 |
| Morris Louis 1960 |
"Els grans estudiosos del mite (W.F. Otto, M. Eliade, W. Baetke, K. Kerény, etc.) han afirmat repetidament que mite i culte estan indissolublement units, que s'expressen i es donen vida mútuament. Avui ens produeix una penosa impressió haver de parlar de culte, litúrgia, ritus. Som, sens dubte, en un temps de descrèdit litúrgic. No és aquí el lloc d'indicar quines poden ser les causes que han dut a aquesta situació. Només voldria indicar, per cenyir-me a l'àmbit catòlic, que l'anomenada reforma litúrgica no ha aconseguit, vistes les coses amb uns quants anys de perspectiva, fer arrelar en els creients la imperiosa necessitat de trobar Déu tot retrobant-se com a persones que diuen paraules mítiques. L'èmfasi que d'ençà d'uns anys s'ha posat sobre la "litúrgia de la paraula" o simplement sobre la "paraula de Déu" no sembla haver donat els resultats que hom esperava, n sembla tampoc haver provocat en els fidels el desig d'un trobament experimental amb Déu en el marc de les nostres celebracions litúrgiques. Al meu entendre, el fracàs de l'anomenada reforma litúrgica es deu a haver-se'n fet una "reforma litúrgica lògica", i la "paraula de Déu" que en ella s'hi anunciava era lógos i no pas mythos.
(...)
Els nostres cultes giren entorn de la "paraula de Déu", però es tracta d'una paraula de Déu que ha perdut la força insinuadora que respon al desig més pregon de l'ésser humà que se li digui bellament i útilment allò que està destinat a ser. Aquesta paraula de la "paraula de Déu" d'extracció protestant parla potser de justificació, de predestinació, de salvació, però ho fa des de l'exterior de l'home, no a partir del Déu que és intimior intimo meo (sant Agustí), i aleshores aquesta "paraula de Déu" no és capaç de crear formes que ens facin perdre en el paradís dels símbols i que arribin a fer-nos sentir la joia de trobar-nos bé plegats. Perquè cal ser sincer: les nostres litúrgies, malgrat l'enorme quantitat de "paraula de Déu" que hi posem, són avorrides, no són poètiques, tampoc no són realistes, sovint són cursos de teologia dogmàtica barata. No seria, potser, que la "paraula de Déu" de les nostres litúrgies no és la Paraula de Déu?
(...)
El culte fa present allò que el mite narra, de tal manera que mite i culte són dos aspectes d'una mateixa realitat: allò que es diu i allò que es fa no són dos moments aïllats, sinó que la "teoria" i la "praxi" mítiques han d'anar plegades perquè el mite sigui realment mite i el culte sigui realment culte. Altrament, el mite esdevé una "historieta" increïble, banal, fabulosa; i el culte perd la seva dimensió simbòlica, insinuant, capaç de llançar l'home més enllà dels seus límits. El culte no és primordialment, com sovint es creu, un ritual, sinó un miracle, que fa possible l'experiència d'altres nivells de l'ésser que estan més enllà del que es pensa i es diu lògicament. Dit d'una altra manera: el mite que es narra en el culte revela el món del sagrat, l'univers de la realitat última de l'home, el fonament darrer de tot el que existeix. L'individu que rep aquesta revelació lògicament no sap més que un altre que no l'hagi rebuda: ha experimentat més. Fins i tot és possible que tingui menys coneixements, des d'un punt de vista científic, si, per exemple, es tracta d'una persona poc instruïda; l'un té un coneixement científic, l'altre el té sapiencial; l'un experimenta en el món, l'altre és experimentat, és a dir, intueix la realitat pluridimensionalment en tot el que és i està cridada a ser i no pas en aspectes parcials com el qui experimenta en o sobre el món. La persona que capta la paraula mítica "puja" a un altre nivell, ha experimentat la força, la tendresa, l'amor de Déu, i, per això mateix, "sap" que hi ha altres dimensions en la vida de l'home, que no tot es redueix a la llei de l'oferta i la demanda."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada