Referèndums

Tàpies 1955

"Fa temps que volia reflexionar públicament sobre la relació dels referèndums amb la democràcia. Si no ho he fet abans era pel temor que les meves paraules s'interpretessin en clau de política catalana i es reduïssin al referèndum d'autodeterminació. Tot i això, la meva progressiva preocupació per la salut de la democràcia i l'amenaça dels qui erigint-se en representants del poble el confronten amb les institucions i amb la llei, m'ha animat a superar la meva ­contenció i a compartir en aquesta tribuna algunes consideracions sobre els referèndums.

Confesso, d'entrada, la meva preocupació per la febre plebiscitària que albiro en l'horitzó polític i que té aval en el passat més recent. I no em refereixo tan sols a l'exercici de l'anomenada “democràcia directa” a nivell estatal. També en l'àmbit local s'albiren nuvolots disposats a descarregar dosi de populisme al voltant de la idea que el referèndum és la perfecció de la democràcia. No seré jo qui contradigui els qui opinin que el referèndum, després del corresponent debat en les institucions, pot ser un bon punt final d'un procés decisori. Però comparteixo sobretot la posició dels qui consideren que, lluny de considerar-lo la panacea de la democràcia, és sovint un instrument de la demagògia.

Personatges com Trump, Farage, Le Pen, Salvini..., presentant la política com una cosa tremendament simple, sostenen –i no és veritat– que la gran massa de la gent corrent sap instintivament què és el que cal fer. Es presenta el recurs a la “veu del poble” com l'essència de la democràcia. Amb aquest afany evoquen fins i tot l'àgora d'Atenes com la seva suprema perfecció (per cert, Aristòtil o Diògenes no hi van poder participar mai perquè mai van arribar a complir amb els estrictes criteris de ciutadania). Dissenteixo de l'opinió dels apòstols del populisme, entre altres coses, perquè en la majoria dels casos el referèndum és l'expressió del cínic exercici de fer veure que manen uns per continuar manant els altres.

Quan anys enrere van començar a manifestar-se els símptomes de la febre referendària convocant consultes a la Gran Bretanya, Itàlia, Catalunya... o anunciant-les a la mateixa ciutat de Barcelona, recordo una conversa que vaig mantenir amb el més alt executiu d'una companyia italiana. Expressava la seva perplexitat davant el recurs fàcil dels polítics de transferir al carrer la responsabilitat de prendre decisions des de les institucions, més encara sobre qüestions d'una complexitat tècnica o política indiscutible. “A mi em paguen –deia– per elegir un bon equip directiu i debatre i prendre amb ells la millor decisió, no per convocar als treballadors en ­assemblea i transferir-los la nostra responsabilitat quan hagi de prendre una ­decisió”.

No aniré tan lluny com l'expremier laborista britànic Clement Attlee quan deia que “el referèndum havia estat amb massa freqüència l'instrument del nazisme i del feixisme”, però sí que assumeixo conscientment que el referèndum simplifica problemes complexos i, per això, s'identifica plenament amb el populisme. Es vol fer l'efecte que amb ell es pretén enfortir la democràcia, quan en realitat pot debilitar-la. Organitzar un referèndum no significa necessàriament respectar el poble. Al contrari, la intenció que sovint el motiva no és cap altra que manipular la ciutadania.

D'altra banda, el debat d'un referèndum acostuma a venir condicionat per l'autor de la proposta i les conseqüències polítiques que per a ell (o ella) pugui ­tenir. Sense tenir res a veure amb la proposta que es planteja, no es dona resposta al contingut de la pregunta formulada (com més complexa, més ignorada), sinó que es respon en funció de l'efecte polític que la seva resposta produirà. En el fons, en molts casos el referèndum no és el mitjà més idoni per associar directament els ciutadans amb grans decisions polítiques, si aquestes no van mediatitzades per vies democràtiques de debat i decisió que la democràcia representativa garanteix.

El politòleg italià Giovanni Sartori acumulava als desavantatges de la democràcia referendària la necessitat d'insistir en la necessitat d'un bon coneixement dels assumptes debatuts per part del públic, necessitat molt més gran que en el cas de la democràcia representativa (on són els representants els que decideixen). En aquest mateix sentit, opino que els referèndums són contraris a la complexitat dels problemes. De fet, simplifiquen, comprimeixen i redueixen la veritat, cosa que acaba deformant-la i falsejant-la.

És més, molt sovint –especialment quan allò sotmès a consulta és profund i complicat– succeeix el mateix que amb determinades propostes electorals: es creen falses esperances de solució i s'acaba per provocar decepció. Deuen haver llegit Shakespeare i el seu Ricard III: “Tu, promet, perquè prometre no empobreix”! Això sí, el que vindrà després ja serà el poble qui ho pagarà!"

Josep Antoni Duran i Lleida a La Vanguardia del 11.10.2019