dissabte, 16 de gener del 2016

Religió i ciència



Sonia Delaunay 1964


"Des que Fritjof Capra va publicar El Tao de la física, un corrent d'intuïcions que estaven en l'aire, o –per ser germànicament filosòfic– en el Zeitgeist, es van concretar entorn d'un nou misticisme que pretén empeltar les seves arrels en les teories de la física més avançada. Així, l'ordre implicat de Bohm s'equipara amb el substrat ontològic metafísic, les estructures dissipatives de Prigogine es confonen amb el follet dins de la màquina capaç de crear ordre a partir de la crisi, i el model hologràfic del cervell proposat per Karl Pribram s'extrapola a tot l'univers.

Bé està que la ciència, que en la seva forma actual va néixer enfrontada a la religió –i no només a la cristiana, sinó a gairebé totes–, comenci a plantejar-se un enllaç hermenèutic amb les religions: tots hi sortiríem guanyant amb això; però abans és necessari delimitar bé els camps, per no caure en un misticisme pop. Ken Wilber és un autor de cap claríssim i, pel mateix, altament recomanable als lectors espanyols, en un camp en què alguns escriptors són d'un confusionisme mental digne de millor causa i que cal contrastar amb autors forans per revelar que la complexitat no amaga necessàriament profunditat. Wilber adverteix del perill de la similitud superficial. El físic diu: “Partícules, ordre i camps subatòmics s'interpenetren i existeixen junts”. Una persona poc previnguda, veient que el místic i el físic han utilitzat les mateixes paraules –“s'interpenetren i existeixen junts” – per descriure les seves realitats, conclourà que aquestes han de ser les mateixes; però no és així, l'afirmació segons la qual les visions del món de la física i el misticisme són similars és una generalització basta, basada en la utilització de similaritats accidentals del llenguatge, com si fossin la prova de relacions profundes. A més, la física i el misticisme no són dos enfocaments diferents de la mateixa realitat, sinó que són enfocaments diferents de dos nivells de realitat diferents.

Wilber es remet a la filosofia perenne o tradició religiosa de la humanitat per dilucidar quins són els nivells de realitat diferents; segons es desprèn d'un estudi de totes les tradicions religioses que al món han estat, la realitat està estructurada en una jerarquia de sis nivells que pot assimilar-se als sis següents: físic, biològic, mental, subtil, causal i últim. Algunes tradicions subdivideixen i estenen aquest model. L'estudi del primer nivell és el camp de la física i la química, el segon el de la biologia, el tercer, de la psicologia i la filosofia. El nivell subtil és l'àmbit de la religió dels sants, és a dir, la que assoleix la intuïció visionària, angèlica o arquetípica. El nivell causal és el dels savis que busquen la dissolució de l'ego i transcendir el subjecte i l'experiència. De l'últim no se'n pot parlar, perquè està més enllà de la realitat i no hi ha paraules per això.

Cada disciplina engloba l'anterior, però no al revés: així, la biologia utilitza la física però la física no utilitza la biologia, els nivells inferiors no poden incloure els superiors: és el principi fonamental de la filosofia perenne, allò superior no pot ser explicat per l'inferior, ni segregat per ell. Els nivells de realitat no estan aïllats perquè són nivells diferents de consciència i aquests mons o nivells de la realitat no són regions diferents, separades espacialment unes de les altres, de manera que faci falta desplaçar-se en l'espai per passar d'una a l'altra. Els mons superiors estan en interpenetració completa amb els inferiors, que són modelats i sostinguts per l'activitat d'aquells. El que els divideix és que cada nivell té una densitat de consciència més restringida i controlada que el nivell inferior a ell. La consciència inferior és incapaç d'experimentar o connectar amb la consciència dels nivells superiors; és, fins i tot, inconscient de la seva existència encara que estigui interpenetrada per ells.

Veiem el sol gràcies a la llum del sol, deia el nostre compatriota sufí Mohidin Ibn Arabi. Sense la consciència a un nivell és impossible captar aquest nivell, això és d'una lògica aclaparadora; la qüestió és si existeixen realment altres nivells que els que captem normalment. Per respondre-hi no hi ha cap altre camí que elevar-se a la consciència d'aquests nivells. Si els éssers d'un món o nivell inferior poden elevar la seva consciència fins a un o diversos nivells superiors, llavors aquests nivells se'ls manifesten amb total realitat ­–no material, per descomptat– i es pot dir que han passat a un món superior, encara que no s'hagin desplaçat en l'espai. Per això es diu a l’Evangeli: “El regne de Déu és dins de vosaltres”, i el poeta J.R. Jiménez va escriure: “No corris, que on has d'anar és a tu mateix”.

Però ¿es pot arribar a conscienciar els nivells superiors al físic, biològic i mental, que són els que per haver nascut humans tenim ja sense esforç? Wilber diu que cada nivell té la seva tecnologia d'accés i que amb la física no es podrà arribar mai al subtil, al causal i a l'últim, per més paral·lelismes que descobrim entre física quàntica i misticisme. El procés passa pel control de les emocions i desitjos. Quantes persones són capaces d'estar quiets i en silenci més de dos minuts? Sense una prospecció dels estats interiors, és impossible que els nivells subtil, causal i últim es manifestin.

El debat entre físics i místics és el millor que podia succeir en aquesta època de materialisme en què sembla que només de pa pot viure l'home. Si la ciència accepta que hi ha altres nivells –cinc o els que siguin–per sobre d'ella, i que s'hi arriba per mètodes diferents de la lògica d’Aristòtil, la crítica de Kant i l'empirisme newtonià, l'home podrà reintegrar aspectes del seu viure que ara estan inconnexos i que el pertorben profundament, encara que pretengui oblidar-se'n per tots els mitjans materials al seu abast."


Lluís Racionero a La Vanguardia del 15.01.2016



dimarts, 12 de gener del 2016

Marc Aureli VII, 21: Oblit






"Aviat ho oblidaràs tot, aviat tots t'oblidaran."


Marc Aureli, Meditacions, VII, 21




diumenge, 10 de gener del 2016

Marc Aureli IX, 3: La mort





"No menyspreïs la mort, més aviat dóna-li la teva conformitat pel fet de ser un dels ens que la natura vol. Ja que, igual com ser jove i envellir, créixer i arribar a la plenitud, treure dents, barba i cabells blancs, fecundar, gestar i parir, i altres processos naturals que porten les diferents etapes de la vida, el mateix és desintegrar-se. És propi d'un ésser humà amb bon criteri no mostrar-se davant de la mort ni irritat, ni vehement, ni altiu, sinó esperar-la com a una de les accions naturals."


Marc Aureli, Meditacions, IX, 3



divendres, 8 de gener del 2016

D'Ors al Prado X: Velázquez





X. Velázquez



D'Ors considera a Velázquez com un realista, a mig camí entre classicisme (Poussin, Mantegna) i romanticisme (El Greco, Goya). "Entre la geometria i el lirisme, l'objectivitat", dirà. "Entre la pintura que gravita vers l'escultural i arquitectònic i la pintura que està a punt d'evaporar-se en música o en poesia, la pintura-pintura".

Tot i així, D'Ors diferencia entre unes obres de Velázquez una mica més clàssiques (com ara "Las fraguas de Vulcano") i unes de més romàntiques (com ara els seus paisatges: els fons de molts quadres, els dos jardins de la Vil·la Mèdici). I en el centre, equidistants la gran tríada: Las lanzas, Las meninas i Las hilanderas, i entre elles Las meninas com a punt central, ja que a Las lanzas "hi ha encara una mica més d'estilització, de noblesa, que sembla conservar una mica d'idealisme", i a Las hilanderas "el fons lluminós té ja una certa fuga, vagament impressionista, que l'alleugereix". Per d'Ors són com unes finestres obertes a la realitat.

Entre les obres més clàssiques (com ara les de temàtica mitològica) i aquesta trilogia central hi situa les obres de caire religiós (com ara El Cristo), i entre la trilogia central i les més romàntiques hi situa els retrats ("procés creixent de tendresa, des dels reis i els grans fins als idiotes...", que arriba al seu màxim amb el pobre nan El Primo).

A partir d'aquestes consideracions, d'Ors proposa la contemplació de dotze quadres de Velázquez seguint l'esquema proposat: La fragua de Vulcano, Los borrachos, El Cristo, Los ermitaños San Antonio y San Pablo, La rendición de Breda (o Cuadro de las lanzas), Las Meninas, Las Hilanderas, el Conde-Duque de Olivares, El infante don Carlos, El bufón Juan de Austria, El Primo i Jardín en la Villa Médicis.


Velázquez 1630 La fragua de Vulcano

Aquí d'Ors fa notar el contrapès de l'aura del déu Apol·lo amb el gerret blanc i unes petites peces metàl·liques que hi ha a sobre la llar de foc. I afegeix: "L'aire gris, sempre dotat a Velázquez de tanta personalitat i virtut, circula, viu entre les penombres, que aquí són encara daurades, lluny de la meravellosa profunditat plata o blava, que després assolirà el pintor. Banyat en aquest aire, tot, persones i coses, resta tranquil, ple d'individualitat, però també de dignitat. Un altre no hagués pogut renunciar, en tractar-se de déus, a un cert èmfasi. O, al revés -recordi's que el que ve a explicar Apol·lo és una desventura conjugal, la infidelitat de Venus a Mart-, a una mica d'humor. Velázquez, no. Impassiblement objectiu, és cru com la veritat, però seriós com ella."



Velázquez 1629 El triunfo de Baco o Los Borrachos

"Als Borratxos, riuen els personatges. L'autor, no riu. Ni simpatitza amb el vici d'aquells, a la manera dels artistes dels Països Baixos, ni, com un predicador moralista, s'entristeix sobre el seu mal. Anota i revela indiferent, amb una serenitat que s'assembla la de la ciència, la brillantor de l'alegria, així com la ganyota lamentable de l'estupidesa."



Velázquez 1632 Cristo crucificado

"El Crist a la creu significa una dignitat suprema. Precisament per la sobrietat, per la humanitat, per l'admirable absència doble de la bellesa i la lletjor físiques. Aquest cos no és lleig, com a El Greco. Tampoc bell, com ho serà a Goya. No és tampoc un atleta, com a Michelangelo, ni una larva, com a alguns primitius. És noble: això és tot. No té rostre, que els cabells amaguen. No té sang amb la que abeurar romànticament la compassió. No té companyia humana, per fer rostres on es retratin les passions. Ni paisatge, ni cel, ni aparatosos meteors i prodigis."



Velazquez 1634 Los ermitaños San Antonio y San Pablo

"Aquesta és una de les obres que més estimo de Velázquez. Potser perquè en ella el paisatge (que era la venjança del seu secret lirisme) ja s'imposa a les figures i trenca una mica amb la norma de la impassibilitat."



Velázquez 1635 La rendición de Breda o Las Lanzas

"Tot està escrit sobre Les llances. Qui no ha lloat la bellesa mateixa de l'espectacle, l'elegància d'aquests dos exèrcits, l'extrema naturalitat i plenitud significativa de les actituds, l'elevació moral, tan delicadament revelada i traduida, la vida intensa dels retrats i l'aire, i les llunyanies i les fumeres, i la llum? Les hores en que Les llances va ser composada es conten, sens dubte, entre les més joioses de la humanitat. Els pinzells de Velázquez ho degueren sentir, aquests pinzells que ni es retarden ni s'afanyen."



Velázquez 1656 La família de Felipe IV o Las Meninas

"L'art del retrat arriba aquí a la culminació de l'informatiu, ni abans assolida ni tornada a assolir. Quan hem vist aquesta obra, ho sabem tot sobre les criatures que en ella segueixen vivint. Una síntesi d'elements tan perfecta, que en ella el contemplador sembla a punt d'assolir aquell do atribuït a l'Ésser suprem per la teologia: veure-ho tot en un acte únic, d'un sol cop."



Velázquez 1657 La fábula de Aracne o Las Hilanderas

"Pintar, el que se'n diu pintar, mai es va poder fer millor. (...) Tot i que aquí la semblança dels rostres, dels clatells o de les cames de les donetes obreres no importa, un nou personatge ha entrat en l'apreciació de la sensibilitat, en entrar en el de la pintura; algú , en la reproducció del qual hem d'exigir ja garanties d'autenticitat. Aquest personatge - de dilatat avenir romàntic - s'anomena "l'ambient"."



Velázquez 1636 El Conde-Duque de Olivares

Diu d'Ors que al Comte-Duc d'Olivares "Velázquez no l'estima. L'adula. La seva adulació esclata en la pompa d'una gran simfonia de color."



Velázquez 1627 El infante Don Carlos

"A l'Infant don Carlos ja l'estima més. El fa més sobri, més elegant. Tots ens hem exaltat davant l'opulència sorda i com involuntària de l'escalfor ombrívola i davant l'aristocràcia, la "raça" exquisida, de la mà que negligentment sosté el dit xic del guant."



Velázquez 1632 El bufón llamado don Juan de Austria

"El bufó don Joan d'Austria ens recorda un moment de la història del món. El moment del Don Quixot. Qui pugui entendre, que entengui."



Velázquez 1644 El bufón don Diego de Acedo o El Primo

"El romanticisme ha avançat una mica. No és el romanticisme la vindicació de l'irracional? Heus ací els idiotes, heus ací els babaus, heus ací el Primo."



Velázquez 1630 Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

"una indiscreció de l'atzar ens ha conservat com a obres substantives el que probablement només estava destinat a estudi preparatori: uns purs paisatges. Així és com si li llegíssim a Velázquez unes confessions en un paper que s'hagués deixat caure per inadvertència.

El jardí secret de Velázquez es troba, gairebé íntegre, al Jardí de la Vil·la de Mèdicis."




dijous, 7 de gener del 2016

45 anys



Twombly 1966


"45 anys" és una pel·lícula extremadament seriosa, dura, matisada, implacable. Tom Courtenay i Charlotte Rampling broden els seus personatges, essent difícil dir quin dels dos ho fa millor.

Fets del passat poden fer rellegir el present. La gelosia retrospectiva és possible. Cal ser prudents, però, amb deixar que aquestes re-lectures, sovint més lligades a idees i emocions que a altra cosa, puguin fer malbé realitats llargament construïdes. Aquestes realitats han de tenir preeminència sobre les idees i emocions, innegables però que cal situar al seu lloc.

No és fàcil saber fer prevaldre els fets per damunt de les idees i emocions. Som éssers molt ideològics i emocionals.




dilluns, 4 de gener del 2016

Detalls de Giotto III




Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325



diumenge, 3 de gener del 2016

Vents i tempestes



Van Gogh 1888



"Quien siembra vientos, recoge tempestades."
(Dita castellana)



"El sembrador de vents
ja plega veles.
Ara recollirà tempestats.

No us hi apropeu pas, desgraciats!
O és que voleu acabar xops fins al moll de l'os?
Hi ha gent de la que cal fugir, com d'empestats!

Que no sabeu que hi ha límits que cal respectar?
I que qui no els respecta no pot ser respectat?
Que no sabeu que hi ha impossibles als que no es pot aspirar?

Us pensàveu, potser, que podia fer com si el destí no hi fos?
Que podia provocar i alhora dissimular, mirar de no ser vist?
Sempre s'ha dit que qui busca brega acabarà confós!

Nadar i guardar la roba, quin impossible tan ben descrit!
Ara és l'hora de pagar el preu de les ximpleries.
Ningú no pot voler ser acceptat i fer-se l'eixerit!

El sembrador de vents
ja plega veles.
Ara recollirà tempestats."




divendres, 1 de gener del 2016