Galàxia

Imatges de la preciosa galàxia ARP 273.

Oberta i buida

"Desaferra't del coneixement intel·lectual, minimitza els càstigs, i torna a la claredat i a la calma; llavors la gent es mantindrà en el camí correcte de manera natural. L'acció de la divinitat és sacerdotal; és solemne, misteriosament silenciosa, encara que el món sencer rep la seva benedicció. Cobreix a una sola persona sense ser massa ample, cobreix a deu mil persones sense quedar estreta.

(...)

La divinitat celestial és silenciosa; no té aparença ni pauta. És tan vasta que el seu límit no pot ser assolit; és tan profunda que no pot ser sondejada. Està sempre evolucionant al costat de la gent, però el coneixement no pot captar-la. Gira com una roda, sense principi ni final, efectiva com un esperit. Oberta i buida, viatja amb el flux, sempre anant darrere i mai al capdavant."

Del Wenzi 122

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Llàgrimes i rialles

Hodler 1910

"Jo no canviaria pas les rialles del meu cor per totes les riqueses del món. I no sentiria cap joia a convertir les meves llàgrimes en quietud, si el meu ésser angoixat m'hi convidés. Tinc la fervent esperança que tota la meva vida sobre aquesta terra sigui sempre llàgrimes i rialles."

Halil Gibran a Llàgrimes i rialles (1914)

Comiat

MONTSERRAT VILARDAGA ROIG

Vídua de Benet Sala Hortet

15 de febrer de 1926

26 d’agost de 2018

Barcelona

28 d’agost de 2018

Benaurats els qui sofreixen,
perquè seran consolats.

(Mateu 5, 4)

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.

(Joan 13, 34)

Avui hem fet la celebració de comiat de la mare de la Mercè. Aquests són els textos (als que en el marc de la celebració al Tanatori de Las Corts de Barcelona s'han afegit coses des de l'espontaneïtat del moment, és clar) i les músiques que hem utilitzat (bé, per les limitacions de temps de músiques no hem pogut incloure ni la de Mompou, ni l'Ofrena musical de Bach ni la de Fauré, però per a nosaltres formen part de la celebració...)

EXÈQUIES

DE

MONTSERRAT VILARDAGA ROIG

Bach: Aria de la Suite en Re

Benvinguda

Ens apleguem avui per compartir uns sentiments de tristesa i de dolor, i unes reflexions sobre la vida i el més punyent dels seus rostres, la mort. Des de la paradoxa i el desafiament, la mort ens ajuda a recordar que la vida pot estar carregada de sentit, que estimar val la pena, que l'amor rebut, el compartit i el donat perviuen, que l'esperança i la confiança són més fortes que la desolació.

La Montserrat Vilardaga ha fet el darrer pas, un pas enigmàtic perquè a la seva dimensió de pena i d’enyor s’hi ajunta una dimensió de plenitud, de repos, de retrobament. De la mort no en sabem res. Se’n pot parlar amb imatges patètiques, però també se’n pot parlar amb imatges plenes de força i de capacitat de consol. A la tradició cristiana hi ha paraules d’aquesta mena. I avui les podem dir, perquè la Montserrat era profundament cristiana. Era algú a qui les paraules de Jesús l’havien acompanyat durant tota la seva vida. Ella va viure seguint aquestes paraules, i això la va ajudar a ser millor persona. Així doncs, no és estrany que en la nostra celebració d'avui fem presents aquestes imatges. Pregarem al Senyor que li dóni el repòs etern, que l'aculli en el seu si. Direm que ella ha retornat a la casa del Pare, i que ha trobat la definitiva pau al cor. Desitjarem que dormi el son dels justos, que reposi als braços del Pare i que la llum eterna brilli damunt d'ella. Demanarem que els àngels l'acompanyin al paradís.

Disposem-nos, doncs, a compartir aquests moments. 

Mozart: “Lacrimosa”, del Requiem

Pregària

Senyor, ens aplega avui i aquí

el record de la Montserrat Vilardaga.

Per l'amor que ella us tingué i ens tingué,

doneu-li el repòs etern,

feu que la llum eterna brilli damunt seu.

Lectures

"Digueu-me adéu, germans, ja he pres comiat!

Us saludo a tots i me'n vaig.

Us retorno les claus de la meva porta

i us dono tots els drets a la meva casa.

Només us demano les vostres darreres paraules d'afecte.

Hem estat veïns molt de temps,

i he rebut més del que podia donar.

He estat requerida,

i estic preparada per al meu viatge.

Començo la jornada amb les mans buides i el cor expectant.”

R. Tagore

“Això és la joia –ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort –tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.”

                                 Màrius Torres

Mompou: "Angelico" de Música callada

Del Salm 103

"Beneeix Jahveh, ànima meva,

del fons del cor beneeix el seu sant nom.

Beneeix Jahveh, ànima meva,

no t'oblidis dels seus favors.

Ell et perdona les culpes

i et guareix de tota malaltia;

rescata de la mort la teva vida

i et sacia d'amor entranyable.

Jahveh és compassiu i benigne,

lent per al càstig, ric en l'amor.

No sempre acusa,

ni guarda rancúnia sense fi;

no ens castiga els pecats com mereixem,

no ens paga com deuria les nostres culpes.

Com un pare s'apiada dels fills,

Jahveh s'apiada dels fidels,

perquè sap de quin fang ens va formar,

i es recorda que som pols.

La vida de l'home dura com l'herba,

la seva florida és com la dels camps;

desapareix quan hi passa la ventada,

i ni es coneix el lloc on era.

Però l'amor de Jahveh pels seus fidels

és de sempre i dura sempre.

Beneeix Jahveh, ànima meva."

Lectura de l'Evangeli segons Sant Mateu

“Benaurats els pobres en l'esperit,

perquè d’ells és el Regne dels cels.

Benaurats els humils,

Perquè posseiran la terra en heretatge.

Benaurats els afligits,

perquè seran consolats.

Benaurats els qui tenen fam i set de justícia,

perquè seran sadollats.

Benaurats els compassius,

perquè seran compadits.

Benaurats els nets de cor,

perquè veuran Déu.

Benaurats els pacífics,

perquè seran anomenats fills de Déu.

Benaurats els perseguits a causa de la justícia,

perquè d'ells és el Regne del cel.”

Fragment de l'Ofrena musical de Bach

Evocació (Mercè)

Vine, dolça mort és un títol que va fer servir Bach per a una de les seves composicions. Un títol que evoca bé el sentiment d'algú que ja ha arribat al final d'un llarg camí. La mare ha arribat al final d'un camí de 92 anys, ha viscut tot el seu cicle vital, i s'ha acomiadat de nosaltres acompanyada per tot l'amor donat i rebut i per la seva fonda fe cristiana.

La mare ha estat molt “mare”: va tenir quatre fills molt seguits quan era jove, en Josep, la Mercè, en Jordi i la Montserrat, i la seva vida va girar fonamentalment al voltant de l'acompanyament d'aquests fills. La Montserrateta viu als Estats Units d'Amèrica i no ha pogut venir, però és ben present entre nosaltres i ha celebrat aquest comiat amb la seva comunitat d'allà.º Essent alhora, evidentment, “muller”, “esposa” d'en Benet Sala, més gran que ella i que ens va deixar ja fa 15 anys. S'havien conegut a l'Orfeó Català, i van compartir una vida d'amor a la família, a la música i a la natura (sobretot Falgars, on reposen les cendres del pare, i la Cerdanya), i d'amor a l'Església i a Catalunya, en uns temps on els ideals i les institucions vertebraven més que no pas ara. No va ser una vida fàcil, sempre amb dificultats econòmiques; els fills la vàrem fer patir molt, però ella hi va respondre amb un amor incondicional Per això hem triat per al recordatori aquestes dues cites de l'Evangeli. També la vàrem cuidar i consolar tot el que vàrem poder.  A la vida de la mare, doncs, no hi va faltar el neguit per l'avenir, però alhora va ser una vida plena d'amor, d'afecte i d'amistat, que sempre la van envoltar.

La Montserrat també ha estat àvia, de la Berta i la Joana, la bondat i l’alegria de les quals l’ha fet feliç aquests darrers anys. Unes netes que han nascut i s’han criat a una Vallvidrera que per a la mare va ser un altre punt de referència important, juntament amb Balmes 127 i Sèneca 21.

I també ha estat molt “filla”: era una Vilardaga “a fons”, físicament i psicològica; filla d’un home de caràcter com l’avi Josep, i d’una mare que se li va morir massa jove.

I ha estat germana, molt germana, dels seus germans, la Mercè, en Francesc, en Jordi, la Carme, especialment la Carme, no només germana sinó amiga íntima, i la Roser, morta de petiteta.

I cunyada de les seves cunyades Montserrat, Roser i Lluïsa, i del seu cunyat Ramon; i cosina dels seus cosins Roig Vilardaga, tota una altra nissaga; tots ells s’han estimat profundament. I ha estat tia de molts nebots, que la recorden amb molt d’afecte...

I amiga de les seves amigues; la mare va ser molt fidel en l’amistat.

La mare era una persona amb vocació de servei, que es va concretar de jove a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia i a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Montserrat va ser per a ella una referència, i allà es va casar el 1950. De gran va ser molt activa a Pompeia, on va fer molt de temps allò que ara se'n diu “voluntariat” en tasques de caire social, mirant d'ajudar a la gent del barri que ho passava malament, especialment les velletes desemparades, en el marc del que se'n deia El rebost. La mare tenia una gran compassió per als altres, que no era només un sentiment de pena sinó que ho convertia en acció. Això era coherent amb la seva llarga trajectòria de creient, i va omplir part de la seva vida, sobretot en els primers anys de viudetat. En va treure algun disgust, però també moltes satisfaccions.

Aquests darrers anys les forces li han anat marxant de mica en mica, però amb l'ajuda i companyia d'en Jordi ha anat tirant endavant. Sovint molt cansada, de tant en tant al límit, ha mostrat però una gran resistència i capacitat per afrontar les adversitats i l'afebliment del cos, fins que la seva energia ha dit prou. Ara reposarà en pau, enllà del sofriment que massa sovint l'ha acompanyada.

Tingueu-la present en el vostre record i estimació.

Ara us proposo escoltar un fragment de Mozart, veient-lo com si fos un diàleg entre la mare, representada pel violí, el pare, representat per la viola, i l'orquestra, que som tots nosaltres. Parlen, canten, es troben en l'harmonia.

Mozart: Segon moviment de la Simfonia concertant per a violí i viola K 364

Pregària

"Senyor,

la nostra estimada Montserrat

ha arribat al terme

del seu llarg camí.

Ha vingut a Vós;

acolliu-la al vostre si.

No deixeu que l'engoleixi l'abisme,

no deixeu que es perdi en les tenebres,

deslliureu-la de la mort eterna.

Rebeu-la, Senyor, generosament;

Vós que sou compassiu i benigne,

lent per al càstig, fidel en l'amor.

Escolteu, Senyor, la nostra pregària;

feu que l'acompanyi el cor dels vostres àngels,

i que la vostra llum eterna

brilli damunt d'ella."

Exèquies

"In Paradisum" del Requiem de Fauré

Parenostre

Que la nostra estimada Montserrat

reposi en pau al si del Pare del Cel.

Adrecem-nos ara a aquest Pare

amb les paraules de Jesús,

el Parenostre.

Virolai

(molt ben cantat per una família tan cantaire...)

Relligament

Bissier 1956

"La religió és el relligament de la persona amb el fonament de la seva existència, amb el numinós, el sant que pertany al seu més pregon ser ella mateixa, i per això la invita a una resposta que compromet la vida. No és útil, no serveix per a res, no es pot utilitzar com a mitjà per a una altra cosa, perquè aleshores es pren el seu nom en va i la sal insípida ja no pot salar-se. És la fecunditat que plenifica la pròpia vida des de dins. Si el camí per arribar al numinós és natural o revelat, independentment de com s'entengui ara la revelació, si s'identifica amb un Altre personal, que ha pres primer la paraula, o amb el profund misteri de la natura, i així un llarg etcètera, és allò que caracteritza les diferents religions."

Adela Cortina a Foc Nou de febrer de 2000, p. 26

Què passa a l'Església?

Munch 1894

L'Església Catòlica és actualment un enorme vaixell embarrancat a la sorra d'una gran platja. Ha quedat dret, però no va enlloc.

Alguns dels passatgers i dels tripulants del vaixell n'han baixat i han marxat terra endins, allunyant-se del mar.

Molts s'han quedat al vaixell, doncs tenia moltes provisions i la vida (les creences, els sagraments, la teologia, la institució) hi pot continuar com si res passés. Certament que disminueix el nombre de passatgers i tripulants, però eren molts i en queden molts.

Alguns n'hem baixat i ens hem quedat a la platja mirant al mar. Separats els uns dels altres, ni tan sols parlem del tema. Potser esperem la possibilitat d'aplegar prou passatgers i tripulants com per treure materials del vaixell encallat i, amb altres materials obtinguts terra endins, fer un nou vaixell, més petit, i poder tornar a navegar. Faria falta gent que sabés fer vaixells i prou forces ben organitzades com per construir-lo. No sembla haver-hi indicis que apuntin en aquesta direcció.

Hi ha dues grans vies d'aigua que han portat el vaixell a embarrancar (altres avaries menors també hi són, però no resulten tan decisives). Una és la dificultat d'entesa de l'Església Catòlica amb el pensament contemporani. És una via d'aigua al fons del vaixell, potser poc visible però que el va afeblint.

L'altra gran via d'aigua és a la mateixa línia de flotació: és la qüestió dels abusos sexuals per part de membres del clergat catòlic i la seva ocultació (més o menys còmplice) per part de les autoritats eclesiàstiques, algunes d'elles també directament implicades. El capità, amb el seu uniforme blanc, mira d'arreglar-ho però sembla que no se'n surt. Ves que aquesta via d'aigua no acabi fent escorar el vaixell.

El títol d'aquest post recupera el d'un llibre de Mn. Joaquim Gomis i Sanahuja (1931-2013) publicat en castellà el 1970.

Ell, el Sèn, ens va guiar quan érem joves pels camins de l'Església, i comptarà sempre amb el nostre agraïment i homenatge.

Sobre la ira

Max Ernst 1937

"Aquesta paraula, als diccionaris, està associada a còlera, fúria, furor, ràbia, provocació, encendre's, rugir, rauxa. És a dir, d'una manera o altra, violència manifesta. No hi ha una “santa ira”, aquest sentiment d'ira no és mai sant. No es pot confondre amb la indignació enfront les injustícies perquè no té les mateixes arrels. La ira és un residu de la selva, una explosió de la por i la impotència.

La persona iracunda no és una persona valenta encara que cridi molt, sinó una persona espantada que fa servir el més primitiu que hi ha en l’ésser humà, l’agressió directa, prescindint del llenguatge que ens comunica els uns amb els altres.

L'iracund amenaça i intenta esporuguir qui té al seu voltant, i potser això li dona un cert aire poderós totalment fals perquè la por que té l'iracund primer que res és la por cap a si mateix.

L'iracund acostuma a no tenir límits ni mesura, és el “tot o res” i prou, perquè el sentit de la mesura ja mostraria una mena de límit i ell no n'accepta cap, ni molt menys un diàleg en què hauria d'escoltar els altres.

Es podria definir l'iracund com a una persona engabiada en el seu propi castell de defenses fortificades on no hi pot entrar ningú. La ira envaeix la persona de tal manera que la fa presonera del seu propi sentiment rabiós. No vol treva ni pau, perquè la pau –que és sempre una amigable composició– tornaria balderes les seves defenses tan primàries i l'obligaria a fer servir la intel∙ligència que la ira té bloquejada o anul∙lada. L'iracund no cultiva la seva intel∙ligència perquè la ràbia és com una boira espessa que no li permet distingir amb claredat. És cert que com tot el que és humà, hi ha graus d'ira, però quan una persona és iracunda vol dir que té la ràbia sempre a punt d'atac.

I a banda de les persones que s'enrabien a la mínima, també hi ha una ira latent, somorta, que fa veure que no hi és però que llança verí a cada cantonada amb el que diu i fa. Se'n pot dir també ressentiment acumulat, encara que el ressentiment fa referència a una ferida anterior, però potser la ira s'encarrega que el ressentiment no s'apagui i el va alimentant amb les seves dèries fictícies. Amansir la fera de la ira no és pas una tasca fàcil."

Remei Margarit a La Vanguardia del 18.08.2018

Xoc amb Andròmeda

Comentava el gran Josep Corbella a La Vanguardia del 01.06.2012 que, segons la NASA, el Hubble ha recollit durant els darrers cinc anys prou dades com per confirmar la col·lisió frontal de la Via Làctia amb Andròmeda d'aquí a 4.000 milions d'anys (una col·lisió a la que ja fèiem referència en el nostre post de 23.06.2008).

La fusió entre les dues galàxies durarà 2.000 milions d'anys, resultant-ne una nova galàxia amb un enorme forat negre al seu centre.

La galàxia d'Andròmeda inclou un bilió d'estrelles; la Via Làctia, entre 200.000 i 400.000 milions.

Actualment les dues galàxies estan a 2,5 milions d'anys llum de distància, i estan aproximant-se l'una a l'altra a... 400.000 quilòmetres per hora!

Ara Aldo Serenelli, a La Vanguardia del 29.07.2018, hi afegeix algunes precisions:

"La Via Làctia és part del conjunt de galàxies conegut com el Grup Local, format per diverses desenes de galàxies i amb un diàmetre estimat d'uns 10 milions d'anys llum. La nostra galàxia i la d'Andròmeda són les dues més massives del grup.

Les galàxies del Grup Local també interactuen entre elles mitjançant la seva força gravitatòria. Per predir la interacció futura entre la Via Làctia i Andròmeda és necessari conèixer el seu moviment relatiu, que no és senzill de mesurar. En especial, la velocitat tangencial entre l’una i l’altra és la que presenta més dificultats per ser mesurada. Fins a principis d’aquest any, els resultats obtin guts amb el telescopi espacial Hubble indicaven una velocitat tangencial molt petita, per la qual cosa s’esperava que en el futur hi hagués una col∙lisió gairebé directa entre les dues galàxies. Recentment, els resultats obtinguts amb la missió europea Gaia indiquen una velocitat tangencial més gran, per la qual cosa és possible que la col∙lisió amb Andròmeda sigui menys directa. Partint d’aquests resultats, es calcula que la Via Làctia i Andròmeda es fusionaran d’aquí uns 6.000 milions d’anys, tot i que el procés de col∙lisió començarà 2.000 milions d’anys abans.

El Sol no correrà cap risc durant aquest procés. La densitat de les estrelles a l’espai és massa baixa perquè hi hagi una probabilitat raonable de col∙lisió directa amb altres estrelles o fins i tot d’una aproximació molt propera que pugui alterar l’estabilitat del sistema planetari.

Tot i això, l'òrbita del Sol al voltant de la Via Làctia es veurà certament afectada. Encara que no és possible determinar la destinació final amb total certesa, una vegada que el procés de col∙lisió finalitzi és molt probable que el Sol acabi en una òrbita molt més allunyada del centre de la galàxia que ara. La nova galàxia serà molt diferent de les actuals, ja que serà una galàxia el∙líptica i no espiral com la Via Làctia i Andròmeda."

El que no comenta Serenelli és que probablement d'aquí 6.000 milions d'anys el Sol ja haurà acabat el seu cicle vital...

Elevada subtilesa

"Governar el món per mitjà de la divinitat no és una qüestió de canviar la naturalesa humana; es basa en el que el poble té, traient-ho a la llum i desenvolupant-ho. Per això, trobar suport en una base condueix a la grandesa, l'artificialitat condueix a la petitesa.

(...)

Els bons dirigents dels darrers temps prenien el seu exemple dels rius i oceans. Els rius i els oceans no fan res per ser profunds; és a causa del seu buit i humilitat com es fan vasts. Per aquesta raó poden durar. Sent valls del món, les seves qualitats estan plenes; perquè no fan res, poden abastar cent rius. Són capaços de guanyar perquè no busquen, i són capaços d'arribar perquè no es dirigeixen enlloc.

(...)

Els rius i els oceans estan a prop de la divinitat, així poden durar molt de temps, unint-se al cel i a la terra en recíproca conservació. Si els reis i els senyors encarnen la divinitat, la seva obra té èxit però no són propietaris d'ella. Perquè no són propietaris, són forts i ferms, forts i ferms sense ser violents cap als altres.

(...)

Desaferra't de les coses i de les paraules, i sigues curós en no calcular. Mantén-te en la divinitat amb una intensa atenció comprensiva, i no siguis dominant sobre ningú.

(...)

Perquè la més elevada subtilesa no té objecte, pot ser universalment amorosa. Perquè és tan immensa no hi ha res fora d'ella, per això és un mantell per a tots els éssers; perquè és tan subtil que no hi ha res a dins d'ella, és preciosa per a tots els éssers. La divinitat és el mitjà de preservar la vida, la virtut és el mitjà de salvaguardar el cos.

La mesura de la suprema divinitat és apartar-se de les preferències i les aversions i no posseir coneixement; d'aquesta manera, tranquil·litzant i harmonitzant la ment, no queda res per contrarestar la divinitat.

(...)

La divinitat és tan familiar que no pot ser estranyada, tan propera que no pot ser posada a distància. Els que la busquen lluny van i després tornen."

Del Wenzi 121

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Sentiments

Kirchner 1910

"Jo soc una persona optimista que traspua felicitat. ... Però quan comences el dia llegint sobre el que passa al món, com ara la intolerància i els populismes, és difícil continuar optimista.

Ho veig així perquè ho sento així?

La nostra capacitat de ser cent per cent humans té a veure amb el coneixement i la percepció, amb l'ús del llenguatge, amb la nostra capacitat de raciocini, però també amb la nostra capacitat de sentir i escoltar els nostres propis sentiments.

Una mica més que la pura biologia.

Però és la biologia la que ens permet comprendre gran part d’aquesta complexitat.

Expliqui-m'ho.

Per entendre en què consisteix sentir hem d’entendre prèviament la relació que existeix entre el fet de sentir i la regulació de la vida, és a dir, el conjunt de processos que mantenen la vida.

L'homeòstasi.

Sí, una cosa que va començar a existir molt abans que els humans existíssim com a tals.

En els organismes unicel·lulars?

Descendim d’ells no només biològicament sinó també psicològicament i socialment.

Què tinc a veure amb una ameba?

La nostra ment i les nostres cultures estan lligades a aquella vida primigènia perquè tot està governat per aquella força d'autoconservació: el sentiment és una projecció de l'homeòstasi. I els sentiments guien la nostra evolució.

Els sentiments són consubstancials a la vida?

Tècnicament els sentiments succeeixen quan el cervell, la ment, té la capacitat de representar el que succeeix al nostre cos. ... Els sentiments són una representació de l'estat corporal. Si estàs en benestar, l'homeòstasi està operant perfectament i hi ha harmonia en els sistemes vitals. Quan sents por o estàs malalt, hi ha una constricció dels sistemes de la vida i es trenca l'harmonia.

Sentiment i estat vital són inseparables?

Sí. No pots sentir-te bé i tenir un estat de manca d'harmonia en el teu cos. Si el teu organisme està desorganitzat perquè tens la grip o perquè estàs enfadat, l'harmonia corporal estarà alterada.

I quina és la relació entre aquest sentir i les primeres criatures unicel·lulars?

Els bacteris tenen respostes emotives, però no tenen sentiment perquè no tenen una ment. Només podem tenir sentiments quan apareix el sistema nerviós.

Aleshores...?

La vida necessita regulació, i en criatures complexes com nosaltres aquesta regulació és molt més complexa; nosaltres vam haver d’utilitzar els sentiments per guiar el nostre comportament. Per exemple, si un està cansat sap que ha de descansar; els sentiments ens poden orientar en la vida, ens han fet avançar.

I?

Els bacteris no tenen cap manera d'orientar les seves vides perquè no tenen sentiments, però nosaltres tenim un tipus d'homeòstasi que coincideix amb l'homeòstasi bàsica, amb les seves respostes automàtiques.

Som el resultat de l'evolució dels comportaments emocionals dels bacteris?

Sí, perquè les emocions i els sentiments són coses diferents, una precedeix l’altra. Si, per exemple, punxem una ameba, es retraurà, i això és una resposta emotiva automàtica.

Els sentiments han estat la clau de l'evolució?

Sí, i el seu origen es troba en l'homeòstasi, de manera que les estratègies de comportament que ens han portat a la cultura ja eren presents en els organismes unicel·lulars.

L'homeòstasi ens va portar al sistema nerviós i aquest a la ment?

La ment no és generada únicament pel sistema nerviós sinó que resulta d’una interacció cooperativa entre el cos i el sistema nerviós. De fet, els sentiments són el resultat de la interacció de processos neuronals amb processos químics i viscerals.

Però els bacteris també cooperen...

Sí, i això és el més meravellós i sorprenent: organismes simples amb una sola cèl·lula i sense sistema nerviós ni ment perceben la presència d'altres organismes, hi responen i es comporten socialment gràcies a l'homeòstasi, i per això defenso que per estrany que sembli són els precursors de la cultura.

Cap a on apunta l'evolució?

L'únic que sabem és que en l'evolució tot el que s'ha esdevingut ha estat per protegir la vida dels organismes que estan evolucionant, aquest és el mandat de l'homeòstasi, és a dir: intenta organitzar la vida de manera que pugui continuar vingui el que vingui.

Llavors, evolucionar no és millorar?

Jo no crec que l’evolució ens acosti a la perfecció, simplement ens dirigeix a una capacitat més gran de supervivència.

Els bacteris són els que s'han adaptat millor; de què ens serveix, doncs, la intel·ligència?

Les nostres possibilitats de sobreviure com a criatures complexes que som augmenten amb la cultura i la intel·ligència; encara que en períodes com l'actual no ho sembli."

Antonio Damasio entrevistat per Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia del 18.08.2018

Sheldrake

Franz Marc 1910

"Rupert Sheldrake, autor de la polèmica hipòtesi de la ressonància mòrfica, va estar a Barcelona com a convidat de la tercera edició d'Art Futura, el festival d'art electrònic codirigit per Montxo Algora i dedicat aquesta vegada al concepte de "ment global". La següent entrevista va tenir lloc unes hores abans de la conferència de Sheldrake al Centre d'Art Santa Mònica.

- La seva teoria planteja l'existència dels "camps" (morfogenètics) que organitzen la "memòria col·lectiva" de minerals, plantes i animals. Aquesta memòria seria heretada a través del temps i l'espai per un procés que vostè denomina "ressonància mòrfica". I aquí radica precisament la controvèrsia: es tracta d'un tipus de comunicació no material. Camps que organitzen la matèria, però que són immaterials. Com es conceben llavors?

- En realitat, podríem fer-nos la mateixa pregunta sobre els camps magnètics i gravitatoris; els camps són influències organitzatives invisibles; en física se'ls identifica com a regions d'activitat o d'interès. En el segle XIX es pensava que un camp havia de tenir algun tipus de matèria sutil (l'èter). No obstant, crec que aquesta idea s'ha tornat innecessària. Els camps són una modificació de l'espai-temps, no estan fets de matèria, sinó que la matèria està feta de "camps" i "energia". Com deia Karl Popper, "a través de la física moderna el materialisme s'ha transcendit a sí mateix ". La matèria ja no constitueix un principi d'explicació fonamental, mentre que els camps i l'energia sí que ho són. Els camps són patrons a l'espai-temps i això és així per als camps electromagnètics, per als gravitacionals o per als camps quàntics. Cap d'ells té una base material, un menys que es redefineixi el terme "matèria" per a incloure'ls. Tenen una existència física, però no material. Aquesta és la raó per la qual molts materialistes moderns s'anomenen a sí mateixos “fisicalistes”. Així, diria que els camps morfogenètics són diferents dels existents en física, però comparteixen la propietat de ser una modificació de l'espai-temps, influència en el “donar forma”, en el modelar. La millor manera d'entendre qualsevol camp és pensar en els camps magnètics, ja que són els més familiars. Els camps magnètics estan dins i al voltant de l'imant; no poden veure's, però es revelen pels seus efectes. De la mateixa manera, considero que els camps morfogenètics estan dins i al voltant del sistema que organitzen. Tenen una estructura probabilística, similar a la dels camps quàntics.

- Està proposant excloure el concepte de “matèria” o es tractaria de redefinir-lo?

- No podem excloure el concepte de “matèria”, el que sí que podem és alliberar-nos de les limitacions del materialisme. El materialisme és una filosofía de la naturalesa basada en la idea de matèria com a quelcom sòlid, dur i impenetrable, com són les roques o les pedres per al sentit comú.

- És un problema de llenguatge?

- Sí, és un problema de llenguatge, però també de conceptes. Resulta enganyós dir que no hi ha matèria, perquè la gent podria creure que tot és “esperit”, i com antany tornar a pensar en termes de la dicotomia matèria-esperit. La física moderna ens demostra que no existeix tal cosa “sòlida”, que els àtoms i electrons són patrons vibratoris d'activitat dins de camps. Aquesta activitat prové de l'energia i l'estructura del camp.

- La concepció tradicional del "buit" també ha sofert una transformació radical a les últimes dècades. És a dir, ja no és "el no-res", sinó un espai impregnat d'insinuacions, de camps... Quin és el seu enfocament?

- El buit, d'acord amb la física moderna, és un tipus de potencialitat en què les partícules virtuals poden aparèixer i desaparèixer. Podríem parlar del buit com una realitat física, però és important recordar que la paraula "física" prové del grec physis, que vol dir natura; el terme "matèria", en canvi, té un significat molt més restringit.

- Als seus llibres hi ha una particular insistència en les "proves" que recolzarien la seva hipòtesi. Sabem que hi ha molts experiments en curs, i que fins i tot existeix un Fons de Recerca per a la Ressonància Mòrfica. Per què aquesta necessitat imperiosa de demostració?

- Soc un científic, i els científics posen un èmfasi especial en la demostració empírica. La meva teoria posseeix moltes implicacions filosòfiques, per les quals també estic interessat, però el més important és la demostració empírica. El primer pas és descobrir si la ressonància mòrfica realment ocorre, si hi ha una "memòria" a la natura. El segon és saber alguna cosa més sobre com funciona, però per a això necessitem experiments pels que es pugui demostrar clarament les seves conseqüències.

- Quan vostè va publicar "Una nova ciència de la vida" hi va haver una forta reacció en contra de la seva hipòtesi, especialment a la revista Nature. ¿Quin sector de l'"establiment" científic ha estat més reticent a acceptar-la?

- Aquesta teoria planteja un desafiament radical als paradigmes científics vigents i qualsevol desafiament invariablement té resistències. Penso que és necessari que així sigui, ja que perquè hi hagi un reconeixement de les noves teories ha d'existir aquesta tensió dialèctica. El que no es pot fer és prescindir de discutir-la o negar-la completament. Quan l'editor de Nature va dir que el meu llibre hauria de ser cremat va cometre un gran error perquè va produir l'efecte oposat: la primera edició es va esgotar en poques setmanes. Òbviament, no hi ha diàleg possible amb persones els prejudicis de les quals són tan grans, perquè només s'enfaden. En realitat, l'oposició més forta va venir dels biòlegs. La biologia és l'àrea de la ciència que encara està més aferrada al paradigma mecanicista.

- La seva teoria s'emmarca dins del corrent evolucionista-organicista. Un univers en canvi permanent, en continu aprenentatge. ¿Significa un retorn a Heràclit?

- És cert que la meva hipòtesi planteja un univers en evolució, però també es tractaria d'un univers ple d'"hàbits". El que suggereixo és que existeix una memòria de la natura i que les lleis naturals són alguna cosa així com hàbits o costums molt arrelades. Per tant, no es pot parlar d'un flux constant, sinó d'un canvi sobre el transfons d'aquests hàbits acumulats. L'hàbit és sempre un element estabilitzador, amb el que tenim un component de certa permanència. Pensem en les nostres pròpies vides: tots som en algun grau predictibles, especialment pels nostres amics o la nostra família. Ens coneixen bastant bé, perquè coneixen els nostres hàbits. Això no significa que hi hagi lleis permanents que regeixin les nostres conductes, i tampoc que canviem cada dia de forma irreconeixible. Per això, la dialèctica entre un món que canvia (Heràclit) i un món que es manté estàtic (Parmènides) pot resultar enganyosa. En el context evolucionista tot s'ha modificat...

- Podria explicar més detingudament la seva noció de "llei natural"?

- Fins l'aparició de la teoria del big bang, la idea de les lleis eternes tenia sentit. Ara tenim un univers en evolució, una naturalesa en evolució... Per què no haurien d'evolucionar també les lleis naturals? La idea de les lleis naturals eternes està basada en un concepte teològic: Déu és l'amo de l'univers, les seves lleis són per a tots i per sempre.

- El que anomenem lleis naturals són en realitat convencions humanes...

- En efecte. Són convencions humanes, però quan se les aplica a la natura, se'ls hi otorga un valor absolut degut a aquest concepte teològic. Avui dia, la majoria dels científics han apartat a Déu del seu discurs, però encara perdura el substrat teològic d'unes lleis eternes. En un univers en evolució, hauríem de parlar en termes de lleis que evolucionen, en lloc d'aquesta mena de codi còsmic napoleònic en el qual tot estava prefixat. A més, el propi concepte de "llei" ja no resulta adequat degut al seu caràcter antropocèntric. La noció d'"hàbit" em sembla més pertinent per entendre les regularitats de la natura.

- Passem a les implicacions ecològiques (i ecologistes) del seu pensament. En el seu últim llibre The rebirth of Nature tendeix ponts cap a altres teories, com la hipòtesi Gaia de James Lovelock. En canvi, hem llegit que Lovelock no està del tot d'acord amb el nexe que vostè estableix.

- Lovelock ha realitzat una crítica favorable del meu llibre, precisament per Nature (i tenint en  compte que és la mateixa publicació que havia condemnat meu primer llibre a la foguera, el fet que Lovelock fes la crítica, significa un canvi de postura). Ara bé, Lovelock és una persona ambigua i complexa. Per un costat, és bàsicament un animista -un místic de la natura-, però, per altre, és un científic partidari de mantenir la seva credibilitat en el món acadèmic. Això li impedeix parlar amb llibertat de les seves creences animistes, encara que bona part de l'atractiu de la seva hipòtesi, i fins i tot el mateix nom (Gaia) provinguin d'elles. Jo sóc més explícitament animista que en Lovelock. No només suggereixo que el planeta Terra és un superorganisme autoconscient, sinó que tot el cosmos està intrínsecament viu.

- Quina és la seva opinió del moviment ecologista?

- El moviment ecologista és molt ambigu. Hi ha marxistes reformats que parlen bàsicament en termes de lluita contra la natura, de problemes tècnics i econòmics... Una part de la retòrica verda es juga en aquests termes, però crec que la força motora de l'ecologisme prové d'un sentiment místic de la vida i la natura. Hi ha persones que parlen de no matar balenes o dofins, però mai han vist una balena o un dofí...

- No té por de l'ecofonamentalisme?

- Sí, però crec que aquest perill existeix perquè la postura oficial és encara excessivament mecanicista. La majoria dels ecologistes no estan en una posició com per enfrontar-se al punt de vista científic convencional. He passat molt de temps reflexionant sobre aquestes coses i he arribat a la conclusió que l'ortodòxia científica ha de ser enfrontada. Això és el que faig precisament en els meus llibres. No dic simplement que necessitem una visió més "animista", sinó que la pròpia avantguarda científica hauria de recuperar un enfocament animista de la natura. La visió mecanicista està desfasada. Es pensa que hem d'acceptar-la perquè és el que la ciència diu (però en realitat és el que la ciència solia dir). La ciència actual ha transcendit aquesta visió... Personalment em considero -al igual que Smuts, Whitehead o Bateson- un científic holista.

- El holisme, com a terme i com a concepte, ha provocat diversos malentesos. Alguns consideren que es tracta d'un enfocament regressiu i fins reaccionari. Per altra part, quan a The rebirth of Nature vostè parla d'una "ressacralització del món", podria interpretar-se com una postura en certa manera arcaitzant...

- M'agradaria aclarir aquests punts. Tant la dreta tradicional, amb la seva clàssica forma de veure la societat com un organisme -amb la monarquia com a cap i l'Estat com a cos- com les visions marxistes, són holístiques; però les ecològiques, les verdes, també ho són. De fet, totes les teories socials són holístiques, excepte la visió "atomista" del liberalisme burgès (no em refereixo al liberalisme racional entès com a llibertat i tolerància, sinó a la seva versió política doctrinaria encarnada en Margaret Thatcher). Així, no veig que l'holisme sigui necessàriament regressiu o reaccionari. És, crec, una necessitat econòmica i política. No proposo que ens tornem salvatges o primitius, sinó que admetem el que de fet experimentem per nosaltres mateixos."

Rupert Sheldrake, entrevistat per Juan Insúa i Agustí Pániker al suplement de Cultura i Art de La Vanguardia del 28.04.1992

Grans reptes

Hodgkin 2016

"Els grans reptes de la nostra època: el desordre polític, la desigualtat social, el canvi climàtic, la immigració, la longevitat més gran, el canvi tecnològic, la necessitat d'una nova governança mundial."

Antón Costas a La Vanguardia del 20.08.2018

Discòrdia creixent

Tàpies 1981

"Hi ha una fatídica simetria entre la demanda de diàleg de Gemma Nierga a la manifestació contra l'assassinat d'Ernest Lluch i, ahir, a la plaça Catalunya, el prec de “deixeu-vos emocionar” per una tria de cançons tan discutible (anglocèntrica?, hispanofòbica?, provincianament hipster?) com tota la resta de l'acte d'homenatge a les víctimes del 17-A. Un acte sabotejat per les tensions protocol∙làries i l'esforç de combatre la realitat d'una discòrdia creixent, que no es pot maquillar amb l'analgèsic d'acrobàcies partidistes o una sòbria performance catàrtica. Igual que l'any passat, les mesures de seguretat van desmobilitzar els ciutadans i els mesos passats i les seves interferències han refredat la capacitat d'emoció i han escalfat els mecanismes de, per convicció o atipament, refugiar-se en un legítim: “Ja us ho fareu”.

La saviesa és diversa. Ho confirma que una part dels familiars de les víctimes no volguessin assistir a un acte fàcilment manipulable en mans dels voltors de la propaganda. La bandera d'Espanya que intentava tapar l'enquadrament de la càmera de TV3 i els crits baladrers d'uns hooligans de l'espanyolisme més ultra i intransigent eren només una part de l'ampli repertori de recels. Uns recels encarnats per pancartes o marxes antiborbòniques. Segrestada per diversos nivells de politització, la Rambla només es va obrir quan la política va desmuntar la paradeta. Unitat i respecte, sí, però amb fissures. Aquest és un dels balanços possibles d'un esforç titànic per evitar el que, veient el got mig ple, només es podrà considerar un èxit pensant que podria haver sigut pitjor. Els sons tampoc no enganyen: silenci contingut, aplaudiments reactius, música concebuda com a sedant de cohesió i, per damunt de tot, el soroll de l'helicòpter policial. Desvalguts i acceptant la falsa intimitat consensuada pels equips de protocols, els familiars de les víctimes van trobar la manera de superar els obstacles, que inclouen crits, escopinades i el ja crònic combat entre banderes i pancartes, colors i deliberades cerimònies de la confusió.

Les bones intencions no es poden menystenir, però l'acompanyament i el recolliment que, amb bon criteri, les administracions han intentat teixir au-dessus de la mêlée no va acabar de funcionar. I en l'àmbit de l'escenificació, quan les bones intencions es tradueixen en el que podríem denominar "gemmanierguisme", l'experiència també demostra que la voluntat de concòrdia i de diàleg sense un manual precís d'instruccions tampoc no funciona. Fa uns anys teníem l'esperança que dialoguessin i ara, potser perquè som més grans i realistes, se'ns demana que ens deixem emocionar. Fent balanç d'un dia com ahir, l'autèntica emoció va ser la dels familiars de les víctimes i no la relativa bona voluntat d'uns polítics que no van poder dissimular en quin temps i en quin país vivim."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 18.08.2018

(aquest article pot semblar conjuntural però no ho és gens. D'aquí a uns anys pot ajudar a entendre el moment que estem vivint, el clima social a la Catalunya de l'agost - i no només de l'agost - de 2018)

Stabat Mater XX

Bouts 1450

Bosch 1490

Sobre la modèstia

Sunyer 1924

"Aquesta virtut humana que anomenem modèstia també és un art. Té a veure amb la mesura, la contenció, l'harmonia, l'oportunitat, la comunicació real, i també amb la gratitud amb la vida. No és, com es diu de vegades, una falsa humilitat, perquè si alguna cosa és la modèstia és autèntica i si no, no ho és. I no es tracta d'acotar el cap i rebaixar-se davant dels altres, sinó de viure d'acord amb la realitat de les coses que van passant i acollint el present sense fer escarafalls, de manera senzilla i, per damunt de tot, sense protagonismes. Tots estem en aquest mateix món encara que alguns sembla que viuen en una altra galàxia, pels seus comportaments i paraules, com si no estiguessin fets de la mateixa matèria. Potser l'exercici del poder encomana una mena d'eufòria semblant a un dopatge químic del qual semblaria que costa molt sortir-ne. És una llàstima perquè els que es creuen poderosos perden la seva autèntica vida, és com si representessin un personatge en el qual no acaben de creure i no se'n poden desfer. El poder té les seves normes i, com una secta, no deixa escapar ningú que l'hagi adorat alguna vegada.

En canvi, la modèstia enllaça les persones, les unes amb les altres, amb afecte, i els afectes que crea la modèstia no es desfan amb facilitat perquè la seva base és el respecte mutu per a cada persona tal com és i prou, sense exigències de cap tipus. La comprensió també és una de les seves característiques i és en aquesta comprensió on neix el respecte. I deia, en començar, que la modèstia té a veure amb l'art, perquè, com un artista que pinta un quadre inacabable, la modèstia és una creadora de relació continuada en el temps i mai sotmesa a l'enveja i la cobdícia. És una aproximació a la necessitat de benestar en la convivència, potser mai aconseguida del tot, com tota cosa humana, però és un intent real de bona voluntat en el fet de viure.

Hi ha, en el llenguatge, paraules oposades a la modèstia com poden ser, per exemple, èxit, fama, poder, victòria, competició i moltes altres que es fan servir de manera quotidiana sense cap escrúpol, quan són paraules que impliquen sempre un perdedor. Potser cal canviar una mica el llenguatge usat perquè aquestes paraules contràries a l'entesa de les persones perdin la seva aurèola mal adquirida. Som fills del nostre llenguatge i cal cuidar-lo amb l'art de la modèstia."

Remei Margarit a La Vanguardia de l'11.08.2018

Subtil i interna

"La divinitat del cel i de la terra està basada en la virtut; la divinitat els proporciona direcció, i els éssers es redrecen per això. És extremament subtil i molt interna: no és estimada a compte de les coses, així no depèn de l'assoliment social, no considera honorable la jerarquia, no necessita fama per ser distingida, no necessita el ritual per ser tipificada, i no requereix armaments per a ser poderosa."


Del Wenzi 118

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

El pecat

Fautrier 1944

"El tema del pecat segueix interessant avui perquè gira al voltant d'una sèrie de conceptes que inquieten l'ésser humà: el problema del mal al món, l'experiència de la conversió, del perdó mutu i de la reconciliació, el tema més teòric de la redempció de la humanitat (tan vivament sentit pels romàntics), l'entitat específica del pecat original o del Baptisme (esculls permanents per al teòleg i per l'home de fe), així com d'altres temes que hi podríem afegir.

Val a dir que també en si mateix el concepte de pecat es presenta com a problemàtic i com a misteriosament atraient a la vegada. Malgrat que l'ésser humà té una experiència viva del mal (d'un mal abassegador i potent així com també d'un mal injust), el pecat encara apareix com un enigma obscur que cal resoldre, com un interrogant capaç de crear dificultats i foscors, com una realitat difusa i misteriosa, en el sentit que també és misteriosa l'altra cara -la negativa- de l'abisme de llum i de bondat al qual, malgrat tot, ens hi sentim inclinats.

¿Per què el tema del pecat esdevé fosc? ¿Per què tot i que el mal el sentim i l'assaborim amargament com una cendra, sembla que s'hagi de començar el tema del pecat amb una actitud solemne i gairebé apologètica, com si s'hagués de demostrar abans que tot l'existència del pecat?

La resposta és senzilla: perquè crec que es necesita una certa maduresa personal o col·lectiva a l'hora de responsabilitzar-se del fet del mal que hi ha al món. L'actitud de dir: "Aquí hi ha un mal, però jo no en tinc la culpa", és la més primitiva. Per tal de ser realment capaços de dir: "Jo l'he fet; nosaltres l'hem fet" es necessita una actitud molt més adulta i madura. Crec que és per això que, en les diverses etapes de la nostra història cultural, hem viscut míticament la culpabilitat: vull dir que o bé hem creat i viscut el mite de la culpa, o bé, en l'extrem contrari, el mite de la innocència. Però molt més rarament hem acceptat lúcidament i responsable el mal del món com a pecat propi.

El pecat es presenta com a problemàtic perquè la consciència moderna necessita saber-se sense culpa i necessita veure confirmada pels altres la innocència pròpia.

Certament la consciència moderna ha hagut d'experimentar en forma massa aguda els efectes punyents del mal que envaeix el món. I tal vegada per això mateix -per haver experimentat el mal en la pròpia carn- necessita i quasi exigeix sentir-se neta de culpa: "D'aquest horror no en soc jo el responsable, no en tinc la culpa", sembla dir l'ésser humà de la modernitat. Mai la sensibilitat ha estat tan viva, com mai la barbàrie no ha estat tan gran.

A l'ésser humà li costa, doncs, assumir la responsabilitat del mal. Durant la Segona Guerra Mundial els savis de laboratori inventaven els explosius, els plans dels governs els aprovaven, potents grups industrials els fabricaven, els caps dels estats majors decidien els seus objectius, uns homes pilotaven els avions i uns altres llençaven materialment les bombes. Semblava gairebé que tot el poble s'havia mobilitzat per a assolir uns resultats anihiladors. Qui s'ha responsabilitzat? Tal vegada el pilot és rosegat per la culpabilitat ; tal vegada el moviment hippie sorgirà més tard com a empès per la necessitat de creure's totalment al marge d'aquella societat occidora. La gran massa oscil·larà entre la indiferència i la respectabilitat convencional que dóna per suposada la innocència. És que no podria subsistir si assumís de debò aquest mal col·lectiu? (Un mal que sofriren els ciutadans de Coventry com els de Dresde i, no cal dir-ho, els d'Hiroshima.) De què som capaços de fer-nos responsables?"

Josep M. Rovira Belloso a La salvació cristiana, mite i realitat, Editorial Claret (1981)

Ave Maria

Piero della Francesca 1485

Les pregàries en llatí tenien frases fulgurants, com aquestes "gratia plena" i "Dominus tecum" de l'Ave Maria, que ens conviden a ser plens de gràcia i a que el Senyor sigui amb nosaltres...

"Ave Maria, gratia plena,
Dominus tecum.

Benedicta tu in mulieribus,
et benedictus fructus ventris tui, Iesus.

Sancta Maria, mater Dei,
ora pro nobis peccatoribus,
nunc, et in ora mortis nostræ.
Amen."



Possible traducció:

"Se't saluda, Maria, plena de gràcia,
el Senyor és amb tu. (Ve de Lluc 1, 28, l'escena de l'anunciació de Gabriel a Maria)

Ets beneïda entre les dones,
i és beneït el fruit del teu ventre, Jesús. (Ve de Lluc 1, 42, l'escena de la visita de Maria a Elisabet)

Santa Maria, mare de Déu,
prega per nosaltres, pecadors,
ara i en l'hora de la nostra mort.
Així sigui." (Aquesta part no se sap d'on prové; apareix impresa per primera vegada el 1495)



La versió utilitzada tradicionalment per l'Església catòlica en català és la següent:

"Déu vos salve, Maria, plena de gràcia;
el Senyor és amb Vós;
beneïda sou Vós entre totes les dones
i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús.

Santa Maria, Mare de Déu,
pregueu per nosaltres, pecadors,
ara i en l'hora de la nostra mort.

Amén."

A l'Spotify de "merceirai" hi trobareu quatre carpetes amb versions de l'Ave Maria, una dedicada a la de Schubert (1826), una altra a la de Gounod (1856), una altra a la de Vavrilov (1970) i una altra a altres versions.