Lectures d’estiu

Per una sèrie de coincidències (la insistència de l’Albert Cot en que llegís Tarnas i la disposició de la Mercè a comprar-me per internet dos llibres que feia molt de temps que m’havien recomanat – ja no recordo qui – però dels que no sabia res), estic dedicant aquestes vacances del 2011 a llegir més de mil pàgines (entre els tres llibres) del pensament radical nord-americà dels anys 90 (també he llegit “Vers un temps de síntesi”, de Xavier Melloni, que recull en un volum diversos materials escrits durant la darrera dècada).

Richard Tarnas, a “The passion of the Western mind”, de 1991, fa una relectura sintètica - que li va costar deu anys d’elaborar - de la història de la filosofia occidental vista des d’avui, per tal d’entendre millor les arrels del pensament hegemònic actual. Jerry Mander, a “In the absence of the sacred”, també del 1991, analitza la dinàmica de la tecnosfera, el risc que això pot suposar per a la biosfera – i per a una concepció axiològica i espiritual de l’ésser humà - i el contrapunt il·luminador que hi poden suposar les cultures aborígens. David Abram, a “The spell of the sensuous”, del 1996, analitza la ruptura que va suposar l’aparició de l’escriptura en la relació entre els humans i la natura, ja que abans del text escrit la natura esdevenia el referent, la base, el paper d’escriure amb el que es transmetia l’experiència i el pensament acumulats per les societats, fet que portava a viure la natura com a un ésser parlant i que fonamentava la seva preservació i veneració en tant que element clau no només per a la supervivència sinó també per a la transmissió cultural.

Es tracta de tres visions sintètiques, ben fonamentades, radicals en els seus plantejaments i vigents en les seves anàlisis, pressupòsits i propòsits. Llegits ara, aquests textos ens fan veure que les dinàmiques de fons de la realitat social no han canviat gaire en aquests darrers vint anys. Ni la llarga bonança econòmica viscuda ni la crisi que vivim actualment semblen haver suposat l’aparició de noves problemàtiques ni de noves maneres de pensar. Alguns elements de detall no són els previstos, altres no van ser imaginats, però els grans problemes i els grans reptes continuen essent els mateixos: la destrucció de l’entorn natural i l’empobriment axiològic i cultural de les societats. Constatem que llegir ara aquestes anàlisis fetes des de la radicalitat continua oxigenant, tonificant i motivant de cara als compromisos de transformació que cal portar a terme.

Mander (nascut el 1936) és alhora extremadament humanista i extremadament estructuralista. Subratlla que l’origen de les dificultats que experimentem no rau en la mala fe de determinats individus situats en posicions clau, sinó en la imparable dinàmica d’una tecnoestructura que ha experimentat un enorme creixement fins a esdevenir una megatecnologia amb una lògica interna molt definida, uns components molt ben interrelacionats, molt poc sotmesa a una avaluació crítica sobre el seu impacte – especialment a nivell global, més enllà del que suposa o aporta per a cada individu – i menys sotmesa encara a cap decisió col·lectiva sobre l’oportunitat de la seva utilització en els seus termes de desplegament actuals. Per Mander, aquesta única estructura megatecnològica és un teixit dels següents components bàsics: els ordinadors, la televisió, l’empresa, la biotecnologia, els satèl·lits, la tecnologia d’exploració de l’espai, la robòtica i la nanotecnologia. Vint anys després veiem com l’evolució d’aquests components ha estat desigual, però l’hegemonia tecnològica és tant o més forta que el que ell preveia el 1991. Els tres darrers components han tingut un desplegament probablement menor del que Mander imaginava. Els ordinadors, en canvi, continuen jugant el paper central previst, potenciat per la difusió de l’ordenador personal, l’aparició dels portàtils i darrerament dels tablets. El telèfon mòbil ha revolucionat les comunicacions, juntament amb Internet (a través del correu electrònic, el Skype i altres elements de comunicació com les xarxes socials), i Internet també ha revolucionat l’accés a la informació (amb els seus buscadors i navegadors, la wikipèdia i tants altres elements) i a l’entreteniment (amb un accés senzill a la programació de televisió present i passada i a música, fotografies i pel·lícules). La televisió potser perdrà el seu paper principal en alguns sectors més sofisticats de la població, però per a molta gent seguirà essent un referent fonamental com a font d’informació i d’entreteniment, i seguirà configurant molts aspectes de la mentalitat col•lectiva, inclosos aspectes fonamentals i molt sensibles del procés educatiu.

Crec que val la pena transcriure deu recomanacions que fa Mander a l’hora d’enfrontar-se amb l’àmbit tecnològic:

1- “Ja que la major part de les coses que se’ns diuen sobre noves tecnologies prové dels qui les proposen, sigueu profundament escèptics respecte al que diuen.

2- Considereu a qualsevol tecnologia com a “culpable fins que s’hagi demostrat la seva innocència”.

3- Foragiteu la idea que la tecnologia és neutral o “lliure de valors”. Tota tecnologia té inherents i identificables conseqüències a nivell social, polític i mediambiental.

4- El fet que la tecnologia tingui un impacte i atractiu espontanis no és significatiu. Els atributs negatius són lents a emergir.

5- No jutgeu mai una tecnologia per la manera com us beneficia personalment. Busqueu una visió global dels seus impactes. La qüestió operativa no és si us beneficia a vosaltres, sinó a qui beneficia més i amb quin propòsit.

6- Tingueu present que una tecnologia particular és només una peça d’una xarxa més gran de tecnologies, una “megatecnologia”. La qüestió operativa és aquí com la tecnologia particular encaixa en el conjunt.

7- Diferencieu les tecnologies que primordialment beneficien els individus o les petites comunitats (per exemple, l’energia solar) de les que operen a una escala que queda fora del control comunitari (com ara l’energia nuclear). Les d’aquesta segona mena són les més problemàtiques.

8- Quan s’argumenta que els beneficis d’un estil de vida tecnològic valen la pena a pesar dels seus subproductes perniciosos, recordeu que Lewia Mumford anomenava a aquests suposats avantatges “engany”. Esmenteu les xifres sobre crim, suïcidi, alienació, drogoaddicció, així com les de degradació mediambiental i cultural.

9- No accepteu el tòpic que diu que “un cop el geni ha sortit de l’ampolla, ja no se li pot tornar a posar”, o que refusar una tecnologia és impossible. Aquestes actituds indueixen passivitat i confirmen la victimització.

10- Quan penseu sobre tecnologia en el marc del clima actual de veneració tecnològica, poseu èmfasi en el que és negatiu. Això equilibra les coses. La negativitat és positiva.”

L’estructuralisme i radicalitat de l’anàlisi de Mander són també clars en la seva avaluació de l’empresa. Ell considera que la dinàmica empresarial està regida per onze regles inherents: 1) l’imperatiu del benefici 2) l’imperatiu del creixement 3) la competitivitat i l’agressivitat 4) l’amoralitat 5) la jerarquia 6)la quantificació, la linealitat i la segmentació 7) la deshumanització 8) l’explotació, 9) la manca de compromís comunitari 10) la contraposició amb la natura (vista només com un objecte d’explotació, de generació de beneficis) i 11) la homogeneïtzació (de maneres de viure).

A continuació Mander fa un resum colpidor, que titula “La forma és el contingut”:

“L’aspecte més important d’aquestes onze regles és el grau en el que són inherents a l’estructura corporativa. Les empreses són inherentment insensibles, agressives i competitives. Encara que existeixen en una societat que diu operar en base a principis morals, elles són estructuralment amorals. És inevitable que deshumanitzin a la gent que treballa per a elles, i que deshumanitzin també al conjunt de la societat. Són deslleials envers els seus treballadors, inclosos els seus directius. Si les finalitats comunitàries entren en conflicte amb les finalitats corporatives, llavors les empreses són també deslleials amb les comunitats de les que han format part molts anys. És inherent a la activitat empresarial el mirar de conduir tota consciència a canals unidimensionals. Han de mirar de dominar les cultures alternatives i clonar eficaçment la població mundial en un model més del seu gust. Les empreses no es preocupen de les nacions: viuen més enllà de les fronteres. Estan intrínsecament compromeses en la destrucció de la natura. I tenen una inexorable, inaturable, voraç necessitat de créixer i expandir-se. Dominant altres cultures, excavant la terra, les empreses segueixen cegament els codis que porten a dins com si fossin gens.

Estaria millor la nostra societat si ens haguessin dit, des del principi, que les empreses operarien com operen? Com passa amb tota nova peça de maquinària, gran o petita, només ens van presentar els pros, mai els contres, d’aquesta criatura anomenada empresa. Mai no hi va haver una votació sobre si, en conjunt, les empreses destrueixen més que no pas construeixen. Ni hi va haver mai cap esforç per formular els principis amb els que operen i la manera amb la que inevitablement es comportarien. Formular ara aquests principis ens dona una visió que ens hauria d’haver estat donada fa molt de temps.

Ara que veiem la orientació inherent a l’activitat empresarial, hem d’abandonar la idea que les empreses es poden reformar elles mateixes, o que una nova generació de directius pot ser reeducada. També hem d’abandonar l’assumpció que la forma de l’estructura és “neutral”. Demanar als executius empresarials que es comportin d’una manera moralment defensable és absurd. Les empreses, i la gent que hi és a dins, no estan subjectes al comportament moral. Segueixen un tipus de lògica que porta inexorablement cap a comportaments de dominació. Demanar a les empreses comportar-se d’una altra manera és com demanar a un exèrcit adoptar el pacifisme. La forma és el contingut.”

La visió de Mander sobre la tecnoestructura ens torna a posar amb força davant l’etern trilema: 1) acceptació del sistema, amb més o menys resignació o més o menys entusiasme 2) reforma del sistema per millorar-lo o 3) recerca d’una alternativa global donada la impossibilitat objectiva de millorar-lo. El moviment dels indignats i l’explosió social anglesa d’aquest estiu del 2011 ens empenyen a tornar a posar aquests termes, aquesta disjuntiva, sobre la taula. Entre altres coses, per la incapacitat que semblen mostrar ambdós moviments per plantejar cap alternativa global; més aviat semblen demanar “ser incorporats al sistema” (volem que ens faciliteu feines ben pagades i habitatge assequible, dit massa simplísticament i caricaturescament). Els radicals americans dels anys 90 no volien acceptar el sistema, veien els límits del reformisme ja que eren conscients del caràcter estructural de les seves dinàmiques. A l’hora de buscar una alternativa, alguns com Mander anaven a parar a un indret insòlit, peculiar, però potser l’únic pensable si se’n mira d’incorporar l’esperit i no la literalitat de les seves plasmacions prehistòriques: la recuperació de la visió aborigen del món, de l’espiritualitat indígena envers la natura i les relacions humanes. Vint anys després potser la proposta és encara més xocant, desconcertant, però si hi pensem bé potser inclou una gran veritat, potser l’eix vertebrador de la visió aborigen del món ha de ser recuperat, establint així una nova relació sostenible amb la terra i amb els altres. Potser sí que és l’única sortida; si més no, continuem sense disposar de cap altra alternativa que no sigui utòpica o voluntarista. Aquesta potser també ho és, però si més no ha estat viscuda durant mil·lennis per grups humans, tenim referències concretes sobre les quals construir.