Milton cec

 

Van Dyck 1617

El 1652, John Milton (1608-1674) es tornà cec. El 1671 acabà un poema sobre Samsó, en un fragment del qual explica colpidorament la ceguesa (traducció de Marià Manent a "Poesia anglesa i nord-americana", Editorial Alpha, 1955):

"La llum, obra primera de Déu, és extingida
per mi, i no tinc objectes delitosos
que haurien alleujat la meva pena;

més abatut que el més mesquí dels homes

o dels verms ara em sento; prou els més vils em guanyen

per terra, però amb vista; soc, en la llum, una ombra

exposada a menyspreu, a frau, injúria i burla,

defora o entre murs, com un orat immòbil,

i mai senyor de mi, sempre en mans d'altri;

a penes visc a mitges: gairebé mort em sento.

¡Ai, fosca, fosca, fosca sota l'ardent migdia,

total eclipsi i fosca irreparable,

sense cap esperança de veure una alba nova!

¡Oh Raig creat primer i tu, gran Paraula:

"Sigui la llum", que amb llum tot ho cobria!

Per què el primer decret no m'ha d'atènyer?

El sol per mi és ombrívol

i callat com la lluna

quan de la nit s'aparta

i s'amaga en la buida, interlunar caverna.

Si la vida talment la llum reclama,

que és vida gairebé; si és cert que a l'ànima

hi ha claror, tota ella

en cada part, ¿per què en tan delicada

esfera la mirada ens recloïen,

tan visible i tan fàcil d'apagar-se,

i com el tacte no va ser difosa

perquè l'esguard en tot el cos tinguéssim?

Bandejat de la llum no m'estaria,

dins la llum, però com en terra d'ombres,

vivint mig mort, talment una mort viva,

i sepultat, però amb més gran misèria:

de mi mateix sepulcre, mòbil tomba;

enterrat, però sense el privilegi

de la mort i la fossa, que ens aparten

el pitjor d'altres mals, dolors i injúries,

sinó tornat així més vulnerable

a totes les misèries de la vida,

i una vida només de captiu, voltat sempre

d'uns adversaris inhumans."

Text original (Samson Agonistes, línies 70 a 109):

"Light the prime work of God to me is extinct,

And all her various objects of delight

Annull'd, which might in part my grief have eas'd,

Inferiour to the vilest now become

Of man or worm; the vilest here excel me,

They creep, yet see, I dark in light expos'd

To daily fraud, contempt, abuse and wrong,

Within doors, or without, still as a fool,

In power of others, never in my own;

Scarce half I seem to live, dead more then half.

O dark, dark, dark, amid the blaze of noon,

Irrecoverably dark, total Eclipse

Without all hope of day!

O first created Beam, and thou great Word,

Let there be light, and light was over all;

Why am I thus bereav'd thy prime decree?

The Sun to me is dark

And silent as the Moon,

When she deserts the night

Hid in her vacant interlunar cave.

Since light so necessary is to life,

And almost life itself, if it be true

That light is in the Soul,

She all in every part; why was the sight

To such a tender ball as th' eye confin'd?

So obvious and so easie to be quench't,

And not as feeling through all parts diffus'd,

That she might look at will through every pore?

Then had I not been thus exil'd from light;

As in the land of darkness yet in light,

To live a life half dead, a living death,

And buried; but O yet more miserable!

My self, my Sepulcher, a moving Grave,

Buried, yet not exempt

By priviledge of death and burial

From worst of other evils, pains and wrongs,

But made hereby obnoxious more

To all the miseries of life,

Life in captivity

Among inhuman foes."