Imatges per al silenci XV

Hopper 1942

La nit evoca el silenci.

Verlaine: Silenci, silenci

Cosmè Tura 1474

"Un grand sommeil noir

tombe sur ma vie:

Dormez, tout espoir,

dormez, toute envie!

Je ne vois plus rien,

je perds la mémoire

du mal et du bien...

O la triste histoire!

Je suis un berceau

qu'une main balance

au creux d'un caveau:

Silence, silence!"

Paul Verlaine, Sagesse III, 5 (1880)

Possible traducció:

"Un gran son negre

cau sobre la meva vida:

Dorm, tota esperança,

dorm, tot desig!

Ja no veig res,

perdo la memòria

del mal i del bé...

Oh, la trista història!

Sóc un bressol

que una mà balanceja

en el buit d'un panteó:

Silenci, silenci!"

Culte adelerat

Gromaire 1927

"La gran majoria de la gent no tenim alts nivells de bellesa física ni d'intel·ligència, però no per això la nostra vida és menys digna de ser viscuda. Compte amb els efectes personalment i socialment nocius del culte adelerat a la perfecció física i a l'alta intel·ligència."

(tuit d'en Rai de 11.03.2025)

Poder i satisfacció

De Staël 1954

"El poder satisfà la set d'influència de qui l'exerceix i la set de certesa i de seguretat dels que s'hi sotmeten."

Aldous Huxley al Prefaci del llibre The first and last freedom de Krishnamurti (1954)

La humilitat

Van der Weyden 1460

Una virtut és un valor encarnat en una persona. La humilitat, per exemple, és un valor en tant que aspiració digna de valoració positiva, i és una virtut quan algú la posa en pràctica, la converteix en una de les característiques del seu comportament, del seu tarannà vital.

La humilitat és saber-se posar al lloc que pertoca, no considerar-se superior als altres, no donar lliçons, no pretendre ser més coneixedor que els altres, no exhibir les pròpies capacitats o sensibilitat, respectar i acollir la peculiaritat dels altres, interessar-se realment pel que són i fan.

(La humilitat és una de les virtuts que més trobo a faltar en mi. M'agradaria ser humil, però soc massa presumptuós, petulant. És més fàcil reflexionar sobre un valor que no pas incorporar-lo a la pròpia manera de ser i de fer...).

La fuga vers l'ideal

Vallotton 1924

"Hem d'oposar-nos amb totes les nostres forces a aquesta fugida cap a l'ideal que caracteritza una certa forma clàssica d'idealisme, com si l'ideal autoritzés un refús de tots els modes del real i hagués d'allunyar d'ell la nostra mirada i la nostra voluntat, en comptes de convidar-nos a penetrar-lo i prendre'n possessió alhora pel pensament i per l'acció. L'ideal no és una negació de l'ésser; no constitueix un món que pugui subsistir independentment de l'ésser; participa de l'ésser i és en el real que demana encarnar-se, sense la qual cosa només és un somni fet per a covards i ociosos.

(...)

Ara podem entendre fàcilment les sospites de què la idea mateixa és objecte entre els qui la consideren desproveïda de realitat, com una mena de foc fatu d'una consciència particular, que no és res fora d'ella: "és només una idea"; però això vol dir, en efecte, que en ella mateixa no és mai més que una possibilitat, però que, és cert, és menys la possibilitat d'una cosa que la possibilitat d'un valor i sempre demana​​ ser encarnada. La necessitat d'encarnar el valor és, doncs, essencial per al valor."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 373.

Text original:

"Il faut s’opposer de toutes ses forces à cette fuite vers l’idéal qui caractérise une certaine forme classique de l’idéalisme, comme si l’idéal autorisait un désaveu à l’égard de tous les modes du réel et devait détourner de lui nos regards et notre volonté, au lieu de nous inviter à le pénétrer et à en prendre possession à la fois par la pensée et par l’action. L’idéal n’est pas une négation de l’être ; il ne constitue pas un monde qui pourrait subsister indépendamment de l’être ; il participe à l’être et c’est dans le réel qu’il demande à s’incarner, faute de quoi il n’est qu’un rêve fait pour les lâches et les oisifs. 

(...)

On comprend aisément maintenant les suspicions dont l’idée elle-même est l’objet chez ceux qui la considèrent comme dépourvue de réalité, comme une sorte de feu follet d’une conscience particulière, qui n’est rien en dehors d’elle : « ce n’est qu’une idée » ; mais cela veut dire, en effet, qu’en elle-même elle n’est jamais rien de plus qu’une possibilité, mais qui, il est vrai, est moins la possibilité d’une chose que la possibilité d’une valeur et demande toujours à être incarnée. La nécessité d’incarner la valeur est donc essentielle à la valeur."

El moment de la creació

Torres-García 1937

"Partir siempre, pues, de lo geométrico, de la voluntad de construir, de buscar relaciones armónicas de medida, de hacer obra plástica, que lo demás vendrá: no limitándonos por un pensamiento, abrimos la puerta a lo ilimitado.

Pero una vez resuelto el problema plástico, una vez la obra ya comience a cristalizar en función de planos o de volúmenes, entonces hay que tratar de adivinar su gesto y acentuarlo, darle expresión, subrayar lo que sea un balbuceo..., y esto sin temor a nada: hay que dejarse llevar, pues ése es el verdadero momento de la creación. Ya será que en los espacios se pongan signos, o que las líneas de la estructura sugieran un paisaje o un objeto, o que los volúmenes sugieran formas, ritmos. Algo inédito pasará entonces, que estaba en nosotros."

Joaquim Torres-García a Universalismo constructivo (abril 1937)

El silenci és cosa seriosa

Louise Bourgeois 1009

Article de Teresa Guardans publicat a la revista Valors n. 231, desembre de 2024, i al Butlletí del CETR de febrer de 2025.

"Imaginem…

Imagina algú que parla i parla, cap endins i cap enfora. Que no calla encara que calli, perquè el seu cap no deixa d’enraonar: he de fer, haig d’anar, em va dir, com és que, ara que hi penso, que bé si, quina ràbia que… Etcètera! Imagina que si té un moment, ha de donar un cop d’ull a allò que diuen i comparteixen altres persones que també parlen i parlen… Imagina-la sense temps per mirar, per escoltar, per percebre de debò, per sentir, valorar, sorprendre’s, preguntar-se, interessar-se…

Potser no ens cal imaginar gaire ni anar molt lluny per trobar algú en aquesta situació, potser fins i tot podria dur les nostres sabates… Qui més qui menys, poc o molt, sap el que és aquesta sensació de viure dins d’un petit tornado personal de paraules, ocupacions i presses… Però si ens aturem, si ens permetem uns moments per auscultar el nostre interior, hi ha alguna cosa més en nosaltres, això també ho sabem, de vegades ho hem pogut intuir. Com un rerefons silenciós de calma, d’atenció, de tendresa. Molt tènue potser, molt amagat, o en alguns moments s’ha fet més viu i present. Un rerefons difícil de concretar, però que d’alguna manera ens atrau, ens convida a recollir-nos-hi, una dimensió silenciosa… Ràpidament, però, s’imposen les urgències: “no hi ha temps…”

Sigui com sigui, el contrast entre superfície i fondària es deixa sentir. Són, necessàriament, dues realitats irreconciliables? Ben segur que no. Com més comprenem la naturalesa de cada àmbit més evident es mostra la possibilitat –i la necessitat!– de connectar-los. El problema, o el parany, té a veure amb deixar que la vida avanci amb el pilot automàtic posat, en mans dels automatismes del jo, sense contrapartida. Vegem-ho.

 

El jo i el seu silenci

Aquest monòleg que sovint ocupa tot l’espai interior, és el discurs del jo. La funció de l’estructura psíquica, cognitiva, que anomenem “jo”, o ego, que s’expressa en la ment que pensa i projecta a través de paraules i accions, és no deixar de donar forma a la realitat en funció de l’experiència passada i de les necessitats i expectatives futures. D’aquesta manera ens proporciona una visió simplificada, de superfície, en la qual sempre ocupem el centre de l’escena, a punt per reaccionar a les situacions, a punt per interrelacionar-nos amb els altres, per interpretar, predir…

El problema ve quan s’oblida l’altra cara de la moneda del coneixement, la que ens desplaça del petit escenari (o gàbia) i ens apropa a la realitat, tot posant-nos en contacte amb el seu batec, el seu valor, la seva presència. És el camí de la superfície a la profunditat, la dimensió silenciosa. Silenci que implica baixar el volum d’un monòleg interior que només ens parla de nosaltres mateixos, d’allò que hem fet i del que farem, del que esperem i del que voldríem… per tal de poder escoltar, sentir, percebre el que aquí hi ha. Passar de les cabòries a la realitat, presents al present. Per crear cal “fer espai a l’interior per deixar entrar l’univers, en un estat d’atenció que ens permet sentir el seu bategar“, li deia el poeta Valente a Antoni Tàpies. I el pintor respon: “Com és d’important entendre el paper del silenci! No és un caprici! El silenci et fa veure molt clarament la unitat universal de totes les coses. Estimula un esperit més comprensiu i solidari entre els éssers humans i amb la natura.”[1]  D’això es tracta. És en el silenci que “deixa entrar” la vida en nosaltres on es fa possible reconèixer el veritable valor de cada ésser, de cada cosa, i no ja en funció de la meva necessitat. Un silenci que travessa distàncies tot teixint una profunda comunió amb tot i tothom. “Si aprenem a callar –ens recorda Marià Corbí– és per aprendre a estar totalment alertes, sentint i vibrant, testimoniant allò que hi ha. Des del silenci el món deixa de ser un camp de cacera en constant referència a mi, i cada cosa esdevé pura presència inexplicable.”[2]

Per això el silenci és cosa tan seriosa. L’animal depredador que som no pot tenir  –no té– fre, si no viu l’experiència del valor de l’altre, si no viu el profund i infinit valor del propi existir, si no té oportunitat de sentir l’infinit misteri de l’existència. Prou que ho veiem. Per contra, des de la seva possibilitat silenciosa, des d’un cor i una ment i uns sentits en actitud atenta, receptiva, la capacitat de reconeixement, de gratuïtat, d’interès gratuït i de compromís de l’ésser humà també és il·limitada. Viure com un ésser humà requereix que superfície i fons es mantinguin en connexió, que les capacitats de la persona beguin del silenci, sentin, coneguin des del seu silenci. Qui viu així, no oblida sobreviure, és clar, però ho fa vetllant per tot i per tothom des de la profunda comunió, minúscula espurna de vida que sap del misteri de cada bocí d’existència.

Una actitud, un art

Toquem de peus a terra. Com fer espai al silenci en unes vides tan ocupades i preocupades? Benvinguts siguin els dies idíl·lics i tranquils, en contacte amb la natura, però cultivar el silenci és alguna cosa més subtil i, alhora, sempre a l’abast, sigui quin sigui l’entorn. Més subtil perquè no depèn d’unes condicions determinades. I a l’abast, perquè… “silenci no és evasió, és trobada serena amb la realitat”… (Thich Nhat Hanh). Podríem dir que és tan senzill (o difícil) com callar per poder escoltar, com aplicar aquell canvi de clavilla que ressitua les capacitats de la projecció a l’acollida; que ens situa en actitud d’apertura, d’exploració, d’atenció plena, amb tot l’ésser, a punt per rebre la presència de l’altre, dels altres, de la vida.

Com es concreta? En quietud o en moviment, qualsevol element interior o exterior pot ser objecte de la nostra pràctica silenciosa. Aturar-se al matí uns pocs minuts, abans d’engegar a córrer, per prendre consciència del moviment de la respiració, del do de la vida a cada inspiració i expiració. Moments de recolliment, d’escolta del propi interior. Atenció al moviment del cos al caminar; atenció als colors, olors, sons, als elements de l’entorn. Unir imaginació, cor i ment, fins a poder sentir l’impacte dels dos bilions de galàxies que poblen l’univers. Assaborir a poc a poc un poema. Repetir una paraula, una expressió, deixar que ens impregni. Cantar perquè sí, caminar perquè sí, col·laborar perquè sí, no per aconseguir això o allò… tot això és silenci. Mètodes i tècniques de concentració desenvolupades al llarg dels segles ens poden ajudar a enfortir i consolidar la capacitat d’atenció, i a compartir la pràctica amb altres persones. Però tenint ben present que l’art consisteix en fer possible aquell gir que allibera al jo de la seva gàbia al propiciar que les capacitats puguin percebre i sentir des del seu propi silenci.

Des d’aquesta perspectiva, agafen tota la força les paraules de Cristina Kaufmann (1939-2006), carmelita del convent de Mataró: “el silenci és com la mare, l’úter de la persona, ja que només des d’ell rep vida que és comunicació. És en el silenci on cobra o recupera l’aptitud de percebre el missatge de tot el que l’envolta, on pot descobrir el ritme entre silenci i paraula, entre soledat i comunió.”[3]

Silenci que dota de vida a la vida, perquè és la condició de poder sentir la seva presència, rebre el seu dir… i correspondre-hi!"

 

[1] José Ángel Valente, Antoni Tàpies. Comunicación sobre el muro. La rosa cúbica, 1998. p.35

[2] Marià Corbí. El conocimiento silencioso. Fragmenta, 2016. p. 152 i ss.

[3] C. Kaufmann. El rostro femenino de Dios, Desclée de Brouwer, 1997. p.95

Thomas Cromwell

Holbein 1534

Thomas Cromwell (1485-1540) és un personatge històric rellevant i interessant. Una vida agitada que parteix des de baix (era fill d'un ferrer) fins a assolir un altíssim poder polític, per acabar decapitat per Enric VIII, el rei al que Cromwell havia servit eficaçment durant més de deu anys (servei que havia inclòs organitzar la decapitació d'Anna Bolena i potser també la de Thomas More). Un d'aquells itineraris tan rics que s'hi pot anar tornant per a conèixer-lo millor, per reflexionar-hi i per mirar de comprendre la seva complexitat, especialment en el nivell del seu pensament religiós. Un home de poder que podia exercir-lo sense escrúpols.

A banda dels llibres d'història, hi ha una manera amena d'apropar-se a aquesta figura, les novel·les històriques de Hilary Mantel dedicades a la vida de Thomas Cromwell (Wolf Hall -premi Booker del 2009-, Bring Up the Bodies -premi Booker del 2012- i The Mirror and the Light -2020-, traduïdes com a "A la cort del llop", "Una reina a l'estrada" i "El tro en el regne").

A partir d'aquestes obres la BBC ha fet una sèrie dirigida per Peter Kosminsky i protagonitzada per Mark Rylance i Damian Lewis (Prime o Movistar+, dues temporades, la primera del 2015 i la segona del 2024). La sèrie és pausada, contemplativa, un plaer per a la vista i el pensament, i permet immergir-se en la vida de Thomas Cromwell i el seu temps, amb unes imatges dels interiors i uns vestuaris que ens admiren i ens fan reverenciar l'elegància del temps del Renaixement a Europa.

Màrius Torres: Bosc endins

Burne-Jones 1877

Taula prerafaelita  

"Estupor il·luminat  

dels rostres de color rosa,  

alegre ingenuïtat  

del límit de cada cosa.

L'anècdota, que no gosa  

creure en tal simplicitat,  

crea un corser que s'oposa  

a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,  

el genet sabrà els camins?  

¿On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia  

deixa passar un raig de mel  

un àngel ros, des del cel."

Màrius Torres, Florència, 1933.