Des hommes et des dieux

Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois, és una pel·lícula magnífica. Molt ben dirigida, molt ben interpretada, molt ben fotografiada... Té moments antològics, com ara l'escena on els monjos comparteixen una mica de vi tot escoltant El llac dels cignes de Txaikovski, una escena amb un primer moment joiós i un segon moment dramàtic en el que la música acompanya la filmació en primer pla de les cares dels monjos. Els personatges d'en Luc i l'Amedée són entranyables. La pel·lícula és d'una gran austeritat i d'una gran profunditat humana. Ens parla de fets reals i ens els presenta de forma molt verosímil i rica. Una gran obra.

Per a alguns, veure-la és alhora un goig i una experiència difícil. No tant pel que significava la presència d'un monestir cristià al cor d'Algèria -tema que també podria ser objecte de comentari- com pel fet que la pel·lícula presenta molt bé, amb fidelitat a la realitat, una situació i el marc mental des del que és viscuda pels seus protagonistes. Als que ja no compartim aquest marc mental (format per un conjunt de conceptes, rituals, criteris, maneres de fer, etc.) se'ns crea llavors una tensió entre el valor de l'experiència humana viscuda i la distància respecte al marc mental en què es va viure.

Això ens porta a dues consideracions:

1) Cal saber diferenciar entre aquests dos elements, l'experiència humana viscuda i el marc mental en el que es formula. Podem gaudir i enriquir-nos amb l'una sense necessitat de compartir l'altre. Pensar que aquella experiència humana només es pot donar en aquell marc mental, o que deriva únicament d'aquell marc mental, ens portaria a una mala comprensió de la realitat. Els humans som així, tenim un ventall més ampli de marcs mentals que d'experiències humanes profundes. Podem viure una mateixa experiència des de marcs mentals diversos.

2) Alguns ens trobem, en determinats nivells importants, gairebé sense marc mental. El marc mental antic -com el que encara comparteixen els monjos de la pel·lícula i altres sectors religiosos- ja no és el nostre, ja no ens hi trobem reflectits, ja no ens és útil per pensar la nostra vida, se'ns ha fet miques. Però encara no hem estat capaços de vertebrar un nou marc mental, per elemental i escarransit que sigui. Estem en aquella situació típica en que el món antic ha mort, i el món nou encara no ha aparegut. Això és incòmode, tan per la dificultat d'operar sense marc mental com per la interpel·lació que suposa d'implicar-se en la creació d'un nou marc mental, o de diversos. Aquesta tasca no és, però, individual, sinó que només pot ser abordada per col·lectius, petits o grans. Mentrestant, hom sobreviu com es pot.