Costa i Llobera: El Gorg Blau

"Adéu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almaluig !...
Seguint arreu l’aigua qui fuig
d’aqueixa terra desolada,
sorprèn mos ulls 1a portalada
          d’un Paradís…
L’aigua s’atura a son encís
i com que diga: reposau!
- Dolça és la calma del Gorg Blau!

Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l’estany pur i sens ones.
D’encantament blavors pregones,
          com un safir,
aquest estany fan resplendir
i com que diguen: somniau!
- Dolç és el somni del Gorg Blau.

L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari…
Passant del Gorg al mur contrari
          pel rústic pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
- Dolç és l’oasi del Gorg Blau.

Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, heures i ramells,
l’aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
          singlota o riu?
Al qui l’escolta pensatiu
com que li diga: meditau!
- Dolça és la parla del Gorg Blau.

Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
          molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca, l’aigua cau…
- Ai! com la vida és el Gorg Blau."

Miquel Costa i Llobera (1900)