Mite i paraula

 

Morris Louis 1960

"El mite és paraula, narració, que posa en evidència que la capacitat parladora de l'home és possiblement la més característica i valuosa de l'ésser humà. Tot seguit, però, cal dir que aquesta capacitat parladora no s'ha d'entendre solament, com es fa sovint, en la seva vessant "lògica", "enraonada", sinó com a possibilitat comunicativa de la totalitat de l'ésser humà. Sovint, quan diem que l'home és un ésser que parla, entenem exclusivament que és capaç de transmetre informació de tota mena, o de resoldre problemes complicats mitjançant l'ús de tècniques diverses, o de comunicar-se amb els altres. Tot això -i moltes d'altres qualificacions que es podrien afegir- és cert. Ara bé, cap d'aquestes paraules no esgota la capacitat parlant de l'ésser humà; la paraula humana, o, si es vol, l'home com a paraula, pot atènyer les regions de l'Esperit: les paraules d'amor poden ser amor; les paraules religioses poden expressar l'experiència de Déu; els discursos sobre la llibertat poden alliberar; les paraules de joia poden ser indici de la joia de trobar-nos bé plegats. La paraula lògica és el que és; la paraula mítica desencadena allò que fins aleshores només era possible i ho fa existent per a l'home. La paraula lògica no té cap secret per a l'home i per això és posseïda per ell; la paraula mítica és essencialment misteriosa, posseeix l'home i li serveix de trampolí per "saltar" al més enllà d'ell mateix: "Feliços els qui saben que darrere totes les paraules hi ha el que no es pot dir" (Rainer M. Rilke). La paraula lògica és creada per l'home; la paraula mítica, per contra, és creadora, perquè és dinàmica i està capacitada per configurar la vida humana, tant en allò que és com respecte al què serà."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 63-64 (text original de 1976).