Fracàs i autenticitat

Degas 1868

Algunes consideracions de la sociòloga Eva Illouz a La Contra de La Vanguardia del 24.06.2021:

"No soc feliç amb la felicitat que alguns psicòlegs prediquen, perquè tampoc no accepto el gir que va fer la psicologia pels volts dels anys seixanta. Abans, la psicologia curava neurosis i traumes. Des dels anys setanta la psicologia positiva, a més, es va arrogar la missió de guiar cada persona amb directrius culturals i valors. Volien “empoderar-nos” i Martin Seligman va començar a predicar des de la psicologia que havíem de “realitzar-nos com a persones”, ser "autèntics” i aspirar a una felicitat que ja només depenia de cadascú. Abans concebíem el progrés com de grup, col·lectiu, de tota la societat, i consistia a canviar les normes de tots entre tots per aconseguir que fos de tots. Amb aquesta nova psicologia de l’autorealització, tot depenia de tu: si no arribaves a fi de mes ja no era a causa d’una empresa que no retribuïa la teva feina com mereixies i d’un sistema que l’emparava, sinó que només era responsabilitat teva per no haver buscat cap altra feina millor o haver creat un altra empresa.

La idea de no ser víctima i dependre només d’un mateix és poderosa i per això l’autorealització va tenir un èxit immediat i enganyós. Era una idea tan poderosa com, en gran part, fal·laç. En la modernitat és poc el que depèn de cadascun de nosaltres com a individus. La majoria treballem en grans empreses o en institucions en les decisions de les quals amb prou feines influïm o ho fem de forma il·lusòria i superficial. Dir-nos que “tot depèn de tu” sempre és una ironia i sovint cruel.

Aquesta psicologia positiva va aprofitar que, tot i que gairebé tot en la nostra vida ho deci­dien altres de més poderosos, encara ens quedava un àmbit en què, almenys en aparença, érem els amos: nosaltres mateixos. L’autoajuda transformava els problemes polítics, socials i col·lectius en una qüestió d’esforç i progrés individual: és l’individu, cadascun de nosaltres, qui progressa o fracassa per separat i només després l’agregat d’individus serà una societat amb èxit o fracàs. Quan, en realitat, són les regles i les estructures les que ho determinen tant com l’actitud individual.

La psicologia positiva dona de manera inacabable poder il·lusori i també l’angoixa real de fracassar, perquè per a aquesta psicologia no acabes de realitzar-te mai. Sempre pots millorar. I depèn només de tu. L’autenticitat és un dels tòtems d’aquesta psicologia. I també té un gran èxit perquè s’oposa a la impersonalització pròpia de la nostra societat de masses. Com ser autèntic és la classe de pregunta sense resposta que ven aquesta psicologia: l’autenticitat és ideal com a mercaderia, perquè només tu pots fabricar i consumir la teva pròpia autenticitat. I té èxit perquè les nostres vides es caracteritzen avui per una gran incertesa pel que fa al que no podem o podem fer, ser, aspirar... I les il·lusions no tenen límit.

En teoria tots som iguals davant una llei que garanteix igualtat d’oportunitats, però la realitat és que en comparació amb les so­cietats de classes d’altres temps avui tot és possible en teoria, però per això mateix més frustrant a la pràctica. Diguem que al món feudal o a la societat burgesa de classes un sabia des que naixia quin era el seu lloc i el seu valor es mesurava en relació amb el que tenia en néixer. Diguem que el teu valor personal no era negociable, eres el que eres. Avui en teoria no tenim límits, però, en realitat, no són menys que antany. Només que ara et van repetint que tens totes les possibilitats –la psicologia positiva ho avala– d’aconseguir tot el que et proposes i per tant de millorar el teu valor. Un aristòcrata podia actuar com un miserable i continuar sent aristòcrata. El seu estatus no depenia de la seva conducta, però avui ens repeteixen que tot depèn del que fem i es lloa la cultura de l’esforç individual, però no ens revelen els trucs que demostren que no és cert."

Comparteixo aquestes posicions d'Illouz. Jo faig servir el concepte d'autenticitat de manera positiva, però entenc el que ella vol dir; crec que és compatible fer la crítica que ella fa i defensar una concepció positiva de l'autenticitat.