Sense resposta

Vallotton 1911

Tothom es pregunta com cal viure. Alguns intenten viure des de l'autenticitat, cosa que no exclou cometre errors i dolenteries. Viure des de l'autenticitat va lligat a una certa esperança de realització, d'assolir alguna cosa de valuós, de fer quelcom que hagi valgut la pena. Alguns ho aconsegueixen.

La resta té dues opcions. La primera és mantenir-se en l'intent d'autenticitat tot i no assolir res, tot i no rebre cap "resposta". La segona és deixar de banda l'esperança de realització i optar per defugir el repte de fons que suposa la vida. Això pot acabar portant a actituds poc lloables com ara la distracció, la superficialitat, la falsedat, la manipulació, la hipocresia, el menyspreu, el cinisme o la crueltat, que són expressions diverses d'inautenticitat. Són vides sense rumb, portades pel corrent i sense gaire més afany que sobreviure, passar-ho bé i, si hi ha una mica de sort, gaudir dels diners, del poder o de la fama.

Els que han procurat viure des de l'autenticitat i arriben al final amb la sensació que "no ha passat res", que res s'ha esdevingut, que no han fet res de valuós o que valgués la pena, poden caure en la temptació de la decepció, de l'amargor, de la sensació de fracàs. S'han preparat, s'han obert, han mirat de crear les condicions, però no han rebut cap "retorn", no han pogut fer cap "aportació", sigui per manca de capacitats o per manca d'oportunitats.

Haurien hagut d'endinsar-se per camins d'inautenticitat? No. Han fet bé de restar fidels a la seva manera de veure les coses tot i la manca de resposta. Que no ha passat res? Què hi farem. Però han fet el que havien de fer. Han mirat la vida de cara amb ganes de viure-la com cal, han estat oberts i disposats, i això ja justifica el viure. És clar que a tothom li agradaria haver donat algun fruit, haver obtingut alguna satisfacció, haver deixat algun bon record. Però que passin coses així és més aviat una sort, un privilegi incontrolable al que la majoria no té accés. Cal, doncs, tenir-ne prou amb haver estat ben predisposat. Un tenir-ne prou que no és trist ni desenganyat; és més aviat serè i seriós.