El Tosal de Guara

Ulls de roure de Lúsera

Arbres a Zienfuen

Escorces de roure d'Used

Branquillons sobre el verd

Fugisser

Acceptació i encert

Corre per la xarxa un document que parla de quatre lleis de l’espiritualitat:

1) “La persona que arriba és la persona correcta”. També podríem dir que la situació que arriba és la situació escaient. Aquesta reflexió té un sentit aparent més aviat absurd, si s’interpreta que el destí o la providència actuen per posar en el teu camí el que necessites en cada moment (la realitat bé que ho desmenteix) però pot tenir una interpretació positiva si la considerem com una invitació a cercar el missatge positiu que tota persona i tota situació aporta. La situació és la que és i no la controlem, i normalment és el cec atzar qui ens la presenta; però podem mirar de buscar el cantó positiu, l’ensenyament, la consideració útil sobre qualsevol realitat que experimentem, o qualsevol persona que trobem. Es tractaria, doncs, d’una crida a trobar el sentit positiu que hi pot haver en tot el que s’esdevé.

2) “El que succeeix és l’única cosa que podia haver succeït”. Literalment és absurd (podrien haver succeït mil coses), però pot tenir una lectura enriquidora: el que passa ha de ser entomat, perquè quan passa ja no hi ha marge de maniobra, i per tant val més prendre’ns-ho com si fos l’única cosa que podia passar i assumir-ho, més que no pas queixar-se’n, ignorar-ho o negar-ho.

3) “En qualsevol moment que comenci, és el moment correcte”. Ho podem llegir superficialment en el sentit que no cal pensar a l’hora de fer les coses. Però una lectura més atenta ens pot portar a veure que no hi ha moments propicis i moments inadequats (“fastos” i “nefastos”) per fer el que és bo de fer; qualsevol moment és adient per iniciar un camí, per emprendre allò que volem fer, que creiem que val la pena fer.

4) “Quan una cosa s’acaba, s’acaba”. Pot semblar una obvietat insulsa, però té també una lectura important: cal no aferrar-se a les coses, cal evitar la ràbia i la nostàlgia, cal aprendre a assumir serenament i positivament la impermanència que caracteritza tota la realitat. No és quedar desfet per la pèrdua, sinó assumir la pèrdua sense quedar desfet. Aquestes lleis, doncs, permeten una lectura banal o una lectura significativa, enriquidora. Depèn de si sabem llegir-les d’una determinada manera, anant més enllà de l’absurditat aparent.

Plàtans del Mas Sant Joan

Kabir

I

Oh, servidor! A on em cerques?
Mira! Soc al teu costat.
No soc al temple ni a la mesquita, ni a Kaaba ni a Kailash.
Tampoc soc als ritus, ni a les cerimònies, ni al Ioga i les renúncies.
Si ets un veritable cercador, em veuràs de cop:
et trobaràs amb mi en un únic moment.

Diu en Kabir: "Oh Sadhu! Déu és l'alè de tot el que jo respiro".

III

Oh, amic! Espera'l mentre visquis, coneix-lo mentre visquis, comprèn-lo mentre visquis;
ja que és en la vida on hi ha l'alliberament.
Si no trenques els teus lligams mentre vius, quina esperança d'alliberament hi ha a la mort?
La idea que l'ànima s'unirà amb Ell perquè haurà sortit del cos és només un somni buit.
Si a Ell se'l troba ara, se'l troba després.
Si no és així, només habitarem la Ciutat de la Mort.
Si aconsegueixes la unió ara, la tindràs després.
Endinsa't en la Veritat, coneix el veritable "gunn", tingues fe en el Nom veritable!

Diu en Kabir: "És l'Esperit de recerca el que ajuda; jo soc esclau d'aquest Esperit de recerca".

VI

La lluna brilla en la meva ànima, però els meus ulls no son capaços de veure-la.
El timbal de l'Eternitat sona dins meu;
però les meves oïdes sordes no son capaces de sentir-lo.
Mentre l'home disputa pel "Jo" i el "Meu", la seva obra és el buit.
Quan ha mort tot amor pel "Jo" i pel "Meu", llavors l'obra del Senyor es porta a terme.
Ja que la tasca no té altra meta que assolir el coneixement; quan aquest arriba, es deixa la feina.
La flor floreix per al seu fruit: quan el fruit arriba, la flor es marceix.
L'almesc és en el cérvol, però aquest no el cerca dins seu; vaga cercant-lo per l'herba.

IX

I com podria expressar aquesta paraula secreta?
Com puc dir que Ell no és així, i que és d'aquesta altra manera?
Si dic que Ell és dins meu, l'Univers s'avergonyeix.
Si dic que Ell és fora meu, és fals.
Ell fa que el món interior i l'exterior siguin indivisiblement u.
El conscient i l'inconscient són els seus escambells.
No és ni manifest ni ocult; no és ni Revelat ni no Revelat.
No hi ha paraules que expressin el que Ell és.

XX

Cor meu, a quina riba t'adreces?
Cap viatger no ha passat abans que tu, ni hi ha cap camí.
On es troba el moviment, on es troba el repòs en aquella riba?
Allà no hi ha ni aigua, ni barca, ni barquer;
no hi ha ni corda per remolcar la barca, ni cap home per arrossegar-la.
No hi ha terra, ni cel, ni temps, ni res: no hi ha riba, ni gual per arribar-hi.
Allà no hi ha ni cos ni ment; i, on és el lloc on pugui l'ànima apaivagar la seva set?
No el trobaràs en aquest buit.
Sigues fort i entra en el teu propi cos, ja que allà serà segur el teu pas.
Pensa-ho bé, cor meu, no vagis a cap altre lloc.

Diu en Kabir: "Rebutja totes les imaginacions i aferma't en el que ets".

XXVIII

Davant l'incondicionat, el condicionat balla.
"Tu i jo som un!", clamen les trompetes.
El Mestre ve i s'inclina davant del deixeble.
Aquesta és la més gran de les meravelles.

XLIX

El que tu ets, no és.
Per allò que és, tu no tens paraules.
Si no veus, no creguis.
El que et diuen no pots acceptar-ho.
El que discerneix sap per la paraula; i l'ignorant es queda bocabadat.
Alguns contemplen l'Informe, i d'altres mediten sobre les formes,
però el savi sap que Brahma es troba més enllà d'ambdós.
La seva bellesa no és vista per l'ull.
La seva música sense paraules no és sentida per l'oïda.

Diu en Kabir: "Aquell que ha trobat tant l'amor com la renúncia, no baixa mai de la mort".

LXXV

Afirma el Veda que l'Incondicionat supera el món de les Condicions.
¿Què hi guanyes discutint si Ell es troba més enllà de tot o bé si és en tot?
Mira cada cosa com si fos la teva pròpia llar;
no gaudeixis ennuvolant el dolor que s’estén per tot arreu.
Brahma se't farà visible nit i dia.
Vestit de sol, sobre un tron de sol, irradiant sol.

Diu en Kabir: "El veritable Amor és tot de llum".

LXXIX

No soc ni el qui estima ni l'estimat.
No visc segons la llei ni tampoc segons la raó.
Ni pronuncio ni soc pronunciat.
Ni soc senyor ni soc criat.
Ni soc lliure ni em sento esclau.
No tinc ni amors ni odis.
No soc a prop de ningú ni lluny de ningú.
No aniré al cel ni baixaré a l'infern.
Em neguitejo per tot, però romanc allunyat de tot neguit.
Pocs m'entenen; que el que m'entengui trobi la pau.
Kabir mai no intenta crear ni destruir.

LXXX

El veritable Nom és diferent de tots els noms.
Distingir entre el Condicionat i l'Incondicionat no és sinó un problema de simple filosofia.
L'Incondicionat és la llavor; el Condicionat és la flor i el fruit.
El coneixement és a la branca, el Nom és a l'arrel. Cerca l'arrel; seràs feliç quan la trobis.
Perquè l'arrel et conduirà a la branca, a la fulla, a la flor i al fruit.
Serà la teva trobada amb l'amor, serà la realització del teu somni,
serà la unió definitiva del Condicionat i l'Incondicionat.

XCVI

Oh amic, cor meu, pensa-ho bé!
Si de debò estimes, llavors, perquè t'adorms?
Si finalment L'has trobat, entrega't totalment i acull-lo en tot el teu ésser.
Perquè El perds una i altra vegada?
Si la profunda son del descans ha arribat als teus ulls,
perquè perds el temps fent el llit i posant bé els coixins?

Diu en Kabir: "Només hi ha una manera d'estimar!"
Ni que haguessis de donar la vida, perquè hauries de plorar per això?

Galena hexagonal

Reïna d'ametller

La crida espriuana

No he estat cridat a guiar cap breu moment del mil·lenari pas de les generacions. Ara bé, m'eximeix això d'apartar l'or, la son i el nom? M'eximeix d'apartar la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors? M'eximeix d'imposar la veritat fins a la mort, sense l'ajut de cap consol? M'eximeix de no esperar mai deixar record, d'ésser tan sols el més humil dels servidors? El desvalgut i el qui sofreix, deixen de ser els meus únics senyors? Ho deixa de ser Déu, que m'ha posat dessota els peus de tots?

Em temo que no. Em temo que el que demana en Salvador Espriu no és el preu del poder, sinó el preu de ser plenament humà.

(en referència al gran Poema XXIV de La pell de brau de Salvador Espriu, 1960)

Fang regalimat del Mas Barrat

Fangs del Mas Barrat

Regalims del Mas Barrat

Fustes del Mas Barrat

Terminologia

A l'hora de precisar les principals dimensions que considerem desitjables per a un ésser humà, allò que pot afavorir que "visqui la vida més a fons", que desplegui el seu potencial, que el faci esdevenir "el més humà possible", que el realitzi, que li permeti arribar a la seva plenitud o com n'hi vulgueu dir, tenim un doble problema: definir aquestes dimensions i donar-hi un nom, etiquetar-les.

Imaginem que optem pel model tridimensional, que designa a tres dimensions com a les més rellevants (és només una opció entre d'altres possibles, però té la virtut de ser prou senzilla, manejable, i anar més enllà dels simplismes en els que tenen tendència a caure els models de dues dimensions). Serà normal que dibuixem aquest model tridimensional fent servir el triangle, la piràmide trilateral que hi pot anar associada i el diagrama de Venn, que permet representar les superposicions entre les dimensions.

Feta aquesta opció, necessitarem quatre etiquetes, una per cada dimensió i una pel conjunt de les tres dimensions. Designem les tres dimensions o vèrtexs del triangle com a A, B i C i el conjunt com a D (per fer-ho el més asèptic possible). El triangle subratlla que A, B i C s'interinflueixen (però no de forma mecànica, automàtica; és molt important tenir-ho en compte). D pot designar el conjunt del triangle (en un dibuix pla) o bé el vèrtex de la piràmide trilateral que té al triangle A, B, C com a base (en un dibuix tridimensional).

És un model clar i útil. Mirem de definir els conceptes. A seria el desplegament de la capacitat perceptiva de la persona (atenció, captació, reconeixement, fruïció) envers les dimensions axiològiques de l'entorn i d'ella mateixa (les dimensions no axiològiques, deixem-les per al coneixement científic). B seria el refinament, la subtilització de la persona que li permet copsar en els altres i expressar en ella mateixa allò que fa a l'ésser humà més autèntic, més "pròpiament humà", més digne d'admiració reflexionada (no enlluernada), més capaç d'encarnar valors, més capaç de generar en els altres les expressions "aquest és un veritable ésser humà", aquest és un ésser humà "de debò". En la dimensió B la persona individual segueix essent central, però màximament depurada, havent-se desprès de tota la ganga possible i quedant en el metall més pur possible. C seria el desplaçament de la persona individual fora de la posició central del procés vital. És l'opció per relegar la persona a un paper secundari, no protagonista. La persona deixa de ser el punt principal de referència.

En el dibuix del triangle pla, D seria la persona que treballa simultàniament, fruit de la seva lliure opció, A, B i C. En la piràmide, seria la persona que ha treballat prou A, B i C com perquè convergeixin en un únic punt, D, on ja no és possible diferenciar A, B i C, ja que a mesura que creixen es van apropant fins a identificar-se. Evidentment, per a les persones que consideren C una dimensió impossible, absurda o fins i tot antihumana, aquest model col·lapsa, no és útil o adient.

Mirem ara d'assignar etiquetes. Si no m'equivoco, els meus amics Lozano i Castiñeira proposen anomenar A sensibilitat, B ètica, C espiritualitat i D qualitat humana. Jo faig servir un etiquetatge lleugerament diferent: anomeno A sensibilitat, B qualitat humana (en el sentit castellà de "calidad", no de "cualidad"), C espiritualitat i D ideal humà o frontera humana. És una opció que mira de preservar la noció de "qualitat humana" fins i tot en el context d'un col·lapse del model per supressió de C. I mira també de diferenciar aquesta noció "estricta" de qualitat humana d'una de més àmplia que la identificaria amb tot allò que en un determinat moment històric conforma la visió ideal de l'ésser humà des d'un punt de vista social: la bona formació intel·lectual i física, la moralitat, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació, coneixements, habilitats, experiència) i les bones condicions personals (salut, intel·ligència, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.).

Potser us semblarà un debat bizantí, un afany de "rinxolar el rínxol" fora de tota mesura, però és un debat que ens complica la vida. També hi ha qui assigna el terme espiritualitat a B, i qui l'assigna a D, i qui l'assigna a A (considerant que B i C no existeixen, en una opció per un model que d'alguna manera retorna a la contraposició entre matèria i esperit). I hi ha qui anomena C "qualitat humana profunda" (en el sentit castellà de "cualidad", no de "calidad", tot i que en els textos castellans que empren aquesta opció hi ha de vegades un ball incert entre "cualidad" i "calidad").

La cosa encara es complica més quan introduïm el concepte de "religió", que uns veuen com a separable i fins i tot contraposable al d'espiritualitat (i això es pot fer tant per desmarcar-se de les religions com per preservar-les de qüestionaments) i altres (com jo mateix) el veuen com a íntimament vinculat al concepte d'espiritualitat (la religió com a desplegament simbòlic, conceptual, ritual i comunitari de l'espiritualitat).

I per acabar-ho d'embolicar apareix el concepte d'intel·ligència espiritual, que es pot veure com la simple constatació de l'activació de determinats circuïts neuronals associats a les pràctiques espirituals o es pot acabar veient com l'origen de tot el que hi ha de cultural en l'ésser humà (reprenent també en certa manera la contraposició dualística entre matèria i esperit).

Aquest és el panorama (o només part del panorama...); malauradament, més aviat confús. Precisar els conceptes és fonamental, però l'etiquetatge també és rellevant; en el llenguatge els termes, sovint molt connotats etimològicament (o sigui, pel seu origen) i històricament (o sigui, pel seu ús), també pesen. I no podem propugnar fer servir A, B, C i D precisament per manca de connotació, perquè no tenen gràcia, perquè no vinculen a res. Què fer?

Sociovergència

1. Perquè soc partidari de la sociovergència?

La sociovergència és un govern compartit pels dos grans partits de la franja central de l'espectre polític català. En democràcia, aquesta mena de governs només és adient en moments especials, excepcionals; el règim normal és el de l'alternança política. La pregunta és, llavors, perquè és excepcional el moment actual a Catalunya. Segons el meu parer, no ho és ni pel canvi tecnològic (molt ràpid i generalitzat, i amb risc d'introduir noves menes de fractura social), ni per la globalització (amb molta incidència a nivell econòmic i cultural), ni tan sols per la recessió econòmica (que és greu i té un impacte molt dur en una part considerable de la població; tot i que una crisi econòmica excepcional que requerís la presa de decisions de gran abast sí que podria requerir un govern d'aquesta mena, en cas de no poder arribar a grans acords a nivel de forces socials i entre el govern i l'oposició).

El que és excepcional actualment a Catalunya és el grau de "desorientació perceptiva" que es manifesta en el seu cos social. A nivell col·lectiu, no sabem prou bé qui som ni què volem. No tenim ben establertes les prioritats de la nostra dinàmica social. Hi ha una excessiva i desmotivadora confusió a nivell d'idees. El nivell de consciència col·lectiva, i el d'autoestima, són massa baixos. La importància donada a l'educació en la vida social és insuficient. El pes dels valors en el pensament i en el comportament de la ciutadania com a conjunt és massa reduït. No tenim projecte ni horitzó compartit.

Aquest és el context que justificaria un govern ampli des de la centralitat política. La magnitud del problema de psicologia col·lectiva (o d'estat d'ànim col·lectiu, si ho preferiu) que experimentem és massa gran i greu com per abordar-lo des de la parcialitat. I la percepció mateixa del problema és insuficient, fruit de la confluència d'un increment de la individualització o atomització en la nostra societat i d'una mena d'adaptació resignada o indiferent al nou context, ja que la situació descrita no es manifesta de forma brusca o en esclats crítics sinó que va envaint gradualment, discretament, de vegades de manera gairebé imperceptible, la nostra vida social.

2. De quina mena de sociovergència soc partidari?

Hi ha diverses sociovergències possibles, i no totes em semblarien adients o acceptables. No n'hi ha prou amb propugnar una sociovergència, sinó que cal concretar a quina sociovergència ens referim. No es tractaria d'una complicitat entre aparells dels dos partits per tal de preservar al màxim les seves esferes de poder. Aquesta sociovergència (diguem-ne A) seria perjudicial per al país, no aportaria la renovació de la vida política que sembla necessària. La sociovergència que propugnem (diguem-ne B) comporta situar en els llocs socialment més rellevants a les persones més adients, siguin d'un partit o d'un altre o siguin de fora de les esferes d'aquests partits (persones anomenades de vegades "independents", o sigui no inscrites formalment a cap partit polític, tot i que puguin tenir posicions polítiques prou definides).

Persones adients per la seva capacitat professional i per la seva consistència personal. Les persones situades en els llocs amb més incidència o projecció social han de tenir una certa dimensió referencial, han d'irradiar un to, un estil, que generi una certa admiració, un cert respecte, un cert reconeixement en el seu entorn. Potser no cal arribar a parlar d'exemplaritat (perquè pot evocar un nivell de perfecció difícil d'assolir, excepcional) però sí que podem parlar d'aquesta capacitat de projecció de positivitat, de constructivitat. Aquest serà un criteri clau a l'hora d'avaluar la idoneïtat de la sociovergència implementada.

Aquesta sociovergència B comporta una dolorosa reconversió dels partits polítics. Suposa la desaparició de les esferes de poder de persones que fins ara hi han tingut un paper rellevant, i això és difícil i traumàtic. La sociovergència B suposa pagar un preu a l'interior dels partits, i per tant hi trobarà moltes resistències. Però sense aquests canvis, és inviable. Els dos partits implicats haurien de tenir el coratge de fer-ho.

És viable, aquesta sociovergència? És difícil, molt difícil. Només serà possible si es donen dues condicions: 1) una comprensió prou clara de "la magnitud de la tragèdia", de la gravetat de la desorientació perceptiva en la que ens trobem, i 2) una sintonia suficient a nivell personal de la gent que ha d'impulsar el procés. Cap de les dues condicions és senzilla, i el més probable és que no es donin ni l'una ni l'altra. Però la preocupació per la situació del país persisteix, i l'esperança, diuen, és el darrer que es perd.