Ignorància

Jawlensky 1937

""Quina penitència he de fer per expiar l'enormitat de les meves culpes?"

"Comprendre la ignorància que les va causar", digué el Mestre.

Més tard va afegir: "Només així comprendràs i perdonaràs tant els altres com a tu mateix, i deixaràs de reclamar la revenja a què et refereixes amb el nom de càstig o penitència.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Kyrie eleison

L'expressió Kyrie eleison ("Senyor, tingueu pietat") té una doble naturalesa interessant; diu alhora "no ens deixeu ser víctimes de desgràcies" i "perdoneu les nostres males accions".

Té doncs la capacitat de sintetitzar en una sola expressió dues grans necessitats humanes de naturalesa ben diferent:

- La necessitat de protecció davant de l’atzar desfavorable (malalties, accidents, terratrèmols, sequeres, inundacions...). Necessitat de seguretat.

- La necessitat de comprensió i “neteja” pel que fa als mals comportaments personals (que els humans tenen i en són conscients: violències, injustícies, robatoris, infidelitats, evasions, degradacions...). Necessitat de perdó.

Judith després de degollar Holofernes

Artemisia Gentileschi va pintar tres escenes de la jueva Judith i la seva serventa després de degollar el general assiri Holofernes, en revenja per l'assassinat del seu marit i per alliberar la fortalesa de Betúlia de l'assetjament, cosa que va aconseguir.

El primer quadre és de 1614 (Museo di Capodimonte, Nàpols), el segon de 1625 (Detroit Institute of Arts), el tercer de 1645 (Musée de la Castre, Cannes).

S'hi reflecteix el neguit, la vigilància, per tal de poder fugir del lloc dels fets, el campament militar d'Holofernes...

Observació i participació

Hernández Pijuan 1982

"The view of nature which predominated in the West down to the eve of the Scientific Revolution was that of an enchanted world. Rocks, trees, rivers, and clouds were all seen as wondrous, alive, and human beings felt at home in this environment. The cosmos, in short, was a place of belonging. A member of this cosmos was not an alienated observer of it but a direct participant in its drama...

The story of the modern epoch, at least on the level of mind, is one of progressive disenchantment. From the sixteenth century on, mind has been progressively expunged from the phenomenal world... At least in theory... the "mechanical philosophy"... (is) the dominant mode of thinking. That mode can best be described as disenchantment, nonparticipation, for it insists on a rigid distinction between observer and observed. Scientific consciousness is alienated consciousness: there is no ecstatic merger with nature, but rather total separation from it..."

Morris Berman a The Re-enchantment Of The World (1981), citat per Peter Reason a Reflections on Sacred Experience and Sacred Science, Journal of Management Inquiry, 1993.

Possible traducció:

"La visió de la naturalesa que va predominar a Occident fins al començament de la Revolució Científica va ser la d'un món encantat. Les roques, els arbres, els rius i els núvols eren vists com a meravellosos, vivents, i els éssers humans se sentien a gust en aquest entorn . El cosmos, en suma, era un lloc de pertinença. Un membre d'aquest cosmos no era un observador aliè sinó un participant directe en el seu drama...

La història de l'època moderna, almenys en el nivell de la ment, és una història de desencantament progressiu. Des del segle XVI en endavant, la ment ha estat progressivament esborrada del món dels fenòmens... Almenys en teoria... la "filosofia mecànica"... (és) la manera de pensar dominant. La millor manera de descriure aquest pensament és com a desencís, manca de participació, ja que insisteix en una rígida distinció entre observador i observat. La consciència científica és una consciència alienada: no hi ha fusió extàtica amb la natura, sinó més aviat separació total d'ella... "

Petrificat

"Jo era un tronc d'arbre.

Jo havia tingut fulles.

Jo havia estat envoltat de verdor,

jo havia produït verdor.

Ara soc pedra.

Encara bo, preservo un rastre

del que fou."

Krishnamurti: L'esforç i la realitat

Hernández Pijuan 2005

"La felicitat, es realitza a través de l'esforç? Heu "intentat" mai ser feliços? És impossible, oi? Lluiteu per ser feliços i la felicitat no arriba.

(...)

L'esforç, ¿no és pas una lluita per tal de canviar el que "és" en el que no és, o en el que hauria de ser o hauria de passar? En altres paraules, lluitem perpètuament per tal de no trobar-nos cara a cara amb el que "és": mirem d'evadir-nos-en o de modificar-lo. Però el veritable acontentament és el de qui compren el que "és" i li atorga la seva veritable significació. Aquí rau el veritable acontentament, i no en possessions més o menys nombroses. Per acordar a la totalitat del que "és" el seu veritable valor, cal admetre el que "és", ser-ne conscient, i no mirar de modificar-lo o re substituir-lo per una altra cosa."

(...)

"L'esforç ens allunya del que "és". Des del moment en que accepto el que "és", deixa d'haver-hi lluita. Tota forma de lluita indica que ens apartem de la realitat i aquesta separació, que és esforç. ha d'existir en la mesura en que, psicològicament, desitgem transformar el que "és" en el que no és.

(...)

"El desig de realitzar-se, d'esdevenir alguna cosa, sorgeix quan es té el sentiment de no ser res de res. Com que no soc res, com que soc insuficient, buit, interiorment pobre, lluito per esdevenir alguna cosa. Exteriorment i interiorment lluito per acomplir-me en una persona, una cosa o una idea. Omplir aquest buit és tot el procés de la nostra existència: exteriorment, col·leccionem objectes o bé conreem riqueses interiors. Només hi ha esforç quan mirem d'evadir-nos d'aquest buit interior, per l'acció, per la contemplació, per adquisicions, per assoliments, pel poder, etc. És d'això que està feta la nostra existència quotidiana."

(...)

"Pel coneixement d'un mateix, per l'exercici d'una lucidesa constant, veiem que aquesta lluita, que aquests esforços per esdevenir, només porten a la decepció, al dolor, a la ignorància. Però viure en estat de coneixement pel que fa al buit interior i viure amb ell acceptant-lo totalment, és descobrir una extraordinària tranquil·litat, una calma que no és prefabricada, construida, sinó que resulta de la comprensió del que "és". Només aquest estat de pau és un estat d'ésser creador."

Krishnamurti a The first and last freedom (1954), cap. VII.

Pocs

Franz Kline 1954

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Són pocs els que han arribat a l'altra riba."

La parcel·la de Déu

Cap al final de la seva extraordinària i desinhibida novel·la "La parcel·la de Déu" (God's llittle acre, 1933), Erskine Caldwell fa algunes consideracions prou especials:

"El problema és que la gent s'enganya creient que no és com Déu la va fer. Vas a l'església i un predicador t'explica coses que, en el fons del teu cor, saps que no són així. Però la majoria de la gent està tan morta per dins que s'ho creu i procura que tothom visqui així. Hauriem de viure tal com Déu ens va fer; viure tal com intuïm quan ens asseiem tots sols i sentim el que hi ha dins nostre. És un sentiment. Algú diu que cal fer cas del que ens diu el cap, però s'equivoca. El cap et dóna sentit comú per tractar amb la gent quan cal tancar una venda i coses així, però no pot sentir per tu. Les persones han de sentir per elles mateixes, de la manera que Déu les va fer sentir. És la gent que deixa que el seu cap li serveixi de guia la que complica la vida."

(...)

"Quan hom porta a Déu dins del cor, sap que val la pena esforçar-se dia i nit per viure com cal. I no em refereixo al Déu del que parlen a les esglésies, sinó al que viu dins del cos. Jo el sento a dins, molt endins, perquè Ell m'ajuda a viure. Per això vaig designar la parcel·la de Déu aquí, a la granja, quan encara era un jove que començava. M'agrada tenir a prop algun lloc, algun espai on pugui anar, seure i sentir que Déu és allà. (...) El que compta és que he posat aquesta parcel·la aquí al Seu nom. Sembla que només penseu en coses que podeu veure i tocar, i això, us ho dic jo, no és viure. Les coses que tenen importància són les que un sent a dins, per a això es va crear la vida. (...) El que Li importa és que Li hagi reservat un tros de la meva terra per demostrar-li que porto una part d'Ell dins meu."

(...)

"Ty Ty es va quedar llevat fins tard parlant amb en Buck. Sabia que era el seu deure convèncer els seus fills que la vida era quelcom més profund que la superfície que ells veien. Les noies semblaven donar-se'n compte, però els seus fills no."

(...)

"Algú ens ha jugat una mala passada. Déu ens va posar en cossos d'animals, però va voler que ens comportéssim com a persones. Aquest va ser el principi de tots els mals. Si Ell ens hagués creat tal com som, i no ens hagués anomenat persones, fins el més bèstia de nosaltres sabria viure. Si un home sent el que és per dins, però fa cas dels predicadors, no pot viure com cal. No pot fer ambdues coses, només l'una o l'altra. O viure tal com ens van crear, i sentir el que s'és per dins, o viure com diuen els predicadors i morir per dins. Un home porta a Déu en el seu interior des que neix i si ha de viure segons els dictats d'un predicador només pot haver-hi problemes. Les noies ho entenen i volen viure tal com Déu les va crear; però els nois van per allà, escolten i es creuen aquestes bestieses, després tornen i miren d'imposar aquesta forma de vida contrària a Déu. Déu va crear noies maques i va crear homes, i amb això n'hi havia prou. Quan algú agafa a una dona o a un home i intenta quedar-se'l només per a ell, només trobarà problemes i dolor per la resta dels seus dies."

La Catalunya eterna

Torres-García 1913

"Glorioses ombres dels reis mig-evals, que bastireu palaus i temples, com en les ombriues terres del Nord; de vosaltres, és cert que ens resta l'excelsa memòria, i aquella vella Catalunya que tots venerem i que perdura encara entre nosaltres. Mes, per damunt d'aquella, hi ha la Catalunya eterna, la terra en què vivim, viva com allavores, i que com allavores parla son llenguatge claríssim, i ens diu: que aquells déus de la Grècia no varen ser vana ficció del poeta, perquè ells viuen i viuran eternament en aqueixa natura nostra!"

Joaquim Torres-García a Diàlegs (1915)

Rembrandt: Dos enterraments

Rembrandt 1635

Rembrandt 1636