Panikkar: El discurs sobre Déu

Bissier 1965

"L’experiència de la humanitat, expressada a través d’innumerables tradicions –tant orals com escrites—ha anomenat el que solem denominar “Déu” amb molt noms i, quasi únicament, ha denominat i entès Déu com a símbol, com a nom, no pas com a concepte.

L’origen sànscrit de la paraula “Déu”, dyau (dia), suggereix brillantor, llum, divinitat (com en grec theos). La llum permet veure i brindar la vida. No és una casualitat que el Sol s’accepti universalment –també en el catolicisme—com un dels símbols divins.

Hi ha una política dels vocables, i avui dia els mitjans de comunicació exerceixen una influència considerable sobre el poder de les paraules. Hi ha moltes concepcions sobre el significat de la paraula “Déu”. I ningú té el monopoli del seu sentit. Més d’una vegada he pensat si no seria saludable una moratòria sobre aquest nom. Però com que no disposem de prou poder per proposar-ho, ens en servirem igualment, i en traurem el màxim partit, avalats per la saviesa ancestral d’una gran part de la humanitat. Aquest petit llibre no és res més que una meditació sobre el sentit que encara pugui tenir aquesta paraula tan usada i abusada. Si algun lector té al·lèrgia al nom li demanaria que el canviés i em digués, en qualsevol cas, si no compartim la mateixa preocupació.

En les nou proposicions següents no es pretén dir res sobre Déu, sinó tan sols situar el lloc en què el discurs sobre Déu pot tenir sentit i resultar fecund per viure una vida més plena i lliure. La qüestió sobre Déu no és primàriament la qüestió sobre un Ens, sinó la qüestió sobre la Realitat. Si “la qüestió sobre Déu” deixa de ser la qüestió central de l’existència ja no és la qüestió sobre Déu, i aquest es desplaça a la problemàtica que ha ocupat el seu lloc. No discutim si existeix un Algú o Quelcom amb tal i tal atribut. Preguntem pel sentit de la vida, pel destí de la terra, per la necessitat o no d’un fonament; preguntem, senzillament, per allò que segons cadascú és l’última pregunta, o per què no n’hi ha. Heus aquí el novenari.

1. No es pot parlar de Déu sense un previ silenci interior

Tota disciplina parteix d’uns pressupòsits epistemològics que li permeten acostar-se al seu propi camp. Així com per detectar un electró es requereixen laboratoris sofisticats i matemàtiques complexes, el mètode adequat per parlar de Déu requereix la puresa de cor que sap escoltar la veu de la transcendència (divina) en la immanència (humana).

Sense puresa de cor no només és impossible “veure” Déu, sinó que també resulta impossible entreveure de què es tracta. Sense el silenci de l’intel·lecte i de la voluntat, sense el silenci dels sentits, sense l’obertura de l’anomenat “tercer ull” –del qual parlen no només els tibetans sinó també els victorins—no és possible acostar-se a l’àmbit de sentit de la paraula “Déu”. Segons Ricard de Sant Víctor, hi ha tres ulls: l’oculus carnis, l’oculus rationis i l’oculus fidei. L’anomenat “tercer ull” és l’òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta d’éssers vius i ens permet l’accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

2. És un discurs “sui generis”

El discurs sobre Déu és radicalment diferent de qualsevol altre discurs sobre qualsevol altra cosa, perquè Déu no és una cosa. Altrament, seria merament un ídol.

La paraula “Déu” apunta a un camp semàntic de recerca i ensenyament radicalment diferent de qualsevol altre. Prenguem, per exemple, la física. La diferència no consisteix a dir que Déu és misteriós i la física no ho és. Els conceptes de la física –energia, força, massa, número—són tan misteriosos com ho pugui ser la paraula “Déu”. Però si en la física, encara que no sapiguem ben bé què és, disposem o podem disposar de paràmetres que ens permeten mesurar regularitats o formular possibles lleis sobre el funcionament de la realitat física, amb Déu aquesta operació no és possible. No hi ha paràmetres adequats que ens permetin parlar del “funcionament” d’aquesta realitat que anomenem “Déu”.

El discurs sobre Déu és únic, i per tant, inequiparable a la resta de llenguatges humans. És irreductible a qualsevol altre discurs.

3. És un discurs de tot el nostre ésser

I no només del sentiment, de la raó, del cos, de la ciència, de la sociologia, ni tan sols de la filosofia o de la teologia acadèmiques. Déu no es pot localitzar amb cap instrument. El discurs sobre Déu no és cap mena d’especialitat elitista.

No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. És cert que parlem, sentim, som conscients de Déu per mitjà del llenguatge, del sentiment, de la consciència. Però això no vol dir que necessitem un llenguatge particular, un sentiment determinat, un contingut de consciència específic. La única mediació possible és el nostre ésser mateix, la nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res.

El Llibre dels XXIV filòsofs, tan citat i estimat pels escolàstics cristians, diu així en la seva proposició 4: “Deus est oppositio ad nihil mediationes entis”. “Déu s’oposa al no-res amb la mediació de l’ésser”. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos. No necessitem mediació, perquè la nostra realitat última, el nostre ésser, és precisament mediació: “La criatura és la mediació (el mediator) entre Déu i el no-res”, va escriure Tomàs d’Aquino. Breument, esse est co-esse (ésser és esser conjuntament). No hi ha monisme absolut.

L’experiència humana de tots els temps ha intentat expressar sempre un “misteri” que es troba tan al principi com al final de tot allò que som, sense excloure’n res. Déu, si “és”, no es troba ni a la dreta ni a l’esquerra, ni a dalt ni a baix, en qualsevol dels sentits que vulguem donar a aquestes paraules. Pretendre situar Déu al nostre costat, contra els altres, és senzillament una blasfèmia.

4. No és un discurs sobre cap Església, religió o creença

Déu no és el monopoli de cap tradició humana; ni de les que s’anomenen “teistes”, ni del les mal anomenades “creients”, ja que tothom creu en una cosa o altra cosa. Tampoc no és “objecte” de pensament. Qualsevol discurs que volgués empresonar-lo en una ideologia seria sectari. [...]

Però si el nom de Déu ha de fer algun paper en tot això, ha de ser un símbol d’ordre diferent, un símbol amb el qual se sostregui el corc de l’absolutisme a tota activitat humana, un símbol que il·lumini la contingència de les empreses humanes i faci així impossible tot totalitarisme, del tipus que sigui. “Dios no es extramundano, sino que es abolutamente intramundano”, deia Zubiri. Tan intramundà que ni se’l pot separar metafísicament, ni dividir políticament, ni compartimentar socialment.

5. És un discurs sempre mediatitzat per alguna creença

No és possible parlar si no és mitjançant el llenguatge, ni servir-se de les paraules sense expressar alguna creença, però no s’ha d’identificar mai el discurs sobre Déu amb cap creença particular. Hi ha una “relació transcendental” entre el Déu del qual es parla i allò que se’n diu. Les tradicions occidentals ho han anomenat mysterion, que no vol dir pas ni enigma ni incògnita. Els nom de Déu no són independents de Déu i cada denominació del misteri representa un aspecte d’aquest misteri, del qual no es pot dir que sigui ni únic ni múltiple.

Cada religió és un sistema diferenciat de mediacions. Tot llenguatge és particular i està vinculat a una cultura. Cada llenguatge depèn del context concret que li dóna sentit i que al mateix temps el limita. És necessari que ens adonem de la inadequació constitutiva de qualsevol expressió. No ens ha d’escandalitzar que cada religió defensi les seves formulacions, sempre que respecti les altres i s’adoni que cada mediació és una mediatització. [...]

6. És un discurs sobre un símbol i no sobre un concepte

Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què es parla. El símbol funciona com a tal perquè simbolitza i no perquè sigui interpretat en un contingut eidètic objectiu. No hi ha una hermenèutica possible per abordar el símbol, perquè ell mateix conté la seva pròpia hermenèutica. El símbol és símbol quan simbolitza, és a dir, quan se’l reconeix com a tal. Un símbol que no parli immediatament a aquell que el percep, ja no és un símbol. Se’ns pot ensenyar a llegir símbols, però fins que no entenem directament allò que llegim el símbol és lletra morta.

A diferència dels conceptes, que tenen almenys la intencionalitat de ser unívocs, els símbols són polisèmics. El símbol és eminentment relatiu; no en el sentit de la relativisme, sinó de relativitat, de relacionalitat entre un subjecte i un objecte. El símbol és contemplar i no pretén ser universal ni objectiu. És concret i immediat, és a dir, sense intermediari entre el subjecte i l’objecte. El símbol és objectiu-subjectiu alhora; és, constitutivament, una relació. Per això, el símbol simbolitza allò simbolitzat en ell i no una altra “cosa”. [...]

7. És un discurs polisèmic que no pot ser ni tan sols analògic

El discurs sobre Déu té, constitutivament, molts sentits i no pot existir un primun analogatum, atès que no es pot fer el discurs des d’una metacultura. Hi ha molts conceptes de Déu, però cap d’ells no el “concep”. [...] Pretendre limitar, definir, concebre Déu és una empresa contradictòria, perquè allò que en sorgiria seria una creació de la ment, una criatura. És una deformació del pensament pretendre trobar quelcom més ampli, més englobant que Déu –encara que, per descomptat, podem comparar diverses nocions de la divinitat.

8. Déu no és l’únic símbol del diví

El pluralisme és inherent a la condició humana i impedeix que es pugui dir allò que vol dir la paraula Déu des d’una sola perspectiva, ni tampoc des d’un únic principi d’intel·ligibilitat. La mateixa paraula “Déu” no és necessària.

Qualsevol pretensió de reduir el símbol “Déu” a allò que nosaltres n’entenem, no només destruiria, sinó que també tallaria els llaços amb tots aquells homes i cultures que no senten la necessitat d’aquest símbol. La mateixa pretensió de presentar un esquema d'intel·ligibilitat unificat a escala universal és un residu del colonialisme cultural. Universalitzar la nostra perspectiva representa una extrapolació injustificada. La mateixa possibilitat d’una “perspectiva global” és certament una contradicció in terminis.

No nego que els filòsofs i el teòlegs poden matisar les dues afirmacions precedents, però potser arribaríem més fàcilment a una solució si talléssim el nus gordià d’una teoria universal sobre Déu i redescobríssim el diví com una dimensió i el pluralisme (no la pluralitat) com un tret propi de la realitat.

9. És un discurs que reverteix necessàriament en un nou silenci

Un Déu purament transcendent, al marge de la contradicció interna de qualsevol discurs que s’hi refereixi (¿com podem parlar del que és purament transcendent?), es convertiria en hipòtesi supèrflua, fins i tot perversa, i enterboliria la immanència divina i destruiria la transcendència humana. El misteri diví és inefable i indescriptible.

És propi de l’experiència humana el fet de saber-se limitada, no només linealment –pel futur—sinó també constitutivament –pel seu propi fonament, que li ve donat. Sense amor i coneixement, sense corporalitat i temporalitat, aquesta experiència no és possible. “Déu” és la paraula, bensonant per a alguns i malsonant per a altres, que trencant el silenci de l’ésser ens dóna l’oportunitat de recobrar-lo novament. [...] El silenci és la matriu de tota paraula autèntica."

Raimon Panikkar

Publicat pel CETR el 23.09.2007, extret del llibre "Les icones del misteri: l'experiència de Déu" Edicions 62, pp. 16-30. 

Raó i sentiment

"La raó parla i el sentiment mossega."

“No té espai la raó contra la força de la passió.”

Petrarca (1304-1374)

Versos solts d'Omar Khayyam

 

"En l'alegre llar terrenal, no se sap

per a què em va formar el pintor primigeni."

"Marxem sense voler-ho, sense saber el propòsit

del venir, de l'estar i, al final, del marxar."

"Construeix un paradís amb el vi i la copa,

que a l'altre no saps si hi arribaràs algun dia."

"No hi ha ningú que ens pugui dir amb certesa

d'on procedim i a on marxarem."

"La collita dels humans en aquesta llar de pas

només és sofriment i lliurament de la vida."

"Beu vi, que t'he dit més de mil vegades

que mai tornaràs; te n'aniràs i hauràs marxat."

"Què va ser finalment de nosaltres, ho diuen les paraules:

vàrem brollar de la terra i ens va arrossegar el vent."

"El teu arribar i marxar d'aquest món, què són?

Una mosca va aparèixer i va desaparèixer."

"Aquest terrisser que és el temps, va modelar

la delicada copa per després tornar-la a terra."

"Tu, gaudeix, que després de tu continuarà passant

la lluna nova a plena, la lluna plena a nova."

"Del vi d'aquesta nit, només en queda una copa;

de la vida, què en queda? Què ha produït? No ho sé."

"Mira, del món jo què n'he tret? Res.

De tota la vida, què me n'ha quedat? Res."

"L'essència d'aquesta vida i l'ésser del món són

un somni, una quimera, un engany, un instant."

"Beu vi amb joia, que aquest cel que gira

et convertirà en vil pols quan menys t'ho pensis."

"Ànim! Que no t'entristeixi el món evanescent;

gaudeix amb joia de l'instant que passa."

"Deixa de recordar el que va arribar i va marxar,

gaudeix del present, que és tot el que cal fer."

"Jo contemplo l'estat del món, i només veig

que existeix el que és goig i que la resta no és res."

A partir de la traducció castellana de les Rubaiyat d'Omar Khayyam (1048-1131) feta per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993), d'acord amb l'edició de 1934 de Sadeq Hedayat.

Paraula de Déu

 

Morris Louis 1960

"La paraula mítica, que s'expressa en el culte, és un escoltar que només es pot dur a terme mitjançant l'oïda interior, perquè es tracta de la Paraula de Déu, que pren sempre una contextura humana, però que ve de més enllà de l'home. Quan l'home escolta aquesta Paraula mostra el seu desig d'atènyer i de viure en l'eternitat. Aleshores se sap creat, i aquesta convicció de dependència és la renúncia més total a la seva pretensió, sempre més o menys latent, d'esdevenir Prometeu. En aquesta actitud, l'home viu coma home i deixa que Déu sigui Déu; no un Déu llunyà, ociós, com és el Déu de la Il·lustració, sinó la Paraula que es deixa experimentar en el cor de l'home com la culminació del desig, com la relativització de les formes, com la possibilitat de transcendir límits, com l'amor incondicional i incondicionat, com a gratuïtat benèfica. El culte és diàleg amb Déu en forma de narració, que és vida."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), p. 67 (text original de 1976).

Maragall: La vaca cega

Franz Marc 1911

"Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua."


Joan Maragall (1893)

Sobre els valors

Klee 1931

El món dels valors és força complex. Una reflexió com la de si hi ha o no crisi de valors a la nostra societat pot generar opinions contraposades: des dels que la afirmen rotundament fins als que consideren que mai no hi ha hagut una situació social tan rica en valors com l’actual, vorejant la sobreabundància (Ramoneda, Dedeu). En aquest context, pot ser útil recordar, per un cantó, la importància de diferenciar valors descriptius (allò que constatem que la gent valora) i valors propositius (allò que considerem que la gent hauria de valorar); i, per un altre, la necessitat de definir bé i jerarquitzar els valors. 

Tot tenint present la tradicional i útil imatge de l’“escala de valors”, distingirem com a mínim entre el que es podrien considerar “valors a seques”, elements que orienten de fet les vides de les persones, i els “valors valuosos”, aquells que després de l’anàlisi, el debat i la reflexió avaluativa, segueixen essent considerats com a dignes d’orientar les vides de les persones i les dinàmiques de les societats. Aquest discerniment haurà de ser constant, tant per part de les persones pel que fa a la seva pròpia vida, com per part de les societats, les generacions, qualsevol col·lectiu que desitgi assumir un paper en l'esdevenir de la humanitzat. Als “valors valuosos” se’ls pot anomenar també “valors pròpiament humans”, “valors aspiració”, “valors ideals”, “valors horitzó” (tot i que tots els valors actuen de fet com un horitzó, però aquests ho fan com a un “horitzó digne de ser considerat com a horitzó”).

Podem, doncs, definir els valors valuosos (entre els quals hi ha les "virtuts" i els" grans valors") com aquells elements (idees, maneres de fer, hàbits, criteris, sentiments…) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura), orientar (donar sentit) i mobilitzar (generar acció) tant el pensament com el comportament (personal, organitzatiu, social) i que són considerats com a aspiracions personalment i col·lectivament constructives i dignes de ser assumides lliurement com a referents. Com és obvi, són aquestes darreres connotacions les que seran clau en el moment de jerarquitzar els valors.

Certament no hi ha una frontera tallant entre valors a seques i valors valuosos, denominacions especialment aplicables als dos extrems d’una gradació contínua. Però és important l’esforç de diferenciar-los, d’avaluar cada valor des d’aquest prisma. Si no, ens podem perdre en un mar indiferenciat de valors; això pot comportar desorientació i confusió, les quals poden portar a transitar per camins no encertats, indignes, degradants. Els “valors valuosos” són referents que orienten la vida en un sentit constructiu, humanitzador (ens fan més humans), i es mostren com a aspiracions nobles, meditades i lliures. Esdevenen idees-força, generadors d’acció, motivadors, en una perspectiva d’avenç, de maduració.

Els “valors valuosos” tenen una doble naturalesa. D’una banda, presenten un aspecte instrumental: a nivell personal donen sentit, orientació a la vida humana; i a nivell social enforteixen la cohesió social i orienten la dinàmica social (formarien part, doncs, del “capital social”). Però es presenten també com a dotats d’un valor en sí, un valor propi, més enllà de la seva utilitat. No apareixen com a mers instruments: a l'hora d'aproximar-se a ells, de prendre'ls en consideració, semblen tenir una significació per si mateixos; apareixen com a dignes de veneració, com a dotats d'una capacitat d'emanació de valuositat intrínseca. Això és una vivència, una experiència íntima difícil de descriure, però no per això menys real. Aquesta capacitat és la que permet a alguns viure'ls alhora com a portes, vies d'accés o manifestacions de quelcom que va més enllà dels valors mateixos, manifestacions d'una misteriosa experiència d'absolut que es presenta també com a significativa per se.

Els valors no són emocions, són conceptes construïts a partir de la experiència del món i que esdevenen orientadors del comportament qualitativament orientat (valgui la redundància...). Simplistament, podríem dir que les emocions se’ns imposen, no depenen de la nostra voluntat, mentre que els valors són opcions racionals i lliures, i depenen de la voluntat.

Segons els estoics, les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Les emocions serien vistes com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món; seria millor no fiar-se de les emocions.

Cal, però, matisar aquesta distinció bàsica amb la consideració de la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem; valorem en funció del que sabem i el que sentim; i el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem (teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic; veure Martha C. Nussbaum Upheavals of Thought, 2001).

Nussbaum fa una distinció entre 1) emocions, 2) pulsions corporals (com ara la gana i la set; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i 3) estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena). Per ella, les emocions bàsiques serien l'aflicció, la tristor; la por; l'amor/enamorament; la joia; l'esperança; la ira; la gratitud; l'odi; l'enveja; la gelosia; la compassió; la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment.

Els valors no són entitats transcendents preexistents a l’ésser humà, sinó que poden ser vistos com estructures mentals derivades de l'experiència (sigui pròpia o de conductes observades en altres), que al seu torn generen determinades estructures de comportament. Les estructures de comportament de “gama alta”, els “valors valuosos”, els "grans valors", han estat seleccionats, “decantats” per l’evolució i són aquells als que la humanitat reconeix una major capacitat de contribuir positivament al desenvolupament d'una vida digna.

Aquesta contribució la fan els valors de vegades per ells mateixos, aïlladament, de vegades formant conjunts que es complementen i equilibren; així, per exemple, la famosíssima tríada de la Il·lustració formada per llibertat, igualtat i fraternitat (el lema de la Revolució Francesa) presenta el seu potencial més gran i evita possibles desviacions si es tenen en compte els tres valors alhora i sense jerarquitzar-los. Incloure la fraternitat en el grup permet l’harmonització de llibertat i igualtat; sense la fraternitat és difícil que no prevalguin la llibertat o la igualtat. Només per amor es pot acceptar més igualtat en detriment d’una certa llibertat, o renunciar a certa igualtat per a respectar la llibertat.

L’home és alhora portador, hereu de valors (la tradició) i constructor de valors. I els valors es van “descobrint” i es van “construint” (en el que és potser una única experiència que es mostra amb ambdós rostres), tant a nivell personal como col·lectiu. La polaritat descobrir-construir no s’identifica simplement amb la de subjectiu-objectiu (“sembla que es descobreixin però en realitat es construeixen”) sinó que hi ha alguna cosa d’ambdues tant a nivell subjectiu com objectiu: sembla que es descobreixin i que es construeixin, i de fet es descobreixen (són donats per tradició, per educació, per contagi via exemplaritat) i es construeixen (depèn de la pròpia voluntat i esforç que aquestes estructures de comportament siguin potenciades en les persones i en les societats).


D’acord amb la definició proposada de “valors valuosos”, no considerarem com a tals dos àmbits que sovint s’inclouen en el terreny dels valors:

- Per un cantó, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació/coneixements, habilitats i experiència pertinents per al desenvolupament competent d’una determinada tasca professional).

- Per un altre cantó, les condicions personals (intel·ligència, salut, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.).


El paper dels valors en la vida humana és rellevant, important, central:

- els valors “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència, la seva pràctica és realitzadora, “omple”.

- són quelcom de venerable, de reverenciable, de respectable; els hem de cultivar, de protegir, n’hem de tenir cura.

- són alhora d’una gran potència i enormement fràgils, vaporosos, evanescents…

- només es manifesten en els nostres actes, els nostres gests, les nostres maneres de tractar-nos, de relacionar-nos.

- són subtils, i en canvi si desapareguessin quedaríem perduts, desorientats; ells ens il·luminen, indiquen el camí veritablement digne de ser seguit pels éssers humans.

- nosaltres som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los),· responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin) i llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres).


Les virtuts són uns valors circumscrits a l'esfera del comportament (individual i col·lectiu, com quan es diu d’un poble que és molt alegre o molt treballador). Fan molt de bé a les vides de les persones i dels pobles, són dignes de ser potenciades i cultivades. Només els hi falta la capacitat de mobilització col·lectiva que caracteritza als grans valors, anant més enllà del perfeccionament del comportament (funció que els grans valors també tenen). I moltes virtuts estan vinculades a un gran valor, semblen manifestacions a nivell del comportament d'un gran valor.

Heus ací un llistat de les “virtuts simples”, aquelles que es poden indicar amb una sola paraula: Abnegació, Acceptació, Admiració, Afecte, Agraïment, Altruisme, Amabilitat, Amistat, Austeritat, Autenticitat, Benvolença, Calma, Claredat, Coherència, Col·laboració, Compassió, Comprensió, Concentració, Confiança, Consol, Constància, Contemplació, Contenció, Coratge, Cordialitat, Dedicació, Delicadesa, Dignitat, Diligència, Discreció, Disponibilitat, Docilitat, Dolcesa, Entusiasme, Equanimitat, Equitat, Esperança, Estabilitat, Fermesa, Fiabilitat, Fidelitat, Fortalesa, Generositat, Gratitud, Honestedat, Hospitalitat, Humilitat, Il·lusió, Innocència, Integritat, Interès, Introspecció, Joia, Laboriositat, Lleialtat, Meticulositat, Misericòrdia, Moderació, Modèstia, Naturalitat, Noblesa, Obediència, Ordre, Paciència, Perseverança, Pobresa, Prudència, Puresa, Quietud, Reconeixement, Reflexió, Resignació, Respecte, Responsabilitat, Rigor, Sensibilitat, Senzillesa, Serenitat, Simpatia, Simplicitat, Sinceritat, Solidaritat, Temprança, Tendresa, Transparència, Veracitat.


Cadascú estableix quins són per a ell els seus grans valors. Aquest és el meu llistat per ordre alfabètic: Amor, Bellesa, Bondat, Fraternitat, Igualtat, Justícia, Llibertat, Pau, Veritat. Aquests grans valors es presenten de vegades formant conjunts. En aquest cas, hi ha tres conjunts que sobresurten: el format per Bellesa, Bondat, Veritat i Amor, la ja esmentada tríada Llibertat, Igualtat, Fraternitat i la parella Justícia i Pau.


Els grans valors i les virtuts poden també aplegar-se en conjunts vinculats per semblança, una mena de “constel·lacions axiològiques”. Per exemple, a un nivell lligat bàsicament al comportament personal en l’acció col·lectiva, trobem un interessant conjunt de dotze constel·lacions:

1. La constel·lació de la integritat (que inclou valors com honestedat, transparència, sinceritat, veracitat, noblesa)

2. La constel·lació de la responsabilitat (merèixer confiança, fidelitat, fiabilitat, lleialtat, coherència)

3. La constel·lació de la disponibilitat (abnegació, dedicació, diligència, esforç, paciència, perseverança, constància)

4. La constel·lació de la col·laboració (solidaritat, treball en equip, tenir confiança)

5. La constel·lació de la disciplina (acceptació, obediència)

6. La constel·lació de l'atenció (interès, concentració)

7. La constel·lació de l’entusiasme (iniciativa, coratge)

8. La constel·lació de l'equitat (justícia)

9. La constel·lació de la comprensió (compassió, generositat, reconeixement, respecte)

10. La constel·lació de la serenitat (calma, quietud, reflexió, introspecció)

11. La constel·lació de la discreció (austeritat, moderació, senzillesa, simplicitat, humilitat, modèstia)

12. La constel·lació de la cordialitat (amabilitat, bondat, simpatia)

Sense resposta

Vallotton 1911

Tothom es pregunta com cal viure. Alguns intenten viure des de l'autenticitat, cosa que no exclou cometre errors i dolenteries. Viure des de l'autenticitat va lligat a una certa esperança de realització, d'assolir alguna cosa de valuós, de fer quelcom que hagi valgut la pena. Alguns ho aconsegueixen.

La resta té dues opcions. La primera és mantenir-se en l'intent d'autenticitat tot i no assolir res, tot i no rebre cap "resposta". La segona és deixar de banda l'esperança de realització i optar per defugir el repte de fons que suposa la vida. Això pot acabar portant a actituds poc lloables com ara la distracció, la superficialitat, la falsedat, la manipulació, la hipocresia, el menyspreu, el cinisme o la crueltat, que són expressions diverses d'inautenticitat. Són vides sense rumb, portades pel corrent i sense gaire més afany que sobreviure, passar-ho bé i, si hi ha una mica de sort, gaudir dels diners, del poder o de la fama.

Els que han procurat viure des de l'autenticitat i arriben al final amb la sensació que "no ha passat res", que res s'ha esdevingut, que no han fet res de valuós o que valgués la pena, poden caure en la temptació de la decepció, de l'amargor, de la sensació de fracàs. S'han preparat, s'han obert, han mirat de crear les condicions, però no han rebut cap "retorn", no han pogut fer cap "aportació", sigui per manca de capacitats o per manca d'oportunitats.

Haurien hagut d'endinsar-se per camins d'inautenticitat? No. Han fet bé de restar fidels a la seva manera de veure les coses tot i la manca de resposta. Que no ha passat res? Què hi farem. Però han fet el que havien de fer. Han mirat la vida de cara amb ganes de viure-la com cal, han estat oberts i disposats, i això ja justifica el viure. És clar que a tothom li agradaria haver donat algun fruit, haver obtingut alguna satisfacció, haver deixat algun bon record. Però que passin coses així és més aviat una sort, un privilegi incontrolable al que la majoria no té accés. Cal, doncs, tenir-ne prou amb haver estat ben predisposat. Un tenir-ne prou que no és trist ni desenganyat; és més aviat serè i seriós.

Oh llama de amor viva...

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-04-21T16_20_47-07_00

¡Oh llama de amor viva
que tiernamente hieres
de mi alma en el más profundo centro!
Pues ya no eres esquiva
acaba ya si quieres,
¡rompe la tela de este dulce encuentro!


¡Oh cauterio suave!
¡Oh regalada llaga!
¡Oh mano blanda!¡Oh toque delicado!,
que a vida eterna sabe
y toda deuda paga,
¡matando, muerte en vida la has trocado!


¡Oh lámparas de fuego
en cuyos resplandores
las profundas cavernas del sentido,
que estaba oscuro y ciego,
con estraños primores
calor y luz dan junto a su querido!


¡Cuán manso y amoroso
recuerdas en mi seno
donde secretamente solo moras,
y en tu aspirar sabroso
de bien y gloria lleno,
cuán delicadamente me enamoras!

Juan de Yepes, San Juan de la Cruz (1542-1591)

Daodejing 30

"Qui governa d'acord amb el Dao

no mira de dominar el món amb la força de les armes,

ja que aquestes acostumen a girar-se

en contra dels que les van crear.

On acampen els exèrcits,

no hi creix després més que esbarzers i garrigues.

Tota gran guerra va seguida per anys de fam.

Un bon guerrer dóna un cop decisiu i llavors s'atura;

no ho aprofita per estendre el seu domini.

Assoleix el seu objectiu, però no se'n vanta amb arrogància;

no està orgullós del seu triomf,

més aviat li sap greu no haver pogut evitar la guerra.

Dóna el cop perquè no té cap altra opció, no pel gust de la violència.

Perquè expandir-se excessivament és precipitar la decadència,

i això és contrari al Dao,

i el que és contrari al Dao genera la seva pròpia destrucció."

Daodejing 30


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Veritat del cor

 

Rouault 1948

"Certament Jesús pretén que la veritat es manifesti, que surti a la llum. Però no sembla pensar que l'important siguin les idees correctes. El que ell vol revelar no són "veritats sobrenaturals", sinó la veritat del cor de l'ésser humà."

Francisco Cuervo (1939-1999) a ¡Yo creo en Jesús de Nazaret!, Desclée de Bouver (1975), p. 75

Valors i saviesa

 

Vallotton 1923

"Es pot dir que la meditació dels moderns sobre els valors dóna només una forma nova, més tràgica i més aguda, a aquella meditació sobre la saviesa que era la finalitat suprema del pensament humà per als Antics. Avui en dia, com llavors, es tracta per als humans de dirigir la seva activitat afectiva i pràctica de tal manera que ells puguin ratificar aquesta vida mateixa que els ha estat donada per l'ús que són capaços de fer-ne."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 34

Text original:

"On peut dire que la méditation des modernes sur les valeurs donne seulement une forme nouvelle, plus tragique et plus aiguë, à cette méditation sur la sagesse qui était la fin suprême de la pensée humaine pour les Anciens. Aujourd’hui, comme alors, il s’agit pour l’homme de diriger son activité affective et pratique de telle manière qu’il puisse ratifier cette vie même qui lui a été donnée par l’emploi qu’il est capable d’en faire."

Vida i art

 

Derain 1932

"Sempre la discussió versa sobre les formes. La construcció perfecta, el llenguatge pur, l'estil pur, la sobrietat, la frase cenyida. Sempre de l'art, el vestit de l'art. I amb això es desesperen per fer-se un nom. Què és un nom? Jo vull ésser un home. Jo soc un dissident, un dissolvent. Per això he fugit. La vida em cridava més que l'art; la substància, més que la forma. Sentir el pols de la vida, sentir-me jo. Sol. On no hi hagi literats que discuteixen sobre les formes. Viure. Sol i entre els homes. Entre els homes que són com tothom. Que no fan un ofici de la simple cosa de dir les coses. Que treballen la terra o els metalls o la fusta, o van pels mars, o pels rius. Que forgen, teixeixen, fan cases, veremen o menen les bèsties. Els senzills homes de Déu que no s creuen uns elegits. Que omplen la jornada de cants o de rialles, de sospirs, de crits o de renecs; que suen per acabar la feina, que es desesperen amb els contratemps i després obliden a la taverna, o amb el fill als genolls, o amb la dona arrapada al pit. Els qui no s'emmetzinen la sang per fer-se un nom. L'home, simplement. Però no el literat. Ésser entre aquells un home com ells. ¿Què és un nom? De quin fum és compost? Què és la celebritat? Massa que deu venir a fer nosa. La celebritat i, àdhuc, la glòria no són res. La qüestió és viure i penetrar al més profundament possible dintre la vida. I si dintre la vida has trobar alguna cosa que val la pena de dir, dir-la, a la teva manera, senzillament. Això és l'art? Dir l'essencial de les coses que tu has vist? Sí, això és l'art, és el meu art. I encara l'art no és res si només dius els fenòmens, les coses externes que veu tothom. Per bé que ho diguis, això no és res. ¿Amb això, què aconseguiràs? Fer-te un nom, esdevenir cèlebre perquè això no costa res. ¿Té alguna importància, això, fora la satisfacció de la teva vanitat? Però si Déu t'ha fet poeta, veritable poeta, això és descobridor de coses noves, capaç d'aixecar algun vel del misteri de la vida, de revelar alguna porció desconeguda de l'ànima, i saps suportar humilment aquest do, no com un do, sinó com una feixuga càrrega, aleshores sense celebritat i sense glòria, podràs viure tranquil i fins i tot feliç, amb la felicitat d'una hora i la pena d'un dia com el jornaler de la fàbrica o del camp.

I estava joiós (...) de saber que abans de quatre dies em trobaria sense cap diner i llavors començaria l'experiència que jo havia sortit a buscar. Començaria en mi, tot sol, i sense ajut de ningú. Sense amics, sense coneguts ni protectors. Jo sol amb la vida, sense mitjancers ni caminadors, que era com, en sortir de casa, m'havia volgut trobar. Una llarga estona vaig contemplar el Roine sense pensar res, que és com es penetren les coses i es fan nostres. Jo, com ell, vaig ésser d0argent. Impetuós com ell i amb la seva calma. Fugisser i etern com ell. Etern un moment, que és la sola eternitat dels homes. El moment lluminós de l'home dintre el riu etern de la humanitat."

Joan Puig i Ferreter a Camins de França (1934)

Sentit i consol

 

Sam Francis 1971

Hi ha algunes persones no religioses que, en el fons, troben confort en que hi hagi gent religiosa. Els sembla, ni que sigui implícitament, que l'existència de gent religiosa els permet mantenir la confiança en la possibilitat d'una vida després de la mort, feta possible per un Déu totpoderós que pot portar les coses més enllà del que sembla racionalment possible.

Hi ha algunes persones religioses que participen d'aquest joc i s'ofereixen com a garantia d'aquesta confiança. Altres sectors religiosos, però, esdevenen qüestionadors d'aquesta mena d’expectativa; diuen que la religió no sap res de després de la mort, no té indicis d'una pervivència, per molt que tots la desitgem. I diuen que aquest Déu totpoderós capaç de fer coses fora de la racionalitat còsmica no sembla tenir fonament.

Aquests segons sectors demanen a les persones no religioses de deixar de confiar en les religioses per portar sentit i consol a les seves vides. Diuen que si algú vol sentit i consol, és possible obtenir-los, però per fer-ho cal, o bé trobar per ells mateixos aquest sentit i consol en determinades experiències humanes -no només en la religió es pot trobar sentit i consol-, o bé esdevenir persones religioses. Les persones religioses treballen unes coses (mites/símbols i rituals, bàsicament) que tenen capacitat d'aportar sentit i consol, és cert, però només als que les treballen, no als que s’ho miren des de fora. Això de confiar per part de certes persones no religioses en la referència -normalment implícita, de vegades inconscient- a les persones religioses per aclarir el propi horitzó ("aquest Déu en el que ells creuen no ens deixarà pas tirats, no es limitarà a salvar-los a ells"), no és encertat.

La segona mena de persones religioses dirien a aquestes persones no religioses que miren de treure’n horitzó: "Oblideu-vos de vides després de la mort i de Déus totpoderosos! Els religiosos no ens dediquem a això, ni en mostrem l'existència! Els religiosos ens limitem a viure determinades dinàmiques, no a creure en l'existència de res fora del món! Quan parlem d'un "altre món", no és aquest que vosaltres us penseu!"

Aquesta segona mena de persones religioses diuen que no és cert que només hi hagi aquest món, i tampoc és cert que hi hagi dos mons en un mateix nivell de materialitat o d'existència. Elles diran que l'altre món és real, però que pertany a l'àmbit de les dinàmiques simbòliques/rituals. Diran que l'"altre món" és un símbol. Un símbol poderós, com tots els símbols, amb la seva capacitat de donar sentit i consol; i això és molt. Però no és el que aquestes persones no religioses voldrien: un altre món "objectiu", "real", al que poder accedir si més no a través de la mort. Aquesta mena de persones religioses diran a aquestes no religioses que quan es morin no accediran a res, ni elles tampoc. Però mentre viuen elles hauran pogut viure l'"altre món", hauran trobat sentit i consol (o si més no ho hauran intentat, o ho hauran viscut puntualment). O sigui: si la gent no religiosa es pensa que se "salvarà" igualment, perquè seria injust que uns se salvessin i altres no -cosa certa-, no va ben encaminada. En la religió hi ha salvació, però és una salvació en aquest món, durant la vida. Val més deixar de banda l'endemà de la mort, és ara que ens hem de "salvar".

Mite i culte

 

Morris Louis 1960

"Els grans estudiosos del mite (W.F. Otto, M. Eliade, W. Baetke, K. Kerény, etc.) han afirmat repetidament que mite i culte estan indissolublement units, que s'expressen i es donen vida mútuament. Avui ens produeix una penosa impressió haver de parlar de culte, litúrgia, ritus. Som, sens dubte, en un temps de descrèdit litúrgic. No és aquí el lloc d'indicar quines poden ser les causes que han dut a aquesta situació. Només voldria indicar, per cenyir-me a l'àmbit catòlic, que l'anomenada reforma litúrgica no ha aconseguit, vistes les coses amb uns quants anys de perspectiva, fer arrelar en els creients la imperiosa necessitat de trobar Déu tot retrobant-se com a persones que diuen paraules mítiques. L'èmfasi que d'ençà d'uns anys s'ha posat sobre la "litúrgia de la paraula" o simplement sobre la "paraula de Déu" no sembla haver donat els resultats que hom esperava, n sembla tampoc haver provocat en els fidels el desig d'un trobament experimental amb Déu en el marc de les nostres celebracions litúrgiques. Al meu entendre, el fracàs de l'anomenada reforma litúrgica es deu a haver-se'n fet una "reforma litúrgica lògica", i la "paraula de Déu" que en ella s'hi anunciava era lógos i no pas mythos.

(...)

Els nostres cultes giren entorn de la "paraula de Déu", però es tracta d'una paraula de Déu que ha perdut la força insinuadora que respon al desig més pregon de l'ésser humà que se li digui bellament i útilment allò que està destinat a ser. Aquesta paraula de la "paraula de Déu" d'extracció protestant parla potser de justificació, de predestinació, de salvació, però ho fa des de l'exterior de l'home, no a partir del Déu que és intimior intimo meo (sant Agustí), i aleshores aquesta "paraula de Déu" no és capaç de crear formes que ens facin perdre en el paradís dels símbols i que arribin a fer-nos sentir la joia de trobar-nos bé plegats. Perquè cal ser sincer: les nostres litúrgies, malgrat l'enorme quantitat de "paraula de Déu" que hi posem, són avorrides, no són poètiques, tampoc no són realistes, sovint són cursos de teologia dogmàtica barata. No seria, potser, que la "paraula de Déu" de les nostres litúrgies no és la Paraula de Déu?

(...)

El culte fa present allò que el mite narra, de tal manera que mite i culte són dos aspectes d'una mateixa realitat: allò que es diu i allò que es fa no són dos moments aïllats, sinó que la "teoria" i la "praxi" mítiques han d'anar plegades perquè el mite sigui realment mite i el culte sigui realment culte. Altrament, el mite esdevé una "historieta" increïble, banal, fabulosa; i el culte perd la seva dimensió simbòlica, insinuant, capaç de llançar l'home més enllà dels seus límits. El culte no és primordialment, com sovint es creu, un ritual, sinó un miracle, que fa possible l'experiència d'altres nivells de l'ésser que estan més enllà del que es pensa i es diu lògicament. Dit d'una altra manera: el mite que es narra en el culte revela el món del sagrat, l'univers de la realitat última de l'home, el fonament darrer de tot el que existeix. L'individu que rep aquesta revelació lògicament no sap més que un altre que no l'hagi rebuda: ha experimentat més. Fins i tot és possible que tingui menys coneixements, des d'un punt de vista científic, si, per exemple, es tracta d'una persona poc instruïda; l'un té un coneixement científic, l'altre el té sapiencial; l'un experimenta en el món, l'altre és experimentat, és a dir, intueix la realitat pluridimensionalment en tot el que és i està cridada a ser i no pas en aspectes parcials com el qui experimenta en o sobre el món. La persona que capta la paraula mítica "puja" a un altre nivell, ha experimentat la força, la tendresa, l'amor de Déu, i, per això mateix, "sap" que hi ha altres dimensions en la vida de l'home, que no tot es redueix a la llei de l'oferta i la demanda." 

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 64-67 (text original de 1976).

Riba: Ocell tot sol

Torres-García 1922

"Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer
l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
sense un plany pel seu mal?"

Carles Riba, Estances. Llibre segon, n. 8 (1922)

Panikkar i la saviesa

Bissier 1963

"La saviesa és l'experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s'han escindit el coneixement i l'amor, l'ànima i el cos, l'esperit i la matèria, el temps i l'eternitat, el diví i l'humà, el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l'harmonia viscuda en totes les polaritats de l'existència."

"La saviesa ens fa feliços, ens dóna alegria: és la llar on l'ésser humà es troba a casa, on pot ser ell mateix, i això vol dir ser feliç. El criteri de la saviesa és la joia, ananda, charis, beatitudo, benaurança. Aquesta joia profunda i inamovible és un fruit immediat de la saviesa. La saviesa porta a la joia."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 405 i 408-409, Fragmenta Editorial (2012)

Quedar fixat

“El que queda fixat per una adoració particular ignora necessàriament la veritat intrínseca de les altres creences, perquè la seva manera exclusiva de creure en Déu implica la negació de les altres formes de creença. Si conegués el sentit de la paraula de Junayd: "el color de l'aigua és el color del recipient", admetria la validesa de tota creença i reconeixeria Déu en tota forma i en tot objecte de fe.” 

Ibn Arabí (1155-1240)

Carner: Si em vaga...

Fautrier 1943

"Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot."

Josep Carner a Absència (1957)

Art natural 2

 

Daodejing 64

"El que està quiet és fàcil de retenir;

el que no ha esdevingut és fàcil de prevenir;

el que és fràgil és fàcil de trencar;

el que és petit és fàcil de dispersar.

Val més preveure les coses abans que esdevinguin,

val més posar ordre abans que esclati la confusió.

L'arbre que no pots envoltar amb els braços ve d'un tendre brot;

la torre més alta comença amb un petit munt de terra;

el viatge més llarg comença amb un petit pas.

Qui actua, interfereix;

qui reté, perd.

La persona sàvia no actua i no interfereix;

no reté res i no perd res.

La gent acostuma a espatllar el que fa just abans d'acabar-ho;

si es posa tanta cura al final com al principi, res s'espatlla.

La persona sàvia desitja no desitjar,

i no dóna valor a coses difícils d'obtenir;

aprèn a no encallar-se en les idees,

s'interessa pel que l'altra gent ha ignorat.

Així, sense interferir,

ajuda al desenvolupament natural de les coses."

Daodejing 64

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Interpretació

Klee 1929

S'acostuma a assenyalar una tensió entre partitura i interpretació, entre text i lectura, entre objectivitat de l'obra i la subjectivitat de la visió del que l'interpreta. Com si hi hagués una "versió original" i una colla d'interpretacions segons qui la interpreta.

Però és possible que no es pugui arribar al text d'origen, el text-font, a la versió original, a la partitura en ella mateixa. Només el compositor, l'autor, hi va arribar. Després d’això, tot són interpretacions, perquè encara que ens limitem a llegir la partitura o el poema, aquesta lectura ja és personal i diferent de la lectura d’una altra persona. Aquesta lectura íntima no és una interpretació "real", una execució de l'obra, és una interpretació mental; però tot i així és una interpretació; no és una lectura "objectiva".

S'entén el plaer dels directors d'orquestra quan llegeixen, de vegades per primera vegada, una partitura, potser pensant-se que són davant de l'obra "en sí"; però, ho vulguin o no, ja estan creant, interpretant, no llegint objectivament. És una de les belleses de l’art, aquesta presència del subjectiu en la lectura (d’una partitura, d’un poema, d’un quadre...).

Per tant, no hi ha text "en si mateix", només hi ha interpretació. L’obra en si mateixa se'n va anar amb el compositor, si és que existia. Perquè potser també el compositor, rellegint la seva obra, inevitablement la interpretava. Llavors l’obra com a tal només va existir en el moment de la seva creació...

Via no discursiva

Gerhard Richter 1966

Dues cites del filòsof polonès Leszek Kolakowski (1927-2009) en una obra de 1967, “El racionalisme com a ideologia”, publicada en castellà el 1970 per Ariel, traduïda per Jacobo Muñoz:


“És obvi que el contacte dels éssers humans amb el món s'esdevé per via no discursiva, és a dir, de tal manera que el contingut del que arriben a saber en virtut d'aquest contacte no pot ser adientment expressat amb paraules. Una part considerable del nostre contacte amb el món posseeix aquest caràcter, ja que, entre altres coses, no hi ha cap percepció sensorial que pugui ser adientment expressada per mitjà del llenguatge; d'aquí es desprèn, per exemple, la inexistència de dues percepcions exactament iguals i, també, el caràcter il·limitat de les característiques pròpies de la percepció sensorial.” (p. 21) 

"No hi ha cap dubte, per altra part, que tota comunicació consumada en l'àmbit artístic evidencia una naturalesa no-discursiva; el contacte immediat amb una determinada obra d'art no pot ser, en efecte, substituït per cap descripció de la mateixa.” (p. 22)

Saber i estimar

Pero della Francesca 1470

"No és qüestió de saber, sinó d'estimar. Jo no sé res ni puc demostrar res, però estimo. Estimo l'adagio del quartet opus 132 de Beethoven, "Heiliger Dankgesang", la severa madonna de Piero della Francesca amb la seva cohort d'àngels siderals, el Crist coronat d'espines de Fra Angelico i les seves anunciacions, les històries de Jesús, la Trinitat d'Andréi Rubliov; estimo Déu, la creació i la pregària; estimo i sento tendresa per tot això, anhelo sentir-me vinculada amb l'energia de l'amor i m'asserena contemplar el Bé. El Credo m'és aliè, i encara més el catecisme; em repugna que se'm demani que em menteixi a mi mateixa afirmant que crec en coses de les que no sé ni puc saber res. En el dogma, submissió; en l'amor, llibertat. "Ets creient?" Pregunta insensata, en la meva opinió. "Ets amant?" Sí, sí, amant!"

Pia Pera a Al giardino ancora non l'ho detto (2016)

Un país

 

Tàpies 1977

Un país és un conjunt de persones assentades en un territori que 1) comparteixen una tradició en actualització constant des de la qual s'obren a altres cultures, 2) se senten responsables els uns dels altres i estan disposats a ajudar-se i 3) tenen ganes de fer plegats alguna cosa original i engrescadora.

Poesies de Tiziano

 

Les sis obres, anomenades per ell mateix "poesies", que Tiziano va fer inspirant-se en les Metamorfosis d'Ovidi, encarregades pel rei d'Espanya Felip II:

Danae rebent la pluja d'or

Júpiter posseeix a la princesa d'Argos mitjançant una pluja d'or, ja que la princesa havia estat tancada pel seu pare, el rei Acrisi, per tal que no tingués cap fill, ja que l'oracle havia predit que el seu net el mataria.

Aquesta és la versió de 1553, que es troba a la Wellington Collection de Londres. Felip II la tenia a l'Alcázar, però Velázquez la va enviar a El Buen Retiro quan va portar d'Itàlia la versió de 1565. Fernando García, a La Vanguardia del 27.02.2021, explica que Josep Bonaparte se la va emportar en fugir de Madrid, Wellington la va recuperar a Vitòria, juntament amb 250 obres d'art més, i Ferran VII la va regalar a Wellington com a mostra d'agraïment. Ara es troba a la Apsley House de Londres, a la col·lecció privada dels Ducs de Wellington.

El Cupidell que apareix a la primera versió de 1544 ha estat substituït per una vella per ressaltar, per efecte de contrast, la joventut i nuesa de Danae.

  

Venus i Adonis

Venus intenta retenir Adonis, que està a punt d'anar-se'n a caçar.

Aquesta és la versió del 1554; no s'ha mogut mai d'Espanya, i es troba al Prado.

Perseu i Andròmeda

Andròmeda ha estat encadenada a una roca com a sacrifici per apaivagar el  monstre marí que Neptú ha enviat per castigar la mare d'Andròmeda, Cassiopea, per haver dit que elles dues eren tant o més boniques que les Nereides. Perseu, enamorat d'Andròmeda, vestit i ben armat, lluita amb el monstre per mirar de rescatar-la.

Aquest quadre, de 1556, es troba a la Wallace Collection de Londres. Després de passar per altres mans, va ser adquirit per Van Dyck, que fou qui el portà a Londres.

Diana i Acteó

Acteó veu despullada a la deessa Diana. Com a càstig, Diana el converteix en cérvol per tal que els seus propis gossos el devorin.

Aquest quadre, de 1559, es troba ara a la National Gallery d'Edimburgh. Felip V l'havia regalat el 1704 a l'ambaixador francès a Madrid, després la va comprar el regent de França Felip II d'Orléans i amb la Revolució Francesa pel mig va ser venuda diverses vegades.

Diana i Cal·listo

Júpiter ha seduït Cal·listo, la nimfa preferida de la deessa Diana. Com a revenja, Diana fa que unes altres nimfes despullin Cal·listo i mostrin que aquesta està embarassada, contravenint l'ordre de la deessa de restar pura.

Aquest quadre, de 1559, es troba a la National Gallery d'Edimburgh. Felip V també l'havia regalat el 1704 a l'ambaixador francès a Madrid, després la va comprar el regent de França Felip II d'Orléans i amb la Revolució Francesa pel mig va ser venuda diverses vegades.

El rapte d'Europa

Júpiter, enamorat de la princesa Europa, es converteix en un toro blanc per tal de raptar-la. Se l'emporta pel mar fins a les platges de Creta, on la posseeix, engendrant a Minos, que esdevindrà rei de l'illa.

Aquest quadre, de 1562, es troba des de 1896 a la col·lecció d'Isabella Sewart Gardner a Boston. Forma part del grup de pintures que Felip V regalà el 1704 a l'ambaixador francès a Madrid; després la va comprar el regent de França Felip II d'Orléans i amb la Revolució Francesa pel mig va passar a ser venuda diverses vegades.

De les dues primeres obres n'hi ha diverses versions:

Aquesta és la versió de 1544 i es troba a Nàpols. Va ser encarregada pel cardenal Alessandro Farnese. Cupidell contempla l'escena.

Aquesta és una versió de 1554 i es troba a l'Hermitage.

Aquesta és una versió de 1564 i es troba a Viena.

.

Aquesta és la versió de 1565 que es troba al Prado. La va comprar Velázquez a Itàlia el 1629. Alguns la consideren la millor versió de l'obra, i la més eròtica; desapareix el vel que tapa el ventre de la princesa, la qual amb la mà esquerra separa les cames per facilitar l'accés a Júpiter.

Aquesta és una versió del 1555 i es troba a la National Gallery de Londres.

Aquesta és una versió del 1560 i es troba a l'Ashmolean Museum d'Oxford.

.

Aquesta és una versió del 1560 que es troba al Metropolitan Museum de Nova York. El gossos han passat a ser dos enlloc de tres. Cupidell ja no dorm.

Aquesta és una versió del 1560 que es troba a la National Gallery de Washington. Ha desaparegut l'arc i les sagetes penjats d'un arbre a la banda esquerra.