Vida i art

 

Derain 1932

"Sempre la discussió versa sobre les formes. La construcció perfecta, el llenguatge pur, l'estil pur, la sobrietat, la frase cenyida. Sempre de l'art, el vestit de l'art. I amb això es desesperen per fer-se un nom. Què és un nom? Jo vull ésser un home. Jo soc un dissident, un dissolvent. Per això he fugit. La vida em cridava més que l'art; la substància, més que la forma. Sentir el pols de la vida, sentir-me jo. Sol. On no hi hagi literats que discuteixen sobre les formes. Viure. Sol i entre els homes. Entre els homes que són com tothom. Que no fan un ofici de la simple cosa de dir les coses. Que treballen la terra o els metalls o la fusta, o van pels mars, o pels rius. Que forgen, teixeixen, fan cases, veremen o menen les bèsties. Els senzills homes de Déu que no s creuen uns elegits. Que omplen la jornada de cants o de rialles, de sospirs, de crits o de renecs; que suen per acabar la feina, que es desesperen amb els contratemps i després obliden a la taverna, o amb el fill als genolls, o amb la dona arrapada al pit. Els qui no s'emmetzinen la sang per fer-se un nom. L'home, simplement. Però no el literat. Ésser entre aquells un home com ells. ¿Què és un nom? De quin fum és compost? Què és la celebritat? Massa que deu venir a fer nosa. La celebritat i, àdhuc, la glòria no són res. La qüestió és viure i penetrar al més profundament possible dintre la vida. I si dintre la vida has trobar alguna cosa que val la pena de dir, dir-la, a la teva manera, senzillament. Això és l'art? Dir l'essencial de les coses que tu has vist? Sí, això és l'art, és el meu art. I encara l'art no és res si només dius els fenòmens, les coses externes que veu tothom. Per bé que ho diguis, això no és res. ¿Amb això, què aconseguiràs? Fer-te un nom, esdevenir cèlebre perquè això no costa res. ¿Té alguna importància, això, fora la satisfacció de la teva vanitat? Però si Déu t'ha fet poeta, veritable poeta, això és descobridor de coses noves, capaç d'aixecar algun vel del misteri de la vida, de revelar alguna porció desconeguda de l'ànima, i saps suportar humilment aquest do, no com un do, sinó com una feixuga càrrega, aleshores sense celebritat i sense glòria, podràs viure tranquil i fins i tot feliç, amb la felicitat d'una hora i la pena d'un dia com el jornaler de la fàbrica o del camp.

I estava joiós (...) de saber que abans de quatre dies em trobaria sense cap diner i llavors començaria l'experiència que jo havia sortit a buscar. Començaria en mi, tot sol, i sense ajut de ningú. Sense amics, sense coneguts ni protectors. Jo sol amb la vida, sense mitjancers ni caminadors, que era com, en sortir de casa, m'havia volgut trobar. Una llarga estona vaig contemplar el Roine sense pensar res, que és com es penetren les coses i es fan nostres. Jo, com ell, vaig ésser d0argent. Impetuós com ell i amb la seva calma. Fugisser i etern com ell. Etern un moment, que és la sola eternitat dels homes. El moment lluminós de l'home dintre el riu etern de la humanitat."

Joan Puig i Ferreter a Camins de França (1934)