Catalunya, religiositat i pluralisme religiós

Crec que el tret principal de la Catalunya actual en l'àmbit religiós és l'afebliment dràstic de la valoració col·lectiva del fet religiós experimentat en els darrers trenta anys. El reconeixement social positiu del fenomen religiós ha passat de ser notable a ser pràcticament inexistent; majoritàriament se l'ignora o se'l considera irrellevant. Aquesta indiferència envers la dinàmica religiosa incideix en la identitat col·lectiva catalana, allunyant-la de la seva història, posicionant-la en l'actual context internacional i condicionant la seva orientació futura.

L'avaluació d'aquest fet depèn de les posicions personals de cadascú en la qüestió religiosa. Per a les persones que procurem implicar-nos en la indagació religiosa i la considerem important per a les nostres vides, aquest context és més aviat preocupant i descoratjador. Però a nivell global aquesta situació no ha de merèixer necessàriament una valoració negativa, ja que pot permetre una aproximació més neta i franca en el futur al fet religiós. Comporta, però, també el risc que el desinterès pel fenomen religiós es consolidi i perpetuï.

En aquest context, les formulacions de la laïcitat positiva (no opció religiosa de les institucions públiques però interès per les aportacions a la vida pública que es puguin fer des d'àmbits religiosos) poden ser vistes com a positives i desitjables per a la nostra societat.

Cal tenir present aquest context de desinterès majoritari pel fet religiós a l'hora d'abordar el tema de la diversitat religiosa a casa nostra. El pluralisme religiós és un fenomen recent a Catalunya, lligat a la modernitat, la globalització i les noves migracions. Es constata el pas d'una societat monolíticament catòlica, amb l'excepció de petites minories protestants, a una societat sense identitat religiosa col·lectiva, en la que són presents minories catòliques en situació de cert desconcert, minories protestants i una petita comunitat jueva, i a la que s'incorporen a través de la nova immigració unes minories islàmiques quantitativament rellevants i petites minories d'altres tradicions (hindús, sikhs). Alhora, alguns petits nuclis autòctons s'incorporen a dinàmiques religioses no tradicionals a Catalunya (especialment el buddhisme, però també l’islam i la fe bahai), mentre altres petits nuclis autòctons s’interessen per camins a les fronteres de l’àmbit religiós (esoterisme, new age, etc.).

Aquesta diversitat religiosa és un enriquiment per Catalunya i mereix ser valorada positivament. Alhora cal mantenir la consciència del seu caràcter minoritari, a nivell de cada tradició i del conjunt, més enllà de les afirmacions de pertinença religiosa que es puguin recollir a les enquestes sobre la creença en Déu o l’adscripció a una determinada tradició religiosa. La percepció subjectiva respecte al posicionament religiós és una dada sociològica a respectar i tenir en compte, però no es pot equiparar directament a una adscripció religiosa en el sentit fort del terme. Cal, doncs, evitar caure en el parany de considerar com a conflictes religiosos alguns dels conflictes socio-culturals que es puguin donar en determinats punts de Catalunya (com ara les conegudes tensions d’ordre públic per la presència d’oratoris musulmans o evangèlics en alguns indrets).

És important donar visibilitat a la diversitat religiosa a Catalunya i subratllar el caràcter positiu d’aquest fet. Cal ajudar a la construcció de temples dignes i visibles de totes les tradicions generadores de prou adhesió, incloses les mesquites, tot evitant la seva utilització per a finalitats no religioses i impulsant el seu arrelament en l’entorn cultural del país. Alhora, si la diversitat religiosa es consolida entre nosaltres i hi ha grups amplis i dinàmics de diferents tradicions, en algun moment es podria plantejar l’oportunitat d’impulsar algun tipus d’espai interreligiós a Catalunya (vegeu la entrada corresponent a aquest concepte en aquest mateix blog).

Cal fomentar el diàleg entre les minories religioses presents a Catalunya i el diàleg entre aquestes minories i el conjunt de l’entorn social. Cal constatar les favorables repercussions potencials del diàleg entre religions i del diàleg entre les religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau. Les diverses tradicions religioses mereixen ser respectades tant pel seu valor intrínsec com per la seva capacitat de diàleg i de convivència entre elles i amb d'altres tradicions espirituals i filosòfiques, així com pel seu compromís amb la justícia social i la solidaritat, amb els valors i principis de la democràcia i amb la dignitat de la persona i la seva dimensió espiritual. I cal valorar el potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, així com la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i potenciar la dimensió espiritual de la condició humana.

Seria desitjable que l’Estatut de Catalunya proclamés la laïcitat de les institucions públiques catalanes i el dret a la llibertat religiosa dels ciutadans (que inclou el dret a no professar cap religió), explicitant que tothom té el dret de practicar la pròpia religió, de forma individual o col·lectiva, sempre i quan aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la societat. Seria bo també que l’Estatut reconegués que les arrels nacionals de Catalunya se situen en un context històric fortament marcat pel cristianisme, el qual ha contribuït a configurar la cultura i les tradicions catalanes al llarg dels segles, i constatés alhora que el pluralisme religiós és una de les característiques de la societat catalana del segle XXI.