Verlaine: L'ànima del llop

Bartolo di Fredi 1383

"Le son du cor s'afflige vers les bois

d'une douleur on veut croire orpheline

qui vient mourir au bas de la colline

parmi la bise errant en courts abois.

L'âme du loup pleure dans cette voix

qui monte avec le soleil qui décline

d'une agonie on veut croire câline

et qui ravit et qui navre à la fois.

Pour faire mieux cette plaine assoupie

la neige tombe à longs traits de charpie

a travers le couchant sanguinolent,

et l'air a l'air d'être un soupir d'automne,

tant il fait doux par ce soir monotone

où se dorlote un paysage lent."

Paul Verlaine, Sagesse III, 9 (1880)

Possible traducció:

"El so de la trompa s'afligeix cap als boscos

amb un dolor que volem creure orfe

que ve a morir al peu del pujol

entre el vent errant en curts lladrucs.

L'ànima del llop plora en aquesta veu

que puja quan el sol declina

amb una agonia que volem creure manyaga

i que alegra i entristeix alhora.

Per millorar aquesta plana ensopida

la neu cau en llargs trets desfilats

a través de la posta de sol sanguinolent,

i l'aire sembla ser un sospir de tardor,

és tan suau aquest vespre monòton

on s'agombola un paisatge lent".

Krishnamurti: Temps i religió

Hernández Pijuan 1994

"El coneixement pertany al temps, i la religió és lliure de l'esclavatge del temps."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 27.03.1984

Imatges per al silenci XVII

Agnes Martin 1958

Agnes Martin 1957

L'ordre evoca el silenci.

Mots i realitat

De Staël 1954

"En religió i en política, els mots que es fan servir no són considerats com a representacions, més o menys adequades, de coses i d'esdeveniments, sinó que, al contrari, les coses i els esdeveniments són considerats com a il·lustracions d'aquests mots."

Aldous Huxley al Prefaci del llibre The first and last freedom de Krishnamurti (1954)

Llenguatge religiós

Rembrandt 1630

""Quien a Dios tiene, nada le falta" indica aquella persona a la qual el símbol "Déu" li resulta significatiu. La frase no és literalment certa, però és simbòlicament rellevant i operativa. Així funciona el llenguatge religiós.

La frase sencera és "Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, nada te turbe, nada te espante, sólo Dios basta." És una reelaboració per ser cantada d'uns versos de Santa Teresa de Jesús.

El mateix passa amb frases com ara "El Senyor és el meu pastor, no em manca res" o "Déu és per nosaltres un refugi i un castell", del Llibre dels Salms."

(tuit d'en Rai de 10.12.2024)

L'original de Teresa d'Àvila diu (gràcies, Pere Saumell):

"Nada te turbe,

nada te espante 

todo se pasa,

Dios no se muda,

la paciencia

todo lo alcanza,

quien a Dios tiene

nada le falta

sólo Dios basta."

Vida privada

Van Dongen 1906

"Vida privada", de Josep Maria de Sagarra (1932), és una mala novel·la plena de petites meravelles, de fragments plens d'encert i inspiració, d'agudesa i d'enginy. És com una joia feta amb un metall mediocre i amb un disseny desencertat però que incorporés centenars de petits diamants magnífics, o petites perles.

Els personatges són tòpics i estan mal dibuixats, l'autor té el mal costum de dir-nos com són, d'avaluar-los, en lloc de deixar que siguem nosaltres els que ho anem descobrint. La narració és lleugera, però cau fàcilment en la banalitat o en la pretensió d'escandalitzar el lector, sense aconseguir-ho. No és una obra que hagi envellit bé, no és una obra mestra, no és un clàssic.

I, en canvi, el text està farcit d'espurnes lluminoses, de fragments antològics, de comentaris encertadíssims. Val la pena l'esforç de llegir-lo per anar trobant aquestes petites joies que Sagarra ens va oferint.

N'agafarem només un exemple, un fragment on retrata el "barri xino" de Barcelona:

"D'homes, se'n veien de tota mena, des dels mariners, els mecànics i els obrers perfectament normals, fins als pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímmel. Entre la gent de sort estrinxolada, remenaven la cua una mena de pobres, d'esguerrats i de carteristes, que només es troben en aquells barris, o és possible que aquells barris els donen un maquillatge especial, i els mateixos homes posats a la Rambla ja són tota una altra cosa. En aquell veïnat s'hi veien persones de condició humil gens pintoresques, com es veuen pertot arreu; però n'hi havia d'altres, sobretot unes dones vestides de fum, de fregalls i de pells de gat, que donaven la sensació que si les treien d'allà es moririen com els peixos fora de l'aigua, i que per poder respirar, les seves venes necessitaven una injecció constant d'àcid úric i de col podrida. Les tavernes estaven totes untades d'extracte de cazalla; aquesta supuració alcohòlica de les pedres potser és la cosa del món que dóna més idea d'una cadena perpètua del cor, d'un embrutiment sense salvació. Al costat de les tavernes, les botigues de gomes higièniques, amb les bombetes blaves i vermelles, els objectes de cautxú, de vidre i de tela, junt amb els paquets de cotó, i tot plegat al·ludint d'una manera tan canalla i tan poc lírica a les catàstrofes del sexe, feien en el cor del barri una mena de ganyota cínica i una repulsiva paròdia de l'Eclesiastès: cantaven la vanitat de tot, fins la vanitat d'aquell vici pobre, sincer, desarrapat i impúdic."

Emocions

Davant de la visió de les emocions com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món, Martha C. Nussbaum (Upheavals of Thought, 2001, traduït el 2008 per Paidós com a Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones) subratlla la vinculació existent entre coneixements, emocions i valors (ella en diu una teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic).

Nussbaum, per il·lustrar la visió irreflexiva, recorda les potents comparances que fa servir Sèneca en parlar de les emocions (i que, ens recorda ella, contenen certament part de veritat): les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Nussbaum mira d'anar més enllà d'aquesta visió estoica, propugnant un interessant neoestoicisme.

És important subratllar la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem. Valorem en funció del que sabem i el que sentim. I el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem.

Un clàssic triangle d'interrelacions entre tres elements. En aquests casos, hi ha el risc de privilegiar un dels vèrtexs quan centrem la nostra anàlisi en ells. Si ens centrem en les emocions, per exemple, és possible que acabem donant-hi més relleu que als valors. Fins i tot podem transferir al camp de les emocions elements que des d'una altra òptica situaríem clarament al camp dels valors. Això s'agreuja perquè en alguns casos hi ha polisèmies, i també hi ha solapaments entre emocions i valors. Un cas és el de l'amor: és una emoció i és un valor, i si no anem amb compte barrejarem indegudament ambdues coses. Nosaltres tendim a subratllar l'òptica dels valors. Per això el punt de vista de Nussbaum ens és de gran ajuda, i mirarem de recollir-ne algunes idees clau.

Començant pel llistat de les emocions. Ella diferencia les emocions de les pulsions corporals (com ara la gana i la set, diu; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i dels estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena, diu). La seva constel·lació d'emocions centrals està formada per l'aflicció, la por, l'amor, la joia, l'esperança, la ira, la gratitud, l'odi, l'enveja, la gelosia, la compassió i la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment. Ja aquí trobem polisèmies, solapaments: l'amor i la compassió formarien part del nostre llistat de valors simples. (Recordem-lo, tot i la seva provisionalitat: abnegació, acceptació, admiració, afecte, agraïment, altruisme, amabilitat, amistat, amor, atenció, austeritat, autenticitat, bellesa, benvolença, bondat, calma, coherència, col·laboració, compassió, comprensió, confiança, consol, constància, contemplació, coratge, cordialitat, dedicació, delicadesa, dignitat, diligència, discreció, disponibilitat, docilitat, dolcesa, entusiasme, equanimitat, equitat, esforç, fiabilitat, fidelitat, fraternitat, generositat, honestedat, humilitat, igualtat, innocència, integritat, interès, introspecció, justícia, lleialtat, llibertat, misericòrdia, modèstia, noblesa, obediència, ordre, paciència, pau, perseverança, pobresa, puresa, quietud, reconeixement, reflexió, resignació, respecte, responsabilitat, sensibilitat, senzillesa, serenitat, simplicitat, sinceritat, solidaritat, tendresa, transparència, veritat).

Serà també interessant considerar el joc que s'estableix entre els termes "emoció", "sentiment" i "passió". Són el mateix? La passió és una emoció portada a un grau extrem?

I serà interessant contrastar la reflexió sobre les emocions amb l'antiga reflexió sobre els pecats capitals. ¿Hi ha emocions intrínsecament perverses, pervertidores del cor humà, deformadores de la manera encertada d'orientar la vida? La tradició així ho pensava. Caldrà repassar aquesta reflexió en casos com el de la ira o l'enveja, d'entre els esmentats. Recordem quins eren els set pecats capitals. Hi ha una ordenació tradicional utilitzada per Gregori I al segle VI i recollida per Dant a la Divina Comèdia: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. Ordenats alfabèticament per subratllar l'absència de jerarquies, tindríem: avarícia (cobdícia, "tacanyeria"), enveja, gola, ira (enuig, cabreig, mala llet, mala hòstia), luxúria, peresa (mandra, droperia) i supèrbia (orgull, "xuleria", fatxenderia).

Hi ha un interessant llistat bíblic de "set coses que detesta Déu", que es troben a Proverbis 6, 16-19: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal, un testimoni fals i mentider, l'home que enemista germans.

La marxa del temps

Torres-García 1919

"Per tant, l'Art, que vull posar al capdamunt de tot, perquè tot ho enclou, no pot escapar, donada la seva elevada jerarquia, a aquesta noble tendència humana, de recerca de l'infinit i etern.

El dualisme del ser humà, malgrat la ciència positiva, i malgrat les induccions més subtils i profundes de qualsevulla filosofia, rebrotarà sempre, com un fet evident. La lluita entre un jo inferior i un jo superior, ha treballat sempre la conciència humana, marcant la divisòria entre dos camps, de naturalesa diversa. És la inacabable lluita de l'home etern i de l'home que passa.

L'artista ha de seguir, pas a pas, i hora a hora, la marxa del temps, visible en els objectes nous, que la senyalen. Aqueixa marxa lenta, constant, ininterrompuda, eterna, la marxa de la vida. L'artista ha d'immobilitzar el moviment, ha de fixar-lo."

Joaquim Torres-García a L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919)

Valor i realitat

Vallotton 1922

"Només hi ha valor allà on hi ha un jo capaç d'iniciativa i a través del qual l'ésser pot ser assumit. El valor consisteix, doncs, no només en un sí donat a l'existència, sinó en el descobriment a l'interior de l'ésser de certes possibilitats que a mi em correspon actualitzar. L'existència mereix ser acceptada, i ser desitjada i viscuda, precisament perquè hi puguem fer regnar el valor. (...) No hi ha cap valor, per tant, que no tingui alguna connexió amb la realitat tal com es dóna. Però ens toca a nosaltres o fer sorgir el valor a través del donat, o bé transformar el mateix donat perquè en doni testimoni. No hem d'esperar ni desitjar que el món s'ajusti al valor. Ens correspon a nosaltres contribuir a crear-lo i, en conseqüència, a produir aquesta conformitat, allà on ella és absent.

(...)

Per tant, podem dir que el món només val per allò que en fem, és a dir, pel valor que nosaltres li donem”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 374.

Text original: 

"Il n’y a de valeur que là où il y a un moi capable d’initiative et par lequel l’être peut être assumé. Aussi la valeur consiste-t-elle non seulement dans un oui donné à l’existence, mais dans la découverte à l’intérieur de l’être de certaines possibilités qu’il dépend de moi d’actualiser. L’existence mérite d’être acceptée, et d’être voulue et vécue, afin précisément que nous fassions régner en elle la valeur. (...) Il n’y a point de valeur, par conséquent, qui n’ait quelque connexion avec la réalité telle qu’elle est donnée. Mais c’est à nous qu’il appartient, soit de faire surgir la valeur à travers le donné, soit de transformer le donné lui-même afin qu’il porte témoignage pour elle. Nous n’avons pas à attendre, ni à désirer que le monde se conforme à la valeur. Il dépend de nous de contribuer à le créer et, par conséquent, à produire cette conformité, là où elle est absente.

(...)

Aussi peut-on dire que le monde ne vaut que par ce que nous en faisons, c’est-à-dire par la valeur que nous lui donnons."

Focalitzant Van der Weyden: el Crist

Van der Weyden 1435