Lady Macbeth

Quina extraordinària expressió d'una de les cares fosques de la ment humana...

"Glamis thou art, and Cawdor; and shalt be
What thou art promised: yet do I fear thy nature;
It is too full o' the milk of human kindness
To catch the nearest way: thou wouldst be great;
Art not without ambition, but without
The illness should attend it: what thou wouldst highly,
That wouldst thou holily; wouldst not play false,
And yet wouldst wrongly win: thou'ldst have, great Glamis,
That which cries 'Thus thou must do, if thou have it;
And that which rather thou dost fear to do
Than wishest should be undone.' Hie thee hither,
That I may pour my spirits in thine ear;
And chastise with the valour of my tongue
All that impedes thee from the golden round,
Which fate and metaphysical aid doth seem
To have thee crown'd withal.
(...)
The raven himself is hoarse
That croaks the fatal entrance of Duncan
Under my battlements. Come, you spirits
That tend on mortal thoughts, unsex me here,
And fill me from the crown to the toe top-full
Of direst cruelty! make thick my blood;
Stop up the access and passage to remorse,
That no compunctious visitings of nature
Shake my fell purpose, nor keep peace between
The effect and it! Come to my woman's breasts,
And take my milk for gall, you murdering ministers,
Wherever in your sightless substances
You wait on nature's mischief! Come, thick night,
And pall thee in the dunnest smoke of hell,
That my keen knife see not the wound it makes,
Nor heaven peep through the blanket of the dark,
To cry 'Hold, hold!'
(...)
Was the hope drunk
Wherein you dress'd yourself? hath it slept since?
And wakes it now, to look so green and pale
At what it did so freely? From this time
Such I account thy love. Art thou afeard
To be the same in thine own act and valour
As thou art in desire? Wouldst thou have that
Which thou esteem'st the ornament of life,
And live a coward in thine own esteem,
Letting 'I dare not' wait upon 'I would,'
Like the poor cat i' the adage?
(...)
What beast was't, then,
That made you break this enterprise to me?
When you durst do it, then you were a man;
And, to be more than what you were, you would
Be so much more the man. Nor time nor place
Did then adhere, and yet you would make both:
They have made themselves, and that their fitness now
Does unmake you. I have given suck, and know
How tender 'tis to love the babe that milks me:
I would, while it was smiling in my face,
Have pluck'd my nipple from his boneless gums,
And dash'd the brains out, had I so sworn as you
Have done to this."

Shakespeare, Macbeth, acte I, escenes V i VII

Traducció de Salvador Oliva:

"Glamis ja ho ets, i Cawdor, i seras
el que se t'ha promès. Però tinc por
del teu caràcter; el veig massa ple
d'una llet feta de tendresa humana,
perquè et deixi agafar el camí més curt.
Vols ser gran i no et falta ambició,
però no tens la malvestat que l'ha d'acompanyar.
El que desitges en alçada, voldries obtenir-ho
sense fer cap baixesa. Voldries jugar net,
però guanyant allò que no et pertany.
Gran Glamis, vols quanyar-te allò que clama:
«Has de fer això, si em vols tenir»,
i "això", tens més temor de fer-ho
que desig de no fer-ho. Doncs vine aquí de pressa,
perquè et pugui vessar el meu coratge a l'orella
 i castigar amb la valentia dels meus llavis
tot el que t'impedeix arribar al cèrcol d'or
amb que el fat i una ajuda ultraterrena
et volen veure coronat.

(...)

                           Ja fins i tot es queda ronc
el mateix corb que gralla per l'entrada fatal
de Duncan sota els meus merlets. Veniu,
esperits que animeu els pensaments de mort,
arranqueu la tendresa del meu sexe;
des del cap fins als peus,  ompliu-me totalment
de la més espantosa crueltat;
espesseïu la meva sang; barreu l'accés i el pas
a tot remordiment; que ni un alè de pietat
em faci trontollar els meus fers propòsits,
ni cap treva de pau es pugui interposar
entre ells i els seus efectes!
Veniu fins als meus pits de dona,
i canvieu la meva llet en fel, vosaltres,
ministres de l'assassinat! Veniu del lloc
des d'on les vostres invisibles substàncies
serveixen la maldat de la naturalesa.
Vine, nit densa, i embolcalla't amb el fum
més negre de l'infern, perquè el meu esmolat
punyal no pugui veure les ferides que farà,
ni el cel pugui espiar-les entre els mantells nocturns,
ni cridar: «Atura't! Atura't!».

(...)

Que és que estava borratxa l'esperança
amb que anaves vestit? Ha estat dormint
per despertar-se amb un aspecte verd i pàl·lid
tot el que abans havia fet amb tanta llibertat?
De la mateixa forma, a partir d'ara,
entendré el teu amor. Tens por de ser
en els teus propis actes i valor
el mateix que ets en el desig? Vols obtenir
allò que consideres l'ornament de la vida,
i viure convençut de ser un covard
deixant que un «no gosar» sigui esclau d'un «voldria»,
com aquell pobre gat del vell proverbi?

(...)

                         Doncs, quina bestia
va fer que em revelessis el propòsit?
Quan el volies dur a terme, eres un home
i, si ara fossis més que no eres abans,
series més que un home. Abans, ni el lloc ni el temps
t'eren propicis, però tu els hi volies.
Ara són ells que se t'han fet propicis,
i això et deixa desfet. Jo, que he donat el pit,
sé que és tendre estimar la criatura
que es nodria de mi; però, mentre em somreia,
li hauria tret el pit de les genives sense dents
i li hauria esclafat tot el cervell,
si així ho hagués jurat, tal com tu vas jurar
que faries això."