divendres, 31 de desembre del 2021

dijous, 30 de desembre del 2021

Més sobre llenguatge simbòlic

 

Fra Angelico 1434


Agafem un text simbòlic. No cal que sigui un text "sagrat"; pot ser, per exemple, el text que Mahler va escriure i musicar i que constitueix l'impressionant i emocionant cant final de la seva Simfonia n. 2, basat en el poema Die Auferstehung de Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803). Un text sobre el tornar a la vida després de la mort, sobre la resurrecció (el trobareu a https://aglapertu.blogspot.com/2019/06/mahler-resurreccio.html).

Nosaltres ja sabem que no ressuscitarem. Ara bé, converteix això en inútil, irrellevant, un text com aquest? Crec fermament que no. Un text així continua tenint un paper a jugar en la nostra vida, tot i saber que no descriu uns fets que passaran. Els textos simbòlics no són valuosos pel que descriuen, sinó per l'impacte que tenen en nosaltres tot i no descriure uns fets objectius. No cal considerar que ressuscitarem per gaudir d'un text com aquest.

El que diu un text com aquest ens reconforta i ens exalta. No perquè ens faci creure en que es produiran uns determinats fets, sinó per l'impacte emocional que té en nosaltres, per rebre el qual no cal considerar que el text parla d'esdeveniments reals. Els textos simbòlics no parlen d'esdeveniments reals, ni del passat ni del futur. No és aquesta la seva tasca, no són tractats d'història, ni de ciència, ni de prospectiva. Són el que són: textos simbòlics amb una funció pròpia. El seu paper, la seva funció, la seva missió, és una altra. I és una pena que es deixi de banda aquesta missió "perquè no descriuen fets reals". 

La nostra societat està caient massivament en aquesta marginació dels textos simbòlics "perquè no parlen de realitats". Quin greu error! No ens deixem portar per aquest corrent. Continuem assaborint, gaudint i aprofitant les meravelles dels textos simbòlics.


dimecres, 29 de desembre del 2021

Valor i presa de partit

 

Vallotton 1914


"El valor és, si es vol, la ruptura de la indiferència per la qual posem totes les coses en el mateix pla i considerem totes les accions com a equivalents. Potser aquesta indiferència com a tal és impossible. Però el valor comença quan ella cessa, des del moment en que el món no és per a nosaltres un simple espectacle, ni l'acció un esdeveniment pur, quan ens comprometem en aquest espectacle i prenem partit pel que fa a aquest esdeveniment. Així, introduir el valor en el món és introduir-hi diferències que estan sempre en relació a preferències. Tot valor és doncs inseparable d'una activitat de selecció la qual, encara que només tingui sentit per a nosaltres, opera distincions entre les diferents formes del real segons el seu grau d'afinitat o de parentiu amb nosaltres. Només hi ha valor on la parcialitat comença a introduir-se en el real. El valor és un partit pres."


Louis Lavelle Traité des valeurs (1951), p. 186


Text original:

"La valeur est, si l’on veut, la rupture de l’indifférence par laquelle nous mettons toutes les choses sur le même plan et nous considérons toutes les actions comme équivalentes. Peut-être cette indifférence comme telle est-elle impossible. Mais la valeur commence lorsqu’elle cesse, lorsque le monde n’est plus pour nous un simple spectacle, ni l’action un événement pur, lorsque nous nous engageons dans ce spectacle et prenons parti à l’égard de cet événement. Ainsi, introduire la valeur dans le monde, c’est introduire en lui des différences qui sont toujours en rapport avec des préférences  . Toute valeur est donc inséparable d’une activité de sélection qui, même si elle n’a de sens que pour nous, opère des distinctions entre les différentes formes du réel selon leur degré d’affinité ou de parenté avec nous. Il n’y a de valeur que là où la partialité commence à s’introduire dans le réel. La valeur est un parti pris."


dimarts, 28 de desembre del 2021

Shakespeare: El sonet 97

  

Twombly 1995


"How like a winter hath my absence been
From thee, the pleasure of the fleeting year!
What freezings have I felt, what dark days seen!
What old December's bareness everywhere!
And yet this time remov'd was summer's time,
The teeming autumn, big with rich increase,
Bearing the wanton burthen of the prime,
Like widow'd wombs after their lords' decease:
Yet this abundant issue seem'd to me
But hope of orphans and unfather'd fruit;
For summer and his pleasures wait on thee,
And thou away, the very birds are mute;
Or if they sing, 'tis with so dull a cheer
That leaves look pale, dreading the winter's near."

Shakespeare, Sonet XCVII


Aquesta és la versió catalana de Marià Manent (a "Poesia anglesa i nord-americana" Editorial Alpha, 1955):


"¡Com s'assemblarà a l'hivern la meva absència,
quan era lluny de tu, plaer dels anys que fugen!
Quina gelor em voltava i quins dies ombrívols!
Quina nuesa, arreu, d'un vell desembre!

Però fou a l'estiu la meva llunyania
i a la tardor fecunda, gràvida de riqueses,
que porta el pes d'una hora tendra i folla,
com, ja mort el marit, l'entranya de les vídues.

I em semblava, només, aquell temps d'abundància
un rebrot sense pare, una abundància d'orfes,
car l'estiu i els seus gaudis van amb tu i et serveixen
i quan ets lluny ni un sol ocell refila;

o si canten, llur crida és tan melangiosa
que, ja tement l'hivern, són pàl·lides les fulles."





dilluns, 27 de desembre del 2021

Mite i paraula

 

Morris Louis 1960


"El mite és paraula, narració, que posa en evidència que la capacitat parladora de l'home és possiblement la més característica i valuosa de l'ésser humà. Tot seguit, però, cal dir que aquesta capacitat parladora no s'ha d'entendre solament, com es fa sovint, en la seva vessant "lògica", "enraonada", sinó com a possibilitat comunicativa de la totalitat de l'ésser humà. Sovint, quan diem que l'home és un ésser que parla, entenem exclusivament que és capaç de transmetre informació de tota mena, o de resoldre problemes complicats mitjançant l'ús de tècniques diverses, o de comunicar-se amb els altres. Tot això -i moltes d'altres qualificacions que es podrien afegir- és cert. Ara bé, cap d'aquestes paraules no esgota la capacitat parlant de l'ésser humà; la paraula humana, o, si es vol, l'home com a paraula, pot atènyer les regions de l'Esperit: les paraules d'amor poden ser amor; les paraules religioses poden expressar l'experiència de Déu; els discursos sobre la llibertat poden alliberar; les paraules de joia poden ser indici de la joia de trobar-nos bé plegats. La paraula lògica és el que és; la paraula mítica desencadena allò que fins aleshores només era possible i ho fa existent per a l'home. La paraula lògica no té cap secret per a l'home i per això és posseïda per ell; la paraula mítica és essencialment misteriosa, posseeix l'home i li serveix de trampolí per "saltar" al més enllà d'ell mateix: "Feliços els qui saben que darrere totes les paraules hi ha el que no es pot dir" (Rainer M. Rilke). La paraula lògica és creada per l'home; la paraula mítica, per contra, és creadora, perquè és dinàmica i està capacitada per configurar la vida humana, tant en allò que és com respecte al què serà."


Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 63-64 (text original de 1976).


diumenge, 26 de desembre del 2021

dissabte, 25 de desembre del 2021

Irradiació personal

 

Rouault 1953


"Ser testimonis de Jesús pertany a l'ordre de la irradiació personal, més que no pas al de l'afanyosa activitat."


Francisco Cuervo (1939-1999) a ¡Yo creo en Jesús de Nazaret!, Desclée de Bouver (1975), p. 112


divendres, 24 de desembre del 2021

dijous, 23 de desembre del 2021

Martí i Pol: Torna Nadal




Ibarrola 1965


"L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.
Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb
el gest afavorim la guerra?"


Miquel Martí i Pol

a Per preservar la veu (1985)



dimecres, 22 de desembre del 2021

Daodejing 80




"Un regne hauria de ser petit, amb poca població.
Tindria eines per expandir-se, però no les utilitzaria.
La seva gent no gosaria emprendre una expedició llunyana
per por de perdre la vida.
Tot i tenir vaixells i carruatges,
no els farien servir.
Tot i tenir armament,
no l'exhibirien.
La gent es tornari
a a ocupar
fent nusos a cordes per escriure.
Trobaria el seu menjar senzill, però bo;
els seus vestits simples, però bonics;
les seves llars, segures;
els seus costums, alegres.
Entre dos reialmes veïns,
tan propers que se sentirien els gossos i els galls de l'un a l'altre,
la gent moriria molt vella
sense haver-se ficat mai els uns amb els altres."



Daodejing 80

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 


dimarts, 21 de desembre del 2021

Corbí: Jesús sense mites i creences



Bernat Martorell 1445



"A les societats de coneixement, d'innovació i de canvi accelerat ens trobem amb serioses dificultats per interpretar i sentir Jesús de Natzaret.

Si buidem Jesús dels mites i creences jueus i dels revestiments greco-romans propis de les ments i dels projectes axiològics col·lectius de societats ramaderes i societats agrari-autoritàries, ens quedem amb un jove jueu habitant d'un poblet, Natzaret. Jesús és un home senzill, no és un erudit, és un artesà educat a la tradició religiosa d'Israel. Un artesà que podem suposar que va treballar amb freqüència a Sèforis, una ciutat grega a pocs quilòmetres de Natzaret.

El van fer Messies, Fill de Déu, Verb de Déu, Creador, Rei i una llarga llista d'apel·latius. Seria bo recuperar el jove mestre en la seva humil condició humana per comprendre'l millor.

Voldríem apreciar el perfum del seu vi, deixant al costat les formes de la copa en què aquest vi no va tenir més remei que abocar-se. Jesús va ser un home senzill que va haver de ser interpretat i sentit des del projecte axiològic col·lectiu de les societats en què va viure i en què es va educar.

Va ser un home obert de bat a bat a la dimensió absoluta de la realitat. Va aprendre als cels, als camps i al llac de Tiberíades que Déu, que és com anomenava la dimensió absoluta, era bo i clement com un Pare i el va anomenar Pare.

Jesús estimava i admirava els camps, les flors i, sobretot, els homes i dones més pobres i desvalguts amb què es trobava.

Va ser un esperit subtil que residia a la dimensió absoluta, que en passar per Jesús es mostrava com a humil, senzilla, a nivell dels pobres d'aquest món. Va concebre Déu, seguint la tradició d'Israel, com a Pare sol·lícit. Es va viure com a fill d'aquest Pare i va estimar totes les criatures com a germans seus.

Un Pare pacient que cuidava els seus fills i que es mostrava a tota criatura.

Jesús va viure intensament la seva unida radical amb la dimensió absoluta, el Pare. Des d'aquí va donar la Bona Nova que el Senyor del cel era un Pare misericordiós.

Va defensar i va ajudar els pobres, els malalts, els marginats. Es va oposar amb fúria a l'esclerotització i l'empobriment de la tradició religiosa d'Israel, i ho va fer amb tanta força que li va costar la vida crucificat.

Com calibrar la grandesa i la finor d'aquest jove jueu d'un poble humil d'Israel? Només s'aconsegueix intentant comprendre'l i sentir-lo desposseït dels mites, les narracions i les creences del seu temps.

És difícil reviure l'obertura confiada en el Pare, l'amor als germans, la subtilitat del seu esperit que escapa de les interpretacions que van fer d'Ell.

Jesús de Natzaret no fou l'encarnació d'un Déu abaixat del cel. Aquesta és una interpretació pròpia de les societats agrícoles-autoritàries greco-romanes. Per sentir aquesta interpretació calen creences, cosa que és impossible a les societats d'innovació i canvi continu accelerat.

Tampoc no podem interpretar-lo com a Profeta. També calen les creences que Déu és un i el Profeta un altre. Així es manté la dualitat.

L'interpretarem com un savi, com un home en què es transparenta la dimensió absoluta sense cap obstacle, fins al punt que el seu jo desapareix com el seu lloc de residència i només resta palès, per a qui sap veure, el misteri dels mons.

En Ell la dimensió absoluta es mostra humil, propera, sol·lícita, amant i interessada en la vida, la salut i el reconeixement de la dimensió absoluta dels humans.

Jesús no es mostra com a sobirà poderós, sinó com a mestre humil envoltat d'uns deixebles rudes. Tot Ell és la presència de la dimensió absoluta a què va anomenar Pare.

Es proclama no-dos amb el Pare.

Ell és una proposta de vida per a tot humà. Proposta de vida que, des de la societat del coneixement, comprenem que no inclou creences ni jueves ni greco-romanes, només demana lucidesa i misericòrdia. El misteri dels mons immensos es mostra en Ell com un Pare Clement.

Els mites, narracions i creences que parlen d'Ell orienten la nostra ment i el nostre sentir profund cap al seu misteri, però no el descriuen en la seva naturalesa pròpia, són símbols i narracions que apunten al seu misteri.

Quan ens apropem a Ell, a les noves societats, hem d'anar nus de preconcepcions, nus de creences i de dogmes intocables. Hem d'aproximar-nos nus en la nostra ment i sentir, perquè Ell és el nu.

Tenia, inevitablement perquè era humà, els projectes axiològics col·lectius del seu temps i, per tant, el projecte col·lectiu de vida de la seva societat, però el seu esperit, des de la dimensió absoluta, els desbordava.

Aquesta plena obertura al misteri dels mons és el que podem aprendre d'Ell a les societats del coneixement. L'hem d'interpretar i viure des dels projectes axiològics col·lectius dinàmics de les noves societats, sense agafar-nos a cap base pretesa com a definitiva i intocable. Ell ens acompanyarà i guiarà en la nostra aventura de transformacions accelerades, si no el fem viatjar amb nosaltres carregat de creences, interpretacions i patrons de vida de cultures que van morir.

El Mestre humà i savi, nu de patrons culturals ja morts, ens guiarà en el nostre peregrinar constant. No podem demanar-li que ens acompanyi en el viatge que tenim forçosament que emprendre sense equipatges del passat, sense carregar-li els pesats fardells del passat."


Marià Corbí, Jesús lliure de projectes axiològics col·lectius jueus i grecoromans (Nadal del 2020)



dilluns, 20 de desembre del 2021

Uccello: Combat





Espectaculars quadres de combats de Paolo Uccello, cap a 1440...


La batalla de San Romano (Paolo Uccello) | Quattrocento


Archivo:La batalla de San Romano, por Paolo Uccello.jpg ...



La polémique en philosophie (2000) – Analyse du discours philosophique




diumenge, 19 de desembre del 2021

Progrés



Léger 1920


"Le monde progresse grâce aux choses impossibles qui ont été réalisées."


"El món progressa gràcies a les coses impossibles que han estat realitzades."


André Maurois (1885-1967)



dissabte, 18 de desembre del 2021

Temps de tempesta






"Jo son aquell qui en lo temps de tempesta, 
quan les més gents festegen prop los focs 
e pusc haver ab ells los propris jocs, 
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, 
servint senyor qui jamés fon vassall 
ne el venc esment de fer mai homenatge 
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge: 
solament diu que bon guardó no em fall."


Ausiàs March (1397-1459)




divendres, 17 de desembre del 2021

Pluralisme

 

Hernández Pijuan 2002


"I would define pluralism very simply as the coexistence in civic peace - and that's very important - of different racial, ethnic and religious groups, with social interaction between them. That, I think, is very important. You can have a plurality of religious groups that do not interact, and then it's a little confusing to talk about pluralism. (...) The interaction is important in my concept of pluralism because as people talk to each other, they influence each other, and that is the real challenge of pluralism.

(...)

While secularity is not a necessary consequence of modernization, I would argue that pluralism is. And the reason has to do with some very basic processes of modernity: mass migration, mass travel, and probably most important, mass communication - films, television, the internet, you name it. What does globalizing communication means? Everybody talks to everybody else, and as everyone talks to everybody else, a highly pluralistic situation is enhanced by technology and people begin to influence each other."


Peter Berger, a la Pew Forum's biannual Faith Angle Conference on religion, politics and public life, Key West, Florida, 2006.

https://www.pewforum.org/2006/12/04/religion-in-a-globalizing-world2/


És bonica i útil aquesta definició de pluralisme de Peter Berger. El 2006, ell considerava que el nostre món globalitzat tendeix al pluralisme, i no a la secularització (que es limitaria a l'Europa occidental i la seva àrea d'influència). Quinze anys després, es pot mantenir aquesta impressió? Ara més aviat sembla optimista i idealitzada. El món sembla haver tendit a aquesta pluralitat sense interacció que ell indica, més que no pas al pluralisme que ell assenyala (o desitja...) quan parla d'una "globalització del pluralisme". Hi ha interacció entre els diversos grups religiosos i entre aquests grups i la societat? Em temo que més aviat poca... És una llàstima, ja que això configura una societat menys interessant i valuosa del que podria ser si es donés aquesta interacció, aquest pluralisme tal com el veu i vol Berger.

Curiosament, la reflexió de Berger és de just abans de la irrupció del telèfon mòbil. Aquest ha fet literalment possible això de tothom parlant amb tothom. Però el mòbil no ha significat real interinfluència, sinó simple intercomunicació. Cal alguna cosa més, cal un intercanvi d'idees, visions, sentiments per tal que hi hagi interinfluència. A nivell individual i entre grups socials. Per això, una innovació tecnològica tan potent com el telèfon mòbil (no sé si ja som conscients de totes les seves implicacions, de l'abast del seu impacte social i personal) no ha significat necessàriament un avenç cap al pluralisme descrit o volgut per Berger.



dijous, 16 de desembre del 2021

Pols

 


"Saquí, admira les flors i l'herba, radiants;
d'aquí a una setmana s'hauran tornat pols;
tu, beu vi i agafa la flor, que quan tornis
la flor serà ja pols, l'herba serà brossa."


Omar Khayyam (1048-1131)


Rubaiyat 121 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)



dimecres, 15 de desembre del 2021

Ésser i valor

 

Vallotton 1897


"És impossible separar l'ésser del valor. Des que trenquem la seva relació amb el valor, el món es redueix a pur fenomen; des que la restablim, adquireix la significació que li mancava. El que abans no era més que fenomen esdevé alhora el mitjà i l'expressió de la nostra ascensió vers el valor. Tot és per a nosaltres fosc i arbitrari si partim del fenomen com de la realitat d'on el valor sorgiria tot seguit d'una manera miraculosa; tot s'il·lumina i el secret del món se'ns revela si partim, en la mateixa intimitat de la nostra consciència, del punt on el valor, afirmant-se, exigeix esdevenir l'àrbitre mateix de l'existència. Però per a això cal que el valor no sigui una cosa o també que el valor no posseeixi l'ésser sinó en l'esforç mateix que el valor fa per conquerir-lo. L'ideal no pot ser per a nosaltres un refugi; ell només és allà on, manifestant-se, es realitza. Així, el valor depèn sempre de l'activitat que el fa complir i de la que el món tal com ens és donat no para de mostrar-nos els errors i els fracassos. La consideració del valor ens  porta vers una metafísica on l'essència més profunda de les coses, lluny de ser indiferent al destí de la consciència humana, se'ns descobreix en el moment en que aquesta consciència es compromet per un acte que la justifica a ella mateixa, amb tot l'univers que li dóna suport i en dóna fe."


Louis Lavelle Traité des valeurs (1951), p. 157-158


Text original:

"Il est impossible de séparer l'être de la valeur. Dès qu’on rompt sa relation avec la valeur, le monde se réduit au pur phénomène ; dès qu’on la rétablit, il acquiert la signification qui lui manquait : ce qui tout à l’heure n’était que phénomène devient le moyen et l’expression tout à la fois de notre accession vers la valeur. Tout est pour nous obscur et arbitraire si nous partons du phénomène comme de la réalité d’où la valeur émergerait ensuite d’une manière miraculeuse ; tout s’éclaire et le secret du monde se révèle à nous si nous partons, dans l’intimité même de notre conscience, du point où la valeur, en s’affirmant, exige de devenir l’arbitre même de l’existence. Mais pour cela il faut qu’elle ne soit pas une chose ou encore qu’elle ne possède l’être que dans l’effort même qu’elle fait pour le conquérir. L’idéal ne peut pas être pour nous un refuge ; il n’est que là où, en se manifestant, il se réalise. Ainsi, la valeur dépend toujours de l’activité qui la met en œuvre et dont le monde tel qu’il nous est donné ne cesse de nous découvrir les erreurs et les défaillances. La considération de la valeur nous ramène vers une métaphysique où l’essence la plus profonde des choses, loin d’être indifférente à la destinée de la conscience humaine, se découvre à nous dans le moment où cette conscience s’engage par un acte qui la justifie elle-même, avec tout l’univers qui la supporte et qui en témoigne."


"El problema essencial de la metafísica, l'únic la solució del qual pot il·luminar la nostra vida i guiar el nostre comportament, és el problema de la relació entre l'ésser i el valor. D'entrada es tendeix a contraposar aquests termes considerant el valor com a estrany a l'ésser. Però això es fa limitant-se a l'ésser realitzat, és a dir a l'aparença o al fenomen. En canvi, si s'admet que l'ésser és primer allà on actua i es defineix per la seva acció mateixa, llavors es veu sense dificultat que el problema no és saber com podem pensar el valor excloent-lo de la realitat, sinó com podem fer-lo entrar en una experiència que el realitza. Si hi ha, com diuen sovint els moderns, un domini de l'ésser que ha de ser definit pel valor i que inclou tot el que respon als termes veritat, bellesa, sentit i llibertat, el valor roman de tota manera en l'estat de possibilitat fins que els éssers particulars no aconsegueixin assumir-lo, és a dir a actualitzar-lo en l'experiència del món, que és una experiència comú a tothom per la qual cadascú transcendeix la pròpia subjectivitat i esdevé capaç de comunicar amb tothom. Però des del moment en que el valor i el món aconsegueixen reunir-se, el valor deixa de ser una simple possibilitat i el món deixa de ser una pura aparença. Així el valor dóna testimoni del seu lligam amb l'ésser per la responsabilitat que ell posa damunt de cada un de nosaltres en la creació de tot el que és."


Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 253-254


Text original:

"Le problème essentiel de la métaphysique, le seul dont la solution puisse éclairer notre vie et guider notre conduite, c’est le problème du rapport entre l’être et la valeur. Tout d’abord on se contente d’opposer ces deux termes l’un à l’autre en considérant la valeur comme étrangère à l’être ; mais on entend par là seulement à l’être réalisé, c’est-à-dire à l’apparence ou au phénomène. Cependant, si l’on consent à reconnaître que l’être est d’abord là où il agit et se définit par son action elle-même, alors on voit sans peine que le problème n’est pas de savoir comment nous pouvons penser la valeur en l’excluant de la réalité, mais comment nous pouvons la faire entrer dans une expérience qui la réalise. S’il y a, comme le disent souvent les modernes, un domaine de l’être qui doit être défini par la valeur et qui comprend tout ce qui répond aux mots de vérité, de beauté, de sens et de liberté, la valeur demeure pourtant à l’état de possibilité tant que les êtres particuliers ne parviennent pas à l’assumer, c’est-à-dire à l’actualiser dans l’expérience du monde, qui est une expérience commune à tous par laquelle chacun transcende sa propre subjectivité et devient capable de communiquer avec tous. Mais dès que la valeur et le monde parviennent à se rejoindre, la valeur cesse d’être une simple possibilité et le monde cesse d’être une apparence pure. Ainsi la valeur témoigne de son lien avec l’être par la responsabilité dont elle charge chacun de nous dans la création de tout ce qui est."



dimarts, 14 de desembre del 2021

Corbí: Més sobre Jesús



Leonardo da Vinci 1495


“A finals del segle I es produeixen dos grans esdeveniments: es consumeix la ruptura entre els seguidors de Jesús i els jueus i s'hel·lenitza la predicació de Jesús.

La inculturació del missatge de Jesús a l'àmbit hel·lè, predicat des de la sinagoga jueva, va suposar una veritable refundació del moviment cristià.

La versió hel·lenista del moviment cristià no va ser una mera traducció al grec, va ser una recodificació i una relectura profunda de tot el que va passar al voltant de Jesús, feta des de categories culturals, de pensament, d'organització i de sentir hel·lens.

Amb els mateixos Evangelis i especialment amb els Fets dels Apòstols i amb les Cartes de Pau ja es va recórrer un gran tram d'aquesta hel·lenització. La tasca es conclou quan es rellegeix la tradició de Jesús des de la filosofia.

Una tasca semblant s'havia fet abans amb el judaisme. Filó va convertir la tradició jueva en “judaisme” quan la va exposar com una saviesa elaborada conceptualment. Els seguidors de Jesús hel·lens només van haver de seguir els passos de Filó per convertir la tradició de Jesús en “cristianisme”, és a dir, en discurs de saviesa, en discurs veritable, en Logos alèthés.

La filosofia va ser l'única matriu mental i axiològica disponible capaç de comprendre de manera global realitats com la tradició jueva o la tradició de Jesús.

La filosofia era per als grecs, alhora, interpretació última de la realitat i recerca de la saviesa. En aquestes dues funcions, el prestigi de la filosofia havia desplaçat les mitologies.

Suposat el paper de la filosofia en la cultura hel·lena, el cristianisme, si volia penetrar-hi, havia de passar per la filosofia. La fe s'elaborarà, doncs, com a sistema de pensaments i comportaments.

Fer de les paraules i els fets de Jesús l'exposició d'una saviesa, que per als grecs era equivalent a una filosofia, va tenir greus conseqüències.

Una de les més greus va ser que la tradició de Jesús es va desplaçar cap a la doctrina.

Des del començament, la filosofia es va diversificar en escoles. També el cristianisme, convertit en saviesa filosòfica, es diversificarà a escoles.

El ventall de la diversificació es va obrir al voltant de la combinació de dos eixos centrals: les Escriptures i mitologies semítiques jueves ja més o menys hel·lenitzades i reinterpretades per Pau i les categories de la filosofia grega.

Unes escoles, seguint Filó, van posar les categories de la filosofia al servei de les Escriptures semítiques i les semítiques hel·lenitzades; altres van supeditar la tradició escripturística a l'elaboració filosòfica. En aquesta segona categoria hi entrarien moltes escoles gnòstiques.

La força centrífuga del cristianisme hel·lè va ser la diversitat d'escoles; la seva força centrípeta va ser l'organització comunitària de la predicació i el culte, a la manera de la sinagoga.

La força centrípeta va permetre que una escola pogués imposar-se a les altres com a posseïdora de la saviesa veritable. Les altres escoles serien titllades d'heretgies pels qui es van considerar portadors de la veritat.

Per a la mentalitat grega, la creença ha de poder argumentar-se amb la raó. Amb això, la creença en surt enfortida però alhora la fe en surt fragilitzada. Enfortida per la incardinació cultural que s'aconsegueix i per la força de la bastida dels arguments de la raó; fragilitzada per la incapacitat del raonament per fonamentar completament la creença."


Marià Corbí, Més sobre Jesús



dilluns, 13 de desembre del 2021

Marc Aureli IV, 3: Refugi






"Hom cerca per a esplaiar-se el camp, la platja, la muntanya; coses que tu mateix acostumes a desitjar amb el més viu anhel. Això denota poca finor d'esperit, tenint com tenim a mà, a qualsevol hora, el retirar-se en si mateix. En cap lloc troba l'ésser humà refugi més afable, més tranquil, que en la seva pròpia ànima, sobretot quan atresora al seu interior aquells béns que, només contemplar-los, ens donen de seguida una tranquil·litat total. I anomeno tranquil·litat l'estat d'una ànima ben endreçada. Concedeix-te, doncs, de seguida, aquest retir i recupera't. Siguin breus i elementals els principis que, tan aviat els hagis localitzat, et seran suficients per recloure't al fons de la teva ànima i per enviar-te de nou, sense enuig, a aquelles coses de la vida davant les que et retires. Perquè, ¿contra qui t'enfades? Contra la roïndat dels homes? Reconsidera aquest judici: els éssers racionals han nascut l'un per l'altre, la tolerància és part de la justícia, els seus errors són involuntaris. "


Marc Aureli, Meditacions IV, 3



diumenge, 12 de desembre del 2021

Petrarca: Sonet 19

   

Ambriggio Lorenzetti 1339


"Son animali al mondo de sí altera
vista che ’ncontra ’l sol pur si difende;
altri, però che ’l gran lume gli offende,
non escon fuor se non verso la sera;

et altri, col desio folle che spera
gioir forse nel foco, perché splende,
provan l’altra vertú, quella che ’ncende:
lasso, e ’l mio loco è ’n questa ultima schera.

Ch’i’ non son forte ad aspectar la luce
di questa donna, et non so fare schermi
di luoghi tenebrosi, o d’ ore tarde:

però con gli occhi lagrimosi e ’nfermi
mio destino a vederla mi conduce;
et so ben ch’i’ vo dietro a quel che m’arde."


Petrarca, Sonet XIX


Versió catalana de Miquel Desclot (2003):


"Hi ha animals a la terra de tan fera
mirada que amb el sol i tot contén;
i altres, ferits per llum massa lluent,
només de nits emprenen la tresquera;

i altres, amb el desig tan foll que espera
gaudir potser en el foc, per esplendent,
l'altra virtut sorgeixen, la que encén:
i el meu lloc és amb la cohort darrera.

Car no sóc fort per resistir la llum
d'aquesta dona, i no en llocs tenebrosos
em sé guardar, ni a l'hora que tardeja:

però, amb els ulls malalts i llagrimosos,
veure-la és el destí que ara em consum;
car sé prou que vaig rere el que em fogueja."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):


"Hi ha animals amb una vista viva
que poden mirar el sol ardidament;
n'hi ha, als quals ofèn la llum fulgent
i només surten quan el vespre arriba.

I altres, als quals un foll desig aviva
el pler del foc, potser per resplendent,
proven l'altra virtut, que és la que encén,
i ai! com aquest engany a mi em captiva.

Jo no soc fort per resistir l'esclat
d'aquesta dona, ni em sé fer defensa
de llocs entenebrits i hora foscant.

Ans amb l'esguard plorós, debilitat,
la meva sort a contemplar-la em llença;
i sempre el que m'abrusa vaig cercant."





dissabte, 11 de desembre del 2021

Daodejing 21




 

"La persona sàvia adquireix virtut en seguir el Dao.
El Dao és quelcom indefinit i vague.
És vague i indefinit, però adquireix formes.
És indefinit i vague, però hi passen coses.
És profund i fosc, i en ell hi ha una força vital,
i aquesta força el fa eficaç.

Des dels temps més remots fins avui,
no s'ha prescindit del seu nom.
I com es pot conèixer la seva força?
Experimentant-la."



Daodejing 21


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

divendres, 10 de desembre del 2021

Pintura minoica




Meravelloses imatges de l'art minoic, moltes d'elles del Palau de Cnossos, a Creta (1900-1300 aC). Corresponen a una de les civilitzacions més antigues de la Mediterrània. Són imatges plenes de gràcia, elegància, color, simpatia. Algunes són de les obres en el seu estat actual, altres són reconstruccions de com sembla que devien ser...