Empresa i humanitats

Klee 1914

Actualment sembla prou clara i ben resolta la relació del món de l’empresa amb el món de la ciència. La conceptualització de I+D, els programes de col·laboració empresa-Universitat, la utilització permanent per part de les empreses dels coneixements derivats de les ciències exactes, experimentals, empresarials, econòmiques, jurídiques, socials, són fets àmpliament reconeguts. L’empresa és molt conscient de la utilitat que per a ella tenen les ciències.

Això no queda tan clar, en canvi, pel que fa al món de les humanitats (la història, la filosofia, la literatura, la música, les arts plàstiques, les arts escèniques, l’espiritualitat, en un llistat barroer que només vol il·lustrar què volem dir quan utilitzem aquest terme). Un conjunt d’activitats que en els àmbits empresarials han estat sovint ignorades i de vegades fins i tot tractades amb cert menyspreu, considerant-los “punyetes”, “bestieses”, “futilitats”, “orgues” o similars.

Comencem per dir que és clar que un empresari no ha de ser necessàriament un intel·lectual. Però sembla també prou evident que un empresari de relleu i amb desig de projecció social no pot ser una persona inculta i insensible. Potser en el passat hem identificat massa “cultura” amb “intel·lectuals”, i hem cregut que les humanitats formaven part del seu patrimoni. Ja és hora de veure-ho diferentment, tenint present que els intel·lectuals són uns professionals de l’anàlisi de la cultura i de la producció cultural amb els que cal establir una relació de col·laboració, però no són ni molt menys els únics amb dret a la cultura.

Cal recordar que la cultura no consisteix en l'acumulació de coneixements, sinó més aviat en el “desenvolupament de sensibilitats”, i aquí el paper de les humanitats és decisiu, ja que el seu cultiu contribueix en gran mesura a aquest desenvolupament. Són les humanitats que ens “ensenyen a mirar”, sigui un paisatge, un quadre, una pel·lícula, una persona, un poble o les dimensions subtils de la realitat. De fet, la cultura és força més que això (els experts dirien per exemple que és “el conjunt de creences, mites, sabers, institucions i pràctiques pels que una societat o grup humà afirma la seva presència en el món i assegura la seva reproducció i la seva persistència en el temps”) però el desenvolupament de sensibilitats certament en forma part, i una part molt important, tant a nivell individual com col·lectiu.

El cultiu de les humanitats jugarà doncs un paper important en el desenvolupament de la qualitat personal dels directius i empleats de l'empresa. I això tindrà un impacte positiu tant en el clima intern de l'empresa, en el tracte entre tots aquells que en formen part, com en el tracte amb l'entorn (clients, proveïdors, veïns, administració, societat en general…). Una major consistència personal repercuteix en les relacions amb l'entorn, i per tant en l'empresa; i estar bé amb un mateix – ni amargat, ni nerviós, ni insatisfet, ni angoixat…- està també fortament relacionat amb el cultiu de les humanitats.

Alhora, aquest cultiu pot facilitar una major sensibilitat i creativitat en el disseny de productes, d'espais de treball, de publicitat. Aquests aspectes, tot hi haver de ser proposats i realitzats per professionals, no poden quedar al marge de la opinió dels qui formen l'empresa. Una campanya de publicitat que sembli ridícula o ofensiva als components de l'empresa crearà malestar i desidentificació, independentment de la seva eficàcia en l'obtenció de determinats objectius comercials.

També cal tenir en compte l'aspecte de l'impacte social i la imatge social. Actualment sembla que aquest paper de l'empresari com a model social, com a referent col·lectiu, tendeix a enfortir-se. Això comporta unes responsabilitats, a les que el nivell cultural d'aquests referents no és aliè. Si demanem a un polític que sigui culte, ja que juga aquest paper públic de model de referència, també li haurem de demanar a l'empresari en la mesura que creix la seva projecció social i no es pot refugiar en l'anonimat o en el considerar que el seu únic camp de projecció és la pròpia empresa.

El cultiu de les humanitats ens servirà també per contrapesar la tendència a la unidimensionalització amb les que s'enfronta qualsevol empresari o directiu d'empresa, que tendeix a ser absorbit per la feina, esdevenint progressivament més robòtic, més eixut, més rígid, més avorrit.

Encara una consideració final. L'empresa pot proporcionar a l'empresari i al directiu abundància de diners, influència, prestigi i èxit; però també pot proporcionar, i en gran mesura, tensió, preocupació, neguit, angoixa. Tots aquests elements són perillosos per a l'estabilitat psíquica i emocional de l'empresari o directiu. En aquest terreny, les humanitats poden proporcionar sentit i capacitat de relativització, antídots eficaços contra els perills esmentats.

Sembla haver-hi, doncs, prou raons per a que les empreses i les escoles d'administració d'empreses incorporin les humanitats, en el nivell oportú i amb els mètodes apropiats - dissenyats en funció d'aquest context específic - a les seves preocupacions i activitats.