Sobre el conreu de la qualitat humana

El conreu de la qualitat humana és qüestió d’actitud, de predisposició, i és també qüestió d'exercici, de pràctica, d'esforç. De dur a terme tasques pràctiques que permetin deixar-se interpel·lar per determinats valors. Uns valors que per a alguns es poden haver convertit en tòpics, però que ens sembla que continuen sent centrals: amor, bondat, justícia, solidaritat... La qualitat humana no s'identifica amb els valors (aquests són entitats ideals de referència mentre que la qualitat humana és una experiència pràctica) però la construcció de la qualitat humana passa en bona mesura per treballar valors.

Desenvolupar la qualitat humana és una cosa difícil i complexa, com succeeix amb qualsevol procés educatiu. En aquest desenvolupament, la confrontació amb valors clau com els esmentats té un paper de primer ordre. Ho recordava i preconitzava Kholberg amb la seva teoria del desenvolupament de la consciència moral, i ho segueixen explorant i duent a terme les iniciatives emmarcades en l'àmbit de l'educació en valors.

Per evitar utilitzar un llenguatge massa habitual, podem prendre com a signes o indicis del desenvolupament de la qualitat humana tres dimensions que inclouen una certa paradoxa: una alegria serena, una sobrietat sensible i una compassió activa:

- Es tracta d'assolir una alegria profunda i intensa davant el món i la vida, que no es manifesta en forma de disbauxa o diversió per evadir-se de la realitat.

- Es tracta d'assolir una sobrietat global i estricta que permeti alterar el mínim el món i als altres, i que al mateix temps no comporti menyspreu per les coses ni autodestrucció, sinó més aviat el contrari: fascinació per tot el que ens envolta.

- Es tracta de desenvolupar una compassió extensa i sentida que és interès apassionat pel que passa al nostre voltant, i que no es converteix en sentimentalitat passiva o lament inútil.

Es vol arribar a una serenitat que porti a prendre-s'ho tot molt seriosament i, alhora, amb certa distància; una sensibilitat que faci interessar-se per tot i trobar-hi els aspectes més bells i agradables; una activitat que porti a desenvolupar iniciatives pràctiques per ajudar als altres i per transformar les estructures socials. Caldrà concretar i explorar pràctiques concretes que ajudin a avançar en el desenvolupament d'aquestes característiques, que permetin progressar en el conreu de la pròpia qualitat humana.

Millet 1850

La qualitat humana tendeix a mostrar-se com a quelcom d’intangible, evanescent, difícil de copsar i de precisar. Això dificulta, evidentment, l'establiment de mètodes per al seu desenvolupament. Però es pot intentar per dos grans camins:

- Indirectament, a través del conreu de la sensibilitat i l'espiritualitat. Aquests dos àmbits no s'identifiquen amb la qualitat humana, però hi estan relacionats i la poden potenciar. Encara que pugui semblar paradoxal, tots dos (fins i tot l'espiritualitat) són més fàcils de treballar que la qualitat humana. El ventall metodològic és més ampli, més contrastable.

- Directament; aquí s'haurà de fer un esforç de creativitat metodològica, en ser un terreny menys habitual i menys obvi. La mateixa reflexió sobre la naturalesa de la qualitat humana i l'observació de persones i situacions on es puguin trobar indicis, rastres, de la mateixa poden ser camins operatius. Sabent que la seva intangibilitat fa que sovint no puguem disposar de més recurs que de la intuïció, de l’"olfacte", com a detector de qualitat humana. Però l'aspiració personal a la qualitat humana i la pràctica per assolir-la ajuden a desenvolupar aquesta intuïció, així com a discernir "fantasmes" (persones que no entren, de fet, en aquesta dinàmica, tot i que potser es pensen o els hi sembla que ho estan fent).

La qualitat humana no és una creença sinó una experiència. Cal haver-la fet per considerar-la real. Això fa difícil que qui no està immers en la seva dinàmica la reconegui fàcilment. No es pot ser un expert en detectar qualitat humana sense estar-hi a prop i atent, sense ser un aspirant a la mateixa.

Les conseqüències d'aquesta realitat a nivell organitzatiu, pragmàtic, són dures: no es pot aprendre a copsar qualitat humana en cap escola, no hi ha cap curs que ho ensenyi, només ens ho pot ensenyar la mateixa vida.

Millet 1848

Voluntat cega

 

Vallotton 1897

"Schopenhauer condemna el món en la seva mateixa arrel, considerant-lo com el producte d'una voluntat cega que és estranya a tota intel·ligibilitat i a tota finalitat. En aquest pessimisme radical el valor només pot residir en els processos d'alliberament com l'art i la contemplació, on s'apaga la voluntat de viure, o com la caritat, que només val perquè en abolir la distinció entre els individus, aboleix també l'univers en la mesura que ell és el producte del seu muntatge. Però Schopenhauer és important perquè és la font de Nietzsche, el qual no només va formular el problema del valor en tota la seva generalitat, sinó que el va posar en relació amb la doctrina de Schopenhauer donant valor a aquestes mateixes potències que són a l'origen de l'existència i sobre les quals Schopenhauer feia pesar una mena de maledicció."

 Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 85-86

Text original:

"Schopenhauer condamne le monde à sa racine même en le considérant comme le produit d’une volonté aveugle qui est étrangère à toute intelligibilité et à toute finalité. Dans ce pessimisme radical la valeur ne peut résider que dans les démarches de libération comme l’art et la contemplation, où s’éteint le vouloir vivre, ou comme la charité, qui ne vaut que parce que, en abolissant la distinction entre les individus, elle abolit aussi l’univers en tant qu’il est le produit de leur assemblage. Mais Schopenhauer est important parce qu’il est la source de Nietzsche qui non seulement a posé le problème de la valeur dans toute sa généralité, mais encore l’a posé dans son rapport avec la doctrine de Schopenhauer en valorisant ces puissances mêmes qui sont à l’origine de l’existence et sur lesquelles Schopenhauer faisait peser une sorte de malédiction."

Carner: Temença

Fautrier 1934

"El carro, ple de sol, no sap que deixa
rerassagat un gran senyal de pols,
ni sap el vent que son ahuc de queixa
de balma en balma es vagi fent més dolç.

Jo que distret he caminat debades
—i em cal anar vagarejant sens fi—
temo sentir què diuen mes petjades
quan jo sembla que en fugi en mon camí."


Josep Carner a El cor quiet (1925)

Secret amagat

 

"Beu vi, ja dormiràs prou sota terra

sense parella, ni amic, ni cap company;

compte, no li diguis a ningú aquest secret amagat:

la tulipa marcida mai no tornarà a obrir-se."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 47 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

José Gibert i Diego Navarro la tradueixen així (Plaza & Janés 1969):

"No dubtis de beure i gaudir de l'amor.

Tard o d'hora hauràs de dormir sota terra

sense dones ni amics. No diguis això a ningú:

la rosella marcida no torna a florir."

Controlar els records

 

Hodgkin 2005

Hi ha qui considera que es poden controlar els records. Així semblen pensar-ho Alan i Marilyn Bergman, quan a la lletra de la cançó "The way we were" diuen "what's too painful to remember, we simply chose to forget." El que és massa dolorós per ser recordat, simplement vam triar oblidar-ho. Potser sí que algú ho pot fer. D'altres persones simplement ho recorden tot, tant el plaent com el dolorós. I alguns patim una situació en la qual només ens venen al cap records dolorosos. És dur. Com si la vida només hagués estat un enfilall de mals moments. No és així, a la vida hi ha moments bons i moments dolents, hi ha de tot. Però la memòria pot arribar a ser perversa, quan fa que les úniques coses que et venen al cap espontàniament siguin els records de situacions desagradables, doloroses o tristes. Cal acceptar-ho, però no és fàcil.

 

Martí i Pol: Quasi homenatge

Hernández Pijuan 2002

"Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tant de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s'apropa,
furtiu i descaradament solemne,
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolós que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l'arbre
que preserva l'espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t'assenyala
i esperes amb temor i amb alegria.
Envelliran els llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resignat, recullis el farcell
d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t'ha acompanyat tota la vida."


Miquel Martí i Pol a Un hivern plàcid (1994)

Uccello: Perfils de noia

Dos fascinants perfils de noia del gran Uccello, un de 1450 i l'altre de 1460.

Costa i Llobera: El Gorg Blau

"Adéu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almaluig !...
Seguint arreu l’aigua qui fuig
d’aqueixa terra desolada,
sorprèn mos ulls 1a portalada
          d’un Paradís…
L’aigua s’atura a son encís
i com que diga: reposau!
- Dolça és la calma del Gorg Blau!

Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l’estany pur i sens ones.
D’encantament blavors pregones,
          com un safir,
aquest estany fan resplendir
i com que diguen: somniau!
- Dolç és el somni del Gorg Blau.

L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari…
Passant del Gorg al mur contrari
          pel rústic pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
- Dolç és l’oasi del Gorg Blau.

Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, heures i ramells,
l’aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
          singlota o riu?
Al qui l’escolta pensatiu
com que li diga: meditau!
- Dolça és la parla del Gorg Blau.

Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
          molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca, l’aigua cau…
- Ai! com la vida és el Gorg Blau."

Miquel Costa i Llobera (1900)

Memory

Franz Marc 1912

Aquesta és la lletra de la cançó Memory, pertanyent al musical Cats d'Andrew Lloyd Webber (1980). En podeu sentir unes quantes versions a la playlist Memory dins de la carpeta Cançons famoses de l'Spotify de merceirai.

"Midnight, not a sound from the pavement

Has the moon lost her memory?

She is smiling alone

In the lamplight, the withered leaves collect at my feet

And the wind begins to moan.

Memory, all alone in the moonlight

I can dream of the old days

Life was beautiful then

I remember the time I knew what happiness was

Let the memory live again.

Every street lamp seems to beat

A fatalistic warning

Someone mutters and the street lamp sputters

And soon it will be morning.

Daylight, I must wait for the sunrise

I must think of a new life

And I mustn't give in

When the dawn comes, tonight will be a memory too

And a new day will begin.

Burnt out ends of smoky days

The stale, cold smell of morning

A street lamp dies, another night is over

Another day is dawning.

Touch me, it's so easy to leave me

All alone with the memory

Of my days in the sun

If you touch me, you'll understand what happiness is

Look, a new day has begun."

Daodejing 44

"Què ens estimem més, la fama o la salut?

La salut o la riquesa?

Què preferim, tenir salut o guanyar fama i riquesa?

Qui s'aferra a les coses, pateix per elles.

Qui acumula moltes coses, té més perill de pèrdua.

Qui sap quan en té prou, mai és avergonyit.

Qui sap mesurar-se, no corre perills

i viurà llargament."

Daodejing 44

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Semblants, diferents

Pietro Lorenzetti 1345

Naddo Ceccarelli 1347

Rousseau

“Trobar una forma d’associació que defensés i protegís la persona i els bens de cada associat amb tota la força comú, i on cadascú, tot i formar part del conjunt, pogués seguir obeint els seus propis dictats i seguís essent tan lliure com abans.”

Rousseau (1712-1778)

Autenticitat de l'ésser humà

 

Rouault 1945

"Jesús suscita l'autenticitat de l'ésser humà. I l'Església, seguint les seves passes, rep la missió de suscitar-la."

Francisco Cuervo (1939-1999) a ¡Yo creo en Jesús de Nazaret!, Desclée de Bouver (1975), p. 108

Milton cec

 

Van Dyck 1617

El 1652, John Milton (1608-1674) es tornà cec. El 1671 acabà un poema sobre Samsó, en un fragment del qual explica colpidorament la ceguesa (traducció de Marià Manent a "Poesia anglesa i nord-americana", Editorial Alpha, 1955):

"La llum, obra primera de Déu, és extingida
per mi, i no tinc objectes delitosos
que haurien alleujat la meva pena;

més abatut que el més mesquí dels homes

o dels verms ara em sento; prou els més vils em guanyen

per terra, però amb vista; soc, en la llum, una ombra

exposada a menyspreu, a frau, injúria i burla,

defora o entre murs, com un orat immòbil,

i mai senyor de mi, sempre en mans d'altri;

a penes visc a mitges: gairebé mort em sento.

¡Ai, fosca, fosca, fosca sota l'ardent migdia,

total eclipsi i fosca irreparable,

sense cap esperança de veure una alba nova!

¡Oh Raig creat primer i tu, gran Paraula:

"Sigui la llum", que amb llum tot ho cobria!

Per què el primer decret no m'ha d'atènyer?

El sol per mi és ombrívol

i callat com la lluna

quan de la nit s'aparta

i s'amaga en la buida, interlunar caverna.

Si la vida talment la llum reclama,

que és vida gairebé; si és cert que a l'ànima

hi ha claror, tota ella

en cada part, ¿per què en tan delicada

esfera la mirada ens recloïen,

tan visible i tan fàcil d'apagar-se,

i com el tacte no va ser difosa

perquè l'esguard en tot el cos tinguéssim?

Bandejat de la llum no m'estaria,

dins la llum, però com en terra d'ombres,

vivint mig mort, talment una mort viva,

i sepultat, però amb més gran misèria:

de mi mateix sepulcre, mòbil tomba;

enterrat, però sense el privilegi

de la mort i la fossa, que ens aparten

el pitjor d'altres mals, dolors i injúries,

sinó tornat així més vulnerable

a totes les misèries de la vida,

i una vida només de captiu, voltat sempre

d'uns adversaris inhumans."

Text original (Samson Agonistes, línies 70 a 109):

"Light the prime work of God to me is extinct,

And all her various objects of delight

Annull'd, which might in part my grief have eas'd,

Inferiour to the vilest now become

Of man or worm; the vilest here excel me,

They creep, yet see, I dark in light expos'd

To daily fraud, contempt, abuse and wrong,

Within doors, or without, still as a fool,

In power of others, never in my own;

Scarce half I seem to live, dead more then half.

O dark, dark, dark, amid the blaze of noon,

Irrecoverably dark, total Eclipse

Without all hope of day!

O first created Beam, and thou great Word,

Let there be light, and light was over all;

Why am I thus bereav'd thy prime decree?

The Sun to me is dark

And silent as the Moon,

When she deserts the night

Hid in her vacant interlunar cave.

Since light so necessary is to life,

And almost life itself, if it be true

That light is in the Soul,

She all in every part; why was the sight

To such a tender ball as th' eye confin'd?

So obvious and so easie to be quench't,

And not as feeling through all parts diffus'd,

That she might look at will through every pore?

Then had I not been thus exil'd from light;

As in the land of darkness yet in light,

To live a life half dead, a living death,

And buried; but O yet more miserable!

My self, my Sepulcher, a moving Grave,

Buried, yet not exempt

By priviledge of death and burial

From worst of other evils, pains and wrongs,

But made hereby obnoxious more

To all the miseries of life,

Life in captivity

Among inhuman foes."

Coneixement mític

 

Morris Louis 1959

"El coneixement mític és l'experiència del continuum  de l'existència de l'home. Aquest no és una flor d'estiu, sinó que pot escoltar la paraula dels déus i pot ja en aquesta terra anticipar la vita beata. L'home no és fruit exclusiu de les necessitats històriques, perquè en ell hi ha l'etern, que l'atreu i el configura. El Desconegut roman desconegut, però l'home el pot experimentar, el pot escoltar. Així com el coneixement científic és  domini, verificació, el coneixement mític és ser dominat, ser comprès, ser portat per la Vida simbòlicament anticipada. La vida només té sentit si hi ha un més enllà de la mort; en el mite; l'home experimenta aquest més enllà, fins i tot vivencia en la mort la resurrecció.  En el mite, l'home percep que allí on acaben les seves possibilitats lògiques, comença la seva comunió amb els désu i la vida eterna. El mite és sobretot xifra de la vida; vida malgrat la mort, vida per damunt de la mort. En el mite, l'home "veu" que l'etern habita en ell, que més enllà de la mort hi ha Algú que l'espera amb els braços oberts.

El mite, perquè sempre té una expressió cultual (comunitària), permet d'experimentar la communio sanctorum de tots els qui escolten, més enllà de les "ortodòxies" religioses, polítiques, culturals i socials.  Aquesta communio sanctorum sobrepassa fins i tot les fronteres nacionals i històriques i ateny la totalitat de la humanitat, que està destinada com a tal, comunitàriament, a la visió beatífica."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), p. 69 (text original de 1976).

Ecologia i espiritualitat

 

Bissier 1963

"Sense espiritualitat no hi pot haver una ecologia real, i a la inversa, sense ecologia l'espiritualitat és una invasió. L'espiritualitat és llavors alienant. Una espiritualitat que digui: "Aquest no és el meu terreny, jo no ho puc modificar, ho deixo als polítics o als tècnics", és una degradació de l'espiritualitat. I una ecologia que només vulgui tractar amb guants la natura, perquè fins ara l'hem tractada una mica "brutalment" i ara veiem que ens hem de fixar més en ella perquè sinó morirà, també és insatisfactòria."

"No hi pot haver un moviment ecològic que duri, que perduri i que sigui profund si es desvincula d'una visió espiritual de la realitat. I no hi pot haver espiritualitat sense embrutar-se les mans amb els problemes concrets de cada dia."

Raimon Panikkar

(en una entrevista que li van fer Jaume, Begoña, Tomás i Octavi per a una revista de la qual no tenim la referència, un any després d'instal·lar-se a Tavertet)

Infinit i perfecció

 

Vallotton 1893

"És sabut que per als Antics les nocions d'infinit i de perfecció es contradeien, en lloc d'implicar-se. La perfecció pertanyia com per nosaltres a l'ordre de la qualitat. Era allò que ha assolit la pròpia finalitat, al que no es pot afegir res sense alterar-lo i que nosaltres expressem, quan es tracta d'una obra d'art, amb els mots "acabada" i "completada": de tal manera que es pot dir de l'acabat que és la nostra mateixa activitat en tant que ella s'ha realitzat o, en el sentit més fort del terme, que s'ha acomplert.

Al contrari, l'infinit és essencialment l'imperfecte, el que no és ni acabat ni completat, el que és indeterminat, el que defuig l'activitat i encara no ha rebut la seva marca, és la matèria pura, el caos. La perfecció és doncs, en les coses, l'exacta conformitat de la seva aparença amb la seva essència, i, en els actes, l'exacta conformitat amb el propòsit d'on procedeixen: l'infinit no té essència ni porta la marca de cap propòsit. La perfecció, és el valor realitzat; l'infinit és l'absència de valor, però una absència que el crida i li demana ser penetrat per ell.

Així es compren fàcilment que s'hagi de posar la perfecció de la banda de la qualitat, tot i que sigui el nombre qui li doni la seva mesura, mentre que l'infinit, que és la negació de la qualitat, no podrà ser per a nosaltres més que la quantitat per ella mateixa, en el sentit que ella no és encara la quantitat de res, sinó la simple idea del mesurable que no s'expressa encara per cap mesura."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 61-62

Text original:

"On sait que pour les Anciens ces deux notions se contredisaient, au lieu de s’impliquer. Le parfait appartenait comme pour nous à l’ordre de la qualité. Il était le τέλειον, ce qui a atteint sa propre fin (τέλος), à quoi on ne peut rien ajouter sans l’altérer et que nous exprimons nous-mêmes, quand il s’agit d’une œuvre d’art, par les mots fini et achevé : de telle sorte qu’on peut dire du fini que c’est notre activité elle-même en tant qu’elle s’est réalisée ou, au sens le plus fort du terme, qu’elle s’est accomplie. Au contraire, l’infini, c’est essentiellement l’imparfait, ce qui n’est ni fini ni achevé, ce qui est indéterminé, ce qui échappe à l’activité et n’a pas encore reçu sa marque, la matière pure, le chaos  . Le parfait est donc, dans les choses, l’exacte conformité de leur apparence avec leur essence, et, dans les actes, l’exacte conformité avec le dessein d’où ils procèdent : l’infini n’a pas d’essence et ne porte la marque d’aucun dessein. Le parfait, c’est la valeur réalisée ; l’infini, c’est l’absence de la valeur, mais une absence qui l’appelle et qui demande à être pénétrée par elle. Ainsi on comprend facilement que l’on doive mettre le parfait du côté de la qualité, bien que ce soit le nombre qui lui donne sa mesure, au lieu que l’infini, qui est la négation de la qualité, ne pourra être pour nous que la quantité prise en elle-même, au sens où elle n’est encore la quantité de rien, mais la simple idée du mesurable qui ne s’exprime encore par aucune mesure."

Carner: El més vell del poble

Fautrier 1945

"Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i l'esperit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera."


Josep Carner a El tomb de l'any (1966)

Direcció espiritual

 

Sonia Delaunay 1907

- D'entrada, tothom us semblarà encantador. A primera vista, tothom està ple de virtuts i atractius. Però la tasca d'un director espiritual és anar més enllà d'aquesta primera impressió. La direcció espiritual vol ajudar les persones a fer un canvi en positiu. Procura fer-les esdevenir més consistents, més sòlides, més denses. Mira de donar-los impuls per a esdevenir millors persones. Aquesta serà la vostra tasca com a directors espirituals.

Feia vint anys que Monsenyor Cavalli donava el curs de direcció espiritual en aquell seminari. Li agradava fer-ho, però no n'estava satisfet. Veia que els seus alumnes eren massa joves per entendre el que ell volia transmetre. Ell havia hagut de viure moltes experiències i molts fracassos abans d'arribar a tenir algunes idees més o menys clares sobre la direcció espiritual.

- D'alguna manera, la vostra tasca serà la d'ajudar les persones a purificar-se. A desprendre's de la fullaraca, de l'escorça, del que no és consistent, dels defectes, de les manies, de les febleses, dels vicis, dels mals costums, per tal que puguin esdevenir persones de nivell, coherents, ben vertebrades. I el primer que haureu de fer és una tasca de discerniment. Verificar si darrera l'aparença hi ha un nucli dur, o bé si tot és pura faramalla inconsistent, decoració, vestimenta, cosmètica. Per fer-ho haureu d'aplicar alguna lleugera pressió, delicada, tan delicada que la persona en qüestió gairebé no se'n doni compte. Comentaris indirectes, alguna pregunta inofensiva, vosaltres mateixos anireu trobant la manera de fer-ho. Si no trobeu res de sòlid darrera el que es veu, llavors simplement heu de desistir de la vostra tasca amb aquella persona, la qual no pot ser sotmesa a la direcció espiritual purificadora que jo us vull fer descobrir. Sense ferir-la, sense que se n'assabenti, l'heu de deixar córrer, treure-la del vostre horitzó. La seva vida continuarà amb normalitat. Ningú no haurà pres mal.

Les classes de Monsenyor Cavalli eren llargues. Però la vintena de seminaristes que hi assistien les trobaven interessants. Els hi costava entendre el que el seu professor mirava de transmetre, però alhora copsaven que era alguna cosa de valuós, que valia la pena. Cavalli no era amable ni simpàtic, però era respectuós.

- Si heu intuït que la persona té alguna cosa a dins que sembla consistent, comença llavors la vostra tasca purificadora. D'entrada cal atacar les coses més aparents, més visibles, les febleses més banals i evidents. No és gaire difícil. N'heu de parlar obertament, directament, amb les persones implicades, sempre de manera individual, en privat, i sovint aquestes converses inicials seran suficients per a eliminar la major part d'aquestes febleses poc importants. És una fase relativament senzilla, amb fruits ràpids i evidents. Però llavors apareix el primer gran obstacle. Després d'aquesta primera neteja, la persona ha perdut encant, atractiu. Això us desconcertarà a vosaltres i a ella. Fins i tot us pot semblar que us heu equivocat, i que era millor haver deixat la persona tal com era. I a ella li pot semblar que l'heu enganyat, que li heu fet mal; ara ja no es reconeix en la seva antiga aparença, i es troba perduda, desorientada, desconcertada, tristament sorpresa.

A Monsenyor Cavalli li agradava fer una pausa dramàtica en aquest punt de la seva explicació. Si podia, la feia coincidir amb el final d'una classe. Li venien llavors al cap diversos exemples de persones encantadores, molt atractives, que per culpa seva havien deixat de ser-ho. Algunes havien optat per tornar enrere i ho havien aconseguit; d'altres havien quedat perdudes en aquest estat de mig camí, ja que els havia fet por continuar el procés però no havien pogut retrocedir. Cavalli en tenia prou mala consciència: ell havia obrat de bona fe, però havia fet força mal. No aconseguia oblidar-ho. Aquestes situacions l'havien portat més d'una vegada a voler deixar la tasca de direcció espiritual. Sense saber ben bé perquè, no ho havia fet.

- Per això és molt important que genereu confiança en les persones de les que assumiu la direcció espiritual. En aquests moments de desconcert i desolació, aquesta confiança les ha d'ajudar a tirar endavant. I també els heu de dir clarament que confiïn en elles mateixes, que creguin en el tresor amagat que porten a dins i que entre elles i vosaltres fareu sorgir a la llum. En aquest punt els hi heu de parlar del final del procés, els hi heu de dir que en acabar hauran adquirit un nou atractiu, diferent del d'abans, potser menys aparent però més consistent. Seran persones diferents, noves, millors. I no perquè vosaltres els hi hàgiu transmès res, ja que la vostra tasca haurà estat simplement la d'ajudar a fer caure l'embolcall i mostrar el que ja era dins seu. Vosaltres no els haureu donat res que no tinguessin ja. Vosaltres només ajudeu a fer caure les noses que ho amagaven, que ho feien invisible.

Aquí Monsenyor Cavalli també acostumava a fer una pausa. I es preguntava si estava essent capaç de transmetre als seus alumnes una confiança semblant a aquella de la qual els acabava de parlar. Perquè sabia que la direcció espiritual  era quelcom de més aviat evanescent, i ell havia d'aconseguir que aquells seminaristes en copsessin el nucli, i amb ell la seva gràcia, la seva bondat, la seva utilitat. Formar bons directors espirituals era important, podien fer molt de bé a la gent, i també molt de mal si no ho feien bé. I es podien fer mal a ells mateixos, ja que la intimitat generada per la direcció espiritual comportava perills de quedar fascinat per la persona que es tenia entre mans, o d'experimentar una atracció física per ella, i aquí hi havia la porta a moltes situacions complexes, embolicades i que podien acabar essent degradants per a totes les parts. Les temptacions, conscients o inconscients, de manipulació de la persona per part del director espiritual eren un problema greu. Cavalli havia de discernir els que tenien fusta per arribar a ser bons directors espirituals, i havia de separar els altres d'aquest camí. No era una tasca fàcil, i el feia patir equivocar-se.

- El pas següent és més subtil i delicat. Heu de detectar en les persones falles importants que no es veuen a simple vista, esquerdes interiors que semblen no ser-hi. I per fer-ho cal aplicar certa força, certa violència espiritual. Cal posar a prova la consistència interior de les persones. Com que la persona no és gaire conscient d'aquests problemes ocults, sovint reaccionarà violentament a la vostra violència, s'establirà un combat com el de Déu amb Jacob. Aquest és el moment més delicat del procés. La força aplicada acaba produint una fractura que permet desempallegar-se del problema existent. Si el procés surt bé, la persona guanya en coherència interna, es densifica, es fa més consistent. Però de vegades és tota la persona la que es trenca, i cal abandonar el procés deixant a la persona malmesa, de vegades irreparablement. Això serà una font d'enorme dolor en la persona i en vosaltres. Potser cap dels dos se'n recuperarà mai del tot. S'hi haurà posat en joc la vostra capacitat i la vostra honestedat.

Nova pausa dramàtica de Cavalli. Ell parlava per experiència pròpia. Havia trencat unes quantes persones, fent-los mal i fent-se'n ell mateix. I mai sabia si aquella fractura total i irreversible s'havia produït per la seva manca de traça en aplicar la força o perquè el resultat era inevitable donades les característiques de la persona. Si era això darrer, ell ho hauria d'haver vist abans d'aplicar la forta pressió i hauria d'haver deixat a la persona seguir el seu camí, tot i no haver arribat al final de l'itinerari. Però intuir si la fractura seria terapèutica o desastrosa no era gens fàcil. Aquest era el gran repte de tot director espiritual.

- El pas final ja és més fàcil. Podríem dir que es tracta d'un repolit per donar a la persona un nou acabat, diferent de l'inicial però amb un nou encant. És una qüestió d'arreglar certs detalls que s'hagin pogut produir durant tot el procés, mirant de recuperar una certa gràcia i harmonia. La persona en sortirà amb consistència i un nou atractiu. Per a alguns aquest atractiu serà inferior a l'inicial, però cal tenir en compte el que suposa el guany en densitat, en coherència interior. Llavors la vostra tasca haurà acabat, i la persona podrà emprendre la seva vida sense vosaltres. No sempre us serà un moment fàcil, ja que tindreu ganes de mantenir el contacte amb la persona, fins i tot una certa tutela en el seu itinerari vital. No ho feu. Que cadascú segueixi el seu camí.

Aquest era el moment final del curs de Monsenyor Cavalli. Les classes s'allargaven molt més, és clar, amb les intervencions dels estudiants i les discussions sobre casos concrets. Però hem mirat de recollir l'eix vertebrador del seu ensenyament.

Res més

"Avui que de la joia només te'n queda el nom,
i ja no hi ha vells amics, et queda el vi jove;
no refusis el goig de la copa de vi
ja que no queda a la teva mà res més que aquesta copa."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 21 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Daodejing 63

Turner 1850

"Actua sense coaccionar,

implica't sense interferir,

tasta el que no té gust,

considera el petit com a gran,

i el poc com a molt,

respon a les injúries amb amabilitat.

Escomet les coses difícils mentre encara són fàcils,

enfronta't amb el que és gran mentre encara és petit;

totes les coses difícils comencen essent fàcils,

i totes les coses grans comencen essent petites.

Per això la persona sàvia mai emprèn coses grans

i així és com pot dur a terme grans coses.

El que promet a la lleugera

no acostuma a complir la seva paraula.

El que tot ho troba fàcil

trobarà moltes dificultats.

Per això, la persona sàvia tot ho considera difícil

i acaba no trobant dificultats."

Daodejing 63

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Escoles cristianes?

 

Hodgkin 1985

Els cristians anuncien i expliquen la gràcia de tenir a Jesús de Natzaret com a referent central de la pròpia vida. Que aquesta proclamació sigui escoltada i assumida ja no depèn del cristià, aquest no ho pot controlar; l'esperit bufa quan vol i on vol, es diu.

Com proclama el cristià la seva referència a Jesús? Personalment, certament. També a través de la comunitat cristiana, del conjunt organitzat dels que comparteixen la referència a Jesús (l'església).

Pot ser feta aquesta proclamació també des d'institucions i organitzacions amb una determinada funció social (ONGs, partits polítics, sindicats, escoles, esplais, etc.)? Aquí no hi ha un consens clar. Uns cristians creuen que és pertinent l'existència d'aquestes organitzacions confessionals (o sigui, amb una referència explícita a la seva vinculació amb el cristianisme i l'organització eclesial), les quals permeten aplegar la funció social amb la proclamació del cristianisme. D'altres cristians consideren que aquestes organitzacions amb una funció social han de ser compartides per cristians i no cristians, i que per tant no és procedent la seva confessionalitat; només han de servir per a la seva funció social, no per a la proclamació del cristianisme. Són dos punts de vista confrontats des de fa temps. Darrerament sembla que a la pràctica preval el primer punt de vista, institucionalment més fort, però el segon, menys pragmàtic, reivindica la coherència dels seus plantejaments.

Un dels casos en els que es planteja aquest debat és el de les escoles cristianes. Des del segon punt de vista esmentat es considera que el que hi ha d'haver són cristians a les escoles, els quals poden proclamar personalment el cristianisme, però que les escoles com a tals no han de ser "cristianes", no han d'assumir cap altra funció que la d'educar bé els seus alumnes. Des del primer punt de vista esmentat, es considera pertinent l'existència d'escoles cristianes, que deriven d'una llarga tradició i que majoritàriament tenen bona reputació com a escoles. Són fruit d'una societat on la confessionalitat de les institucions era considerada normal i desitjable, en tant que bon mitjà per a la proclamació del cristianisme, i això no té perquè canviar, consideren.

El debat, doncs, existeix tant entre cristians com a nivell social: cal mantenir aquestes escoles confessionals? Des del segon punt de vista cristià, no; es considera que aquestes escoles haurien de deixar la seva confessionalitat per tal d'evitar la identificació del cristianisme amb determinades maneres d'entendre la societat i el món escolar. No volen que s'identifiqui el cristianisme amb unes concepcions ideològiques i polítiques pròpies d'un temps determinat, per tal de deixar lliure el cristianisme en la seva proclamació oberta a tothom. Des del primer punt de vista cristià, sí que cal mantenir-les; no es veu cap problema en tenir escoles que alhora siguin proclamadores del cristianisme. A nivell social, els sectors més progressistes estan en contra de les escoles confessionals, i els sectors més moderats, conservadors o pragmàtics no veuen grans inconvenients en el manteniment d'aquesta mena d'escoles (no queda clar si dirien el mateix respecte a l'existència d'escoles d'altres confessions religioses). 

El debat s'acaba de complicar quan apareix en l'horitzó un altre tema: la concertació. Pel cas de les escoles cristianes privades, la discussió es limita al debat esmentat entre dues maneres d'entendre la proclamació del cristianisme, però socialment no hi ha gran cosa a dir mentre aquestes escoles privades respectin els barems que es demanen a totes les escoles. Quan la cosa es complica és quan les escoles volen mantenir la seva confessionalitat i rebre suport econòmic del sector públic. Això no sembla gaire coherent, i normalment només es justifica sobre arguments pragmàtics (dificultat del sistema educatiu per suplir a curt termini l'existència d'aquestes escoles, arrelament social de les mateixes, etc.). Però des del punt de vista de la coherència argumental sembla que les escoles cristianes concertades haurien de desaparèixer, convertint-se sigui en escoles confessionals privades sigui en escoles no confessionals concertades (renunciant així a la tasca de proclamació del cristianisme) o en escoles públiques.

Hi ha una discussió complementària sobre fins a quin punt aquestes escoles confessionals són útils per a la proclamació del cristianisme. Hi ha qui considera que històricament han generat més distanciament i fins i tot rebuig del cristianisme que no pas d'adhesió. Tampoc queda clar què vol dir que proclamen el cristianisme, més enllà d'aparèixer el terme cristià en la seva denominació (cosa que es considera ja un element de proclamació cristiana): ¿Forma part la catequesi cristiana del seu programa educatiu? ¿Es limiten a la clàssica afirmació de la transmissió de "valors cristians", sense que quedi gaire clar què és el que això vol dir (hi ha "valors cristians" diferenciats dels valors humans?)?

Hi haurà qui dirà que tota aquesta discussió es situa a nivell molt teòric, dels principis, i que la realitat presenta problemes urgents de difícil resolució. Moltes de les escoles confessionals actuals no podrien sobreviure econòmicament com a escoles privades, ja que se situen en barris populars. Però tampoc no volen renunciar a la seva confessionalitat, i demanen seguir essent concertades per tal d'evitar una crisi en el nostre sistema educatiu; és doncs una argumentació més pragmàtica que ideològica. Els cristians del segon punt de vista no hi estan d'acord; molts no cristians més aviat tampoc, tot i que veuen el problema operatiu.

Un element que complica encara més aquesta discussió és l'alt percentatge de fills d'immigrants que hi ha a l'escola pública. Això porta a determinades famílies sense accés a les escoles privades a preferir l'escola concertada, i sovint això es fa deixant de banda si aquesta escola concertada és confessional o no; es prioritza que no sigui pública per sobre de  la seva confessionalitat. Aquí ens trobem altra vegada amb el pragmatisme, el qual sembla donar preferència a trobar solucions "útils a curt termini" als problemes, cosa ben valorada. Però té un inconvenient sovint oblidat: deixa de banda o fins i tot menysprea l'idealisme, l'intent de conformar la realitat en base a uns ideals o valors. Socialment, això pot tenir conseqüències perjudicials per a una bona construcció de la societat. 

Els sectors menys pragmàtics, tant no cristians com cristians, que posen en relleu la importància de la coherència ideològica, serien partidaris d'iniciar ràpidament una transició de les escoles cristianes que els permeti passar a ser sigui escoles privades sigui escoles no confessionals. Aquí potser el Secretariat de l'Escola cristiana tindria una doble missió important a dur a terme: d'una banda, l'aprofundiment d'aquest debat ideològic; de l'altra, l'ajuda pràctica a les escoles confessionals per poder emprendre la transició assenyalada.

Màrius Torres: On l'etern és present

Torres-García 1937

"Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,

ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'univers.

Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,

limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers

els estels, que clivellen la meva carn obscura.

Compara't al seu brill, i pensa, criatura,

què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa.

Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa

en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança

en el braç que ens sosté, en la roda que avança

i en el Sol que veuries si jo fos transparent."

Màrius Torres (16 de febrer de 1937)

Fracàs i autenticitat

Degas 1868

Algunes consideracions de la sociòloga Eva Illouz a La Contra de La Vanguardia del 24.06.2021:

"No soc feliç amb la felicitat que alguns psicòlegs prediquen, perquè tampoc no accepto el gir que va fer la psicologia pels volts dels anys seixanta. Abans, la psicologia curava neurosis i traumes. Des dels anys setanta la psicologia positiva, a més, es va arrogar la missió de guiar cada persona amb directrius culturals i valors. Volien “empoderar-nos” i Martin Seligman va començar a predicar des de la psicologia que havíem de “realitzar-nos com a persones”, ser "autèntics” i aspirar a una felicitat que ja només depenia de cadascú. Abans concebíem el progrés com de grup, col·lectiu, de tota la societat, i consistia a canviar les normes de tots entre tots per aconseguir que fos de tots. Amb aquesta nova psicologia de l’autorealització, tot depenia de tu: si no arribaves a fi de mes ja no era a causa d’una empresa que no retribuïa la teva feina com mereixies i d’un sistema que l’emparava, sinó que només era responsabilitat teva per no haver buscat cap altra feina millor o haver creat un altra empresa.

La idea de no ser víctima i dependre només d’un mateix és poderosa i per això l’autorealització va tenir un èxit immediat i enganyós. Era una idea tan poderosa com, en gran part, fal·laç. En la modernitat és poc el que depèn de cadascun de nosaltres com a individus. La majoria treballem en grans empreses o en institucions en les decisions de les quals amb prou feines influïm o ho fem de forma il·lusòria i superficial. Dir-nos que “tot depèn de tu” sempre és una ironia i sovint cruel.

Aquesta psicologia positiva va aprofitar que, tot i que gairebé tot en la nostra vida ho deci­dien altres de més poderosos, encara ens quedava un àmbit en què, almenys en aparença, érem els amos: nosaltres mateixos. L’autoajuda transformava els problemes polítics, socials i col·lectius en una qüestió d’esforç i progrés individual: és l’individu, cadascun de nosaltres, qui progressa o fracassa per separat i només després l’agregat d’individus serà una societat amb èxit o fracàs. Quan, en realitat, són les regles i les estructures les que ho determinen tant com l’actitud individual.

La psicologia positiva dona de manera inacabable poder il·lusori i també l’angoixa real de fracassar, perquè per a aquesta psicologia no acabes de realitzar-te mai. Sempre pots millorar. I depèn només de tu. L’autenticitat és un dels tòtems d’aquesta psicologia. I també té un gran èxit perquè s’oposa a la impersonalització pròpia de la nostra societat de masses. Com ser autèntic és la classe de pregunta sense resposta que ven aquesta psicologia: l’autenticitat és ideal com a mercaderia, perquè només tu pots fabricar i consumir la teva pròpia autenticitat. I té èxit perquè les nostres vides es caracteritzen avui per una gran incertesa pel que fa al que no podem o podem fer, ser, aspirar... I les il·lusions no tenen límit.

En teoria tots som iguals davant una llei que garanteix igualtat d’oportunitats, però la realitat és que en comparació amb les so­cietats de classes d’altres temps avui tot és possible en teoria, però per això mateix més frustrant a la pràctica. Diguem que al món feudal o a la societat burgesa de classes un sabia des que naixia quin era el seu lloc i el seu valor es mesurava en relació amb el que tenia en néixer. Diguem que el teu valor personal no era negociable, eres el que eres. Avui en teoria no tenim límits, però, en realitat, no són menys que antany. Només que ara et van repetint que tens totes les possibilitats –la psicologia positiva ho avala– d’aconseguir tot el que et proposes i per tant de millorar el teu valor. Un aristòcrata podia actuar com un miserable i continuar sent aristòcrata. El seu estatus no depenia de la seva conducta, però avui ens repeteixen que tot depèn del que fem i es lloa la cultura de l’esforç individual, però no ens revelen els trucs que demostren que no és cert."

Comparteixo aquestes posicions d'Illouz. Jo faig servir el concepte d'autenticitat de manera positiva, però entenc el que ella vol dir; crec que és compatible fer la crítica que ella fa i defensar una concepció positiva de l'autenticitat.

Degeneració del mite

 

Morris Louis 1954

"La paraula mítica i el culte poden degenerar. Això és una constatació quotidiana. Degeneren quan la paraula mítica vol acomplir la funció pròpia de la paraula lògica, quan no es cenyeix al seu àmbit de realitat, quan s'oblida que l'home és també un ésser lògic.  El mite degenerat dona lloc a la pseudociència; el culte es converteix en màgia. Potser les nostres litúrgies actuals, encara que a primer cop d'ull no puguin semblar màgiques, ho són en un grau molt alt, perquè la màgia, sigui quina sigui la forma que revesteixi, és l'intent de l'home per fer l'obra de Déu, per posar-se en el seu lloc i dominar-lo."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 67-68 (text original de 1976).

Somniadors

Cézanne 1892

"- És un somniador -va dir.

La Nancy va mirar de treure alguna conclusió a partir de la dada, però no deia gran cosa.

- Un somniador?

- Va perdre tot el que tenia en negocis a quin més demencial -va contestar en Robert.

La Nancy va assentir.

- Comprenc -va dir, sense comprendre res.

- Bob?

- Sí?

- Què té a veure això amb els somnis?

- Que el meu oncle mai veu les coses com són en realitat -va dir en Robert. La seva veu va sonar lleument tensa. - La realitat mai no ha estat prou bona per a ell. -La tensió del seu to va augmentar en la frase següent. - En les seves fantasies, tots els assumptes en els que s'ha ficat eren el més extraordinari del que havia sentit parlar.

- Jo diria que és una bona forma de ser... -El to mateix de la Nancy va sonar vagament tens en la rèplica inconscient a en Robert.

- Una forma pèssima de ser -va al·legar amb severitat.

- No veig per què -va dir la Nancy.

- El pobre home es juga la vida una vegada i una altra i una altra en coses que són -va sacsejar el cap amb força -... Res! Res en absolut!"

Kurt Vonnegut a "Guardià de la persona", dins de Mentre els mortals dormen (2011), recull pòstum de narracions breus de l'autor.

El meu avi patern era així. El meu pare també (i va perdre molts diners en negocis sense prou fonament). Jo també soc així, i ho és un nebot meu. O sigui que és una característica genètica, que es pot transmetre de generació en generació.

Per sort o per desgràcia, vaig prendre consciència del fet i he procurat mantenir-lo a ratlla, procurant tancar-lo en l'àmbit de la imaginació i que no esdevingués comportament, tot i que segur que he fet coses mogut per aquesta pulsió difícil de controlar.

Veritat i llibertat

 

Rouault 1948

"El fet cristià no consisteix en que es parli del Crist, sinó en que es tracti la realitat amb l'esperit de veritat i de llibertat propis de Jesús de Natzaret."

Francisco Cuervo (1939-1999) a ¡Yo creo en Jesús de Nazaret!, Desclée de Bouver (1975), p. 85

Quatre fonts de sentit

 

Morris Louis 1960

Quatre fonts de sentit per a les vides humanes:

- La contemplació dels llocs i moments d'esplendor de la natura

- Les grans obres d'art i les petites creacions personals d'art i artesania

- L'encarnació de grans valors 

- Els símbols i rituals de les tradicions religioses que ens siguin significatius

Natura, art, valors i símbols ens commouen i orienten.

Opacitat

Fautrier 1957

“En cada ésser humà hi ha una zona d'opacitat i de silenci: no ens coneixem íntegrament a nosaltres mateixos, a l'igual que tampoc coneixem íntegrament al pròxim.”

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 73 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Natura que cura

Derain 1910

Algunes consideracions de Lucy Jones a La Contra de La Vanguardia del 28.06.2021:

"Als 20 anys l’alcohol i les drogues m’ha­vien posat de genolls. Vaig ingressar en un centre de desin­toxicació, vaig fer psicoteràpia, però la sorpresa va ser l’ajuda que em van proporcionar els meus llargs passejos per la natura que es van convertir en hàbit. La natura calmava la meva ment, em donava pau. Em ­delia pel seu consol, m’acompanyava igual que l’alcohol. I vaig voler esbrinar la raó del seu poder.

El contacte amb la natura té un efecte molt ­directe sobre el nostre sistema nerviós, fa que produïm menys cortisol, que és l’hormona de l’estrès. I disminueix la tristesa, perquè aplaca l’activitat al còrtex frontal subgenual. I la capacitat de sorpresa davant la bellesa de la natura redueix la citocina, un biomarcador que indica la inflamació del cos.

La ment i el cos necessiten la part salvatge: els habitants de les ciutats estan molt menys exposats a la Mycobacterium vaccae, que es troba a la terra i té efecte antidepressiu. Per això la jardineria és molt aconsellable. La neurociència diu que les avingudes poblades d’arbres redueixen l’agitació del pensament i equilibren el sistema nerviós. La presència d’arbres i vegetació es tradueix en menys receptes d’antidepressius.

Un altre efecte molt bonic és la resposta positiva que genera la contemplació de les formes de la natura: els fractals. La repetició de patrons geomètrics presents a les fulles, el bròcoli, les males herbes, els llampecs, els núvols... ens genera benestar. La retina també té una estructura fractal i quan hi entra en contacte té lloc una correspondència. Els fractals emeten unes ones que ens provoquen relaxació.

Els estudis mostren que caminar per una zona amb vegetació, fins i tot un carrer poblat d’arbres, activa el nostre sistema nerviós simpàtic associat al descans, a una bona digestió i a una sensació de satisfacció i tranquil·litat; en detriment del sistema parasimpàtic, associat a la tensió, l’adrenalina i la inflamació. Està estudiat que escoltar el cant dels ocell redueix els nivells de cortisona, i els arbres desprenen fitoncides, que augmenten l’activitat de les cèl·lules NK que tenen una funció immunològica i anticancerosa.

Sabem que les persones que viuen a prop de la natura són més felices. Passar temps en un entorn natural condueix a l’atenció sense esforç, que ens porta a l’atenció restaurada a través de la fascinació suau del moviment de les fulles, el flux d’un riu, veure volar ocells al cel... Fins i tot en connectar amb la natura mirant un documental o veient fotografies d’una flor hi ha efecte terapèutic. Per a mi va ser molt sorprenent descobrir com la fascinació pel món natural ens fa més bondadosos i gene­rosos entre humans."

Sobre la idea

Vallotton 1914

"La idea és el punt de trobada entre l'ésser i el valor.

La idea és ella mateixa la realitat suprema: quan la pensem, lluny de donar-li existència, és ella qui ens dóna existència a nosaltres. És per a nosaltres un model i un ideal; mai arribem a exhaurir-la, ni per consegüent a identificar-nos totalment amb ella. No fem més que participar de la seva riquesa i fecunditat, així com de la seva eternitat, la qual ens enlaira per sobre de l'esdevenir i de tots els fenòmens impermanents. Ella és sens dubte ésser, però també valor suprem, que dóna el seu valor a totes les nostres actuacions particulars, i l'ésser i el valor tot alhora a la nostra mateixa ànima.

La idea només és obtinguda que per aquesta mena d'abstracció que ens fa descobrir en cada cosa la seva essència pura, i és per la mateixa purificació que obtenim la saviesa. El que vol dir sens dubte que cap ésser no existeix si no és per una mena de fidelitat interna a ell mateix que sempre està en risc d'alterar-se i de corrompre's, des del moment que es gira cap a l'exterior i comença a ser receptacle en lloc d'actuar."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 48

"Cap idea té un caràcter exclusivament teòric o contemplatiu: ella és doblement dinàmica, ja que és en primer lloc una acció del pensament, però que està destinada a produir una acció real, que transforma el món."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 350

Textos originals:

"L’idée, point de rencontre de l’être et de la valeur.

L'idée est elle-même la suprême réalité : quand nous la pensons, loin de lui donner l’existence, elle nous donne l’existence à nous-même. Elle est pour nous un modèle et un idéal ; nous ne parvenons jamais à l’épuiser, ni par conséquent à nous identifier tout à fait avec elle. Nous ne faisons que participer à sa richesse et à sa fécondité, à son éternité aussi, qui nous soulève au-dessus du devenir et de tous les phénomènes périssables. Elle est être sans doute, mais aussi valeur suprême, qui donne leur valeur à toutes nos démarches particulières, et l’être et la valeur tout ensemble à notre âme elle-même.

L’idée n’est obtenue que par cette sorte d’abstraction qui nous fait découvrir dans chaque chose son essence pure, et c’est par la même purification que nous obtenons la sagesse . Ce qui veut dire sans doute qu’aucun être n’existe que par une sorte de fidélité interne à lui-même qui risque toujours de s’altérer et de se corrompre, dès qu’il se tourne vers le dehors et commence à subir au lieu d’agir."

"Aucune idée n’a un caractère exclusivement théorique et contemplatif : elle est doublement dynamique, car elle est d’abord une action de la pensée, mais qui est destinée à produire une action réelle, qui transforme le monde."