exemple, en un judici les emocions poden ser un atenuant però no un eximent de responsabilitat).

Aquesta reflexió es pot traslladar també a l'àmbit religiós. L'experiència del sagrat pot ser una intensa vivència emocional, que sovint adopta la forma -o s'expressa amb la forma- de quelcom que se t'imposa, vingui de fora o de dins o de la ressonància entre el dins i el fora. Però hi ha alhora una opció pel sagrat, opció plenament racional i lliure, que emprenem en el marc d'un exercici de lucidesa i que passa inevitablement per un moment de llibertat que li acaba de donar tot el seu valor.

No "estem obligats" a creure: creiem també "perquè volem", perquè ho decidim així, perquè ens sembla una bona opció per viure el més plenament possible la nostra fugissera vida humana i per dotar-la de centralitat i de propòsit, tot donant també propòsit al cosmos al que pertanyem i que per ell mateix no n'acaba de tenir, cec, fred i alhora implacablement ordenat i caòtic com és als ulls de la raó.

La imatge dels pobles caçadors-recol·lectors com a gent amb ments primàries, incapaces de raonar, atrapades pel mite, religiosos a pesar seu, per tradició o per necessitat de supervivència, pot estar ben lluny de la realitat. Aquests pobles eren probablement tan emocionals i tan racionals com nosaltres. Amb un coneixement del món més limitat que el nostre (que també ho és, de limitat), potser sí, però això no vol dir que no fossin racionals en les seves opcions i en les seves pràctiques.

Llegint El sagrat i el profà de Mircea Eliade, que Fragmenta Editorial ha tingut l'encert d'editar en català (en una edició magnífica, com totes les d'aquesta editorial), hom no té la impressió d'"uns pobres pobles primitius incapaços de pensar". Més aviat sembla que sabien molt bé el que es feien i perquè ho feien. Simplement, aquells pobles primigenis havien pres les seves opcions, emocionals i racionals com les nostres. I la seva concepció del sagrat pot ser tan vàlida i valuosa llavors com avui.

A l'hora de "creure", seguim havent d'exercitar alhora emoció i raó, com ells. Sense oblidar que tant pesa l'una com l'altra.

Lamentacions

Chagall 1956

Fragments lleugerament retocats del capítol 3 del Llibre de les Lamentacions

(gràcies a la Lourdes Encinas per fer-nos-el tenir present):

"Sóc l'home que ha tastat el desastre
sota el cop furiós del Senyor.
Em fa caminar i m'arrossega
per llocs de foscor, sense llum.
Gira tot el dia contra mi,
un cop i un altre, la seva mà.

Tinc la carn i la pell eixarreïdes,
ha esmicolat tots els meus ossos.
M'estreny i m'envolta
de turments i d'amargor.
M'ha confinat al país de les tenebres
igual que els morts de temps immemorial.

M'ha reclòs darrere un mur; no en podré sortir.
Com em pesen les cadenes!
Fins si clamo i crido auxili,
ell ofega la meva pregària.
M'ha barrat els camins amb carreus,
m'ha amagat la bona ruta.

És com un ós que m'espia,
com un lleó a l'aguait!
Ha sembrat d'esbarzers els camins,
m'ha deixat sense alè, esgarrinxat.
Tensa l'arc mentre em crida: «No et moguis!»
Sóc el blanc dels seus dards.
Enfonsa en els meus ronyons
les seves sagetes.
Sóc la riota de tot el meu poble,
el tema de les seves sàtires.
M'atipa de plantes amargues,
m'embriaga d'absenta.
Em fa mastegar rocs, m'esdenta.
M'ha enfonsat a la cendra.

Senyor, m'has fet orfe de pau,
he oblidat el benestar.
M'he dit: «No tinc futur
ni esperança en el Senyor.»
Recordar l'abandó i la misèria
és per a mi com verí i absenta.

Penso i repenso un cop i un altre,
i em replego dintre meu.

Però vull recordar això
que em dóna nova esperança:

Encara som vius per l'amor del Senyor,
la seva misericòrdia no s'esgota.
La renova cada dia.
Oh, quina fidelitat!
M'he dit: «El Senyor és la meva heretat.»
Per això confio en ell.

El Senyor és bo per al qui en ell espera,
per als qui el cerquen de cor.
És bo d'esperar en silenci
la salvació del Senyor.
Que resti tot sol en silenci.
Quan el Senyor em corregeix,
que enfonsi el rostre a la pols:
potser hi haurà encara esperança.
Que pari la galta al qui em pega
i aguanti l'oprobi.

El Senyor no abandona
per sempre més.
Fa sofrir, però també es compadeix
pel seu gran amor.
El seu cor no pretén d'afligir
ni vol que els homes sofreixin.

T'he cridat pel teu nom, oh Senyor,
des de la fossa profunda.
Has sentit el meu clam.
Escolta el meu crit d'auxili!

Quan et cridava, t'has acostat
i m'has dit: «No tinguis por!»

Amor i poder

Chagall 1911

"On hi ha amor no hi ha desig de poder i on predomina el poder l'amor brilla per la seva absència. L'un és l'ombra de l'altre."

C. G. Jung

Stella matutina

Rouault 1895

Rouault 1895

Església i corrupció

Rouault 1953

A l'hora de reflexionar sobre la difusió actual de la corrupció, un dels factors que hi poden haver tingut incidència és la pèrdua d'influència social de l'Església. Pèrdua que deriva de la incapacitat de l'Església d'actualitzar el seu missatge i el seu testimoniatge de manera que sigui comprensible en el context cultural actual i, d'altra banda, dels seus mateixos processos interns de corrupció, que no són cap novetat però que ara es perceben no ja com a “casos aïllats, puntuals" sinó com a conseqüències de la manera d'estar organitzada i de funcionar de l'Església. Els abusos sexuals a menors, l'explotació de les "magdalenes" irlandeses, el cas incomprensible de Marcial Maciel o les històries de l'IOR en són alguns exemples. L'Església no és només una organització corrupta, però és també encara avui una organització corrupta, i el Papa Francesc tindrà molta feina per reconduir aquesta situació.

Seria important, doncs, dur a terme una regeneració de l'Església que contribuís a una regeneració de la nostra societat. Tot i els seus aspectes foscos, l’Església ha jugat un paper de fonamentació, difusió i defensa de valors des d'una base no només ètica sinó també teològica que contribuïa a una més àmplia i més forta presència dels valors. No és el mateix la invocació dels valors per ells mateixos que la seva invocació des de la vinculació a un entramat mític d'alta potència. Evidentment, això només és així per a les persones que s'obren a l'impacte d'aquest entramat, però si el seu nombre és suficient i si aquest conjunt de persones té prou autoritat moral en el si d'una societat, llavors la regeneració social es pot veure facilitada.

Tan de bo es deixi casar al clergat, s'obrin les portes a tot nivell a les dones, s'estimulin les comunitats de base, s'agilitzin les organitzacions territorials eclesiàstiques i es generin estructures participatives i democràtiques; tan de bo es posi l'accent en l'evangeli com a bona notícia i no en debats estèrils sobre ortodòxies i heterodòxies, es busquin consensos amb protestants i ortodoxos per fer possible un cristianisme alhora unit i divers en les seves manifestacions locals, es dialogui amb les altres tradicions religioses d'igual a igual i es posi el bé de la humanitat, i sobretot dels més desafavorits i dels qui més pateixen, per damunt del bé de la mateixa Església, que no és més que servidora d'aquesta humanitat.

(article publicat a La Vanguardia el 27.09.2013)

Joyce: Música de cambra XXXVI

Munch 1894

I hear an army charging upon the land,
And the thunder of horses plunging, foam about their knees:
Arrogant, in black armour, behind them stand,
Disdaining the reins, with fluttering ships, the charioteers.

They cry unto the night their battle-name:
I moan in sleep when I hear afar their whirling laughter.
They cleave the gloom of dreams, a blinding flame,
Clanging, clanging upon the heart as upon an anvil.

They come shaking in triumph their long, green hair:
They come out of the sea and run shouting by the shore.
My heart, have you no wisdom thus to despair?
My love, my love, my love, why have you left me alone?

Possible traducció:


Sento un exèrcit atacant sobre la terra

i el fragor de cavalls enfonsant-se, amb bromera fins als genolls:

Arrogants, amb cuirasses negres, darrera d'ells s'estan drets,

menyspreant les regnes, amb voleiants fuets, els aurigues.

Criden dins la nit el seu nom de guerra:

Gemego tot dormint quan sento al lluny les seves rialles recargolades.

Clivellen la foscor dels somnis, amb encegadora flama,

repicant, repicant sobre el cor com sobre una enclusa.

Venen fent voleiar en triomf els seus llargs cabells verds:

Surten del mar i corren cridant per la sorra.

Cor meu, no tens prou seny com per desesperar-te?

Amor meu, amor meu, amor meu, perquè m'has deixat sol?