Petrarca: Sonet 19

   

Ambriggio Lorenzetti 1339

"Son animali al mondo de sí altera
vista che ’ncontra ’l sol pur si difende;
altri, però che ’l gran lume gli offende,
non escon fuor se non verso la sera;

et altri, col desio folle che spera
gioir forse nel foco, perché splende,
provan l’altra vertú, quella che ’ncende:
lasso, e ’l mio loco è ’n questa ultima schera.

Ch’i’ non son forte ad aspectar la luce
di questa donna, et non so fare schermi
di luoghi tenebrosi, o d’ ore tarde:

però con gli occhi lagrimosi e ’nfermi
mio destino a vederla mi conduce;
et so ben ch’i’ vo dietro a quel che m’arde."

Petrarca, Sonet XIX

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Hi ha animals a la terra de tan fera
mirada que amb el sol i tot contén;
i altres, ferits per llum massa lluent,
només de nits emprenen la tresquera;

i altres, amb el desig tan foll que espera
gaudir potser en el foc, per esplendent,
l'altra virtut sorgeixen, la que encén:
i el meu lloc és amb la cohort darrera.

Car no sóc fort per resistir la llum
d'aquesta dona, i no en llocs tenebrosos
em sé guardar, ni a l'hora que tardeja:

però, amb els ulls malalts i llagrimosos,
veure-la és el destí que ara em consum;
car sé prou que vaig rere el que em fogueja."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Hi ha animals amb una vista viva

que poden mirar el sol ardidament;

n'hi ha, als quals ofèn la llum fulgent

i només surten quan el vespre arriba.

I altres, als quals un foll desig aviva

el pler del foc, potser per resplendent,

proven l'altra virtut, que és la que encén,
i ai! com aquest engany a mi em captiva.

Jo no soc fort per resistir l'esclat

d'aquesta dona, ni em sé fer defensa

de llocs entenebrits i hora foscant.

Ans amb l'esguard plorós, debilitat,

la meva sort a contemplar-la em llença;

i sempre el que m'abrusa vaig cercant."