[De la posició de Duns Scoto] La voluntat és qui tria el camí i el recorre. Per tant, la finalitat última de tota vida és la finalitat de la voluntat, no de l'intel·lecte. La bondat és superior a la veritat. (...) La qüestió del principi de la voluntat no té sentit; la voluntat és quelcom absolutament primari. La volició activa i lliure, que és rigorosament diferenciada de les commocions passives de la facultat apetitiva, és per essència lliure, fins i tot davant de les raons determinatives de l'intel·lecte. La resolució és sempre un pur acte de la voluntat. Aquesta no entra en acció perquè el coneixement la impulsi a fer-ho. I allò que decideix fer no es troba de cap manera rígidament determinat per l'estat del coneixement. La voluntat sempre té la possibilitas ad utrumque, pot inclinar-se per aquest o aquell cantó, inclinar-se al bé o al mal, al conegut com a superior tant com al conscientment inferior. La voluntat no tan sols pot resistir els incentius sensibles, sinó també als béns que li presenta l'intel·lecte, decidint-se freqüentment contra millor consell de la raó. Per més que existeixi una inclinació natural al bé i la felicitat, la voluntat sempre és lliure per refusar els béns suprems i coneguts com a tals. (...) No és l'intel·lecte, sinó la voluntat, el censurat en el judici moral; ni és el primer el considerat com a causa de l'acció culpable, sinó que la decisió s'atribueix a la segona sola i en ella mateixa. (...) La direcció en la que es desenvolupa el coneixement, l'objecte al que s'inclinen les seves mirades, tot això es troba essencialment determinat per la voluntat. De les dues facultats de l'ànima, que sóncada una de per sí perfectament autònomes i autòctones, la voluntat és, de tota manera, la superior, la que representa un més gran poder. (...) Per tot això el coneixement no pot ser per a Duns la finalitat de la nostra vida. La veritat és un dels béns de la vida, no el bé mateix, no la darrera finalitat. Com en tot el que és viu, hi ha també en l'home activitat i passivitat. Però l'activitat, la vida, és sempre superior. (...) La voluntat no està sotmesa a res exterior, ni està condicionada per això. Mentre en el coneixement els objectes actuen sobre el subjecte, en la voluntat aquest aconsegueix l'imperi sobre aquells. (...) La finalitat de l'existència i el millor que l'home pot aconseguir no és el saber, sinó l'activitat de la voluntat pura i bona, i en darrer terme la inesgotable vida de l'amor sobrenatural. Però aquests béns brollen únicament de l'autodeterminació de la voluntat.
Conseqüentment ja no es cerca la benaurança en la contemplació de Déu i les idees divines. El goig suprem del filòsof pot residir en elles, diu Duns Scoto, però el filòsof en tant que tal resta aferrat al temporal. La fe condueix l'home, però, més amunt que el coneixement, i la fe és la conversió de la voluntat envers un objecte. La vida del cristià i les instruccions de la teologia pràctica porten per sobre del goig de les virtuts dianoètiques. Amb la voluntat es viu la benaurança. Ni el concepte ni el coneixement intuïtiu porten a la veritable unió amb Déu, com creu Sant Tomàs, sinó que aquesta rau sobretot en la voluntat i en l'amor. L'amor és qui assoleix el bé suprem en sí mateix i integralment. Aquesta és la superioritat del bé sobre la bellesa: que comunica quelcom de la seva pròpia essència a qui el desitja amb puresa. La veritat no fa el mateix. Mentre els antics, i amb ells Sant Tomàs, buscaven doncs la plena possessió, la presència real de l'etern, en el coneixement, Duns subratlla la distància que el caracteritza sempre. Només en el desig i l'amor del bé s'uneix realment, segons ell, el que estima amb l'estimat. Per l'amor ens unim de la manera més immediata i més perfecta amb Déu. Per molt que en la darrera perfecció de l'ànima s'elevi també el coneixement fins a l'Ésser suprem, l'amor és qui porta la veritable abraçada i el gaudir de Déu.
[De la posició d'altres autors] La benaurança de l'home no consisteix en conèixer l'etern, sinó en voler i estimar Déu. (...) El voluntarisme de Kant i Fichte continua l'obra de Sant Agustí i de Duns Scoto. (...) Tot coneixement roman, segons Kant, limitat als "fenòmens"; no arriba a l'absolut. El suprasensible és incognoscible. I això no és en ell (com és sabut) l'afirmació d'un escepticisme resignat, sinó que necessita i ha de ser així. A través de tota l'evolució del pensament kantià des de l'any seixanta fins les darreres obres, s'estén com a tret fonamental la idea que el saber ha de ser i romandre limitat, per tal de no posar en perill la puresa de la voluntat moral. Tota la lluita contra les proves de l'existència de Déu té aquest sentit ètic voluntarista. Obrar per a un ordre conegut per endavant com a darrer ésser, obrar al servei d'un Déu demostrat per la força de l'intel·lecte, li sembla a Kant totalment incompatible amb la íntima independència i l'espontània llibertat de la voluntat moralment bona. Tota finalitat de la voluntat, si és coneguda per endavant, anul·la la puresa de l'autonomia, determina la voluntat en sentit causal, fa d'ella un desig de felicitat. En gràcia al pur valor de la voluntat han de refusar-se, doncs, les "pretensions" de la raó. El coneixement no ha d'elevar-se sobre la vida pròpia de la bona voluntat, sinó que ha d'ocupar un lloc inferior i més reduït. Per important que el saber pugui ser en sí, val menys que la moralitat, cosa de la voluntat. La metafísica dogmàtica no és només un esforç va, sinó, abans que res, un crim contra la ingenuïtat i la integritat de la pura voluntat. L'imperatiu i la voluntat ajustada a ell, ha de conservar la primacia sobre tot coneixement objectiu de l'univers. L'ordre del suprasensible, que ha de ser creat, ha de ser i romandre incognoscible. Un ésser donat i conegut no faria sinó oposar-se a l'autònoma espontaneïtat de la voluntat; més encara, no faria sinó aniquilar-la. El coneixement és, a més, tema i interès de pocs; però la bondat de la voluntat és afer de tothom. Les "virtuts dianoètiques" no poden ser les decisives quan es tracta del sentit de la vida humana, de la "dignitat" de tota personalitat humana.
En veritat, el coneixement roman també sempre subjecte a les sèries de condicions, que mai resulten completament abastables. Només la voluntat assoleix l'absolut, l'infinit veritable. En tota la facultat de la raó, el costat pràctic, el pur acte de la voluntat, és l'únic que ens enlaira sobre el món sensible. La voluntat autònoma porta en ella mateixa l'absolut, la "cosa en sí", a que la raó cognoscitiva aspira en va. Superior al regne de la natura i anterior al seu ésser és el regne de les finalitats, que és un regne de la llibertat; no un ordre fix de coses donades, sinó un ordre de persones que s'ha d'estar construint sempre mitjançant actes de voluntat. Sobre tota representació i tota cosa, tota idea i coneixement objectiu, plana sempre, com el veritable centre de tot, el regne la forma i lleis del qual són relacions de la voluntat, actes imperatius i de subordinació, de concòrdia i de respecte mutu; un regne que només existeix en l'acció, mai en el mer ésser. La "voluntat" és el "veritable jo" dels humans. No el jo penso, sinó el jo vull (vull el que he de voler), condueix realment al contingut metafísic meu i de tota existència en general. El que en nosaltres és més que fenomen, l'"intel·ligible" (però no realment comprensible a través de l'intel·lecte, ni pertanyent a aquest), és la nostra voluntat. Els éssers "racionals" són aquells éssers que posseeixen una voluntat. Només en la seva voluntat s'hi pot trobar el bé suprem i absolut, mai en el coneixement, ni en cap objecte del mateix.
(...)
Déu no és l'objecte i la possessió estàtica de la contemplació, sinó que és el que "fan els subjugats per ell". (...) Fichte és l'únic filòsof en tota la història del pensament cristià que ha tret per a la filosofia i el i el seu propi sistema la conseqüència que el veritable saber només brolla del recte voler. [Schelling, Schopenhauer i Nietzsche també són rellevants en aquesta temàtica]."
Conseqüentment ja no es cerca la benaurança en la contemplació de Déu i les idees divines. El goig suprem del filòsof pot residir en elles, diu Duns Scoto, però el filòsof en tant que tal resta aferrat al temporal. La fe condueix l'home, però, més amunt que el coneixement, i la fe és la conversió de la voluntat envers un objecte. La vida del cristià i les instruccions de la teologia pràctica porten per sobre del goig de les virtuts dianoètiques. Amb la voluntat es viu la benaurança. Ni el concepte ni el coneixement intuïtiu porten a la veritable unió amb Déu, com creu Sant Tomàs, sinó que aquesta rau sobretot en la voluntat i en l'amor. L'amor és qui assoleix el bé suprem en sí mateix i integralment. Aquesta és la superioritat del bé sobre la bellesa: que comunica quelcom de la seva pròpia essència a qui el desitja amb puresa. La veritat no fa el mateix. Mentre els antics, i amb ells Sant Tomàs, buscaven doncs la plena possessió, la presència real de l'etern, en el coneixement, Duns subratlla la distància que el caracteritza sempre. Només en el desig i l'amor del bé s'uneix realment, segons ell, el que estima amb l'estimat. Per l'amor ens unim de la manera més immediata i més perfecta amb Déu. Per molt que en la darrera perfecció de l'ànima s'elevi també el coneixement fins a l'Ésser suprem, l'amor és qui porta la veritable abraçada i el gaudir de Déu.
[De la posició d'altres autors] La benaurança de l'home no consisteix en conèixer l'etern, sinó en voler i estimar Déu. (...) El voluntarisme de Kant i Fichte continua l'obra de Sant Agustí i de Duns Scoto. (...) Tot coneixement roman, segons Kant, limitat als "fenòmens"; no arriba a l'absolut. El suprasensible és incognoscible. I això no és en ell (com és sabut) l'afirmació d'un escepticisme resignat, sinó que necessita i ha de ser així. A través de tota l'evolució del pensament kantià des de l'any seixanta fins les darreres obres, s'estén com a tret fonamental la idea que el saber ha de ser i romandre limitat, per tal de no posar en perill la puresa de la voluntat moral. Tota la lluita contra les proves de l'existència de Déu té aquest sentit ètic voluntarista. Obrar per a un ordre conegut per endavant com a darrer ésser, obrar al servei d'un Déu demostrat per la força de l'intel·lecte, li sembla a Kant totalment incompatible amb la íntima independència i l'espontània llibertat de la voluntat moralment bona. Tota finalitat de la voluntat, si és coneguda per endavant, anul·la la puresa de l'autonomia, determina la voluntat en sentit causal, fa d'ella un desig de felicitat. En gràcia al pur valor de la voluntat han de refusar-se, doncs, les "pretensions" de la raó. El coneixement no ha d'elevar-se sobre la vida pròpia de la bona voluntat, sinó que ha d'ocupar un lloc inferior i més reduït. Per important que el saber pugui ser en sí, val menys que la moralitat, cosa de la voluntat. La metafísica dogmàtica no és només un esforç va, sinó, abans que res, un crim contra la ingenuïtat i la integritat de la pura voluntat. L'imperatiu i la voluntat ajustada a ell, ha de conservar la primacia sobre tot coneixement objectiu de l'univers. L'ordre del suprasensible, que ha de ser creat, ha de ser i romandre incognoscible. Un ésser donat i conegut no faria sinó oposar-se a l'autònoma espontaneïtat de la voluntat; més encara, no faria sinó aniquilar-la. El coneixement és, a més, tema i interès de pocs; però la bondat de la voluntat és afer de tothom. Les "virtuts dianoètiques" no poden ser les decisives quan es tracta del sentit de la vida humana, de la "dignitat" de tota personalitat humana.
En veritat, el coneixement roman també sempre subjecte a les sèries de condicions, que mai resulten completament abastables. Només la voluntat assoleix l'absolut, l'infinit veritable. En tota la facultat de la raó, el costat pràctic, el pur acte de la voluntat, és l'únic que ens enlaira sobre el món sensible. La voluntat autònoma porta en ella mateixa l'absolut, la "cosa en sí", a que la raó cognoscitiva aspira en va. Superior al regne de la natura i anterior al seu ésser és el regne de les finalitats, que és un regne de la llibertat; no un ordre fix de coses donades, sinó un ordre de persones que s'ha d'estar construint sempre mitjançant actes de voluntat. Sobre tota representació i tota cosa, tota idea i coneixement objectiu, plana sempre, com el veritable centre de tot, el regne la forma i lleis del qual són relacions de la voluntat, actes imperatius i de subordinació, de concòrdia i de respecte mutu; un regne que només existeix en l'acció, mai en el mer ésser. La "voluntat" és el "veritable jo" dels humans. No el jo penso, sinó el jo vull (vull el que he de voler), condueix realment al contingut metafísic meu i de tota existència en general. El que en nosaltres és més que fenomen, l'"intel·ligible" (però no realment comprensible a través de l'intel·lecte, ni pertanyent a aquest), és la nostra voluntat. Els éssers "racionals" són aquells éssers que posseeixen una voluntat. Només en la seva voluntat s'hi pot trobar el bé suprem i absolut, mai en el coneixement, ni en cap objecte del mateix.
(...)
Déu no és l'objecte i la possessió estàtica de la contemplació, sinó que és el que "fan els subjugats per ell". (...) Fichte és l'únic filòsof en tota la història del pensament cristià que ha tret per a la filosofia i el i el seu propi sistema la conseqüència que el veritable saber només brolla del recte voler. [Schelling, Schopenhauer i Nietzsche també són rellevants en aquesta temàtica]."
Heinz Heimsoeth a Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)
(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada