dimecres, 30 d’octubre del 2019

Esquelets de Delvaux




Són força inquietants, els esquelets de Delvaux...


Delvaux 1934


Delvaux 1934


Delvaux 1943


Delvaux 1943


Delvaux 1943


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1945



Delvaux 1949


Delvaux 1951


Delvaux 1952



Delvaux 1952


Delvaux 1953


Delvaux 1954


Delvaux 1957



Ciència i filosofia




Hodgkin 1989


"La ciència rebutja la filosofia. En altres paraules, mai s'ha preocupat de justificar la seva veritat ni d'explicar el seu significat."


Alfred North Whitehead

(citat per John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science, de 1978)




dimarts, 29 d’octubre del 2019

Treballadors




Sam Francis 1958


Avishai Margalit, filòsof jueu de 80 anys, al seu assaig De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball), un assaig curiós, insòlit, amb una manera de pensar en nebulosa que de vegades desconcerta, més atent a aportar elements de reflexió que no pas a treure conclusions, inclou unes interpel·ladores reflexions sobre la classe treballadora que conviden al debat, tot i que puguin semblar excessivament dràstiques o desesperançades. Fer aquesta reflexió, amb tota la seva cruesa, des de l'interior de l'àmbit sindical, seria útil de cara a constatar els punts febles de la seva identitat ideològica actual i mirar de generar nou pensament complementari que pugui portar més enllà de la situació aquí assenyalada.


"En general, perquè la justícia sigui una realitat, el sentit de justícia no és una força prou motivadora. A més de la motivació general per voler justícia, esperem trobar un altre motiu: la perspectiva de tenir una situació econòmica molt millor en una societat justa.

Sembla que els treballadors, com a col·lectiu, són els qui més han de guanyar-hi, en una societat justa. Com ja he dit, no partim del supòsit que els treballadors estan dotats d'unes virtuts morals especials. Només suposem que tenen un interès personal en la justícia, mentre que les classes altes, privilegiades per l'statu quo, no en tenen cap. Naturalment, podríem argüir que als pobres i sense feina encara els ha d'interessar més que hi hagi justícia que als treballadors, però, a diferència dels treballadors, els pobres sense feina no formen un grup capaç de portar a terme una acció col·lectiva i continuada.

(...)

Si volem que es produeixi un canvi estructural continu que porti a l'establiment d'una societat fonamentada en la justícia, calen unes forces socials poderoses que promoguin el canvi, i no podem esperar que siguin els polítics els que generin aquestes forces.

El que preocupa és que els canvis que s'han produït en el capitalisme avançat hagin fet disminuir la força de la classe obrera tradicional fins al punt de la impotència social. És inútil comptar amb la classe treballadora com a força activa per anar cap a una societat més justa pel sol fet que sigui la que li convé. En la licitació per trobar una classe que porti a terme la lluita per una societat justa no hi ha postors.

(...)

Si hi ha necessitat d'una classe social per crear una societat justa, i la classe treballadora és l'única que pot assumir-ho, tenint en compte els canvis que hi ha hagut en l'abast i la formació d'aquesta classe social a les societats econòmicament avançades, aquesta classe no té el nivell necessari per al paper que tradicionalment se li ha atribuït com a forjadora d'una societat justa. Si en les economies avançades no existeixen les condicions socials que poden portar a una societat justa, trair la classe treballadora no equival a trair els qui anhelen justícia social. Objectivament, la classe treballadora no pot portar a la justícia.

Com a classe, està totalment debilitada. L'han abandonada els professionals i els treballadors qualificats; els treballadors de vestit i corbata han deixat a l'estacada els obrers per por de ser desclassats. Els treballadors es mostren poc solidaris amb els immigrants, els quals podrien ampliar les bases de la seva classe social. En comptes d'això, fan èmfasi en la seva solidaritat nacional per protegir-se del perill de ser desclassats. Podria continuar enumerant més raons per afirmar que la classe treballadora tradicional ha perdut pes com la força social més important. Naturalment encara hi ha treballadors en el sentit clàssic, però, en comparació, són pocs; a més a més, són menys importants des del punt de vista econòmic i estan menys organitzats.

A més, hi ha una profunda divisió entre els treballadors fixos i estables (insiders) i els treballadors temporals i inestables (outsiders). Els fixos gaudeixen de feines segures i es preocupen, en l'àmbit polític, de les condicions que garanteixin el lloc de treball. Els partits socialdemòcrates tendeixen a representar els treballadors que tenen feina estable, perquè històricament han estat sempre més ben organitzats, i els sindicats actuen principalment en nom seu. Els temporals fan mans i mànigues amb els seus ingressos inestables. La majoria dels treballadors fixos són nascuts al país; la majoria dels treballadors temporals són immigrants. La manca de solidaritat entre tots dos col·lectius és deguda, en part, a interessos oposats i, en part, a la coincidència ètnica entre autòctons i treballadors fixos, d'una banda, i entre immigrants i treballadors temporals, de l'altra.

A molta gent els termes "solidaritat" i "classe obrera" es poden semblar no tan sols nostàlgics i gairebé kitsch, sinó també totalment anacrònics i intranscendents per descriure la realitat social i econòmica de les societats avançades postindustrials d'avui dia. L'acusació d'anacronisme té dos sentits: un de descriptiu i un de normatiu. Segons el sentit descriptiu de l'anacronisme, la classe obrera ha perdut pes en les societats avançades, que ja no estan organitzades al voltant de la producció de maquinària. La producció de maquinària del passat comportava un tipus particular de lloc de treball i de classe obrera, que va ser el brou de cultiu per a l'esquerra reformista. Però avui dia vivim en economies avançades basades en la informació que han desmembrat la classe obrera tal com la coneixíem. Per aquest motiu, parlar de solidaritat amb la classe treballadora no és sinó xerrameca nostàlgica allunyada de la realitat.

(...)

En qualsevol cas, dir que la classe treballadora de les societats avançades és una classe que podria subvertir l'statu quo és, si no nostàlgic, almenys enganyós, perquè als treballadors que tenen feina fixa els interessa mantenir-lo."




dilluns, 28 d’octubre del 2019

Obrir la porta



Hodgkin 2003


"Quan els grans símbols perden per a nosaltres el seu contingut i el seu significat, quedem en perill de perdre les nostres ànimes. "Aquesta estreta, racional consciència que hem desenvolupat", diu Van der Post, "ens ha desconnectat de la nostra capacitat d'elaborar imatges." La pressió dels valors col·lectius del nostre temps és tan gran, de totes maneres, que fins i tot per aquells de nosaltres que reconeixem aquesta veritat, és necessari que lluitem cada dia per tal d'evitar caure en una devaluació subtil de tots els nostres esforços envers l'elaboració d'imatges. "Quin sentit té?" diu la veu de anima o animus; "Contemplar imatges és una pèrdua de temps. No canvia res." En un cert nivell això és veritat; no canvia res, ja que obre la porta a allò que és etern, portant tots els fenòmens canviants de les nostres vides individuals a relacionar-se amb la totalitat que no canvia. Però en el nivell de la nostra limitada consciència, és l'única cosa que canvia qualsevol cosa. En particular, la contemplació del símbol del foc, l'experimentació en alguna mesura de la seva infinitud de significat, és el que pot establir la "interacció entre nosaltres i l'univers", la sortida del "gran sol interior". Ja que el foc és l'agent de transformació, i sense ell els éssers humans no haurien començat a emergir de la inconsciència del món animal.

Per a l'home primitiu el foc significava la presència vivent del sol, el descens de l'esperit suprem a la terra, i amb ell va venir la capacitat de creació o destrucció conscients. El foc mateix és sempre igual en la seva naturalesa essencial, però no pot cremar de cap manera aquí a la terra sense combustible, i és la mena de combustible amb el que una persona alimenta el foc, exterior o interior, el que determina si crearà o destruirà. Que emocionant és quan veiem en la imaginació les primeres flametes enceses pel fregament de bastons en el bosc primitiu! Que emocionant que és recordar alhora el foc de l'Esperit impactant en el cor i el ventre de la mare de Déu, o les flames baixades del cel parpellejant sobre els caps dels apòstols a la Pentecosta, i adonar-se que el gran símbol universal del foc té el mateix significat en cada nivell de consciència! El foc baixa per trobar-se amb el combustible de la terra i les flames tornen amunt cap a la seva font."


Helen M. Luke Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.




diumenge, 27 d’octubre del 2019

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Manipulació



Hodgkin 2002

El punt feble de les democràcies és la manipulació de l'opinió dels ciutadans. Tot l'edifici es basa en uns ciutadans lliures, ben informats i que pensen les coses, els temes, reflexionant fins a formar-se una opinió pròpia, madurada i ben assimilada en el conjunt de la seva visió del món. Però això sovint no és real: les opinions dels ciutadans són configurades des de fora, com a mínim per líders d'opinió i per mitjans de comunicació, posant en qüestió així l'esmentat fonament de la democràcia.

Això normalment no deriva de la mala voluntat de ningú, de cap càlcul maquiavèl·lic o maquinació oculta. Ningú (o gairebé ningú) es proposa manipular l'opinió dels ciutadans. Però passa. I passa inconscientment, tant pel manipulador com pel manipulat. El manipulador manipula de fet, sense necessàriament pretendre-ho, sense haver-s'ho proposat. I el manipulat no és conscient d'estar essent manipulat. El procés es produeix, doncs, en un context d'una certa comoditat. No és com l'opressió, que quan es dona tothom n'és conscient i genera rebuig, ni que no es pugui implementar. La manipulació, és sibil·lina, discreta, gairebé invisible.

La inconsciència del manipulat és greu. Així ho expressava amb rotunditat l'autor de l'editorial del número 90 (febrer del 1978) de Qüestions de Vida Cristiana: "La característica de la manipulació i allò que constitueix la seva més gran ofensa per a l'ésser humà manipulat, és que aquest no l'adverteix, no n'és conscient. Per això mateix, a pesar de la seva condició incruenta, pot arribar a ser la forma de violència més inhumana de totes, la que subjuga, la que destrueix en l'ésser humà allò que li és més propi."

Aquesta gravetat de la inconsciència del manipulat hauria de portar al manipulador a mirar de prendre consciència de la seva manipulació objectiva. Hauria de fer l'esforç de veure si està manipulant a la gent, si està desencadenant, voluntàriament o no, processos d'aquesta mena.

Els processos populistes estan íntimament connectats a la manipulació. Això és un dels elements que els desautoritza, els deslegitima, els fa qüestionables. Hi haurien d'anar en compte, tant els potencials manipuladors com els potencials manipulats. Sovint, en aquests processos, com que responen a necessitats emocionals profundes dels manipulats i a objectius interessats dels manipuladors, la consciència de manipulació passa a un segon pla, queda volgudament relegada fins i tot quan s'intueix. Així el manipulat es fa còmplice del manipulador, i el manipulador es fa degradador del manipulat.



divendres, 25 d’octubre del 2019

Marc Aureli II, 7: Tenir un objectiu






"Et descentren els accidents exteriors? Troba temps per aprendre alguna cosa bona i així deixar d'anar de la ceca a la meca. I evita encara un altre perill, ja que deliren els que es cansen de la vida a base de fer moltes coses, sense tenir un objectiu al qual adreçar tot el seu impuls i la seva imaginació."

Una altra traducció: "Que no t'arrosseguin els accidents exteriors; procura't temps lliure per aprendre alguna cosa bona i deixa ja de girar com una virolla. D'ara endavant, guarda't també d'una altra desviació: perquè deliren també, enmig de tantes ocupacions, els que estan cansats de viure i no tenen un objectiu cap al que adreçar tot impuls i, en suma, la seva imaginació."


Marc Aureli, Meditacions II, 7




dijous, 24 d’octubre del 2019

Casa buida




Morris Louis 1958


"Oh àngel, soc una casa buida! Habita'm! Instal·lat! Fes de mi la teva casa!"


Tobias Palmer a Un àngel rere meu (1975)




dimecres, 23 d’octubre del 2019

Opinió




Léger 1921


"Dans une discussion, le difficile, ce n'est pas de défendre son opinion, c'est de la connaître."


"En una discussió, el difícil no és defensar la pròpia opinió, sinó conèixer-la."


André Maurois (1885-1967)




dimarts, 22 d’octubre del 2019

Hermann Hesse: Vénen de sobte







“Vénen de sobte, duren segons o minuts, aquestes vivències en què un fenomen en la vida de la natura ens parla i se'ns descobreix, i si un és prou vell, li sembla aleshores que tota la llarga vida amb les seves alegries i dolors, amb estimar i conèixer, amb amistats, amors, amb llibres, música, viatges i feines, no és altra cosa que un llarg camí vers la maduresa d'aquests instants en què, en la imatge d'un paisatge, d'un arbre, d'un esperit humà, d'una flor, se'ns mostra Déu, se'ns ofereix la finalitat i el valor de tot el que és i del que esdevé.”


Hermann Hesse a Carta d'abril (1952)




dilluns, 21 d’octubre del 2019

El nom




Cranach 1530


"El poder del Nom és un gran i sant tema en tota la religió i el mite, en tota la història de la consciència. El nom és la paraula, el símbol del que separa l'humà de l'animalitat, de la natura inconscient, i amb ell ve poder. Adam va nomenar les bèsties, i amb el nomenar va venir el seu domini sobre elles. Els primitius són extremadament curosos sobre el dir noms. Si un enemic sap el nom d'algú, automàticament guanya poder sobre ell. Fins i tot avui la signatura amb el nom és un compromís irrevocable, una transferència de poder a algú altre.

En el nom de Déu resideix el seu poder. Al baptisme, que és el ritual d'entrar potencialment en unió conscient amb el Diví, a l'infant se li dóna el seu únic nom personal, "en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". Els humans han cregut a través de les èpoques que dient el nom de Déu amb un motiu pur, s'invoca elpoder d'il·luminació de l'Esperit, i que blasfemant es deixa anar el poder destructiu de la foscor. El fet que aquestes creences hagin perdut el seu poder en la nostra cultura no afebleix el seu significant profund a nivell psíquic."


Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 5.






diumenge, 20 d’octubre del 2019

Actuació ètica




Bissier 1963


"Actuaré èticament només quan les raons de les meves accions hagin aconseguit una motivació no egoica, que té les seves arrels en la conservació de l'univers sencer: lokasamgraha ("l'aplegar, el mantenir el món" per part de l'home savi i del sant en l'acció sagrada o litúrgica)."


Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 345




dissabte, 19 d’octubre del 2019

Reaccions




Agnes Martin 1960


Davant de la música minimalista, Haydn callaria, Mozart riuria i Beethoven s'enfadaria...




divendres, 18 d’octubre del 2019

Marc Aureli X, 37: Propòsit







"Quan algú fa alguna cosa, acostuma't a preguntar-te: "Amb quin propòsit ho fa?" I comença per tu, indaga't a tu mateix en primer lloc."


Marc Aureli, Meditacions, X, 37




dijous, 17 d’octubre del 2019

Amistat




Bonnard 1924


"Ils avaient des goûts communs et des métiers différents: c'est la recette même de l'amitié."


"Tenien gustos compartits i oficis diferents: és la recepta mateixa de l'amistat."



André Maurois (1885-1967)




dimecres, 16 d’octubre del 2019

Coneixement i voluntat III






[De la posició de Duns Scoto] La voluntat és qui tria el camí i el recorre. Per tant, la finalitat última de tota vida és la finalitat de la voluntat, no de l'intel·lecte. La bondat és superior a la veritat. (...) La qüestió del principi de la voluntat no té sentit; la voluntat és quelcom absolutament primari. La volició activa i lliure, que és rigorosament diferenciada de les commocions passives de la facultat apetitiva, és per essència lliure, fins i tot davant de les raons determinatives de l'intel·lecte. La resolució és sempre un pur acte de la voluntat. Aquesta no entra en acció perquè el coneixement la impulsi a fer-ho. I allò que decideix fer no es troba de cap manera rígidament determinat per l'estat del coneixement. La voluntat sempre té la possibilitas ad utrumque, pot inclinar-se per aquest o aquell cantó, inclinar-se al bé o al mal, al conegut com a superior tant com al conscientment inferior. La voluntat no tan sols pot resistir els incentius sensibles, sinó també als béns que li presenta l'intel·lecte, decidint-se freqüentment contra millor consell de la raó. Per més que existeixi una inclinació natural al bé i la felicitat, la voluntat sempre és lliure per refusar els béns suprems i coneguts com a tals. (...) No és l'intel·lecte, sinó la voluntat, el censurat en el judici moral; ni és el primer el considerat com a causa de l'acció culpable, sinó que la decisió s'atribueix a la segona sola i en ella mateixa. (...) La direcció en la que es desenvolupa el coneixement, l'objecte al que s'inclinen les seves mirades, tot això es troba essencialment determinat per la voluntat. De les dues facultats de l'ànima, que sóncada una de per sí perfectament autònomes i autòctones, la voluntat és, de tota manera, la superior, la que representa un més gran poder. (...) Per tot això el coneixement no pot ser per a Duns la finalitat de la nostra vida. La veritat és un dels béns de la vida, no el bé mateix, no la darrera finalitat. Com en tot el que és viu, hi ha també en l'home activitat i passivitat. Però l'activitat, la vida, és sempre superior. (...) La voluntat no està sotmesa a res exterior, ni està condicionada per això. Mentre en el coneixement els objectes actuen sobre el subjecte, en la voluntat aquest aconsegueix l'imperi sobre aquells. (...) La finalitat de l'existència i el millor que l'home pot aconseguir no és el saber, sinó l'activitat de la voluntat pura i bona, i en darrer terme la inesgotable vida de l'amor sobrenatural.  Però aquests béns brollen únicament de l'autodeterminació de la voluntat.

Conseqüentment ja no es cerca la benaurança en la contemplació de Déu i les idees divines. El goig suprem del filòsof pot residir en elles, diu Duns Scoto, però el filòsof en tant que tal resta aferrat al temporal. La fe condueix l'home, però, més amunt que el coneixement, i la fe és la conversió de la voluntat envers un objecte. La vida del cristià i les instruccions de la teologia pràctica porten per sobre del goig de les virtuts dianoètiques. Amb la voluntat es viu la benaurança. Ni el concepte ni el coneixement intuïtiu porten a la veritable unió amb Déu, com creu Sant Tomàs, sinó que aquesta rau sobretot en la voluntat i en l'amor. L'amor és qui assoleix el bé suprem en sí mateix i integralment. Aquesta és la superioritat del bé sobre la bellesa: que comunica quelcom de la seva pròpia essència a qui el desitja amb puresa. La veritat no fa el mateix. Mentre els antics, i amb ells Sant Tomàs, buscaven doncs la plena possessió, la presència real de l'etern, en el coneixement, Duns subratlla la distància que el caracteritza sempre. Només en el desig i l'amor  del bé s'uneix realment, segons ell, el que estima amb l'estimat. Per l'amor ens unim de la manera més immediata i més perfecta amb Déu. Per molt que en la darrera perfecció de l'ànima s'elevi també el coneixement fins a l'Ésser suprem, l'amor és qui porta la veritable abraçada i el gaudir de Déu.


[De la posició d'altres autors] La benaurança de l'home no consisteix en conèixer l'etern, sinó en voler i estimar Déu. (...) El voluntarisme de Kant i Fichte continua l'obra de Sant Agustí i de Duns Scoto. (...) Tot coneixement roman, segons Kant, limitat als "fenòmens"; no arriba a l'absolut. El suprasensible és incognoscible. I això no és en ell (com és sabut) l'afirmació d'un escepticisme resignat, sinó que necessita i ha de ser així. A través de tota l'evolució del pensament kantià des de l'any seixanta fins les darreres obres, s'estén com a tret fonamental la idea que el saber ha de ser i romandre limitat, per tal de no posar en perill la puresa de la voluntat moral. Tota la lluita contra les proves de l'existència de Déu té aquest sentit ètic voluntarista. Obrar per a un ordre conegut per endavant com a darrer ésser, obrar al servei d'un Déu demostrat per la força de l'intel·lecte, li sembla a Kant totalment incompatible amb la íntima independència i l'espontània llibertat de la voluntat moralment bona. Tota finalitat de la voluntat, si és coneguda per endavant, anul·la la puresa de l'autonomia, determina la voluntat en sentit causal, fa d'ella un desig de felicitat. En gràcia al pur valor de la voluntat han de refusar-se, doncs, les "pretensions" de la raó. El coneixement no ha d'elevar-se sobre la vida pròpia de la bona voluntat, sinó que ha d'ocupar un lloc inferior i més reduït. Per important que el saber pugui ser en sí, val menys que la moralitat, cosa de la voluntat. La metafísica dogmàtica no és només un esforç va, sinó, abans que res, un crim contra la ingenuïtat i la integritat de la pura voluntat. L'imperatiu i la voluntat ajustada a ell, ha de conservar la primacia sobre tot coneixement objectiu de l'univers. L'ordre del suprasensible, que ha de ser creat, ha de ser i romandre incognoscible. Un ésser donat i conegut no faria sinó oposar-se a l'autònoma espontaneïtat de la voluntat; més encara, no faria sinó aniquilar-la. El coneixement és, a més, tema i interès de pocs; però la bondat de la voluntat és afer de tothom. Les "virtuts dianoètiques" no poden ser les decisives quan es tracta del sentit de la vida humana, de la "dignitat" de tota personalitat humana.

En veritat, el coneixement roman també sempre subjecte a les sèries de condicions, que mai resulten completament abastables. Només la voluntat assoleix l'absolut, l'infinit veritable. En tota la facultat de la raó, el costat pràctic, el pur acte de la voluntat, és l'únic que ens enlaira sobre el món sensible. La voluntat autònoma porta en ella mateixa l'absolut, la "cosa en sí", a que la raó cognoscitiva aspira en va. Superior al regne de la natura i anterior al seu ésser és el regne de les finalitats, que és un regne de la llibertat; no un ordre fix de coses donades, sinó un ordre de persones que s'ha d'estar construint sempre mitjançant actes de voluntat. Sobre tota representació i tota cosa, tota idea i coneixement objectiu, plana sempre, com el veritable centre de tot, el regne la forma i lleis del qual són relacions de la voluntat, actes imperatius i de subordinació, de concòrdia i de respecte mutu; un regne que només existeix en l'acció, mai en el mer ésser. La "voluntat" és el "veritable jo" dels humans. No el jo penso, sinó el jo vull (vull el que he de voler), condueix realment al contingut metafísic meu i de tota existència en general. El que en nosaltres és més que fenomen, l'"intel·ligible" (però no realment comprensible a través de l'intel·lecte, ni pertanyent a aquest), és la nostra voluntat. Els éssers "racionals" són aquells éssers que posseeixen una voluntat. Només en la seva voluntat s'hi pot trobar el bé suprem i absolut, mai en el coneixement, ni en cap objecte del mateix.

(...)

Déu no és l'objecte i la possessió estàtica de la contemplació, sinó que és el que "fan els subjugats per ell". (...) Fichte és l'únic filòsof en tota la història del pensament cristià que ha tret per a la filosofia i el i el seu propi sistema la conseqüència que el veritable saber només brolla del recte voler. [Schelling, Schopenhauer i Nietzsche també són rellevants en aquesta temàtica]."



Heinz Heimsoeth Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)

(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)




dimarts, 15 d’octubre del 2019

Filosofia




Picasso 1938


"La filosofia comença en l'admiració. I al final, quan el pensament filosòfic ha fet tot el que podia, l'admiració roman. S'hi ha afegit, però, alguna captació de la immensitat de les coses, alguna purificació de l'emoció mitjançant la comprensió.

Tot i així, hi ha un perill en aquestes reflexions. Un bé immediat pot ser pensat en la forma degeneradora d'un gaudi passiu. L'existència és sempre activitat submergint-se en el futur. La tendència cap a la comprensió filosòfica és la tendència a anar més enllà de la ceguesa de l'activitat respecte a les seves funcions transcendents."


"El servei de la filosofia és mantenir una activa novetat d'idees fonamentals que il·luminin el sistema social. Inverteix el lent descens del pensament acceptat envers l'inactiu lloc comú. Si voleu dir-ho així, la filosofia és mística. Ja que el misticisme és una visió directa en profunditats encara no expressades."


Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)




dilluns, 14 d’octubre del 2019

Individualisme



Cranach 1546


"La demanda fonamental de llibertat individual que sorgeix de l'inconscient del nostre temps es troba per tot arreu amb els horrors de l'individualisme i el refús de tota restricció i responsabilitat. Això al seu torn genera pànic i produeix l'igualment perillós frenètic ressorgiment de les velles actituds i creences imposades a través del restabliment de grups i institucions amb un fonament reformat però no bàsicament regenerat. Les evasions del camí cap a una major consciència són molt nombroses. Entre elles hi pot haver coses com ara els ben intencionats intents de desvetllar "experiències espirituals" a través de la suggestió en grup; admirables moviments en favor del benestar social basats en teories en les quals el progrés s'identifica amb el canvi col·lectiu més que no pas en el canvi individual; comunitats "amoroses" en les quals les relacions es perden en una fusió inconscient; i totes les ràpides panacees per als nostres mals psíquics i físics que han esdevingut tan familiars. Tot això pot, amb la millor de les intencions, anar a parar fàcilment en substitutius per al camí solitari. Tothom necessita el suport dels altres en graus diversos, i compartir entre individus i en grups és essencial, però la submergència en un grup no aporta suport real ni cap veritable intercanvi o relació."


Helen M. Luke Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 2.




diumenge, 13 d’octubre del 2019

Contra els traïdors




Sam Francis 1957


"El contrast que plantegem és entre solidaritat i terror, però, aleshores, la pregunta és: terror contra qui? Doncs terror contra els traïdors. La idea és que el culte a la solidaritat revolucionària és el culte a Moloc, el tirà revolucionari. Per mantenir aquest culte cal proveir-lo constantment de traïdors, i aquesta necessitat no és tan sols conseqüència de la paranoia revolucionària; de fet, pertany a la lògica de la revolució. Els traïdors (la majoria imaginaris) són necessaris per a la revolució. La violència és conseqüència de la necessitat de traïdors, i no a l'inrevés, els traïdors no són conseqüència de la necessitat de violència per mantenir viu l'impuls revolucionari."


Avishai Margalit De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball)




dissabte, 12 d’octubre del 2019

Marc Aureli X, 16: Posar-se a ser-ho






"Deixa d'un cop de discutir sobre com ha de ser l'home bo, simplement posa't a ser-ho."

Una altra traducció: "No segueixis discutint més sobre quin tipus de qualitats ha de reunir l'home bo, sinó tracta de ser-ho."


Marc AureliMeditacions, X, 16




divendres, 11 d’octubre del 2019

Referèndums




Tàpies 1955


"Fa temps que volia reflexionar públicament sobre la relació dels referèndums amb la democràcia. Si no ho he fet abans era pel temor que les meves paraules s'interpretessin en clau de política catalana i es reduïssin al referèndum d'autodeterminació. Tot i això, la meva progressiva preocupació per la salut de la democràcia i l'amenaça dels qui erigint-se en representants del poble el confronten amb les institucions i amb la llei, m'ha animat a superar la meva ­contenció i a compartir en aquesta tribuna algunes consideracions sobre els referèndums.

Confesso, d'entrada, la meva preocupació per la febre plebiscitària que albiro en l'horitzó polític i que té aval en el passat més recent. I no em refereixo tan sols a l'exercici de l'anomenada “democràcia directa” a nivell estatal. També en l'àmbit local s'albiren nuvolots disposats a descarregar dosi de populisme al voltant de la idea que el referèndum és la perfecció de la democràcia. No seré jo qui contradigui els qui opinin que el referèndum, després del corresponent debat en les institucions, pot ser un bon punt final d'un procés decisori. Però comparteixo sobretot la posició dels qui consideren que, lluny de considerar-lo la panacea de la democràcia, és sovint un instrument de la demagògia.

Personatges com Trump, Farage, Le Pen, Salvini..., presentant la política com una cosa tremendament simple, sostenen –i no és veritat– que la gran massa de la gent corrent sap instintivament què és el que cal fer. Es presenta el recurs a la “veu del poble” com l'essència de la democràcia. Amb aquest afany evoquen fins i tot l'àgora d'Atenes com la seva suprema perfecció (per cert, Aristòtil o Diògenes no hi van poder participar mai perquè mai van arribar a complir amb els estrictes criteris de ciutadania). Dissenteixo de l'opinió dels apòstols del populisme, entre altres coses, perquè en la majoria dels casos el referèndum és l'expressió del cínic exercici de fer veure que manen uns per continuar manant els altres.

Quan anys enrere van començar a manifestar-se els símptomes de la febre referendària convocant consultes a la Gran Bretanya, Itàlia, Catalunya... o anunciant-les a la mateixa ciutat de Barcelona, recordo una conversa que vaig mantenir amb el més alt executiu d'una companyia italiana. Expressava la seva perplexitat davant el recurs fàcil dels polítics de transferir al carrer la responsabilitat de prendre decisions des de les institucions, més encara sobre qüestions d'una complexitat tècnica o política indiscutible. “A mi em paguen –deia– per elegir un bon equip directiu i debatre i prendre amb ells la millor decisió, no per convocar als treballadors en ­assemblea i transferir-los la nostra responsabilitat quan hagi de prendre una ­decisió”.

No aniré tan lluny com l'expremier laborista britànic Clement Attlee quan deia que “el referèndum havia estat amb massa freqüència l'instrument del nazisme i del feixisme”, però sí que assumeixo conscientment que el referèndum simplifica problemes complexos i, per això, s'identifica plenament amb el populisme. Es vol fer l'efecte que amb ell es pretén enfortir la democràcia, quan en realitat pot debilitar-la. Organitzar un referèndum no significa necessàriament respectar el poble. Al contrari, la intenció que sovint el motiva no és cap altra que manipular la ciutadania.

D'altra banda, el debat d'un referèndum acostuma a venir condicionat per l'autor de la proposta i les conseqüències polítiques que per a ell (o ella) pugui ­tenir. Sense tenir res a veure amb la proposta que es planteja, no es dona resposta al contingut de la pregunta formulada (com més complexa, més ignorada), sinó que es respon en funció de l'efecte polític que la seva resposta produirà. En el fons, en molts casos el referèndum no és el mitjà més idoni per associar directament els ciutadans amb grans decisions polítiques, si aquestes no van mediatitzades per vies democràtiques de debat i decisió que la democràcia representativa garanteix.

El politòleg italià Giovanni Sartori acumulava als desavantatges de la democràcia referendària la necessitat d'insistir en la necessitat d'un bon coneixement dels assumptes debatuts per part del públic, necessitat molt més gran que en el cas de la democràcia representativa (on són els representants els que decideixen). En aquest mateix sentit, opino que els referèndums són contraris a la complexitat dels problemes. De fet, simplifiquen, comprimeixen i redueixen la veritat, cosa que acaba deformant-la i falsejant-la.

És més, molt sovint –especialment quan allò sotmès a consulta és profund i complicat– succeeix el mateix que amb determinades propostes electorals: es creen falses esperances de solució i s'acaba per provocar decepció. Deuen haver llegit Shakespeare i el seu Ricard III: “Tu, promet, perquè prometre no empobreix”! Això sí, el que vindrà després ja serà el poble qui ho pagarà!"


Josep Antoni Duran i Lleida a La Vanguardia del 11.10.2019




dijous, 10 d’octubre del 2019

No judiqueu



El rostre de Jesús al fresc de Masaccio El tribut,
restaurat als tallers d'Aglaia.


"No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats." (Lluc, 6, 37-38)





dimecres, 9 d’octubre del 2019

Llibertat



Léger 1921


"Les abus de la liberté tueront toujours la liberté."

"Els abusos de la llibertat mataran sempre la llibertat."


André Maurois (1885-1967)




dimarts, 8 d’octubre del 2019

Complicitat




Fautrier 1947


"Tot revoltat, amb el mateix moviment que el dreça enfront de l'opressor, defensa la vida, es compromet a lluitar contra la servitud, la mentida i el terror, i afirma, durant el temps d'un llampec, que aquestes tres plagues fan regnar el silenci entre els homes, els obscureixen els uns als altres i els impedeixen de retrobar-se en l'únic valor que pugui salvar-los del nihilisme: la llarga complicitat dels homes en lluita amb el seu destí."


Albert Camus L'home revoltat (1951)




dilluns, 7 d’octubre del 2019

La crisi de l'esquerra




Millares 1960


"Com més anys passen, més augmenten les preguntes sobre l'avenir de l'esquerra, que, pensant només en Europa, esdevenen apressants, veient fins a quin punt els seus partits semblen incapaços de recuperar-se o renéixer. S'han desplomat en tants països que, més enllà de les característiques específiques nacionals, és necessari apreciar en aquesta difuminació un fenomen global que comença a presentar una autèntica densitat històrica.

El comunisme es va debilitar als anys setanta, tant l'imperi soviètic com els grans partits comunistes dels països occidentals, començant per França i Itàlia. L'esquerranisme, la seva malaltia senil, va prosperar un temps en la seva caiguda abans de retrocedir. Més tard, i de forma menys espectacular, va ser el torn de les socialdemocrà­cies escandinava, alemanya i britànica. Aquesta evolució va acompanyar el final de l'era industrial i el declivi del seu protagonista contestatari principal, el moviment obrer i sindical. D'aquí surt una primera constatació: la descomposició de les categories i formes partidàries de l'esquerra ve de fa gairebé mig segle.

A finals dels anys noranta, es va intentar una via social-liberal amb Tony Blair i Gerhard Schröder, que pretenien conciliar l'obertura al mercat i la presa en consideració de certes expectatives socials. Però la fórmula va resultar efímera. Després, l'esquerra no ha arribat a mantenir-se de forma duradora enlloc. Es constata en l'actualitat a Espanya i s'ha observat a França, on el Partit Socialista, hegemònic el 2012, ho va perdre tot en cinc anys, sota la presidència de François Hollande.

Segona constatació: l'esquerra, que ha exercit el poder polític amb freqüència en el curs de l'últim mig segle, s'ha presentat com a gestora, capaç de resoldre els problemes econòmics més crucials. A l'est d'Europa, alguns dels seus integrants, per posar fi a l'economia administrada, han defensat teràpies liberals de xoc, brutals des del punt de vista social i, com en altres llocs, han posat en pràctica polítiques d'austeritat en nom de la raó econòmica. Mentre s'accentuaven les desigualtats, l'esquerra ja no diferia de la dreta i els qui rebutjaven aquest acostament es van radicalitzar i van quedar marginats. A més, l'esquerra no sempre ha evitat la corrupció.

Tercera constatació: el curs de les idees i diverses mobilitzacions han impulsat els drets humans i les exigències de reconeixement relatives a identitats particulars. Més o menys atents a això, els partits d'esquerra han donat suport a particularismes culturals i ètnics i s'han mostrat sensibles als immigrants, aïllant-se d'una part de l'electorat popular, que se sentia menyspreat o ignorat. Els ­electors dels partits populistes o nacionalistes sovint han ajustat comptes amb tot el que evocava sensibilitat cap a la igualtat de tracte o de drets per als immigrants o atenció a les expectatives de les minories.

Quan les desigualtats més insupor­tables són les que cadascú creu que pot constatar en la seva pròpia experiència quotidiana, comparant-se amb el veí o el company de feina, el discurs igualitari de l'esquerra no encaixa, sobretot si és ­defensat per elits polítiques i intel·lectuals que semblen viure molt bé. Els partits d'esquerra no han sabut entrar en l'era postindustrial i, tret de si han quedat marginats, han perdut l'ànima quan han volgut ser gestors; no han sabut conciliar el reconeixement dels drets humans i dels particularismes amb la preocupació per les inquietuds de les classes populars i mitjanes en dificultats o amenaçades per la caiguda social.

Malgrat que hi ha expectatives, un desig real d'esquerra, el camí sembla llarg per veure organitzacions polítiques capaces de respondre-hi. Hauran de tornar a renovar lligams amb la vida de les idees, cosa que sabien fer en els temps del comunisme i de la socialdemocràcia triomfants. També hauran de reaprendre a formar les noves generacions de militants, a mobilitzar la joventut per construir amb ella visions capaces d'acompanyar les lluites polítiques del futur. Adaptar-se a la cultura contemporània de la vida digital i d'internet, que transforma les formes de l'acció i en determina una part del contingut. Retrobar socialment el camí de les classes populars, amb posicions equilibrades sobre la immigració i les minories, realistes i humanistes alhora. La tasca és immensa.

Però pot dissociar-se la crisi dels partits d'esquerra de la dels sistemes polítics en el seu conjunt i de la dels partits de dreta? En aquest cas, no cal donar per suposada la simetria. Les dretes, en efecte, no desapareixen de l'espectre polític, es radicalitzen, tornen cap a l'extrema dreta, mentre que les esquerres de l'esquerra són escasses i es troben debilitades.

Si la crisi actual és també la de la democràcia representativa en el seu conjunt i, potser més enllà, la dels valors universals de la raó, el dret, és en primer lloc la dels partits d'esquerra. En general aquests han volgut ser, almenys a l'oposició, forces d'emancipació, d'apel·lació a la justícia social i a la igualtat. No són els seus fracassos els que han produït el seu rebuig sinó els seus èxits, que alimenten més que els dels partits de dreta el ressentiment popular en la mesura que semblen, sobretot una vegada arribats al poder, haver-se allunyat en la realitat dels ideals que impulsen."


Michel Wieviorka a La Vanguardia del 05.10.2019




diumenge, 6 d’octubre del 2019

Mite i fe




Bissier 1962


"El que vehicula el mite és la fe. La fe és la consciència que confia, que té fe que quelcom és, perquè es dóna en un horitzó que la fa ser com és. Fe, òbviament, no és igual a "creença". La creença és l'articulació intel·ligible d'allò que creiem. Credo prové del grec a través del llatí. Ho trobem també en el mot sànscrit sraddha, que significa "allà on jo poso el meu cor", no la meva ment. Credo, kardia, hridaya, "donar el cor", sraddha. Dit d'una altra manera: la fe no té un objecte. L'objecte de fe seria idolatria o un simple objecte de la raó. Els antics Pares de l'Església deien: "A Déu se'l pot veure només d'esquena"; no perquè la meva petita raó no el pugui veure de cara, sinó perquè si jo veiés Déu cara a cara, Déu seria un objecte de la meva visió i, per tant, no seria Déu, sinó un objecte de coneixement. Si quis videns Deum cognovit quod vidit, ipsum Deum non vidit ("si algú, en veure Déu, coneix què ha vist, no ha vist Déu"), va escriure Dionís l'Areopagita."


Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 319




dissabte, 5 d’octubre del 2019

Reconeixement dels blogs



Agnes Martin 1960


La Vanguardia de l'1 d'octubre de 2019 es fa ressò de l'Enquesta quadriennal d'hàbits i pràctiques culturals a Espanya, promoguda pel Ministeri de Cultura sobre una mostra de 16.000 enquestats de més de 14 anys (marge d'error del 0,8%). Un dels aspectes que s'hi tracten són les activitats artístiques de la població. En base a multirespostes dels enquestats, els resultats estan encapçalats per "fer fotografies" (28,8%), seguits entre altres per "fer vídeos" (16,7%), "pintar o dibuixar" (16,1%), "tocar un instrument" (9,6%), "escriure" (8,7%), "dansa, ballet o ball" (6,2%), "cantar en un cor" (2,7%) o "fer teatre" (2,2%).

Però el que ens ha sorprès i alegrat especialment és que figura també entre les activitats artístiques "disposar de blog propi", amb un 2,5%.



divendres, 4 d’octubre del 2019

Marc Aureli VIII, 51: No emboliquis






"No siguis negligent en les teves accions, no emboliquis les converses, no divaguis amb les imaginacions. En una paraula, que la teva ment no s'encongeixi ni es dispersi, ni estiguis massa ocupat en el transcurs de la teva vida."


Marc AureliMeditacions, VIII, 51




dijous, 3 d’octubre del 2019

Fracassos i culpes




Hodgkin 2001


Es considera que mirant enrere es recorden els moments feliços i s'obliden els moments difícils, durs. Em sembla que deu ser cert quan aquests mals moments no estan lligats a una responsabilitat personal, sinó que són fruit de circumstàncies adverses (crisis econòmiques, no trobar feina, circumstàncies familiars, malalties...).

Ara bé, quan hi ha una implicació personal la situació s'inverteix. S'obliden els actes virtuosos i, en canvi, no hi ha manera d'oblidar els fracassos i les culpes, les males accions. Aquests agafen tant de protagonisme que sembla que la vida hagi estat només un seguit de fracassos i culpes, de manera que desitjaries no recordar, poder desconnectar-te d'aquesta herència maleïda, poder oblidar i poder viure com si tot això no hagués passat, limitant-se realment a viure el present (a partir de certa edat, pensar el futur va tenint cada cop menys sentit, i de vegades quan ho fas apareixen més les desgràcies possibles que no pas la perspectiva de nous moments feliços).

Però això és difícil, cal assumir la pròpia càrrega, arrossegar els fracassos i culpes acumulats amb els anys i que no hi ha manera ni de compensar ni d'oblidar. És així, la vida humana.