"L'altre dia em van tornar a preguntar sobre l'hegemonia dins del bloc sobiranista arran de les últimes picabaralles entre JxCat i ERC al Parlament. Fa temps que fem servir malament les paraules en aquest cas i, per això, no enfoquem bé la realitat. Emprem el mot hegemonia per referir-nos a realitats com la competència electoral, la presència territorial, el pes institucional, l'èxit d'un relat o altres factors. És un malentès que es va arrossegant des dels temps del pujolisme, quan alguns donaven per fet que el nacionalisme de Pujol havia assolit l'hegemonia.
Hem llegit Antonio Gramsci però potser no l'hem entès bé. De què parlava el teòric marxista italià quan reflexionava sobre l'hegemonia, sobretot en els seus quaderns de presó? Un grup exerceix l'hegemonia quan ocupa una posició dominant i té la capacitat de definir “els límits del possible”, la qual cosa fa que no hi hagi alternativa a l'ordre que ha establert aquest grup. En termes clàssics, la burgesia havia aconseguit imposar la seva visió del món a la resta (des de l'escola, les esglésies, els mitjans, les associacions, etcètera) i això deixava poques escletxes, que havien de ser aprofitades per aquells que volien transformar la realitat. Calia, per tant, segons Gramsci, portar a terme “una batalla per les idees” abans que la batalla pel poder.
Jordi Pujol va governar la Generalitat durant vint-i-tres anys, va generar lleialtats i va forjar complicitats socials, és evident. Però no va ser hegemònic, de cap de les maneres. El votaven molts ciutadans, però això no atorga automàticament l'hegemonia. Malgrat la llarga duració, el pujolisme sempre va trobar fortes resistències en esferes estratègiques essencials, com el gran capital, la universitat, els cercles intel∙lectuals i els mitjans de comunicació (tot i que la maquinària oficial de CiU, com la del PSOE al govern espanyol i la del PSC en molts ajuntaments, intentava influir cada dia). Ni les elits econòmiques –malgrat les servituds derivades del finançament irregular dels partits– ni el món de la cultura veien Pujol com un dels seus.
En molts sentits, el maragallisme va ser l'altra cara de la moneda, un estil i un discurs que agradava precisament tots aquells que eren al∙lèrgics al pujolisme. Vet aquí la Catalunya dual que ara sembla tan antiga, amb un repartiment clar d'espais d'influència, i una competició obsessiva que, a vegades, produïa duplicitats i tensions. Mentre Maragall i els socialistes feien la batalla de les idees, Pujol va desatendre aquest front sistemàticament, a causa del seu pragmatisme (pensava que en tenia prou amb l'acció de govern) i del seu conegut antiintel∙lectualisme. Una excepció va ser la creació de la Fundació Acta, l'any 1987, amb joves intel∙lectuals nacionalistes.
El general, el món convergent va ser sempre refractari al debat ideològic, Pujol exercia un lideratge tan fort que no deixava gaire espai per aquests esbarjos. Això va ser un desastre per al nacionalisme llavors majoritari, que va viure de rendes doctrinals massa temps. Aquesta actitud només va canviar a partir del 2003, quan Mas va travessar el desert de l'oposició i va comprendre que havia de posar al dia les bases del seu projecte; però aquell interès per les idees va estroncar-se el 2010, quan l'hereu de Pujol va ser investit president.
D'altra banda, ERC, des de la seva refundació i transformació en partit independentista l’any 1989, va dedicar-se a renovar el seu armari ideològic amb molta energia, i amb voluntat de redefinir diverses premisses del nacionalisme català, des d'una mirada contemporània i nova que apropés el discurs a un nou públic allunyat dels referents habituals més identitaris. Carod-Rovira va ser el gran impulsor d'aquesta via.
El nou sobiranisme català, que creix de manera espectacular a partir del bienni 2010-2012, és un èxit de relat i de mobilització social però no té l'hegemonia. Hi ha opinions independentistes i opinions unionistes que parteixen d'aquest implícit i això és un error de grans dimensions, es formuli a favor o en contra de la secessió. Un mal diagnòstic porta a conclusions forçosament equivocades. No és només que els partits independentistes no hagin arribat encara a tenir un percentatge de vot del 51% o més, és que el projecte independentista –tot i el seu gran dinamisme– és estrany o és minoritari en diversos àmbits de la societat, com són les grans empreses, les cúpules universitàries, els mitjans de comunicació principals i moltes corporacions professionals, on els independentistes que en formen part són ben conscients dels delicats equilibris interns.
Si l'independentisme fos avui veritablement hegemònic, la seva capacitat d'arrossegament electoral seria molt superior, així com la seva influència determinant en àmbits prescriptors de primer ordre com –per exemple– el Cercle d'Economia, Foment del Treball i els dos grans sindicats. Aquesta realitat tossuda no pot ser obviada per aquells que ara tenen a les mans el Govern, ni per aquells que –des de fora– exigeixen cada dia gestos de suposada coherència."
Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia del 26.07.2018
