Discòrdia creixent

Tàpies 1981

"Hi ha una fatídica simetria entre la demanda de diàleg de Gemma Nierga a la manifestació contra l'assassinat d'Ernest Lluch i, ahir, a la plaça Catalunya, el prec de “deixeu-vos emocionar” per una tria de cançons tan discutible (anglocèntrica?, hispanofòbica?, provincianament hipster?) com tota la resta de l'acte d'homenatge a les víctimes del 17-A. Un acte sabotejat per les tensions protocol∙làries i l'esforç de combatre la realitat d'una discòrdia creixent, que no es pot maquillar amb l'analgèsic d'acrobàcies partidistes o una sòbria performance catàrtica. Igual que l'any passat, les mesures de seguretat van desmobilitzar els ciutadans i els mesos passats i les seves interferències han refredat la capacitat d'emoció i han escalfat els mecanismes de, per convicció o atipament, refugiar-se en un legítim: “Ja us ho fareu”.

La saviesa és diversa. Ho confirma que una part dels familiars de les víctimes no volguessin assistir a un acte fàcilment manipulable en mans dels voltors de la propaganda. La bandera d'Espanya que intentava tapar l'enquadrament de la càmera de TV3 i els crits baladrers d'uns hooligans de l'espanyolisme més ultra i intransigent eren només una part de l'ampli repertori de recels. Uns recels encarnats per pancartes o marxes antiborbòniques. Segrestada per diversos nivells de politització, la Rambla només es va obrir quan la política va desmuntar la paradeta. Unitat i respecte, sí, però amb fissures. Aquest és un dels balanços possibles d'un esforç titànic per evitar el que, veient el got mig ple, només es podrà considerar un èxit pensant que podria haver sigut pitjor. Els sons tampoc no enganyen: silenci contingut, aplaudiments reactius, música concebuda com a sedant de cohesió i, per damunt de tot, el soroll de l'helicòpter policial. Desvalguts i acceptant la falsa intimitat consensuada pels equips de protocols, els familiars de les víctimes van trobar la manera de superar els obstacles, que inclouen crits, escopinades i el ja crònic combat entre banderes i pancartes, colors i deliberades cerimònies de la confusió.

Les bones intencions no es poden menystenir, però l'acompanyament i el recolliment que, amb bon criteri, les administracions han intentat teixir au-dessus de la mêlée no va acabar de funcionar. I en l'àmbit de l'escenificació, quan les bones intencions es tradueixen en el que podríem denominar "gemmanierguisme", l'experiència també demostra que la voluntat de concòrdia i de diàleg sense un manual precís d'instruccions tampoc no funciona. Fa uns anys teníem l'esperança que dialoguessin i ara, potser perquè som més grans i realistes, se'ns demana que ens deixem emocionar. Fent balanç d'un dia com ahir, l'autèntica emoció va ser la dels familiars de les víctimes i no la relativa bona voluntat d'uns polítics que no van poder dissimular en quin temps i en quin país vivim."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 18.08.2018

(aquest article pot semblar conjuntural però no ho és gens. D'aquí a uns anys pot ajudar a entendre el moment que estem vivint, el clima social a la Catalunya de l'agost - i no només de l'agost - de 2018)