Els noms de Déu

La tradició islàmica parla dels 99 noms de Déu. Val la pena reflexionar sobre aquesta rica i polifacètica aproximació d'un Islam que encertadament no accepta les representacions o imatges de la divinitat, però no té inconvenient en aproximar-s'hi a través de les paraules.

• 1. El Clement ( الرّحمان Al-Raḥmān)
• 2. El Misericordiós ( الرّحيم Al-Raḥīm)
• 3. El Sobirà (الملك Al-Malik)
• 4. El més Sant, el Santíssim ( القدّوس Al-Quddūs)
• 5. El que dóna pau ( السّلام Al-Salām)
• 6. El que dóna confiança, el que dóna seguretat ( المؤمن Al-Mu'min)
• 7. El Vigilant, l’Àrbitre suprem ( المهيمن Al-Muhaymin)
• 8. El Fort i de difícil accés (العزيز Al-‛Azīz)
• 9. El Poderós, l’Irresistible ( الجبّار Al-Ŷabbār)
• 10. El Grandiós (لمتكبّرا Al-Mutakabbir)
• 11. El Creador, el Determinant (الخالق Al-Jāliq)
• 12. El Creatiu, l'Innovador (البارئ Al-Bāri')
• 13. El qui dóna forma (المصور Al-Muṣawwar)
• 14. L’Indulgent (الغفار Al-Gaffār)
• 15. El que tot ho controla (القهار Al-Qahhār)
• 16. El que dóna en abundància (الوهاب Al-Wahhāb)
• 17. El Sustentador, el qui proveeix de tota subsistència (الرزاق Al-Razzāq)
• 18. El que dóna el triomf, el que tot ho obre (الفتاح Al-Fattāḥ)
• 19. L’Omniscient, el que tot ho sap (العليم Al-‛Alīm)
• 20. El que constreny (القابض Al-Qābiḍ)
• 21. El que expandeix (الباسط Al-Bāsiṭ)
• 22. El que rebaixa (الخافض Al-Jāfiḍ)
• 23. El que eleva (الرافع Al-Rāfi‛)
• 24. El que honora (المعز Al-Mu‛izz)
• 25. El que humilia (المذل Al-Mudhill)
• 26. El que tot ho sent (السامع Al-Sāmi‛)
• 27. El que tot ho veu (البصير Al-Baṣīr)
• 28. El Jutge, el que arbitra (الحكم Al-Ḥakam)
• 29. El Just, l’Equitatiu (العدل Al-‛Adl)
• 30. El Subtilment Amable ( اللطيف Al-Laṭīf)
• 31. El Ben Informat, el que tot ho coneix (الخبير Al-Jabīr)
• 32. El Magnànim ( الحليم Al-Ḥalīm)
• 33. L’Infinit, l'Ingent, l'Immens ( العزيز Al-‛Aẓīm)
• 34. El que tot ho perdona ( الغفور Al-Gafūr)
• 35. El que tot ho agraeix (الشكور Aš-Šakūr)
• 36. El més alt, l’Altíssim, el Sublim (العلي Al-‛Alī)
• 37. El Gran ( الكبير Al-Kabīr)
• 38. El Preservador (الحفيظ Al-Ḥafīẓ)
• 39. El Nodridor, el donador de sustentació i força (المقيت Al-Muqīt)
• 40. El que pren en compte, el que satisfà les seves criatures ( الحسيب Al-Ḥasīb)
• 41. El Majestuós, el Sublim ( الجليل Al-Ŷalīl)
• 42. El Generós (الكريم Al-Karīm)
• 43. El que vigila, el que tot ho observa(الرقيب Al-Raqīb)
• 44. El que respon ( المجيب Al-Muŷīb)
• 45. El Vast, el que tot ho abasta (الواسع Al-Wāsi‛)
• 46. El Savi, el que posa cada cosa al seu lloc ( الحكيم Al-Ḥakīm)
• 47. L’Amorós, l’Afectuós (الودود Al-Wadūd)
• 48. El Gloriós ( المجيد Al-Maŷīd)
• 49. El que ressuscita, el que incita ( الباعث Al-Bā‛ith)
• 50. El Testimoni ( الشهيد Al-Šahīd)
• 51. El Veritable, La Veritat, el Real (الحق Al-Haqq)
• 52. El que pren cura, el que mereix confiança ( الوكيل Al-Wakīl)
• 53. El fort ( القوي Al-Qawī)
• 54. El ferm, el constant (المتين Al-Matīn)
• 55. L'amic protector, el que ajuda (الولي Al-Walī)
• 56. El que mereix tota lloança ( الحميد Al-Ḥamīd)
• 57. El que porta els comptes, el que ho coneix i recorda tot ( المحسي Al-Muḥsī)
• 58. El Productor, l'Originador, el que produeix sense model (المبدئ Al-Mubdi')
• 59. El Regenerador, el Restaurador, el qui torna a donar existència ( المعيد Al-Mu‛īd)
• 60. El que dóna la vida, el que fa viure (المحيي Al-Muḥyī)
• 61. El que dóna la mort, el que fa morir ( المميت Al-Mumīt)
• 62. El vivent per sempre ( الحي Al-Ḥayy)
• 63. El que subsisteix per si mateix ( القيوم Al-Qayyūm)
• 64. El que percep, el que troba ( الواجد Al-Wāŷid)
• 65. L'Il·lustre, el Magnífic ( الماجد Al-Māŷid)
• 66. L’U, la manifestació de la unitat (الواحد Al-Wāḥed)
• 67. L’Únic, el que no té igual (الأحد Al-Aḥad)
• 68. El que tot ho sosté ( الصمد Al-Ṣamad)
• 69. El que ho sap fer tot ( القادر Al-Qādir)
• 70. El que tot ho determina, el Dominant (المقتدر Al-Muqtadir)
• 71. El que fa avançar, el que aproxima els homes a ell ( المقدم Al-Muqaddim)
• 72. El que fa retrocedir, el que allunya els homes d'Ell ( المؤخر Al-Mu'ajjir)
• 73. El Primer ( الأول Al-Awwal)
• 74. L’Últim ( الآخر Al-Ājir)
• 75. L’evident, el manifest exteriorment (الظاهر Al-Ẓāhir)
• 76. L’amagat, l’ocult interiorment ( الباطن Al-Bāṭin)
• 77. El que dirigeix (الوالي Al-Wālī)
• 78. L’Elevat, l’altament exaltat ( المتعالي Al-Muta‛ālī)
• 79. El Bo, el que fa el bé, el més amable i benèvol (البر Al-Barr)
• 80. El que accepta el penediment, el que no para d’acollir el penediment (التواب Al-Tawwāb)
• 81. El Venjador ( المنتقم Al-Muntaqim)
• 82. El que perdona, el que esborra els errors (العفو Al-‛Afuww)
• 83. El Compassiu, el ple de pietat ( الرؤوف Al-Ra'ūf)
• 84. El posseïdor de tota sobirania ( مالك الملك Māliku l-Mulk)
• 85. El que té la majestat i la generositat (ذو الجلال والإكرام Ḏū l-Ŷalāl wa-l-Ikrām)
• 86. El que fa justícia ( المقست Al-Muqsiṭ)
• 87. El que reuneix, l'Aplegador, l'Unificador (الجامع Al-Ŷāmi‛)
• 88. El que ja ho té tot, el Suficient per ell mateix, el que no depèn de ningú (الغني Al-Ganiyy)
• 89. El que atorga l'emancipació, el que enriqueix ( المغني Al-Mugnī)
• 90. El que reté, el que protegeix, el que defensa ( المانع Al-Māni‛)
• 91. El que pot ferir o causar pèrdua [als qui l’ofenen], El Perjudicador, el que contraria, el que pot causar aflicció (الضار Al-Ḍārr)
• 92. El que concedeix beneficis, el Benefactor, el Propici ( النافع An Nāfi‛)
• 93. La Llum (النور An-Nūr)
• 94. El Guía (الهادي Al-Hādī)
• 95. L’Incomparable, l’Inigualable ( البادع Al-Badī‛)
• 96. El Durador, L’Immutable, el Perenne, el Permanent ( الباقي Al-Bāqī)
• 97. L’Hereu, el que tot ho hereta ( الوارث Al-Wārith)
• 98. L’Infal·lible Mestre i Coneixedor, el que actua amb rectitud, el que dirigeix amb saviesa ( الرشيد Al-Rašīd)
• 99. El Constant, El Pacient, aquell per a qui el temps no compta (الصبور Al-Ṣabūr)

Marc Aureli V, 5: Depenen de tu

"No es pot admirar en tu l'agudesa d'enginy? Sigui. Però tindràs altres qualitats, per les quals no podràs disculpar-te, al·legant: vaig ser mal dotat. Conquereix, doncs, les que depenen únicament de tu: la sinceritat, la dignitat, la resistència al dolor, la continència, l'acceptació del destí, la moderació en els desitjos, la benvolença, la llibertat, la senzillesa, la serietat, la magnanimitat. ¿No veus com podries adquirir ja ara aquestes qualitats, sense escudar-te amb el pretext d'una incapacitat natural o aptitud insuficient? I mentrestant, romans deliberadament per sota de les teves possibilitats. ¿És que estàs obligat a murmurar, a ser gasiu, a adular, a donar la culpa de tot a la fragilitat del teu cos, a complaure't, a ser frívol i sotmetre la teva ànima a tanta agitació, per manca d'aptituds naturals? Pels déus, que no. Fa temps que podies haver-te alliberat d'aquests mals, acusant-te únicament, en tot cas, d'una excessiva lentitud d'esperit, d'indolència a l'hora d'entendre les coses. Tot això ho has d'exercitar, sense preocupar-te de si ets lent ni complaure't en aquesta lentitud."

Marc Aureli Meditacions V, 5

Incerta glòria

Tiziano 1515

"O, how this spring of love resembleth
the uncertain glory of an April day;
which now shows all the beauty of the sun,
and by and by a cloud takes all away."


Shakespeare, The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)

Distinció

Morris Louis 1960

Una distinció a tenir en compte: la que es pot fer entre entre temps d’immersió (TI) i temps de perspectiva (TP).

El temps d’immersió és el temps de la vida de cada dia. El temps de la família, el temps de la feina, el temps del lleure. Els tècnics en diuen el temps de la quotidianitat, la vida quotidiana.

El temps de perspectiva és aquell en que prenem una certa distància, ens mirem les coses una mica de lluny, situant-les en el seu context, veient les seves implicacions, avaluant el que val la pena i el que no val la pena.

Cal trobar espais i moments on prendre distància i mirar la nostra vida en la seva globalitat, en les seves connexions, per tal de poder avaluar millor la seva significativitat, allò que mereix ser mantingut i allò que hauríem de deixar córrer.

De temps de perspectiva n’hauríem de tenir diversos. Un clàssic és el de tenir un temps de perspectiva cada dia abans d’anar a dormir, per breu que sigui. També l’incloure en la nostra agenda "moments TP", moments de seure o passejar sols i prendre perspectiva. I, si pot ser, tenir temps de perspectiva col·lectius, trobades amb gent propera amb el propòsit de compartir aquesta anàlisi serena de les nostres vides.

El temps de perspectiva ajuda al temps d’immersió, li aporta qualitat, el corregeix, l’orienta millor.

Aquesta distinció és complementària de la que es pot fer entre el temps de treball per als altres (TTA) i el temps de treball personal (TTP, el dedicat a construir-se un mateix).

Totes dues són recursos mnemotècnics útils, idees elementals a tenir present en el nostre trajecte vital.

Viure deliberadament

Corot 1838

“Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, fer front només als fets essencials de la vida, i veure si no podia aprendre el que ella m’havia d’ensenyar, per evitar que, quan hagués de morir, descobrir que no havia viscut”.

Henry David Thoreau a Walden o la vida als boscos (1854).

Formar part

Que precisa i encertada és aquesta frase! Realment, de vegades hem de crear allò del que voldríem formar part...

L'ésser humà modern

De Staël 1953

"Hi ha dos moviments que caracteritzen el món en el qual som cridats a viure. L'un a l'altre es contradiuen i es compensen. El primer és l'exaltació de l'individu i la seva llibertat; l'altre, la recerca del poder per l'organització de mitjans massius, i la socialització de l'existència. D'una banda, la societat moderna tendeix a fer absoluta la llibertat individual. A França molt particularment, la ideologia rousseauniana i jacobina concep la llibertat com la pura autonomia de l'individu, la possibilitat per a cadascú de fer el que li plagui, possibilitat només limitada per la llibertat igual i semblant dels altres individus i per la voluntat general. Però, d'altra banda, l'individu modern és lliurat al poder de dos colossos, l'Estat nacional i la gran empresa industrial. L'empresa organitzada a gran escala ha esdevingut la condició del benestar material que, cada dia més, té per base el maquinisme.

La nostra vida és condicionada per quatre conseqüències que se'n deriven necessàriament:

1) una dura competència que fa de la vida moderna en tots els nivells una lluita esgotadora pels nervis. L'ésser humà d'avui està sobrecarregat, mira d'anar sempre més de pressa, de vèncer el concurrent, de reeixir en un examen, d'obtenir un diploma que el posarà en bona posició davant dels altres;

2) la subjecció perpètua a una propaganda o publicitat agressiva que vol conquerir una clientela de masses, sigui per a un producte industrial, sigui per a un grup ideològic o polític puixant. No us exposaré ara el que és massa conegut i que ha estat analitzat i denunciat més d'una vegada: la veritable violació de les consciències per les tècniques de propaganda que arriben a paralitzar les facultats de reflexió i de judici personal;

3) la concentració en escoles de mitjans poderosos, en grans fàbriques, en ciutats o grans aglomeracions, concentració que afavoreix per ella mateixa una psicologia de masses;

4) com a conseqüència, la intervenció de l'Estat, responsable del bé comú, es converteix en planificació que s'esforça a harmonitzar aquestes forces poderoses, condicions del benestar humà, de manera racional, científica, en la qual la previsió i el control tenen com a base l'estadística. Ampla socialització de la vida.

L'obra d'aquests quatre factors és evidentment reduir l'ésser humà a l'estat de massa. És un fet que ha estat sovint assenyalat, particularment per aquell historiador de la cultura que s'anomenà Huizinga. Huizinga creia que la col·lectivització de la vida torna l'ésser humà sord a les decisions de pròpia consciència, el deshumanitza i el lliura al que és propi de la massa: la crueltat, la intolerància, el sentimentalisme, la manca de forma. Tot el contrari d'un esperit erasmià, humanista i personalista.

La persona individual certament es revenja. La revenja és fins i tot forta, però ¿de quina manera s'exerceix?, ¿on porta? L'ésser humà modern corre el risc d'ésser com dividit i esquarterat en dues parts d'ell mateix on la personalitat profunda, la seva llibertat espiritual és amenaçada d'afebliment. Corre el perill, en veritat, de deixar distribuir la seva vida entre l'ofici, la competència d'una existència material difícil, la planificació, les activitats socialitzades que el redueixen a l'estat de massa d'una banda; el contrapès d'esplais on intenta refer els seus nervis, de l'altra. L'ésser humà modern cerca l'evasió. Tant aviat i tant sovint com pot se'n va lluny de les fàbriques i ciutats, a la vora dels rius o de la mar, a la muntanya, al bosc. Allí abandona tot constrenyiment, essent el símbol d'aquest abandó el del vestit. Ja no pensa en res. Però aquesta evasió ¿no és també d'ell mateix? La seva qualitat d'ésser humà, la seva llibertat profunda -no la del cos, sinó la de l'esperit, la de l'ésser responsable d'ell mateix-, hi surten guanyant? En compensar el treball amb el turisme, ¿no ens exposem a no donar el lloc que li correspon a la persona en si mateixa, fins i tot a no pensar que hi ha valors d'esperit, de llibertat espiritual, de construcció de l'ésser humà en ell mateix, que exigeixen el lloc que els correspon? ¿Prenem seriosament tot l'ésser humà quan només fem atenció a l'ofici i a la competició de la vida material, compensant el que aquests tenen d'aclaparador amb les simples activitats de diversió i evasió?"

 

Yves Congar a Si vous êtes mes témoins : trois conférences sur Laïcat, Église et Monde (1959), editat en català per Editorial Estela el 1960 com a Si sou els meus testimonis (traducció de Joan Xancó, escolapi). El fragment forma part d'una conferència que Congar donà a Friburg el maig de 1958.

Quanta lucidesa a finals dels anys cinquanta!

El passat

Bartolomé Bermejo 1474

"No es tracta d'imitar el passat, sinó de mirar de trobar el que hi ha en ell de permanent, de valuós."

(tuit d'en Rai de 30.08.2024)

Vehicle

Saenredam 1628

"Cal subratllar la importància del vehicle en què viatgen totes les creences religioses, sense excepcions. (...) Es pot tractar d'una determinada llengua o d'un instrument musical, d'una ritualitat concreta, d'uns objectes litúrgics específics, d'un llibre, d'un estil arquitectònic, d'una determinada manera de cantar. El que és clar és que cap religió es transmet per telepatia, sinó per mitjà d'algun producte derivat de la cultura humana."

Ferran Sáez Mateu, a El cos de l'esperit (2019)

Krishnamurti i les creences

Hernández Pijuan 1995

"Cap temple, església o mesquita no conté la veritat. Són potser símbols, però els símbols no són reals. En adorar un símbol, un perd contacte amb allò real, amb la veritat. Però per desgràcia, al símbol se li ha donat una importància molt més gran que a la veritat. Un ret culte al símbol. Totes les religions es basen en certes conclusions i creences, i totes les creences són divisives, tant les creences polítiques com les religioses."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 27.03.1984