Situacions vitals

Lucian Freud 1957

Són dones fortes, intel·ligents, cultes, amb una vida reeixida. Tenen al voltant dels seixanta anys. Es poden dir Núria, Montse o Maribel. Algunes han estat mares, amb l'esforç de compatibilització que això ha comportat. Ocupen llocs d'alta responsabilitat, després de trajectòries professionals consistents i exitoses. Pertanyen a la primera generació de dones que a casa nostra ha ocupat llocs de poder, alts càrrecs directius. No només han defensat el feminisme, han encarnat el feminisme.

I en arribar a aquest moment vital, la seixantena, queden envaïdes per un gran desconcert. Algunes l'arriben a viure amargament. Són dalt de tot però se senten neguitoses, desorientades; un neguit que fàcilment esdevé agressivitat o antipatia. No són gaire conscients del que els hi passa, no s'han parat a rumiar-ho, però els hi passa i el seu entorn ho nota.

Potser és que, més o menys conscientment, veuen venir el final de les seves trajectòries professionals i no se senten preparades per assumir aquest fet. La seva forta personalitat s'ha vertebrat al voltant de les tasques professionals i de projecció social, de vegades amb un ego potent com a resultat. I ha quedat una mica al marge el conreu del propi jo, de la pròpia ment, de les seves virtuts i valors, de la seva maduració com a persones. Potser s'han deixat una mica de banda a elles mateixes, prioritzant la dimensió laboral i de presència pública. Llavors, davant de la nova situació vital que s'apropa, que ja apareix a l'horitzó, aquest oblidar-se comença a apuntar conseqüències; temen el que ha de venir, les posa nervioses, ni que no en siguin gaire conscients. Ja ho hem dit: estan desconcertades.

Han estat, són encara, empresàries, directives, promotores. Han tingut un fort impacte en el tercer sector, en el món empresarial, en l'administració pública. No només han gestionat, han elaborat pensament, han teoritzat, han reflexionat sobre la seva experiència, sobre el seu itinerari. Han estat dones completes, referents exemplars. Han trencat barreres, han obert camins, han innovat. S'han format i han format, de vegades amb un esforç molt gran. I ara l'horitzó sembla voler engolir la seva tasca. Sembla voler retornar-les a un anonimat que es mostra com a injust. Els homes ja fa moltes generacions que han passat per aquesta experiència, i ho poden tenir més assumit, tenen més exemples a considerar; ells també seran engolits per la irrellevància, per l'anonimat, però ja n'eren més conscients. Per a elles, en canvi, això és una novetat, un imprevist que les agafa per sorpresa i sense precedents. No els serà fàcil assumir-ho; hauran de fer un esforç important per corregir aquesta situació anímica actual i enfocar millor els temps que apunten a l'horitzó. 

Martí i Pol: Si ve l'instant

Hernández Pijuan 1984

"Si ve l'instant que veus que defalleixo

-sóc feble al capdavall, ho saps com jo-

no em deixis desistir.

Recorda'm els projectes no acomplerts,

retreu-me les paraules

amb què vaig comprometre'm

per tu i per mi,

fes-me, si cal, memòria del lloc

i dels objectes que ens acompanyaven.

Només tu pots parlar-me'n sense por

i ens redreçarem junts altra vegada."

Miquel Martí i Pol, L'hoste insòlit, 1979

Sobre música clàssica: compositors

Twombly 1961

Un esquema didàctic que pot ser útil per començar a situar-se en l'àmbit de la música clàssica és discernir sis grans èpoques de la música clàssica a la cultura occidental: l'Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc, el Classicisme, el Romanticisme i els reptes del segle XX.

a) La Música medieval, amb el Cant gregorià i autors com Guillaume de Machaut (1330-1377), John Dunstable (1370-1453), Guillaume Dufay (1400-1474), Jan van Ockenghem (1430-1495), Josquin des Prés (1450-1521).

b) El Renaixement amb la seva austeritat i la seva polifonia, un món de metall i de cristall. Instruments menys perfeccionats que els posteriors, timbre peculiar (clavecí, viola de gamba… música dels àngels). Formes que poden semblar de vegades rígides i elementals, o bé discretes i senzilles. Amb autors com Cristobal de Morales (1500-1553), Andrea Gabrielli (1510-1586), Giovanni Pierluigi di Palestrina (1525-1594), Roland de Lassus (1532-1594), Tomás Luis de Victoria (1540-1611), William Byrd (1543-1623), Giovanni Gabrielli (1557-1612), Monteverdi (1567-1643), Allegri (1582-1652), Orlando Gibbons (1583-1625), Schütz (1585-1672).

c) El Barroc o la vitalitat humana feta música, seguint alhora un gran rigor formal, fins al punt de poder parlar d'una certa exaltació de la forma. El fons queda subjecte al respecte a la forma (poc marge de maniobra dins de les normes establertes. Tot i així, el geni de Vivaldi sabé transmetre, a través d’aquestes formes, una gran alegria, i el geni de Bach una enorme profunditat). Amb autors com Lully (1632-1687), Corelli (1653-1713), Marin Marais (1656-1728), Purcell (1659-1695), Alessandro Scarlatti (1659-1725), François de Couperin (1668-1733), Albinoni (1671-1751), Vivaldi (1678-1743), Rameau (1683-1764), Bach (1685-1750), Haendel (1685-1759).

d) El Classicisme o l'equilibri entre la raó i el sentiment. Recerca de l'equilibri entre la forma i el fons (gran sentit de l'ordre i de l'harmonia). Forma ben pautada, fons contingut (alegria i tristesa, però sempre amb mesura, dins d'un ordre, amb correcció, sense excessos ni explosions sentimentals, sense eufòries ni patetismes). Els grans autors: Gluck (1714-1787), Haydn (1732-1809), Mozart (1756-1791), Beethoven (1770-1827) en la primera part de la seva producció.

e) El Romanticisme i la irrupció de l'emoció i la passió, que porten a la transgressió de les formes i l'exploració de nous camins. La forma al servei del fons (major llibertat formal; la forma “esclata”, és portada més enllà dels límits preestablerts anteriorment, per tal de permetre una millor expressió dels sentiments i les emocions). Exaltació del fons (obert a tota mena de sentiments i emocions i a tota mena d’intensitats, amb especial èmfasi en les extremes: l’eufòria, la desesperació, la malenconia…; sentiments no només personals sinó també col·lectius, com ara la pàtria, la revolta…). Hi podem diferenciar tres grans etapes:

1- El romanticisme inicial, més centrat en els sentiments personals (primera meitat del segle XIX). Ple de vitalitat i creativitat. Amb autors com Beethoven (1770-1827) en la segona part de la seva producció, Weber (1786-1826), Rossini (1792-1868), Schubert (1797-1828), Berlioz (1803-1869), Mendelssohn (1809-1847), Chopin (1810-1849), Schumann (1810-1856).

2- El romanticisme madur, més ambiciós i solemne, i que inclou la dimensió patriòtica (segona meitat del segle XIX). Amb autors com Liszt (1811-1886), Wagner (1813-1883), Verdi (1813-1901), Gounod (1818-1893), Offenbach (1819-1880), Franck (1822-1890), Lalo (1823-1892), Smetana (1824-1884), Bruckner (1824-1896), Saint-Saëns (1835-1921), Bizet (1838-1875), Mussorgski (1839-1881), Txaikovski (1840-1893), Dvorak (1841-1904), Grieg (1843-1907), Rimski-Korsakov (1844-1908), Fauré (1845-1929), Brahms (1853-1897), Janacek (1854-1928), Elgar (1857-1934), Puccini (1858-1924), Albéniz (1860-1909), Granados (1867-1916).

3- El post-romanticisme, que explora ja els límits emocionals i el desconcert davant el canvi de societat i la crisi de valors (finals del segle XIX i començaments del XX). Amb autors com Mahler (1860-1911), Richard Strauss (1856-1949), Schönberg (1874-1951) en la primera part de la seva producció.

f) La música del segle XX, on la revolució de les formes i l'obertura de nous camins esdevenen norma, criteri bàsic. Explosió de la forma (màxima llibertat expressiva, defensada tant pels impressionistes -per poder reflectir tota mena d’impressió, de color, de matís de la llum- com per l'escola de Viena -dodecafonisme: igual valor i llibertat d’associació de les dotze notes de l’escala). L'explosió del fons (obertura a l'expressió de nous sentiments: desorientació, angoixa, dispersió, ironia, absurd, desolació, buit…). La música mira de reflectir la tragèdia, el sofriment, el desconcert d'uns temps convulsos, alhora acompanyats per moments d'intensa tendresa o de joia. Amb autors com Debussy (1862-1918), Ravel (1875-1937), Satie (1866-1925), Sibelius (1865-1957), Nielsen (1865-1931), Scriabine (1872-1915), Reger (1873-1916), Rakhmàninov (1873-1943), Falla (1876-1946), Bartok (1881-1945), Stravinski (1882-1971), Prokofiev (1891-1953), Schönberg (1874-1951) en la segona part de la seva producció, Berg (1885-1935), Webern (1883-1945), Milhaud (1892-1974), Honneger (1892-1955), Hindemith (1895-1963), Poulenc (1899-1963), Mompou (1893-1987), Xostakovitx (1906-1975), Messiaen (1908-1992), Barber (1910-1981), Britten (1913-1976), Dutilleux (1916-2013).

Paràboles i silenci

Jawlensky 1935

"El Mestre sostenia que la fidelitat dels teòlegs al seu sistema de creences els predisposava a tancar els ulls a la realitat i a refusar el Messies quan es creuava en el seu camí.

Els filòsofs no sortien tan malparats. Com que no estaven encotillats dins de creences, eren més oberts en la seva recerca, segons el Mestre.

Però dissortadament, fins i tot la filosofia era limitada perquè depenia de paraules i conceptes per penetrar una Realitat que només podia percebre una ment no-conceptual.

"La filosofia", observà una vegada, "és una malaltia que només la Il·luminació pot guarir. Aleshores deixa pas a les paràboles i al silenci.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Apologia del luxe

Van Dongen 1921

"Un cop més, aquesta setmana el Magazine de La Vanguardia arriba a nivells d'excel·lència en la seva apologia del luxe. Tot un referent."

(tuit d'en Rai d'11.05.2024)

"Us semblaria desitjable un món on tothom visqués com al Magazine de la Vanguardia? Us sembla desitjable un món on les elits visquin d'aquesta manera?"

(tuit d'en Rai de 18.03.2024)

Per què criticar l'apologia del luxe (del consum sumptuós)?

En primer lloc, perquè és un insult a la gent pobre. Darrera d'aquesta apologia, més o menys conscientment, hi ha una antropologia que considera que els pobres ho són perquè no s'han esforçat prou, perquè no han sabut trobar el camí cap a la riquesa, perquè no s'han espavilat prou com per deixar de ser pobres. Consideren que tothom, pel fet de voler-ho, pot tenir accés al luxe.

En segon lloc, perquè el luxe representa un model de vida, una concepció del món, que no encaixa amb el que alguns entenem per una vida digna. Una vida en la que la sobrietat hi té el seu paper. Una vida que rebutja l'ostentació perquè fa mal als altres i fa mal a un mateix. Una vida que opta per la senzillesa, la humilitat, la discreció, la simplicitat. Que s'admira davant de la natura i les obres d'art, i no li fan falta objectes creats per enlluernar que de fet només enlluernen a sensibilitats molt poc treballades.

En tercer lloc, perquè molts d'aquests productes de luxe són de mal gust. Poden ser espectaculars, ostentosos, però són lletjos. No transmeten cap valor, ni tan sols un valor estètic. Són faramalla per enlluernar desvalguts. No tots, certament; però la major part dels que són de bon gust són molt cars, inaccessibles. Hi ho han de ser, perquè la seva funció és designar una minoria privilegiada, una elit benestant, afortunada, excepcional.

Arreplegant fulles

Van Gogh 1885

Autumn in King's Hintock Park

"Here by the baring bough

   Raking up leaves,

Often I ponder how

   Springtime deceives,--

I, an old woman now,

   Raking up leaves.

Here in the avenue

   Raking up leaves,

Lords' ladies pass in view,

   Until one heaves

Sighs at life's russet hue,

   Raking up leaves!

Just as my shape you see

   Raking up leaves,

I saw, when fresh and free,

   Those memory weaves

Into grey ghosts by me,

   Raking up leaves.

Yet, Dear, though one may sigh,

   Raking up leaves,

New leaves will dance on high--

   Earth never grieves!--

Will not, when missed am I

   Raking up leaves."

Thomas Hardy a Time's Laughingstocks and Other Verses (1901)

Possible traducció:

Tardor al parc King's Hintock

"Aquí, al costat de la branca pelada

    Arreplegant fulles,

Sovint penso com

    La primavera enganya-

Jo, ara una vella,

    Arreplegant fulles.

Aquí a l'avinguda

    Arreplegant fulles,

Les dames dels senyors es passegen,

    Fins que algú sospira

Davant la tonalitat vermellosa de la vida,

    Arreplegant fulles!

Així com veieu la meva forma

    Arreplegant fulles,

Jo hi veia, quan era jove i lliure,

    Aquells que la memòria teixeix

Com grisos fantasmes al meu costat,

    Arreplegant fulles.

Tot i que, Estimat, algú pugui sospirar,

    Arreplegant fulles,

Noves fulles ballaran a dalt-

    La Terra no s'afligeix mai!-

Jo no ho faré, quan se'm trobi a faltar,

    Arreplegant fulles."

Salms (I): Escolta'm

Escolta, Senyor, les meves paraules,
acull el meu anhel.
Estigues atent al meu crit d'auxili,
rei meu i Déu meu,
perquè és a tu que jo imploro.
Senyor, escolta el meu clam a trenc d'alba:
t'exposo el meu plet de bon matí
i em quedo esperant.

(del Salm 5)


- - -


Escolta el meu prec, Déu meu;

quan et suplico, no t'amaguis!
Escolta atentament i respon-me!
Vaig perdut, portant arreu el meu dolor.

Dintre meu sento el cor adolorit,
s'apodera de mi un pànic de mort,
m'agafa por i tremolo,
m'envaeix l'esgarrifança.
I dic: «Oh si tingués les ales del colom!
D'una volada aniria a aixoplugar-me.
Fugiria errant, ben lluny,
i m'estaria al desert.
De pressa buscaria un recer
contra ventades i huracans.»

Però jo invoco Déu,
i ell, el Senyor, em salvarà.
Al vespre, al matí, al migdia,
li confio el meu dolor.


(del Salm 55)


- - -


Escolta, Senyor, la meva pregària,
que el meu clam arribi fins a tu.
No m'amaguis la mirada
en hores de perill;
sempre que t'invoco,
escolta atentament,
no triguis a respondre'm.
Els meus dies s'esvaeixen com el fum,
es consumeixen com les brases els meus ossos,
el meu cor s'asseca com l'herba segada,
no tinc esma de menjar el meu pa;
a força de plànyer-me,
la pell se m'encasta als ossos.
Visc com els mussols en el desert
i les xibeques a les ruïnes,
passo la nit en vetlla
com les òlibes al terrat.

Menjo cendra com si fos pa,
barrejo amb les llàgrimes la beguda,
quan veig amb quina fúria m'has alçat
i m'has rebatut per terra.
La vida se m'apaga com l'ombra del capvespre
i em vaig assecant com l'herba.


(del Salm 102)


- - -

El meu crit implora l'ajut del Senyor,
el meu crit suplica al Senyor.
Aboco al seu davant el meu plany,
exposo davant d'ell el meu perill:
«El meu esperit se sent rendit,
però tu saps per on camino;
m'han amagat un llaç
al lloc per on passava.
Mira al meu costat i ho veuràs:
no trobo ningú que faci cas de mi,
he perdut tota esperança d'escapar-me,
ningú no s'interessa per salvar-me la vida.»
Imploro auxili, Senyor, i et dic:
«Tu ets el meu refugi,
la meva possessió en aquesta vida.
Escolta atentament el meu clam,

perquè he quedat desemparat.»


(del Salm 142)


- - -


Senyor, escolta la meva pregària,
estigues atent a la meva súplica,
respon-me, tu que ets bo i fidel.
No vulguis judicar el teu servent:
ningú dels qui viuen no és just davant teu.
El meu esperit se sent rendit,
està consternat el meu cor.

Estenc els braços cap a tu:
em sento davant teu com una terra esgotada.
De pressa, Senyor, respon-me,
que ja em falta l'alè;
no m'amaguis la teva mirada,
que baixaria a la fossa de la mort.
Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia,
perquè jo confio en tu.
Fes-me conèixer el camí que he de seguir,
que a tu elevo la meva ànima.

Ensenya'm a fer la teva voluntat,
tu ets el meu Déu.
El teu esperit és bo:
que em condueixi per terra plana.
Pel teu nom, Senyor, guarda'm la vida;
tu que ets bo, treu-me del perill.


(del Salm 143)

Vinyoli: Mai-més i Sempre

Hernández Pijuan 1984

"Mai-més i Sempre són germans

irreconciliables, de naixença, en l’home.

En va cerquem, en va trobem:

allò

que és assolit esdevé sempre, a l’acte,

mai més, com engolit per una

boca voraç.

I tot seguit projectes

desenfonyats de nou, experiments, deliri

de ser feliç, fressa de clarions

a la pissarra de la vida:

l’aire

que respirem se’ns torna a voltes música,

una gota de rou tot d’una es fa verí.

Tot és un jeroglífic cada cop

més complicat de desxifrar; fascina,

però, com mirar el foc o el mar o la boirosa

planura dels records.

Els mots, en veritat,

no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,

sinó per descobrir el que, transparents, oculten."

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari (1984)

Tenyit

Franz Kline 1955

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"He aconseguit l'inabastable, i el meu cor està tenyit del color de l'amor."

Sobre música clàssica: versions

Twombly 1961

Una de les coses interessants de la música clàssica és la qüestió de les versions, de les diferents interpretacions que es fan d'una mateixa partitura.

Sovint tenim una versió que és la nostra "predilecta" (moltes vegades perquè és la primera que vàrem sentir i ens hi vàrem acostumar o afeccionar), però això s'ha d'emmarcar en dues consideracions.

Primera consideració: hi ha versions millors i versions pitjors, i això tant es pot determinar amb criteris objectius ("aquesta té una tècnica deficient", "el tempo és inadequat", "aquesta és poc expressiva") com amb criteris subjectius (els gustos i preferències personals: "per a mi, aquesta és millor"); sabent que hi ha criteris aparentment objectius que poden ser subjectius (com ara l'apreciació del tempo o de l'expressivitat), o que no queda clar si són objectius o subjectius.

Segona consideració: hi ha versions que poden ser molt diferents (un mateix moviment es pot tocar amb nou minuts o amb dotze, per exemple) sense que l'una sigui "millor" que l'altra: són simplement diferents, i no es pot dir que es prefereix l'una a l'altra.