Coneix-te a tu mateix

Rothko 1968

És ben sabut que un dels frontispicis de l'oracle de Delfos deia: "Coneix-te a tu mateix" (un altre deia: "De res, massa", també traduït com a "Res en excés"; en grec medén ágan...).

La importància de l'autoconeixement ens acompanya, doncs, des de fa molt de temps. Freud va tenir un profund impacte en aquest àmbit, ampliant a l'inconscient la nostra concepció d'aquest territori. I el new age californià també hi va fer èmfasi; recordem-ne el llibre fundacional (La conspiració d'Aquari, de Marylin Ferguson (1938-2008), un bon llibre de l'any 1980 on ja s'establia una demarcació d'aportacions de la qual no s'ha anat gaire més enllà) i recordem tres autors de referència que conserven una bona dosi d'interès: Alan Watts (1915-1973) i la seva difusió del buddhisme i el taoisme, Carlos Castaneda (1925-1998) i Ken Wilber (nascut el 1949) amb tot el seu treball sobre la consciència.

Ara a casa nostra sembla haver-hi una nova onada d'interès per l'autoconeixement, simbolitzat per Gaspar Hernández i el seu programa de ràdio L'ofici de viure i per Àlex Rovira i els seus llibres com La bona sort, per esmentar dos noms populars. Benvinguda sigui aquesta nova onada, i tan de bo no vulgui començar de zero sinó que reculli les antigues tradicions.

El que volia dir, però, és que l'enfocament de l'autoconeixement està molt bé mentre ens movem en els àmbits racional i emocional (és important que coneguem bé les nostres tendències i reaccions, fòbies i filies, etc.) però és limitat quan ens endinsem en l'àmbit espiritual. En aquest, el lema és un altre: "Oblida't a tu mateix". Deixa de ser el centre del món, fes-te fonedís per tal de poder captar la realitat sense la distorsió dels teus interessos, de les teves necessitats. Deixa de ser el protagonista de l'obra, deixa d'ocupar el centre de l'escenari. Com ens recorden Sant Joan de la Creu, Carlos Castaneda i Marià Corbí, entre molts altres autors, això és entrar en una nit fosca, és fer un salt al buit, un salt a l'abisme, i lògicament hi posem resistència. Però és el camí de la fondària de l'experiència, el camí d'anar més enllà del naixement i la mort, el camí de l'alliberament de les càrregues que tots arrosseguem, el camí de l'amor profund i la plena llibertat.

Seria bo, doncs, que l'actual interès pel "Coneix-te a tu mateix" anés acompanyat per la consciència, complementària i imprescindible, d'aquest brutal contrapunt que és l'"Oblida't a tu mateix", sense el qual podem quedar atrapats en la xarxa o teranyina del nostre jo i acabar donant voltes sense anar enlloc.

Roger Garaudy recorda al seu text Las incongruencias de las religiones, publicat a Webislam el 6 de desembre de l'any 2000, que Kabir deia:

"Qui es coneix a sí mateix està perdut en l'U. Jo estic en tot i tot està en mi."

I en Josep M. Lozano evoca al seu blog aquest concordant text de Dogen Zenji al seu Shobogenzo:

"Conèixer-se un mateix és oblidar-se d’un mateix; oblidar-se d’un mateix és quedar il·luminat per totes les coses."

Catalunya i cristianisme

Lluís Dalmau 1445

La frase de Torras i Bages que presideix la façana del monestir de Montserrat ("Catalunya serà cristiana o no serà") semblava fins ara per a molts més aviat una reminiscència decimonònica associable a una pretensió de confessionalitat. No sé quina era la intenció de fons del bisbe al formular-la, però crec que val la pena intentar repensar-la des de la comprensió de la religió i del cristianisme que hem anat assolint al llarg del segle XX. Vull dir que és ben possible que si ens situem en aquesta manera d'entendre el fet religiós que correspon als nostres temps -tot i que ja intuïda i bellament formulada per gent d'altres èpoques-, la frase sigui encertada.

Darrera d'aquesta acceptació de la vinculació de Catalunya i cristianisme hi hauria una comprensió del fet religiós com a referència interpel·ladora tant a nivell personal com col·lectiu, comprensió que s'apartaria de dos extrems semblantment inadequats: l'un, el de considerar que el fet religiós ha de quedar estrictament circumscrit a l'esfera privada; l'altre, que les institucions públiques han de ser confessionals, o sigui que s'han d'adherir al pensament i a la disciplina d'una determinada institució religiosa; en el cas de Catalunya, l'Església catòlica.

El camí del mig que apuntem seria, doncs, una concepció que incorporaria la dimensió religiosa a la vida pública com a element que posa en qüestió els costums i les concepcions de la societat, confrontant-los amb una sèrie de valors humans (justícia, solidaritat, pau, etc.) i amb la necessària obertura al misteri, al desconegut, a allò que ens depassa, a aquesta força oculta que sembla moure les coses en una determinada direcció i a la qual cal no oposar resistència, sinó cavalcar-la com si fos un dragó alat volant pel cel, força que de vegades anomenem providència o destí. En aquesta perspectiva la societat es deixaria sacsejar per les consideracions fetes des de l'òptica religiosa i es deixaria conformar per algunes propostes provinents de la reflexió espiritual. No adheriria a una confessió, però es voldria i se sabria marcada per l'impacte d'una tradició.

Crec que en aquest sentit es pot dir que "Catalunya serà cristiana o no serà". Perquè no es bo de construir un país sense un referent religiós -esdevindria un país tancat en ell mateix i en les seves preocupacions de supervivència material o d'ambició de dominació sobre d'altres països-, i el principal referent religiós de Catalunya és, per circumstàncies geogràfiques i històriques, el cristianisme. Pretendre que el referent fos un altre seria irrealista o voluntarista, el que no vol dir que no haguem de mirar d'incorporar a la nostra cultura i a la nostra sensibilitat de tot ordre, inclòs l'espiritual, un màxim d'elements per a nosaltres significatius d'altres grans tradicions religioses, principalment de l'islam, del judaisme, del buddhisme, de l'hinduisme i del taoisme.

Com hem dit, quan aquí parlem de cristianisme parlem d'un cristianisme capaç d'inserir-se adientment en el context cultural contemporani. Un cristianisme que no es cregui ser la única veritat, sinó un camí d'accés a la veritat, una faceta de la veritat cristal·litzada en un espai i en un temps determinats. Amb la seva especificitat, la seva originalitat, igual com les altres tradicions, que han cristal·litzat en altres espais i en altres temps, tenen també la seva pròpia manera de ser i de fer. Un cristianisme al servei del creixement en qualitat i en dignitat, en senzillesa i en sensibilitat, en obertura i en disponibilitat, de les persones i dels pobles. Un cristianisme sincerament interessat en ajudar a avançar per camins de plenitud i de profunditat. Plenitud en el desplegament de l'ésser potencial de cada persona i de cada poble, en el traduir en fets tota la creativitat i riquesa de que són capaços. I profunditat en la seva experiència del món i en la seva reflexió sobre la vida, anant més enllà de la impressió de dispersió, de caos, de falta de sentit que sovint ofereix la superfície per arribar tastar la unitat que s'entreveu al anar a fons.

Per a poder ser, un poble necessita d'un projecte de qualitat i engrescador, i no es pot construir un projecte així deixant de banda la dimensió espiritual. La nostra tasca, si volem que Catalunya pugui ser, és formular i portar a terme un projecte de país que inclogui la referència interpel·ladora d'un cristianisme capaç de viure el nucli central del seu missatge (la crida evangèlica al Regne de Déu formulada per Jesús de Natzaret) inserit en la especificitat de la cultura contemporània. Especificitat que passa com a mínim per dues qüestions: el pes de la ciència i la tecnologia en la dinàmica social i intel·lectual, i la multiculturalitat i el diàleg entre cultures. Per als cristians catalans la tasca és, doncs, doble: repensar i ressituar el cristianisme, i incorporar-lo en l'elaboració d'un projecte de país realment capaç de fer ressonar les cordes més profundes del cor dels catalans, commoure'ls i mobilitzar-los en la construcció d'un país com cal, o sigui d'un país amb una personalitat pròpia, amb una capacitat d'aportar al món contribucions constructives, originals, innovadores.

I potser el sol fet d'aconseguir construir un projecte de país occidental, modern, adaptat a les característiques del segle XXI i que alhora inclogui en la seva identitat la referència religiosa, interpel·ladora, alliberadora i dinamitzadora, seria ja una gran i original contribució al món contemporani. Molt sovint, i sobretot a nivell de pensament, ens creiem moderns, avançats, però estem encara lligats a velles concepcions, com ara el confessionalisme o el laïcisme, que potser en el seu moment van tenir un paper històric però que actualment es mostren caduques, inadaptades a la nostra realitat.

Caldrà tot un esforç de creativitat per imaginar aquesta mena de país, i un esforç encara més gran per traduir-lo en fets, però és un esforç que val realment la pena. Catalunya es juga en tot això la seva mateixa existència. Amb la complicada herència històrica i sociològica que hem rebut, només tirarem endavant si ens podem embarcar en un projecte de futur realment original i engrescador, que aplegui i aporti veritable confiança i il·lusió a la gran majoria del nostre poble.

(reflexions elaborades el setembre de 1999)

Diferent llum

Causa gran, Casa comuna

A tota societat hi coexisteixen tendències a la polarització, a la diferenciació, i tendències a la cohesió, a l'enfortiment dels vincles i els referents compartits. És positiu que existeixin ambdues tendències, i que mantinguin un bon equilibri, però això no ens eximeix d'haver de discernir en cada moment quina de les dues ha de ser preponderant.

A Catalunya s'estan oferint dues propostes que responen a la primera dinàmica, la del contrast, encara que es presentin com a esforços d'ampliació de demarcacions i de moviments cap al centre de l'espectre polític. La primera és la "Casa gran" del catalanisme, que es pot interpretar com un intent de reunir sota un mateix sostre les diferents tendències catalanistes. El seu punt feble és que aquest sostre és convergent, i pretendre que tota posició catalanista es pot trobar còmoda en un aixopluc convergent és contradictori amb la realitat i és un mal servei al país com a proposta; és i ha de ser possible ser catalanista sense haver de passar per l'espai convergent.

La segona és la "Causa comuna" del socialisme, que es pot percebre com un intent d'eixamplar les fronteres socialistes per incorporar sectors no tradicionalment adherits a aquesta tradició política. Però construir un país a base de fer hegemònica a una determinada força política en la dinàmica social més enllà dels resultats que es vagin donant a les diferents eleccions democràtiques pot empobrir i encotillar la vitalitat social i cultural del país, deixant-la sota l'excessiva influència d'un determinat aparell polític.

Els que considerem que en el moment actual ha de prevaldre la tendència cohesionadora en la dinàmica política catalana, vista la nostra realitat social i els reptes que tenim al davant com a país, preferiríem poder parlar d'una altra perspectiva, d'una tercera proposta: la que, jugant amb els mateixos termes, consistiria en veure Catalunya com la nostra "Causa gran" i la nostra "Casa comuna" (sense deixar de ser per això la nostra "casa gran" i la nostra "causa comuna"...). Catalunya és la "Casa comuna" que ens aplega, la llar que compartim i en la que volem que tothom s'hi trobi "com a casa". I la "Causa gran" per la que treballem, l'horitzó de futur que canalitza els nostres esforços. No la única causa, ni tan sols la més important, però si la gran causa que com a poble ens uneix, i que cadascú fa compatible amb les altres causes que l'apassionen. Ens resistim al predomini de la confrontació, posem en primer pla el compartir un mateix projecte.



Una versió castellana d'aquest escrit ha estat publicada a La Vanguardia el 8 d'abril de 2009:

En toda sociedad coexisten tendencias a la polarización, a la diferenciación, y tendencias a la cohesión, al fortalecimiento de los vínculos y los referentes compartidos. Es positivo que se den ambas tendencias, y que mantengan un buen equilibrio, pero hay que procurar discernir en cada momento cual de las dos debe ser preponderante.

En Catalunya se están ofreciendo dos propuestas que responden a la primera dinámica, la del contraste, aunque se presenten como esfuerzos de ampliación de demarcaciones y de movimientos hacia el centro del espectro político. La primera es la "Casa gran" del catalanismo, que se puede interpretar como un intento de reunir bajo un mismo techo a las distintas tendencias catalanistas. Su punto débil es que este techo es convergente, y pretender que toda posición catalanista puede encontrarse cómoda en un cobijo convergente es contradictorio con la realidad y es un mal servicio al país como propuesta; es y ha de ser posible ser catalanista sin tener que pasar por el espacio convergente. La segunda es la "Causa comuna" del socialismo, que se puede percibir como un intento de ampliar las fronteras socialistas hacia sectores no tradicionalmente adheridos a esta tradición política. Pero construir un país a base de hacer hegemónica a una determinada fuerza política en la dinámica social más allá de los resultados que se vayan dando en las distintas elecciones democráticas puede empobrecer y encorsetar la vitalidad social y cultural de dicho país, dejándola bajo la excesiva influencia de un determinado aparato político.

Los que consideramos que en el momento actual debe prevalecer la tendencia cohesionadora en la dinámica política catalana, dada nuestra realidad social y los retos que se nos plantean como país, preferiríamos poder hablar de otra perspectiva, de una tercera propuesta: la que, jugando con los mismos términos, consistiría en ver a Catalunya como nuestra "Causa gran" y nuestra "Casa comuna" (sin dejar de ser por ello nuestra “casa gran” y nuestra “causa comuna”…). Catalunya es la "Casa comuna" que nos reúne, el hogar que compartimos y en el que queremos que todo el mundo se sienta "como en casa". Y la "Causa gran" por la que trabajamos, el horizonte de futuro que canaliza nuestros esfuerzos. No la única causa, ni tan solo la más importante, pero si la gran causa que como pueblo nos une, y que cada cual hace compatible con las demás causas que le apasionan. Nos resistimos al predominio de la confrontación, ponemos en primer plano el compartir un mismo proyecto.

Invitació al Reino de los Mallos

Algunes excursions per aquesta preciosa zona de les terres de Huesca:

- Gorges i ermita de San Julián (des del camp de golf de Nueno; gorga molt estreta on només entra la llum al migdia)

- Bolea - Gorges i ermita de San Cristóbal - ermita de la Virgen de la Peña

- Aniés - Bolea - el Mirador de los buitres

- la volta als Mallos de Riglos (extraordinària)

- el Barranco de los Clérigos

- la volta als Mallos de Agüero

- de Villalangua a La Osqueta, per la Foz de Salinas i Salinas Viejo

Resurrecció

Giotto 1306

La resurrecció de Jesús (base de la festa de la Pasqua cristiana)

"Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre. Tot d'una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s'hi va asseure al damunt. Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. De por d'ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. L'àngel digué a les dones: --No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. Aneu de seguida a dir als seus deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar.
Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles.

Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué:
- No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran." (Mt 28, 1-10)

"Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:
- ¿Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre?
Llavors van alçar els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. Ell els diu:
- No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir."
Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por." (Mc 16, 1-8)

"El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor. Estaven del tot perplexes sobre què havia passat, quan se'ls van presentar dos homes amb vestits resplendents. Esglaiades, van abaixar el rostre, i ells els digueren:
- Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea: "Cal que el Fill de l'home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia."
Elles van recordar aquestes paraules de Jesús.
Llavors se'n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres. Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols, però les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure." (Lc 24, 1-11)

Piero della Francesca 1465

"El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
- S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I els dos deixebles se'n tornaren a casa." (Jn 20, 1-10)

Tiziano 1542

Descendiment

El descendiment de Jesús de la creu i la seva sepultura

"Arribat el capvespre, vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep i era també deixeble de Jesús. Aquest anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, i Pilat va manar que l'hi donessin. Josep prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a la roca. Després va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà. També eren allà Maria Magdalena i l'altra Maria, assegudes enfront del sepulcre." (Mt 27, 57-61)

Van der Weyden 1435

"Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver. Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven." ( Mc 15, 42-47)

Van der Weyden 1450

"Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús.

Memling 1480

Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se'n tornaren, prepararen olis aromàtics i perfums, i durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia." (Lc 23, 50-56)

Giotto 1306

"Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus.

Botticelli 1492

Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús." (Jn 19, 38-42)

Van der Weyden 1450

Crucifixió

Giotto 1306

La crucifixió i la mort de Jesús a la creu

"Arribats en un indret anomenat Gòlgota —que vol dir «lloc de la Calavera»—, li donaren a beure vi barrejat amb fel; ell el va tastar, però no en volgué beure.

Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus. I s'estaven asseguts allà custodiant-lo.

Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus.»

Juntament amb ell foren crucificats dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:

--Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu! També els grans sacerdots se'n burlaven, amb els mestres de la Llei i els notables, tot dient:

- Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! És rei d'Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell! Ha confiat en Déu: que l'alliberi ara, si tant se l'estima! Ell, que va dir: "Sóc Fill de Déu"!

Els bandolers que havien estat crucificats amb ell l'insultaven de la mateixa manera.

Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força:

- Elí, Elí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? »

En sentir-ho, alguns dels qui eren allí deien:

- Aquest crida Elies. De seguida un d'ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués. Els altres deien:

--Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo.

Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va expirar.

Rouault 1914

Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix; la terra tremolà, les roques s'esberlaren; els sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar. Sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts.

El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: 

--És veritat: aquest era Fill de Déu. També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu." (Mt 27, 33-56)

Giotto 1320

"Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota —que vol dir «lloc de la Calavera». Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué.

lavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus , a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren. 

El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus.» Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:

--Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu!

També els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: --Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!

També l'insultaven els qui estaven crucificats amb ell.

Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:

- Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? » 

En sentir-ho, alguns dels presents deien: - Mireu com crida Elies.

Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient:

--Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.

Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.

Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:

--És veritat: aquest home era Fill de Déu. També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb ell a Jerusalem." (Mc 15, 22-41)

Chagall 1938

"Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Jesús deia:

--Pare, perdona'ls, que no saben el que fan.

Després es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus.

Gauguin 1889

El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient:
--Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!
També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: --Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!
Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.»

Nolde 1912

Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient:

- ¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!

Però l'altre, renyant-lo, li respongué:

- ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.

I deia:

- Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne.

Jesús li digué:

--T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.

Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força: --Pare, confio el meu alè a les teves mans.

I havent dit això, va expirar.

Chagall 1951

Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia:

--Realment, aquest home era innocent.

Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se'n tornaven donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho." (Lc 23, 33-49)

Tiziano 1555

"Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.

Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat «Lloc de la Calavera», que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus.» Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat:

--No hi escriguis: "El rei dels jueus." Posa-hi: "Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus."

Pilat contestà:

--El que he escrit, ja està escrit. Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells:

--No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.

S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba.

Això és el que van fer els soldats.

Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:

--Dona, aquí tens el teu fill.

Després digué al deixeble:

--Aquí tens la teva mare.

I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva. 

Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir:

--Tinc set.

Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. 30 Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:

--Tot s'ha complert.

Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit." (Jn 19, 16-30)

Velázquez 1632

Via Crucis

Giotto 1305

La pujada de Jesús al Calvari (base dels Via Crucis i del Rosari)

"Llavors els deixà lliure Barrabàs i, després de fer assotar Jesús, el va entregar perquè fos crucificat.

Els soldats del governador es van endur Jesús dins el pretori i reuniren al seu voltant tota la cohort. El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata i li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S'agenollaven al seu davant i l'escarnien dient:
- Salve, rei dels jueus!
Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap. Acabada la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se l'endugueren per crucificar-lo.

Quan sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l'obligaren a portar la creu de Jesús." (Mt 27, 26-32)

Giotto 1306

"Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.
Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant:
--Salve, rei dels jueus!
Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge. Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.

Tiziano 1560

I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp." (Mc 15, 15-21)

Tiziano 1560

"Quan s'enduien Jesús, van agafar un tal Simó de Cirene, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere d'ell. El seguia una gran gentada del poble; moltes dones feien mostres de dol i el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué:
- Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè vénen dies que la gent dirà: "Sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pits que no han criat!" Llavors començaran a dir a les muntanyes: "Caieu damunt nostre!", i als turons: "Cobriu-nos!" Perquè, si tracten així l'arbre verd, què serà del sec? " (Lc 23, 26-31)

Caravaggio 1602

"Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien:
- Salve, rei dels jueus!
I li pegaven bufetades." (Jn 19, 2-3)

Rouault 1932

Flagelació

Giotto 1306

Prendiment

Giotto 1306

Creu al cel

Ball de voltors

Creuer renaixentista

Rams

Giotto 1305

L’entrada de Jesús a Jerusalem (base de la festa del Diumenge de Rams)

"Quan es van acostar a Jerusalem i arribaren a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos deixebles amb aquest encàrrec:
- Aneu al poble que teniu al davant i tot seguit trobareu una somera fermada, amb un pollí al seu costat. Deslligueu-la i porteu-me'ls. Si algú us preguntava res, responeu-li: "El Senyor els ha de menester, però de seguida els tornarà."

Això va succeir perquè es complís allò que havia anunciat el profeta:"Digueu a la ciutat de Sió:
Mira el teu rei que ve cap a tu;
arriba humilment,
muntat en una somera i en un pollí,
fill d'un animal de càrrega."

Els deixebles hi anaren i feren el que Jesús els havia manat: portaren la somera i el pollí, van posar els mantells al seu damunt, i ell hi va muntar. Molta gent va començar a estendre els seus mantells pel camí; d'altres tallaven branques dels arbres i encatifaven el terra. La gent que anava davant d'ell i els qui seguien darrere cridaven:
- Hosanna al Fill de David! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel! " (Mt 21, 1-9)

"Quan s'acostaven a Jerusalem, pel cantó de Betfagé i Betània, prop de la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
- Aneu al poble que teniu al davant. Així que hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què ho feu, responeu-li: "El Senyor l'ha de menester, però de seguida us el tornarà."

Ells se n'anaren i trobaren un pollí fermat al costat d'una porta, fora al carrer, i el deslligaren. Alguns dels qui eren allà els deien:
--Què feu, que deslligueu el pollí? Ells respongueren tal com Jesús els havia dit, i els van deixar fer. Llavors portaren a Jesús el pollí, li van posar al damunt els seus mantells, i ell hi va muntar. Molts van estendre els mantells pel camí, i d'altres, ramatge que tallaven dels camps. Els qui anaven davant i els qui seguien darrere cridaven:
-- Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Beneït el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel! " (Mc 11, 1-10)

"Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem. Quan es va acostar a Betfagé i Betània, prop de la muntanya anomenada de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels deixebles amb aquest encàrrec:
--Aneu al poble d'aquí al davant. Quan hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, responeu: "El Senyor l'ha de menester."

Els enviats se n'hi anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre el deslligaven, els amos del pollí els digueren:
- Per què el deslligueu?
Ells respongueren:
- El Senyor l'ha de menester.

Llavors portaren el pollí a Jesús, li tiraren al damunt els seus mantells i van fer-hi pujar Jesús. Mentre ell avançava, molts estenien els seus mantells pel camí. Quan ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles, plens d'alegria, començaren a lloar Déu amb grans crits per tots els miracles que havien vist, i deien:
-- Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!
Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren:
- Mestre, renya els teus deixebles. Ell respongué:
- Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres." (Lc 19, 28-40)

"L'endemà, la gentada que havia vingut a la festa, quan van saber que Jesús arribava a Jerusalem, van agafar palmes i sortiren a rebre'l cridant:
-- Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!

Jesús va trobar un pollí i va muntar-hi, tal com diu l'Escriptura:No tinguis por, ciutat de Sió:
mira el teu rei que arriba,
muntat en un pollí de somera.

Els seus deixebles, de moment, no ho van comprendre; però, quan Jesús fou glorificat, van recordar que li havien fet allò que l'Escriptura deia d'ell. La gent que era amb Jesús quan va cridar Llàtzer fora del sepulcre i el ressuscità d'entre els morts, en donava testimoni. Per això tothom sortí a rebre'l, assabentat del senyal prodigiós que ell havia realitzat. Però els fariseus es deien entre ells:
- ¿Veieu com no en traieu res? El món sencer el segueix." (Jn 12, 12-19)