El Tosal de Guara

Ulls de roure de Lúsera

Arbres a Zienfuen

Escorces de roure d'Used

Branquillons sobre el verd

Anunciació de Leonardo

Leonardo da Vinci 1475

Fugisser

Acceptació i encert

Corre per la xarxa un document que parla de quatre lleis de l’espiritualitat:

1) “La persona que arriba és la persona correcta”. També podríem dir que la situació que arriba és la situació escaient. Aquesta reflexió té un sentit aparent més aviat absurd, si s’interpreta que el destí o la providència actuen per posar en el teu camí el que necessites en cada moment (la realitat bé que ho desmenteix) però pot tenir una interpretació positiva si la considerem com una invitació a cercar el missatge positiu que tota persona i tota situació aporta. La situació és la que és i no la controlem, i normalment és el cec atzar qui ens la presenta; però podem mirar de buscar el cantó positiu, l’ensenyament, la consideració útil sobre qualsevol realitat que experimentem, o qualsevol persona que trobem. Es tractaria, doncs, d’una crida a trobar el sentit positiu que hi pot haver en tot el que s’esdevé.

2) “El que succeeix és l’única cosa que podia haver succeït”. Literalment és absurd (podrien haver succeït mil coses), però pot tenir una lectura enriquidora: el que passa ha de ser entomat, perquè quan passa ja no hi ha marge de maniobra, i per tant val més prendre’ns-ho com si fos l’única cosa que podia passar i assumir-ho, més que no pas queixar-se’n, ignorar-ho o negar-ho.

3) “En qualsevol moment que comenci, és el moment correcte”. Ho podem llegir superficialment en el sentit que no cal pensar a l’hora de fer les coses. Però una lectura més atenta ens pot portar a veure que no hi ha moments propicis i moments inadequats (“fastos” i “nefastos”) per fer el que és bo de fer; qualsevol moment és adient per iniciar un camí, per emprendre allò que volem fer, que creiem que val la pena fer.

4) “Quan una cosa s’acaba, s’acaba”. Pot semblar una obvietat insulsa, però té també una lectura important: cal no aferrar-se a les coses, cal evitar la ràbia i la nostàlgia, cal aprendre a assumir serenament i positivament la impermanència que caracteritza tota la realitat. No és quedar desfet per la pèrdua, sinó assumir la pèrdua sense quedar desfet. Aquestes lleis, doncs, permeten una lectura banal o una lectura significativa, enriquidora. Depèn de si sabem llegir-les d’una determinada manera, anant més enllà de l’absurditat aparent.

Plàtans del Mas Sant Joan

Kabir

I

Oh, servidor! A on em cerques?
Mira! Soc al teu costat.
No soc al temple ni a la mesquita, ni a Kaaba ni a Kailash.
Tampoc soc als ritus, ni a les cerimònies, ni al Ioga i les renúncies.
Si ets un veritable cercador, em veuràs de cop:
et trobaràs amb mi en un únic moment.

Diu en Kabir: "Oh Sadhu! Déu és l'alè de tot el que jo respiro".

III

Oh, amic! Espera'l mentre visquis, coneix-lo mentre visquis, comprèn-lo mentre visquis;
ja que és en la vida on hi ha l'alliberament.
Si no trenques els teus lligams mentre vius, quina esperança d'alliberament hi ha a la mort?
La idea que l'ànima s'unirà amb Ell perquè haurà sortit del cos és només un somni buit.
Si a Ell se'l troba ara, se'l troba després.
Si no és així, només habitarem la Ciutat de la Mort.
Si aconsegueixes la unió ara, la tindràs després.
Endinsa't en la Veritat, coneix el veritable "gunn", tingues fe en el Nom veritable!

Diu en Kabir: "És l'Esperit de recerca el que ajuda; jo soc esclau d'aquest Esperit de recerca".

VI

La lluna brilla en la meva ànima, però els meus ulls no son capaços de veure-la.
El timbal de l'Eternitat sona dins meu;
però les meves oïdes sordes no son capaces de sentir-lo.
Mentre l'home disputa pel "Jo" i el "Meu", la seva obra és el buit.
Quan ha mort tot amor pel "Jo" i pel "Meu", llavors l'obra del Senyor es porta a terme.
Ja que la tasca no té altra meta que assolir el coneixement; quan aquest arriba, es deixa la feina.
La flor floreix per al seu fruit: quan el fruit arriba, la flor es marceix.
L'almesc és en el cérvol, però aquest no el cerca dins seu; vaga cercant-lo per l'herba.

IX

I com podria expressar aquesta paraula secreta?
Com puc dir que Ell no és així, i que és d'aquesta altra manera?
Si dic que Ell és dins meu, l'Univers s'avergonyeix.
Si dic que Ell és fora meu, és fals.
Ell fa que el món interior i l'exterior siguin indivisiblement u.
El conscient i l'inconscient són els seus escambells.
No és ni manifest ni ocult; no és ni Revelat ni no Revelat.
No hi ha paraules que expressin el que Ell és.

XX

Cor meu, a quina riba t'adreces?
Cap viatger no ha passat abans que tu, ni hi ha cap camí.
On es troba el moviment, on es troba el repòs en aquella riba?
Allà no hi ha ni aigua, ni barca, ni barquer;
no hi ha ni corda per remolcar la barca, ni cap home per arrossegar-la.
No hi ha terra, ni cel, ni temps, ni res: no hi ha riba, ni gual per arribar-hi.
Allà no hi ha ni cos ni ment; i, on és el lloc on pugui l'ànima apaivagar la seva set?
No el trobaràs en aquest buit.
Sigues fort i entra en el teu propi cos, ja que allà serà segur el teu pas.
Pensa-ho bé, cor meu, no vagis a cap altre lloc.

Diu en Kabir: "Rebutja totes les imaginacions i aferma't en el que ets".

XXVIII

Davant l'incondicionat, el condicionat balla.
"Tu i jo som un!", clamen les trompetes.
El Mestre ve i s'inclina davant del deixeble.
Aquesta és la més gran de les meravelles.

XLIX

El que tu ets, no és.
Per allò que és, tu no tens paraules.
Si no veus, no creguis.
El que et diuen no pots acceptar-ho.
El que discerneix sap per la paraula; i l'ignorant es queda bocabadat.
Alguns contemplen l'Informe, i d'altres mediten sobre les formes,
però el savi sap que Brahma es troba més enllà d'ambdós.
La seva bellesa no és vista per l'ull.
La seva música sense paraules no és sentida per l'oïda.

Diu en Kabir: "Aquell que ha trobat tant l'amor com la renúncia, no baixa mai de la mort".

LXXV

Afirma el Veda que l'Incondicionat supera el món de les Condicions.
¿Què hi guanyes discutint si Ell es troba més enllà de tot o bé si és en tot?
Mira cada cosa com si fos la teva pròpia llar;
no gaudeixis ennuvolant el dolor que s’estén per tot arreu.
Brahma se't farà visible nit i dia.
Vestit de sol, sobre un tron de sol, irradiant sol.

Diu en Kabir: "El veritable Amor és tot de llum".

LXXIX

No soc ni el qui estima ni l'estimat.
No visc segons la llei ni tampoc segons la raó.
Ni pronuncio ni soc pronunciat.
Ni soc senyor ni soc criat.
Ni soc lliure ni em sento esclau.
No tinc ni amors ni odis.
No soc a prop de ningú ni lluny de ningú.
No aniré al cel ni baixaré a l'infern.
Em neguitejo per tot, però romanc allunyat de tot neguit.
Pocs m'entenen; que el que m'entengui trobi la pau.
Kabir mai no intenta crear ni destruir.

LXXX

El veritable Nom és diferent de tots els noms.
Distingir entre el Condicionat i l'Incondicionat no és sinó un problema de simple filosofia.
L'Incondicionat és la llavor; el Condicionat és la flor i el fruit.
El coneixement és a la branca, el Nom és a l'arrel. Cerca l'arrel; seràs feliç quan la trobis.
Perquè l'arrel et conduirà a la branca, a la fulla, a la flor i al fruit.
Serà la teva trobada amb l'amor, serà la realització del teu somni,
serà la unió definitiva del Condicionat i l'Incondicionat.

XCVI

Oh amic, cor meu, pensa-ho bé!
Si de debò estimes, llavors, perquè t'adorms?
Si finalment L'has trobat, entrega't totalment i acull-lo en tot el teu ésser.
Perquè El perds una i altra vegada?
Si la profunda son del descans ha arribat als teus ulls,
perquè perds el temps fent el llit i posant bé els coixins?

Diu en Kabir: "Només hi ha una manera d'estimar!"
Ni que haguessis de donar la vida, perquè hauries de plorar per això?

Compensació

"As political and economic freedom diminishes, sexual freedom tends compensatingly to increase."

Aldous Huxley (inici del pròleg de l'edició de 1946 de Brave New World, 1932)

Galena hexagonal

La Declaració

"Al llarg dels segles el nostre Occident, modelat pel cristianisme però hereu també del pensament antic, ha adreçat els seus esforços, a través de mil vicissituds, envers la llibertat de la persona humana. L'Església només defensava la llibertat de l'individu per a deixar-li la facultat de treballar en pau per a la seva salvació i guanyar el paradís. Des del segle XVI al XVIII, alguns filòsofs havien proposat a l'ésser humà desfer-se també de les cadenes que impedien el seu desenvolupament terrenal, per tal de convertir-se en amo de la natura i fer veritablement de la seva espècie la reina de la creació. Però, per diferents que semblin els seus ensenyaments dels de l'Església, el seu pensament s'unia al d'aquesta en la mesura que reconeixia la eminent dignitat de la persona humana, manant que se la respectés, atribuint-li uns drets naturals i imprescriptibles, no assignant a l'autoritat de l'Estat cap altra finalitat que la de protegir-los i ajudar l'individu a fer-se digne d'ells. Per altra banda, l'Occident, inspirant-se en els mateixos mestres, mai a deixat d'admetre la unitat de l'espècie humana. L'Església prometia la salvació a tots els homes, sense distinció de raça, de llengua ni de nacionalitat. Els filòsofs van romandre fidels a aquest universalisme. Van laïcitzar la idea de comunitat cristiana, però la van continuar. La Declaració [dels Drets de l'Home i del Ciutadà, adoptada per l'Assemblea Nacional francesa el 26 d'agost de 1789, i que començava amb la frase "Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets"] participa d'aquests dos trets: per a ella, l'individu autònom i lliure és la finalitat suprema de l'organització social i de l'Estat, i no reconeix entre els homes ni races elegides ni pàries."

Aquest fragment forma part de l'apartat final de les conclusions de l'historiador francès Georges Lefebvre a la seva obra de divulgació sobre la Revolució francesa publicada l'any 1939. És també bonic i interessant -fins i tot emocionant- el fragment final d'aquestes conclusions, abrandat en el to, amb referències al feixisme, i que exemplifica com es pot vincular la reflexió analítica amb la conjuntura històrica, la reivindicació dels valors i la crida a la mobilització:

"És absolutament cert que la Declaració comporta un risc, certament, tal com el comporten l'absolutisme i la dictadura, tot i que d'una altra mena, i els ciutadans han d'assumir les seves responsabilitats. Investits del dret de governar-se a ells mateixos, si abusen del seu poder els uns respecte als altres i, sobretot, si per egoisme personal refusen assegurar la salvació de la comunitat, aquesta perirà, i amb ella la seva llibertat, si no la seva existència.

En aquest punt arribem al sentit profund de la Declaració. Constitueix una direcció d'intenció: per tant, suposa en els ciutadans una intenció neta, és a dir l'esperit crític, el patriotisme en el sentit precís de la paraula, el respecte al dret dels altres, el lliurament conscient a la comunitat nacional, la virtut, tal com han assenyalat Montesquieu, Rousseau i Robespierre. Aquest darrer escrivia el 1792: " L'ànima de la República és la virtut, l'amor a la pàtria, el magnànim lliurament que fon tots els interessos en l'interès general." Per tant, en proclamar els drets de l'home, la Declaració està recorrent a la disciplina lliurement acceptada, al sacrifici si és necessari, a la moralitat, a l'esperit. La llibertat no és de cap manera una invitació a la negligència i al poder irresponsable; no és la promesa d'un benestar il·limitat sense la contrapartida del treball i l'esforç. Suposa, ben al contrari, l'aplicació, l'esforç continuat, el control rigorós de si mateix, el sacrifici si és necessari, la virtut cívica i privada. És, doncs, molt més difícil viure lliure que viure esclau, i per això els homes renuncien tan freqüentment a la llibertat; és, en certa forma, una invitació a viure valentament i, si arriba el cas, heroicament, de la mateixa manera que la llibertat del cristià és una invitació a viure santament. Per tant, és un greu error haver presentat la Declaració com una invitació a viure tranquil·lament, en el gaudi mediocre dels bens materials, i que s'hagi pensat en apel·lar a aquest gust pel risc i per l'acció que distingeix a la joventut, per a esborrar-la de la faç de la terra. Joventut de 1939! La Declaració també és una tradició, i una tradició gloriosa. En llegir-la, escolta la veu dels avantpassats que et parlen, els que varen lluitar a Valmy, a Jemappes, a Fleurus, al crit de "Visca la nació!" Ells t'han fet lliure; aprecia la noblesa de l'obsequi: l'home és l'únic en l'univers que ho pot ser. Et repeteixen que la teva sort està a les teves mans i que de tu, només de tu, depèn la sort de la ciutat futura. Pren consciència del risc: ja que constitueix un atractiu per a tu, no et farà tirar enrere. Mesura la magnitud de la tasca, però també la dignitat amb la que et revesteix. Renunciaràs? Els teus avantpassats confien en tu; aviat tu seràs la nació: "Visca la nació!"

Reïna d'ametller

La crida espriuana

No he estat cridat a guiar cap breu moment del mil·lenari pas de les generacions. Ara bé, m'eximeix això d'apartar l'or, la son i el nom? M'eximeix d'apartar la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors? M'eximeix d'imposar la veritat fins a la mort, sense l'ajut de cap consol? M'eximeix de no esperar mai deixar record, d'ésser tan sols el més humil dels servidors? El desvalgut i el qui sofreix, deixen de ser els meus únics senyors? Ho deixa de ser Déu, que m'ha posat dessota els peus de tots?

Em temo que no. Em temo que el que demana en Salvador Espriu no és el preu del poder, sinó el preu de ser plenament humà.

(en referència al gran Poema XXIV de La pell de brau de Salvador Espriu, 1960)

Fang regalimat del Mas Barrat

Fangs del Mas Barrat

Regalims del Mas Barrat