Hi ha vida després de la mort?

La gran pregunta que es fa molta gent, una pregunta que s'ha fet la humanitat des de sempre, és la de si hi ha vida després de la mort. Aplicant un esquema elemental, podem concebre tres respostes possibles: l'afirmativa (A), la que no es pronuncia (B) i la negativa (C). Però això no porta gaire lluny. Quan hi pensem una mica, veiem que la gràcia del tema no està en quina d’aquestes tres opcions prenem, sinó amb quina intel·ligència la prenem.

Actualment hi ha força consens sobre la existència en els éssers humans d’una triple intel·ligència, o de tres intel·ligències, o de tres dimensions de la intel·ligència. Per una part tenim la intel·ligència racional, la regida per la raó analítica, deductiva, lògica, científica o com li vulguem dir; aplica el rigor conceptual i el seguiment de determinats processos d'objectivació de les observacions i de respecte estricte a determinades regles a l'hora de manejar la reflexió sobre els fets. Per altra part, tenim la intel·ligència emocional, que pren en consideració reaccions espontànies i mecanismes inconscients que operen de fet en la nostra relació amb l'entorn, amb els altres i amb nosaltres mateixos; una intel·ligència que sap que no tot passa per la claredat del pensament ni pels camins del que és evident. Finalment, hi ha la intel·ligència global, basada en el funcionament simultani d’un alt nombre de mecanismes cerebrals, una intel·ligència que inclou la raó i l'emoció però va més enllà d’elles, utilitzant captatives globals que les unifiquen i superen per permetre un enfrontament amb la realitat més complet i unitari, on ja no trossegem la realitat a base de mirar-la només des d’una determinada òptica (la racional o la emocional) sinó que la captem sencera, ens hi enfrontem com a totalitat, la percebem en el seu conjunt i amb el conjunt de les nostres facultats, generant, sense deixar de banda les altres formes de coneixement, una mena de coneixement més directe, intuïtiu i totalitzant de la realitat.

Metafòricament, aquestes tres intel·ligències han estat representades pel cap, pel cor i pel cos. El cos recull aquesta percepció de totalitat: ens relacionem amb el món amb la totalitat de la nostra persona. Aquí “cos” no s'entendria pas en contraposició amb la “ment” sinó incorporant també la ment en el seu si; els circuits cerebrals que generen la ment estan profundament lligats al conjunt de circuïts fisiològics i bioquímics de l'organisme. Evidentment, a nivell no metafòric el cos està regit pel cap (pel cervell) i irrigat pel cor; sense cap ni cor no hi hauria cos. Però el cap i el cor són inconcebibles separadament del cos, són simples components del cos; la percepció sensorial de la ment està totalment canalitzada y condicionada pel cos. Tornem, però al principi, al nivell metafòric: aquí cap, cor i cos no són res més que imatges gràfiques per a representar les tres intel·ligències que constatem en l'ésser humà.

Com responen aquestes tres intel·ligències a la nostra gran pregunta sobre la vida després de la mort?

La intel·ligència racional dóna aquest ventall de respostes:

A.- Sí.

B.- No ho sé.

C.- No.

Respostes clares, transparents, i perfectament inútils. La fredor de l’anàlisi no aporta res, fora de pseudoevidències que no porten enlloc. Dir “sí” i prou ens deixa perfectament indiferents, perquè potser expressa la conclusió d’un raonament o d’una convicció, però continua sense haver-hi cap evidència racional que ens permeti considerar que hi ha vida després de la mort; és una opinió no fonamentada, i això no és gaire propi de la intel·ligència racional. Dir “no ho sé” és defugir el tema, amagar el cap sota l’ala; és evident que no ho sabem, però constatar això i quedar-se aquí no ens aporta res. Dir “no” és coherent amb la nostra experiència racional de la realitat, però també és perfectament inútil, ja que tanca la reflexió sobre el tema i ens porta a tractar de poc intel·ligents a totes les generacions que ens han precedit, les quals no han deixat mai de plantejar-se la qüestió. Considerar que eren menys intel·ligents que nosaltres no sembla tenir gaire fonament, i considerar que s’han plantejat la qüestió purament per apaivagar la seva por o per obtenir consol sembla més aviat injust. Potser el coneixement científic de la realitat d’aquestes generacions precedents no era tan acurat com el nostre, però la seva experiència del món i de la vida humana no era essencialment diferent de la nostra, com constatem a través de la impactant vigència i fondària de moltes de les seves reflexions.

La intel·ligència emocional dóna aquest ventall de respostes:

A.- Sí, perquè la vida no tindria sentit si no hi hagués vida després de la mort; necessitem aquesta convicció per tirar endavant i no desesperar-nos, és una convicció que ens escalfa el cor.

B.- Si no n'hi ha, ens han fet una mala jugada... quin dubte més incòmode!

C.- No n'hi ha, i ja no val la pena viure, vivim a pesar nostre suportant el dolor i la misèria, som uns desgraciats.

Respostes comprensibles, sí, però tan inútils com les de la raó. El fonament en les emocions és sempre fluix, no generador de certesa, pur ressò i multiplicador d'emocions: l'emoció ens porta a noves respostes encara més emocionals fins a ofegar-te en un mar de sentiments forts que no porten enlloc. Afirmar la vida després de la mort perquè ho necessitem, perquè ens és útil, té poca base; el desig, la necessitat, no són generadors de res per ells mateixos. Neguitejar-nos per la incertesa al respecte no és constructiu per al nostre procés vital, ens atrapa en una xarxa de desorientació fragilitzant i improductiva. I caure en la desesperació o en la resignació davant d’una realitat fosca i pesant és també una situació vital negativa, que no ens ajuda a madurar com a persones.

La intel·ligència global respon de la següent manera:

A.- I tant que sí!

B.- Ves a saber, però tant li fa.

C.- No. Algun problema?

Respostes divergents però que comparteixen la capacitat de posar-nos en un camí constructiu, útil per a viure. La primera és la expressió joiosa d’una certesa per convicció, derivada de l'experiència de la realitat viscuda globalment: quan no només pensem amb el cap i el cor, és possible que tinguem la percepció, clara tot i que indemostrable, que la nostra consciència vital es mou per terrenys que van més enllà de la caducitat de la matèria. La segona és una ignorància positiva, perquè subratlla la no necessitat d’aquesta convicció per a viure plenament la vida; podem viure igual de bé tant si creiem en la vida més enllà de la mort com si no. I la tercera subratlla, que, tot i optar per la negació, això no porta a cap situació dramàtica o degradada: no creure en la vida després de la mort no condiciona la nostra capacitat de viure a fons, d'assaborir plenament la vida.

L'important, doncs, no és quina resposta donem a la pregunta, sinó amb quina intel·ligència la donem. Si ho fem només amb la racional o l'emocional, totes les respostes són improcedents i ens endinsen en el mar del sense sentit. Si la donem amb la intel·ligència global, sigui quina sigui la resposta serà constructiva. L'important, doncs, més que quina resposta donem, és que treballem la intel·ligència global.