Entorn de l'avortament

Deu regles per abordar la qüestió de l'avortament, proposades per Juan Masiá, jesuïta resident al Japó (publicades a El País el 26.06.09; gràcies, Pep Mària, per fer-nos-les arribar):

1) Evitar el dilema entre pro-life y pro-choice. Posturas opuestas pueden coincidir en que el aborto no es deseable, ni aconsejable; hay que unir fuerzas para desarraigar sus causas; nadie debe sufrir coacción para abortar contra su voluntad, y debe mejorarse la educación sexual para prevenirlo.

2) No mezclar delito, mal y pecado. Rechazar desde la conciencia el mal moral del aborto es compatible con admitir, en determinadas circunstancias, que las leyes no lo penalicen como delito. El apoyo a esas despenalizaciones no se identifica con favorecer el aborto a la ligera.

3) No ideologizar el debate. Evitar agresividad contra cualquiera de las partes, no hacer bandera de esta polémica por razones políticas o religiosas y no arrojarse mutuamente a la cabeza etiquetas descalificadoras ni excomuniones anacrónicas. Ni el aborto deja de ser un mal moral cuando la ley no lo penaliza, ni la razón de considerarlo mal moral depende de una determinación religiosa autoritaria.

4) Dejar margen para excepciones. No formular las situaciones límite como colisión de derechos entre madre y feto, sino como conflicto de deberes en el interior de la conciencia de quienes quieren (incluida la madre) proteger ambas vidas.

5) Acompañar personas antes de juzgar casos. Ni las religiones deberían monopolizar la moral y sancionarla con condenas, ni las presuntas posturas defensoras de la mujer deberían jugar demagógicamente con la apelación a derechos ilimitados de ésta para decidir sobre su cuerpo. El consejo psicológico, moral o religioso puede acompañar a las personas, ayudándolas en sus tomas de decisión, pero sin decidir en su lugar ni dictar sentencia contra ellas cuando la decisión no es la deseable.

6) Comprender la vida naciente como proceso. La vida naciente en sus primeras fases no está plenamente constituida como para exigir el tratamiento correspondiente al estatuto personal, pero eso no significa que pueda considerarse el feto como mera parte del cuerpo materno, ni como realidad parásita alojada en él. La interacción embrio-materna es decisiva para la constitución de la nueva vida naciente y merece el máximo respeto y cuidado: a medida que se aproxima el tercer mes de embarazo aumenta progresivamente la exigencia de ayudar a que éste se lleve a término. Para evitar confusiones al hablar de protección de la vida, téngase presente la distinción entre materia viva de la especie humana (p. e., el blastocisto antes de la anidación) y una vida humana individual (p. e., el feto, más allá de la octava semana).

7) Confrontar las causas sociales de los abortos no deseados. No se pueden ignorar las situaciones dramáticas de gestaciones de adolescentes, sobre todo cuando son consecuencia de abusos. Sin generalizar, ni aplicar indiscriminadamente el mismo criterio para otros casos, hay que reconocer lo trágico de estas situaciones y abordar el problema social del aborto, para reprimir sus causas y ayudar a su disminución.

8) Afrontar los problemas psicológicos de los abortos traumáticos. Es importante prestar asistencia psicológica y social a quienes su toma de decisión dejó cicatrices que necesitan sanación. No hay que confundir la contracepción de emergencia con el aborto. Pero sería deseable que la administración de recursos de emergencia como la llamada píldora del día siguiente fuese acompañada del oportuno aconsejamiento médico-psicológico.

9) Cuestionar el cambio de mentalidad cultural en torno al aborto. Repensar el cambio que supone el ambiente favorable a la permisividad del aborto y el daño que eso hace a nuestras culturas y sociedades.

10) Tomar en serio la contracepción, aun reconociendo sus limitaciones. Fomentar educación sexual con buena pedagogía, enseñar el uso eficaz de recursos anticonceptivos y la responsabilidad del varón, sin que la carga del control recaiga sólo en la mujer. Sin tomar en serio la anticoncepción no hay credibilidad para oponerse al aborto; hay que fomentar la educación sexual integral, desde higiene y psicología a implicaciones sociales, e incluya suficiente conocimiento de recursos contraceptivos, interceptivos y contragestativos.

Freda perfecció

Prudència i respecte

Malevitx 1911

Amb coses com el silenci, la meditació, el coneixement d’un mateix, el creixement personal, cal ser molt prudents i també molt respectuosos. No es poden manipular, no es poden fer servir per a segons què, no es poden tractar com si fossin un remei contra l'estrès, per exemple. Si els executius i els treballadors estan estressats, cal trobar-ne les causes i corregir-les, no buscar-hi remeis externs. Aquestes causes són normalment aspectes estructurals de la nostra dinàmica econòmica i social: sobreviure sempre ha requerit un esforç, i l'organització social el que ha de fer és mirar de minimitzar la tensió creada per aquest esforç a base de ser més eficients davant del repte de la supervivència. Sovint l'estrès no és fruit de la mala fe per part d'un empresari sàdic o cobdiciós que mira d'esprémer al màxim els seus treballadors, sinó del fet que les empreses han de tirar endavant, han de sobreviure, i això no és gens fàcil, i genera entorns de tensió. Seria bo no oblidar l'estrès (per dir-ho amb la nostra lletja terminologia) del pagès davant de la sequera o del caçador davant la inexistència de ramats d'herbívors per a caçar: s'hi jugaven la pell... Cal, doncs, buscar plegats la màxima eficiència organitzativa que minimitzi les situacions d'estrès. Plegats vol dir amb la participació activa de tothom, i amb una comprensió col·lectiva de les tasques a dur a terme.

Hem d’evitar la manipulació indesitjable de conceptes que per ells mateixos són molt importants però que es poden desvirtuar segons com se’ls faci servir. No crec que conceptes com els esmentats al principi s’hagin d’incorporar al vocabulari empresarial. El que es constata actualment, com assenyala Jagdish Parikh, és que hi ha d’haver una confluència entre l’eficiència organitzativa i la realització personal dels qui formen part de l’organització. I que les organitzacions han d’esdevenir entorns on aquesta confluència esdevingui operativa. Considerar que el directiu ha de fer silenci, i des d'aquest espai de silenci mirar l'entorn com un observador imparcial, és utilitzar indegudament en el món empresarial un món conceptual important i positiu que pertany a un altre àmbit (el del treball espiritual). Posar aquest món al servei de la productivitat és inadequat, inoportú, desconsiderat, enganyós i inútil. El coneixement d’un mateix no ha de ser una eina, una habilitat professional.

Del que es tracta és de treballar amb persones madures, autoconscients, ben treballades, bones gestores del seu propi sistema neurosensorial, com diu en Parikh. Llavors la connexió amb ell mateix, amb el seu propòsit i els seus valors, la calma interna, la desimplicació, l’equanimitat de les accions ja flueixen soles, en formar part del procés personal dels implicats. El procés de treball amb un mateix cadascú el fa com vol, amb les eines que li van millor, i que són diferents per a cada persona. Voler establir fórmules màgiques que tot ho arreglen, ni que sigui amb components sublims com la meditació, és no enfocar bé les coses.

No és, doncs, a base d’exercicis de meditació que reduirem l’estrès, sinó creant, com dèiem abans, les condicions organitzatives per minimitzar-lo i evitant creure que és una malaltia que cal curar. Tenint present que una component d’esforç i tensió és inseparable de la lluita per la supervivència. Del que es tracta, repeteixo, és de mirar com ens ho fem tots plegats per minimitzar aquesta tensió. Jo no aconsellaria la meditació a un directiu per fer millor de directiu. Si la meditació forma part de les seves eines de treball personal, ell ho sabrà. I creure que l’oferiment d’espais de tranquil·litat a les empreses resol el problema de l’estrès és, si més no, d’una gran ingenuïtat. Insistint altre cop: els nivells d’estrès que es constaten en els entorns organitzatius deriven de la ineficiència organitzativa i de la incapacitat de les persones de treballar-se a elles mateixes, d’esdevenir persones madures i equilibrades. Per això l’alternativa més adient és el treball de la qualitat humana. És més eficaç aquesta tasca indirecta que mirar d’afrontar l’estrès com un mal que cal curar amb remeis.

També la gestió de les emocions forma part de l’enfocament de tractar l’estrès com una malaltia. Propugnar el desenvolupament de la intel·ligència emocional i espiritual dins de les empreses forma part d’aquesta confusió terminològica. Deixem a aquests conceptes tranquils, que vagin fent en l’àmbit que els pertoca, sigui la psicologia, sigui l’antropologia, sigui el que sigui. Però no els vulguem convertir en receptes d’èxit empresarial. Definir la intel·ligència espiritual com un saber tractar els propis pensaments, els sentiments i les emocions en relació amb els altres i amb un mateix és d’una gran confusió conceptual, i considerar que aquesta és la clau per saber suportar els nivells de pressió i l'estrès a què habitualment estem sotmesos esdevé proper a l’engany. La intel·ligència espiritual opera en l’àmbit de la nostra relació amb el misteri, amb la dimensió transcendent de la realitat, sempre desconeguda però a la que podem estar oberts, i això no pot ser mai remei de problemàtiques empresarials.

La incertesa provocada per la crisi no s’arregla amb una consciència d'un mateix més elevada. La incertesa hi és, i l’hem d’afrontar des de la solidaritat, des de la cohesió social. La retòrica psicologista o esoteritzant que diu coses com que la por genera por i resistències, i que l'optimisme, l'alegria, l'energia, generen una intenció i una realitat totalment diferent a les empreses, sembla retòrica de xarlatà. Creure que la realitat la creem nosaltres, que depèn de com ens hi posem, esdevé molt injust i cínic quan ens posem a la pell de segons qui, com fa poc ens recordava la Michela Marzano. El que hem de fer davant de la crisi és enfortir els nostres lligams col·lectius, estar disposats a compartir, fer més transparents i eficients les nostres estructures, ser solidaris, treballar amb intensitat i honestedat, crear climes organitzatius constructius, retornar a les prioritats essencials, viure amb austeritat, tornar a situar l’alta cultura en primer pla (alta cultura que no està renyida amb la màxima divulgació, però que es diferencia de la cultura de l’oci o l’entreteniment...). Creure que superarem la crisi amb mecanismes d’autosuggestió (allò de “què estic pensant en aquest moment, a què contribueix aquest pensament, quina emoció em genera, quin impacte tindrà el que jo faci des d'aquesta posició personal"...) sembla ingenu i desencertat.

De vegades es fa una gradació que considera que primer hi ha el management, després el lideratge i finalment l’espiritualitat: també aquest sembla un raonament qüestionable. Tant la gestió com el lideratge reben una forta incidència de la qualitat humana del directiu, del líder i també dels empleats i els seguidors. I la qualitat humana és una dimensió amb una complexa interrelació amb la sensibilitat i l’espiritualitat. Per tant, la connexió que hi pugui haver entre management i espiritualitat és indirecta, i no es pot treballar com si no ho fos, com si l’espiritualitat fos una eina directament aplicable al management o al lideratge.

Per acabar-ho de complicar, nosaltres considerem que l’espiritualitat està lligada a les religions. Les religions són les creacions històriques i socials dins de les quals s’ha plasmat i s'ha construït, de maneres molt diferents, l’espiritualitat. No veiem l’espiritualitat com a quelcom separat de la religió, sinó com a quelcom que la justifica, la dinamitza i li dóna veracitat: no hi pot haver religió sense espiritualitat, com tampoc no hi pot haver espiritualitat sense religió. La religió és el llenguatge que expressa l'espiritualitat, i les religions els diferents idiomes que el plasmen. Per treballar l'espiritualitat, el bon coneixement d'un o de diversos idiomes religiosos és fonamental. Les religions ens han donat accés a l'espiritualitat, l'han fet visible, fins i tot podríem dir que l’han generat; i alhora són eines per treballar-la, són llengües amb les que parlar-ne, són marcs comunitaris i rituals per a celebrar-la i compartir-la.

Identificar espiritualitat amb donar sentit a les coses, amb la transcendència del que fem més enllà de nosaltres mateixos, és poc exacte, barreja l’espiritualitat amb altres àmbits de la vida humana. El fet que hi hagi empreses amb propòsit, que més enllà dels propis beneficis siguin capaces de construir comunitat, està molt bé, però això no ens autoritza a dir que són empreses amb espiritualitat, o empreses espirituals. Identificar el fet que una cultura empresarial incorpori determinats valors tampoc no ens autoritza a aplicar-hi aquestes etiquetes.

Hermann Hesse: Estadis

“Així com cada flor es marceix

i cada joventut cedeix el pas a la vellesa,

floreix cada estadi de la vida;

floreix també, al seu moment, cada saviesa i cada virtut,

i cap d'elles no pot durar eternament.

Cal que el cor, en cada crida de la vida,

estigui preparat pel comiat i per un nou començament,

estigui disposat a donar-se,

amb coratge i sense tristor, a nous lligams.

En cada inici hi ha un encís,

que ens empara i ens ajuda a viure.

Cal travessar joiosos etapa rere etapa,

sense aferrar-nos a cap d’elles com si fos la nostra pàtria,

l’esperit del món no ens vol lligar ni acorralar,

ell vol que, estadi rere estadi, ens enlairem, ens fem més grans.

Així que ens sentim com a casa en una etapa de la vida,

i ens hi adaptem còmodament, l’afebliment ens amenaça;

només qui està a punt de marxa, d’emprendre el viatge,

pot deslliurar-se de l’adaptació que paralitza.

Potser fins i tot l’hora de la mort ens podrà portar,

amb frescor, a l’encontre de nous espais;

la crida que ens fa la vida mai no acabarà...

Vinga, cor, acomiada’t i guareix!”

Hermann Hesse, 4 de maig de 1941

(gràcies a en Pau Mas i en Josep M. Lozano per la seva ajuda a l'hora d'ajustar la traducció...)

Text original: Stunde

Wie jede Blüte welkt und jede Jugend

Dem Alter weicht, blüht jede Lebensstufe,

Blüht jede Weisheit auch und jede Tugend

Zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.

Es muß das Herz bei jedem Lebensrufe

Bereit zum Abschied sein und Neubeginne,

Um sich in Tapferkeit und ohne Trauern

In andre, neue Bindungen zu geben.

Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,

Der uns beschützt und der uns hilft, zu leben.

Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,

An keinem wie an einer Heimat hängen,

Der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,

Er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten.

Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise

Und traulich eingewohnt, so droht Erschlaffen,

Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,

Mag lähmender Gewöhnung sich entraffen.

Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde

Uns neuen Räumen jung entgegen senden,

Des Lebens Ruf an uns wird niemals enden...

Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

Hermann Hesse, 04.05.1941

Tiziano: amor sagrat i profà

Tiziano 1515

Eleccions europees

-->

Recollim l'excel·lent comunicat de Justícia i Pau amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny de 2009

El proper dia 7 de juny, la ciutadania europea ha estat cridada a elegir els seus representants en el Parlament Europeu. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, Justícia i Pau vol fer públiques les seves reflexions al respecte.

1. D’entrada, fem una crida a participar de forma responsable en aquesta convocatòria, sigui quina sigui la valoració que es faci de la situació del procés de construcció europea. Una alta participació és sempre un factor d’enfortiment de la democràcia, atès que contribueix a vincular més intensament als responsables polítics de qualsevol àmbit amb els punts de vista i les necessitats dels ciutadans.

2. Com ja hem afirmat en altres ocasions, considerem que el procés de construcció europea és beneficiós per a Europa i els seus ciutadans, com un espai que afavoreix la pau, la cohesió social, els drets humans, la democràcia i la col·laboració a tots nivells entre els països membres en benefici de tots ells i també de la comunitat internacional.

3. En aquest sentit, desitgem que l’inici d’aquest nou mandat parlamentari sigui una ocasió per reprendre amb més il·lusió i energia aquest projecte, per tal de portar-lo a l’alçada dels reptes de l’actual conjuntura històrica i corregir-ne alguns dels seus dèficits actuals.

4. Per això, fem una crida als futurs membres del Parlament europeu per tal que treballin decididament en favor d’una Unió Europea que afronti almenys els següents grans objectius:

- Una Europa més democràtica. Cal avançar cap a institucions europees més pròximes als ciutadans, els quals han de poder determinar-ne la seva orientació política, i superar així l’excessiu control actual per part dels governs dels estats membres. Això exigeix, entre d’altres, simplificar i desburocratitzar l’estructura de la Unió i atorgar una major capacitat política i legislativa al Parlament. En aquest sentit, cal reformar el sistema d’elecció del Parlament, per tal d’ajustar les circumscripcions electorals a la realitat plurinacional dels estats membres, garantir una major proporcionalitat amb el seu pes demogràfic i alhora permetre la presentació de llistes obertes d’àmbit europeu.

- Una Europa que reconegui i permeti sumar les nacions i cultures que la integren, més enllà de l’actual unió d’estats dirigida pels seus governs. Això és un repte urgent, tant en el terreny simbòlic, cultural i lingüístic com de cara a les possibilitats de participació política a escala europea d’aquestes realitats nacionals.

- Una Europa compromesa amb la pau, que aposta decididament pel desarmament i la disminució progressiva de la despesa militar, pel control del comerç d’armes (amb aplicació estricte de la Posició Comuna europea aprovada en aquesta matèria), per la confiança mútua entre els països i la diplomàcia preventiva, pel multilateralisme i per la resolució pacífica dels conflictes, i que renuncia als seus vigents projectes de caràcter inequívocament armamentista i militarista que generen inseguretat.

- Una Europa més social, no obsessionada pel creixement econòmic o pel desenvolupament d’un mercat competitiu, i que aposta per l’adopció de veritables polítiques socials comunes (sobre condicions de treball, plena ocupació, lluita contra la pobresa, habitatge, seguretat social..., etc.), tot establint un marc reforçat de protecció dels drets econòmics i socials.

- Una Europa promotora de la justícia econòmica i social universal, que es compromet definitivament

a) amb l’ajut oficial en favor del desenvolupament i dels drets humans en els països empobrits, assolint urgentment almenys el 0,7 del PIB i promovent-hi la transferència de tecnologia,

b) amb la cancel·lació immediata i total del deute extern dels països més pobres,

c) amb l’aplicació de regles justes en el comerç internacional (eliminant les pràctiques europees deslleials, especialment les que genera la seva actual Política Agrícola Comuna),

d) amb l’adequada regulació del comportament de les companyies transnacionals, per tal d’evitar pràctiques socialment o ambientalment abusives,

e) amb l’eliminació dels paradisos fiscals i el secret bancari que faciliti l’evasió fiscal,

f) amb la integració social i la decidida protecció dels drets humans dels immigrants, incloent el dret a immigrar de forma ordenada (i, per tant, revisant a fons la recent Directiva sobre retorn),

g) amb una rigorosa protecció dels ecosistemes i del medi ambient a tot el món,

h) i, finalment, en favor d’una profunda reforma del sistema econòmico-financer global, per posar-lo veritablement al servei de la satisfacció de les necessitats de tots els homes i dones del món.

Justícia i Pau de Barcelona, 2 de juny de 2009