dimecres, 2 d’abril del 2025

Marc Aureli V, 5: Depenen de tu





"No es pot admirar en tu l'agudesa d'enginy? Sigui. Però tindràs altres qualitats, per les quals no podràs disculpar-te, al·legant: vaig ser mal dotat. Conquereix, doncs, les que depenen únicament de tu: la sinceritat, la dignitat, la resistència al dolor, la continència, l'acceptació del destí, la moderació en els desitjos, la benvolença, la llibertat, la senzillesa, la serietat, la magnanimitat. ¿No veus com podries adquirir ja ara aquestes qualitats, sense escudar-te amb el pretext d'una incapacitat natural o aptitud insuficient? I mentrestant, romans deliberadament per sota de les teves possibilitats. ¿És que estàs obligat a murmurar, a ser gasiu, a adular, a donar la culpa de tot a la fragilitat del teu cos, a complaure't, a ser frívol i sotmetre la teva ànima a tanta agitació, per manca d'aptituds naturals? Pels déus, que no. Fa temps que podies haver-te alliberat d'aquests mals, acusant-te únicament, en tot cas, d'una excessiva lentitud d'esperit, d'indolència a l'hora d'entendre les coses. Tot això ho has d'exercitar, sense preocupar-te de si ets lent ni complaure't en aquesta lentitud."


Marc Aureli Meditacions V, 5



dimarts, 1 d’abril del 2025

Incerta glòria



Tiziano 1515


"O, how this spring of love resembleth
the uncertain glory of an April day;
which now shows all the beauty of the sun,
and by and by a cloud takes all away."



Shakespeare, The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)



dilluns, 31 de març del 2025

Distinció



Morris Louis 1960


Una distinció a tenir en compte: la que es pot fer entre entre temps d’immersió (TI) i temps de perspectiva (TP).

El temps d’immersió és el temps de la vida de cada dia. El temps de la família, el temps de la feina, el temps del lleure. Els tècnics en diuen el temps de la quotidianitat, la vida quotidiana.

El temps de perspectiva és aquell en que prenem una certa distància, ens mirem les coses una mica de lluny, situant-les en el seu context, veient les seves implicacions, avaluant el que val la pena i el que no val la pena.

Cal trobar espais i moments on prendre distància i mirar la nostra vida en la seva globalitat, en les seves connexions, per tal de poder avaluar millor la seva significativitat, allò que mereix ser mantingut i allò que hauríem de deixar córrer.

De temps de perspectiva n’hauríem de tenir diversos. Un clàssic és el de tenir un temps de perspectiva cada dia abans d’anar a dormir, per breu que sigui. També l’incloure en la nostra agenda "moments TP", moments de seure o passejar sols i prendre perspectiva. I, si pot ser, tenir temps de perspectiva col·lectius, trobades amb gent propera amb el propòsit de compartir aquesta anàlisi serena de les nostres vides.

El temps de perspectiva ajuda al temps d’immersió, li aporta qualitat, el corregeix, l’orienta millor.


Aquesta distinció és complementària de la que es pot fer entre el temps de treball per als altres (TTA) i el temps de treball personal (TTP, el dedicat a construir-se un mateix).

Totes dues són recursos mnemotècnics útils, idees elementals a tenir present en el nostre trajecte vital.



diumenge, 30 de març del 2025

Viure deliberadament



Corot 1838


“Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, fer front només als fets essencials de la vida, i veure si no podia aprendre el que ella m’havia d’ensenyar, per evitar que, quan hagués de morir, descobrir que no havia viscut”.


Henry David Thoreau a Walden o la vida als boscos (1854).




dissabte, 29 de març del 2025

Formar part





Que precisa i encertada és aquesta frase! Realment, de vegades hem de crear allò del que voldríem formar part...




divendres, 28 de març del 2025

L'ésser humà modern



De Staël 1953


"Hi ha dos moviments que caracteritzen el món en el qual som cridats a viure. L'un a l'altre es contradiuen i es compensen. El primer és l'exaltació de l'individu i la seva llibertat; l'altre, la recerca del poder per l'organització de mitjans massius, i la socialització de l'existència. D'una banda, la societat moderna tendeix a fer absoluta la llibertat individual. A França molt particularment, la ideologia rousseauniana i jacobina concep la llibertat com la pura autonomia de l'individu, la possibilitat per a cadascú de fer el que li plagui, possibilitat només limitada per la llibertat igual i semblant dels altres individus i per la voluntat general. Però, d'altra banda, l'individu modern és lliurat al poder de dos colossos, l'Estat nacional i la gran empresa industrial. L'empresa organitzada a gran escala ha esdevingut la condició del benestar material que, cada dia més, té per base el maquinisme.

La nostra vida és condicionada per quatre conseqüències que se'n deriven necessàriament:

1) una dura competència que fa de la vida moderna en tots els nivells una lluita esgotadora pels nervis. L'ésser humà d'avui està sobrecarregat, mira d'anar sempre més de pressa, de vèncer el concurrent, de reeixir en un examen, d'obtenir un diploma que el posarà en bona posició davant dels altres;

2) la subjecció perpètua a una propaganda o publicitat agressiva que vol conquerir una clientela de masses, sigui per a un producte industrial, sigui per a un grup ideològic o polític puixant. No us exposaré ara el que és massa conegut i que ha estat analitzat i denunciat més d'una vegada: la veritable violació de les consciències per les tècniques de propaganda que arriben a paralitzar les facultats de reflexió i de judici personal;

3) la concentració en escoles de mitjans poderosos, en grans fàbriques, en ciutats o grans aglomeracions, concentració que afavoreix per ella mateixa una psicologia de masses;

4) com a conseqüència, la intervenció de l'Estat, responsable del bé comú, es converteix en planificació que s'esforça a harmonitzar aquestes forces poderoses, condicions del benestar humà, de manera racional, científica, en la qual la previsió i el control tenen com a base l'estadística. Ampla socialització de la vida.

L'obra d'aquests quatre factors és evidentment reduir l'ésser humà a l'estat de massa. És un fet que ha estat sovint assenyalat, particularment per aquell historiador de la cultura que s'anomenà Huizinga. Huizinga creia que la col·lectivització de la vida torna l'ésser humà sord a les decisions de pròpia consciència, el deshumanitza i el lliura al que és propi de la massa: la crueltat, la intolerància, el sentimentalisme, la manca de forma. Tot el contrari d'un esperit erasmià, humanista i personalista.

La persona individual certament es revenja. La revenja és fins i tot forta, però ¿de quina manera s'exerceix?, ¿on porta? L'ésser humà modern corre el risc d'ésser com dividit i esquarterat en dues parts d'ell mateix on la personalitat profunda, la seva llibertat espiritual és amenaçada d'afebliment. Corre el perill, en veritat, de deixar distribuir la seva vida entre l'ofici, la competència d'una existència material difícil, la planificació, les activitats socialitzades que el redueixen a l'estat de massa d'una banda; el contrapès d'esplais on intenta refer els seus nervis, de l'altra. L'ésser humà modern cerca l'evasió. Tant aviat i tant sovint com pot se'n va lluny de les fàbriques i ciutats, a la vora dels rius o de la mar, a la muntanya, al bosc. Allí abandona tot constrenyiment, essent el símbol d'aquest abandó el del vestit. Ja no pensa en res. Però aquesta evasió ¿no és també d'ell mateix? La seva qualitat d'ésser humà, la seva llibertat profunda -no la del cos, sinó la de l'esperit, la de l'ésser responsable d'ell mateix-, hi surten guanyant? En compensar el treball amb el turisme, ¿no ens exposem a no donar el lloc que li correspon a la persona en si mateixa, fins i tot a no pensar que hi ha valors d'esperit, de llibertat espiritual, de construcció de l'ésser humà en ell mateix, que exigeixen el lloc que els correspon? ¿Prenem seriosament tot l'ésser humà quan només fem atenció a l'ofici i a la competició de la vida material, compensant el que aquests tenen d'aclaparador amb les simples activitats de diversió i evasió?"
 

Yves Congar a Si vous êtes mes témoins : trois conférences sur Laïcat, Église et Monde (1959), editat en català per Editorial Estela el 1960 com a Si sou els meus testimonis (traducció de Joan Xancó, escolapi). El fragment forma part d'una conferència que Congar donà a Friburg el maig de 1958.


Quanta lucidesa a finals dels anys cinquanta!




dijous, 27 de març del 2025

El passat



Bartolomé Bermejo 1474


"No es tracta d'imitar el passat, sinó de mirar de trobar el que hi ha en ell de permanent, de valuós."


(tuit d'en Rai de 30.08.2024)




dimecres, 26 de març del 2025

Vehicle



Saenredam 1628


"Cal subratllar la importància del vehicle en què viatgen totes les creences religioses, sense excepcions. (...) Es pot tractar d'una determinada llengua o d'un instrument musical, d'una ritualitat concreta, d'uns objectes litúrgics específics, d'un llibre, d'un estil arquitectònic, d'una determinada manera de cantar. El que és clar és que cap religió es transmet per telepatia, sinó per mitjà d'algun producte derivat de la cultura humana."


Ferran Sáez Mateu, a El cos de l'esperit (2019)




dimarts, 25 de març del 2025

Krishnamurti i les creences



Hernández Pijuan 1995


"Cap temple, església o mesquita no conté la veritat. Són potser símbols, però els símbols no són reals. En adorar un símbol, un perd contacte amb allò real, amb la veritat. Però per desgràcia, al símbol se li ha donat una importància molt més gran que a la veritat. Un ret culte al símbol. Totes les religions es basen en certes conclusions i creences, i totes les creences són divisives, tant les creences polítiques com les religioses."


J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 27.03.1984



dilluns, 24 de març del 2025

Meditant l’Anunciació



Maître d'Aix 1444

És bonic recordar el moment inicial de la trajectòria de Jesús de Natzaret. Alguns evangelis el situen en la seva concepció, en l'escena anomenada de l'Anunciació, que se celebra lògicament el dia 25 de març, nou mesos justos abans de Nadal. Altres evangelis situen aquest inici de trajectòria en el bateig de Jesús per Joan Baptista, en una aproximació també legítima; ambdues resulten significatives.


L’Evangeli de Lluc descriu així l’escena:

El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:
- Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:
- No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 
Maria preguntà a l'àngel:
- Com podrà ser això, si jo sóc verge?
L'àngel li respongué:
- L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir: 
- Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
I l'àngel es va retirar (Lluc 1, 26-38).


Què ens vol dir aquesta escena? Què ens planteja personalment a nosaltres? És oportú deixar que el text ressoni dins nostre, ens commogui i ens parli.

 

Algunes pistes per a la reflexió

¿Quina és l’actitud a adoptar per tal de poder sentir la ressonància d'un text dins del nostre cor? ¿Potser una actitud d’atenció, d’alerta, d’escolta, de fixar-s'hi bé, una actitud d’interrogació activa, preguntant-nos què ens vol dir d’important, de significatiu, el text?

Quan un text ens parla (quan experimentem quelcom que és com si copséssim un missatge), se’ns presenta com quelcom que ve de fora, i no d’un fora qualsevol, sinó de la fondària mateixa de la realitat, fet expressat per la imatge de la divinitat que ens parla, que ens fa saber, que ens revela alguna cosa.

En aquest text la revelació és portada pel rostre parlant de la divinitat, l’arcàngel Gabriel (que vol dir “Déu que parla”; és Déu mateix qui s’adreça al cor dels humans).

És un esdeveniment desconcertant i que fa basarda (“no tinguis por, Maria”, comença dient Gabriel), que trenca la lògica quotidiana, allò que considerem normal, previsible, “humà”. Aquesta irrupció ens depassa (“no és humana”, podríem dir), ve des del fons de la realitat, i per això la vivim desconcertats, com a provinent del misteri. No entenem com és que pot passar això, que podem ser cridats a no seguir la normalitat previsible, allò que considerem normalment com a “humà” (i per això vivim aquesta crida, aquesta irrupció, com a provinent del diví: “el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”).

¿Quina és l’actitud a adoptar davant d'una irrupció com aquesta? El que ens diu el text és: acceptació, submissió lliure, “que es compleixin en mi les teves paraules”. Ni resistència, ni queixa: docilitat, deixar-se portar, assumir el que ve.

És la mateixa actitud que tindrà Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.”

No és gens fàcil arribar a aquest estat d’esperit, com tampoc no és fàcil arribar a l’estat d’esperit que ens permet estar prou atents a la realitat com per captar-hi l’insòlit, el desconcertant, els rastres de la divinitat. Però aquest és el repte que tenim al davant.

 
Per complementar la reflexió sobre l'Anunciació podem recordar el Salm 139, 1-15, on es reflecteix el que es viu quan l’atenció i l’acceptació han arribat a portar fins a trobar Déu tant en el propi cor com en tota la realitat. Ens acabem sentint transparents a Déu, fets per Déu, com Jesús a les entranyes de Maria segons l’anunci de Gabriel.


"Has penetrat els meus secrets, Jahveh,
i em coneixes,
tu veus quan m'assec i quan m'aixeco,
descobreixes de lluny estant els meus propòsits,
saps bé si camino o si reposo,
et són coneguts tots els meus passos.

Encara no tinc als llavis la paraula,
que tu, Jahveh, ja la veus pronunciada.
M'estrenys a banda i banda,
tens damunt meu la teva mà.
És admirable com ho saps tot,
és tan admirable que no ho puc entendre.

On aniria que el teu esperit no hi fos present?
On fugiria que jo no estigués davant teu?
Si pujava dalt del cel, tu hi ets,
si m'ajeia als inferns, t'hi trobo.
¿Provaré de prendre les ales de l'aurora
per anar a viure a l'altre extrem del mar?
També allà m'hi portarien les mans teves,
també allà m'hi vindrien a buscar.
¿Diré doncs: Que m'amaguin les tenebres,
i tingui per llum la negra nit?
Però per a tu no són fosques les tenebres,
la nit t'és tan clara com el dia,
llum o fosca et són igual.

Tu has creat el meu interior,
m'has teixit en les entranyes de la mare.
Et dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la teva obra.
T'era tot jo ben conegut,
res de meu no et passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra."