Hermann Hesse: Del gaudi de la natura

Hermann Hesse el 1899

(text publicat per Hermann Hesse a la revista März el 1909)

"A la nostra civilitzada època de xerrameca general els artistes, i encara més els literats que parlen d'art, han adquirit una influència extraordinària en els habitants de les ciutats. Per exemple, s'ha convertit en una moda i un deure considerar que els paisatges són "pictòrics". L'excursionista estival o el turista s'alegren en descobrir en el joc de colors dels núvols un lila o un gris que els recorden determinades pintures o brodats, i descobreixen que el verd agrisat del límit del bosc de pins "harmonitza" meravellosament amb el suau blau del cel i l'humit color fosc dels cultius. Si és encara més refinat, el turista discutirà fins i tot sobre "tonalitats" de la natura i mirarà d'explicar perquè el cel o la paret il·luminada d'una casa presenten un "to més clar". Amb aquesta mena d'exercicis verbals i mentals, creu captar la natura i gaudir d'ella d'una manera molt profunda i enginyosa. Es riu del pagès que només es preocupa de l'humit i del sec, del calent i del fred; es riu del botànic que col·lecciona plantes, i del sibarita que recull bolets. I de tota manera tampoc no fa altra cosa que exercir un art especialitzat, sense valor propi. Contempla la natura com si fos un quadre pintat o com si hagués de pintar-la, i com si existís únicament i especialment per a aquesta finalitat. Creu que és refinat i superior, i en canvi no està per sobre del pagès. Aquest es limita a un coneixement pràctic dels fenòmens naturals i veu moltíssimes coses que el ciutadà no veurà mai, i el ciutadà practica una estètica aplicada i veu també moltes coses per a les quals el pagès no té el sentit necessari. Però tots dos són igualment ingenus i no cultivats pel fet de considerar de manera unilateral una cosa infinitament multilateral, i per intentar adaptar-la a uns motlles limitats. Tots dos es burlen l'un de l'altre, i tots dos tenen l'orgull i l'estretor mental del qui només està acostumat a veure i a pensar d'una manera egoista. Davant d'un temps plujós, és egoisme no pensar més que en els cultius de patates, i també és egoisme, davant del mar o el bosc, complaure's en una crítica estètica -sovint barata- i fer el paper del sibarita refinat davant d'un mateix i dels altres.

 

Certament els pintors poden ensenyar-nos a veure moltes coses, i tenen perfecte dret a contemplar-les a la seva manera i d'acord amb els seus objectius. Però contemplar la natura i el paisatge únicament com un objecte per a la pintura, o com si fos una pintura... és quelcom totalment immotivat per als que no són pintors. La contemplació "pictòrica" exercida pels no pintors és, en la meva opinió, una simple moda i no es troba en un nivell superior a la contemplació des de la perspectiva del pagès, del caçador, de l'oficial de maniobres o del geòleg. Per altra banda, la contemplació del paisatge pel poeta, en la mesura que només comporta la visió i la selecció del que pot ser transcrit en paraules, tampoc no ha de ser jutjada en absolut com a quelcom superior.

En realitat, el qui contempla d'aquesta manera, critica contínuament la natura i intenta posar-la al servei d'un objectiu qualsevol, tant és que sigui de caràcter pràctic, o estètic, o científic. I això, des d'un punt de vista superior, és fals i mesquí. Per a nosaltres, la natura no només ha de ser fèrtil i útil, sinó també bonica; però tampoc no n'hi ha prou que ens sembli bonica, sinó que també ens ha de semblar insondable i situada per damunt del bonic i el lleig. No hem de buscar, sinó trobar; no hem de jutjar, sinó mirar i comprendre, aspirar i elaborar el que captem. Del bosc i dels prats tardorals, de la glacera i del camp de blat han d'arribar a nosaltres, a través de tots els sentits, la vida, la energia, l'esperit, el sentit, el valor. El recorregut d'un paisatge ha de fomentar en nosaltres el més sublim, l'harmonia amb tot l'univers, i no ha de ser un esport ni una idea fixa. No hem d'observar i inventariar amb un interès qualsevol la muntanya i el llac i el cel, sinó moure'ns amb un clar sentit entre ells -que són, com nosaltres, part d'una totalitat i manifestacions d'una idea- i sentir-nos part integrant d'ells, cadascú en la mesura de les seves facultats i amb els mitjans propis de la seva formació, l'un com a artista, l'altre com a científic, el tercer com a filòsof.

 


Hem de sentir tota la nostra personalitat -i no només la part física- integrada i afí al conjunt. Només llavors tindrem una relació real i veritable amb la natura.

El gaudi "pictòric" de la natura, per exemple, és pobre i unilateral pel sol fet de dependre només del sentit de la vista. I, en canvi, la impressió més intensa i singular d'una passejada o una estada a l'aire lliure no és sovint una impressió visual. Hi ha moments i llocs en els què tot el que és accessible a la vista no és res comparat amb el que arriba a l'oïda, amb el cant dels grills i dels ocells, amb el bram de les onades i el bufar dels vents. Altres vegades és el sentit de l'olfacte el que rep les impressions més fortes: perfum dels til·lers florits, olor de fenc, fragància dels camps humits, acabats de llaurar, aroma d'aigua salada, de brea i d'algues marines. I potser, al capdavall, les impressions més intenses que la natura ens produeix siguin les del sentiment, les dels nervis: la xafogor, l'electricitat de l'aire, la temperatura, la duresa o la suavitat, la sequedat o la humitat de l'aire, la boira. Aquestes impressions nervioses, a les quals molt sovint sucumbeixen fins i tot els homes més robusts, juguen un paper important, potser dominant, en la creació poètica, pel simple fet de tenir una influència gran i directa en la disposició espiritual, en l'estat d'ànim (Mörike, Stifter, Storm). Però ni la literatura ni la pintura poden descriure la varietat i la interrelació d'aquestes impressions; fins i tot per a la descripció del detall són insuficients els recursos; el llenguatge més elaborat falla, per exemple, en intentar transmetre amb paraules uns conceptes clars sobre les olors.

De vegades sentim dir a certa gent que la "natura" no els diu res, que no tenen amb ella cap relació. Però aquestes mateixes persones s'alegren amb el sol primaveral, es tornen mandroses amb el sol de l'estiu, lànguides amb la xafogor i actives amb el vent que porta neu. Tot això és ja una relació, i si hom n'és conscient, s'està ja madur pel gaudi de la natura. Perquè no concebo com a tal un benestar inconscient, sinó al contrari, una convivència conscient i una interdependència amb la natura. Si això existeix, l'anomenada "bellesa" de la regió i del temps no juga ja un gran paper. Perquè aquesta bellesa pot existir sens dubte prèviament, però ha estat abstreta només d'impressions visuals, i aquestes no són les úniques determinants. La natura és formosa a tot arreu o no ho és enlloc.

Però llavors, ¿no caldria viatjar ni sortir d'excursió? Per descomptat que no, si a tot arreu fóssim persones sanes i formades. Però com que no ho som, el viatge té encara molt a oferir-nos: des del punt de vista físic, el valor higiènic i estimulant dels sentits que suposa el canvi de lloc i d'aire; des del punt de vista espiritual, l'encant de la comparació i el triomf de l'adaptació conqueridora. Pot ser que per a cada ésser humà hi hagi un tipus de paisatge en el qual se senti millor, i també hi ha qui, per raons purament corporals, no tolera el mar, l'alta muntanya, les depressions. Amb tot, és lamentablement pobre la persona a qui qualsevol nou paratge de la terra li oprimeix l'ànima com quelcom d'estrany i impaïble. No només li falta la capacitat d'adaptació externa, gairebé diria simiesca, del viatger, sinó principalment el punt de vista elevat i superior. Una persona que no sap fer-se seu un paisatge desconegut, que no pot sentir la calidesa en un país estranger ni és capaç de sentir una mena de nostàlgia per algun paratge fugaçment entrevist en altre temps..., pateix una insuficiència íntima i profunda, i no està més enllà del que no pot entendre, tractar ni estimar a cap ésser humà fora dels seus fills i parents. L'home valuós no només se sent afí a la seva família i ambient, sinó a tota vida humana i natural. Les antipaties no constitueixen una prova del contrari: es basen en el coneixement, en el pressentiment i fins i tot en l'interès, no en la indiferència. El que em repugna no existeix per a mi menys que el que estimo. Però el que no conec ni vull conèixer, el que m'és indiferent, el que no té cap relació amb mi ni m'atrau, és quelcom que per a mi no existeix, i com més gran sigui el nombre de coses indiferents, més gran és la meva inferioritat.

Així doncs, tota especialització suposa un empobriment semblant, una renúncia, i ja és prou trist que en la vida activa i professional es faci cada cop més difícil i rara la varietat d'experiències. Més d'un bon pintor és només pintor fins al punt de fer-se construir sense escrúpol una casa lletja, i més d'un bon arquitecte és així mateix un especialista fins al punt de permetre que treballi al voltant de la seva formosa casa un jardiner de mal gust, i així successivament. ¿No és una llàstima que fins i tot en els escassos moments bonics i lliures del passeig i la permanència a l'aire lliure, en comptes d'engrandir-nos i elevar-nos, cultivem punts de vista i interessos mesquins? El bosc pertany tan poc al pintor com al guarda forestal, i els núvols pertanyen tan poc al que prediu el temps com a l'aviador; davant de la natura, cadascú té tants drets com ell mateix s'atreveix a assumir, i per tractar amb ella, ningú necessita buscar un mestre. Es pot aprendre del pintor i del poeta, però també del pagès i del guarda forestal. I a cada ésser humà, per unilateral que sigui la seva formació, hi dormita una oblidada fraternitat amb el sol i la terra. N'hi ha prou que aquesta fraternitat se li desperti perquè se'n rigui del poeta, del pintor i del guarda forestal, perquè obri els seus sentits i la seva ànima de bat a bat, i deixi que penetri en ella l'hàlit de la creació.

Això és el que ens poden donar les passejades i les anades al camp, els viatges i les excursions d'estiu; alguna cosa més que la higiene i alguna cosa més que la estètica. A la vida quotidiana estem acostumats a viure, a treballar i a pensar unilateralment; però davant de la natura som lliures i estem complets, podem posar en joc tots els sentits i totes les forces de l'esperit, i deixar que treballin simultàniament i amb igualtat de drets. Ningú no pot fer-ho en el moment que li plagui, perquè tothom té unes cadenes per arrossegar; però com més gran sigui la freqüència i la intensitat amb què, alliberats de qualsevol objectiu concret, ens sentim emparentats amb la totalitat del món, més s'afluixaran les nostres cadenes, i més ens donaran de la seva pròpia vida el sol i les estrelles, el bosc, el mar i la muntanya, la tempestat i la glaçada, l'ocell i el cérvol, i més petit serà el cercle de les coses amb les quals no tenim relació. I només amb això podem créixer i dotar a la nostra vida d'una significació, un valor i una amplitud."