Mite i fe

Bissier 1962

"El que vehicula el mite és la fe. La fe és la consciència que confia, que té fe que quelcom és, perquè es dóna en un horitzó que la fa ser com és. Fe, òbviament, no és igual a "creença". La creença és l'articulació intel·ligible d'allò que creiem. Credo prové del grec a través del llatí. Ho trobem també en el mot sànscrit sraddha, que significa "allà on jo poso el meu cor", no la meva ment. Credo, kardia, hridaya, "donar el cor", sraddha. Dit d'una altra manera: la fe no té un objecte. L'objecte de fe seria idolatria o un simple objecte de la raó. Els antics Pares de l'Església deien: "A Déu se'l pot veure només d'esquena"; no perquè la meva petita raó no el pugui veure de cara, sinó perquè si jo veiés Déu cara a cara, Déu seria un objecte de la meva visió i, per tant, no seria Déu, sinó un objecte de coneixement. Si quis videns Deum cognovit quod vidit, ipsum Deum non vidit ("si algú, en veure Déu, coneix què ha vist, no ha vist Déu"), va escriure Dionís l'Areopagita."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 319