Un espectacle pot estar ple d'imaginació i creativitat. Pot estar tècnicament molt ben realitzat i molt ben interpretat. Pot ser coherent amb els pressupostos i els valors estètics i ètics dels seus realitzadors. És això suficient per a fer-ne un bon espectacle?
Aquí cal introduir dos elements: d'una banda, la coherència interna entre els valors de l'obra original i els de la seva realització. D'altra banda, la coincidència entre els pressupòsits i valors estètics i ètics dels realitzadors i de l'espectador. De vegades, el realitzador opta per valors com l'histrionisme, el rebuig de les convencions, la paròdia, l'aflorament del grotesc, les opcions gestuals i de vestuari de certs ambients socials (com ara els queer), el menyspreu d'actituds ingènues o innocents, siguin líriques o tràgiques, l'allunyament dels elements poètics, el rebuig de la sentimentalitat, l'hiperactivisme i l'efectisme enfront de la lentitud i la dolcesa, etc. Pot fer-ho, hi té tot el dret. Però pot entrar en conflicte amb valors inherents a l'obra i amb els valors de l'espectador.
No és estrany, doncs, per exemple, que en un context com aquest, quan el realitzador s'ha d'enfrontar amb escenes d'alta densitat emocional no se'n surti, i amagui la seva incapacitat davant d'impactants elements escènics que ensorren moments àlgids de la creació lírica. O que davant de la mort només pugui expressar desolació, incomprensió, desorientació, sense poder evitar alguna gestualitat interessant en ella mateixa però fora de lloc i que acaba de trencar el clima emocional. I no és estrany que l'espectador, tot i reconèixer els mèrits apuntats al principi, es revolti contra la manipulació de l'obra i contra una interpretació tan unilateral i esbiaixada que li treu la seva universalitat. No és estrany que l'espectador reivindiqui la innocència, la dolcesa, la passió, l'esquinçament emocional, el respecte pel dolor i per la mort, la coherència entre els valors del text i els valors visuals, l'admiració del realitzador per l'obra i no només la seva utilització a favor d'un manifest estètic molt marcat i limitat.
I l'espectador s'entristeix quan li sembla que el públic es deixa enlluernar per l'impactant i per l'entretingut i oblida l'exigència de coherència; o bé quan li sembla que el públic combrega amb els pressupòsits del realitzador, però que això no els fa, ni a l'un ni a l'altre, representatius d'amplis sectors socials. O potser sí, i llavors l'espectador es reclou en la seva minoria nostàlgica i depassada pels temps i contempla amb estupor l'espectacle d'un món que ell no comparteix, ni troba consistent, ni sap cap a on va.
(a propòsit del Dido i Eneas de Sasha Waltz)
Ara podeu escoltar l'escena de la mort de Dido a l'òpera de Purcell. Tot seguit escolteu el comentari que hi fa el cor.
http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-07-25T13_13_18-07_00
http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-07-25T13_19_34-07_00
Entrades
