 |
| Uccello 1460 |
Cal ser bona persona per a ser un bon policia? O bé n'hi ha prou amb la professionalitat? Un bon policia no pega als detinguts perquè les normes del cos ho prohibeixen o perquè no està bé pegar a la gent indefensa?
Sovint diem: a mi tant me fa si el cirurgià és una bona persona, el que m'importa és que operi bé. I això ho podem aplicar a tots els professionals, policies inclosos. Però la pregunta és tossuda, i tot i l'aparent obvietat d'aquesta consideració, insisteix en quedar sobre la taula: realment, es pot ser un bon professional sense ser bona persona? S'ha de ser bona persona si es vol ser un bon policia?
Hi ha dos grans arguments en contra de la necessitat de vincular la bondat amb l'exercici de les funcions policials. El primer és que, de fet, de bones persones en sentit estricte, n'hi ha poques, i per tant demanar això als policies no té sentit. De fet, el que demanem no es tant ser bones persones com procurar ser-ho. I ens sembla que no es pot fer servir la dificultat de ser bona persona com a excusa per considerar que els professionals, inclosos els policies, no cal que ho siguin, que n'hi ha prou amb que siguin bons professionals (cosa que certament han de ser; ser bona persona no pot ser una excusa per a no ser un bon professional). Quan fem servir aquest argument -"de bones persones, n'hi ha tan poques..."- per justificar la desvinculació de la funció del professional de la bondat, alguna cosa falla. Quan ens preguntem: "cal ser bona persona per ser un bon mestre?" bé que donem una resposta majoritàriament afirmativa. Doncs si això val pels mestres, perquè no pot valdre per als altres professionals, i per tant també per als policies?
El segon argument és més perillós encara: és el de considerar que per a ser bon policia precisament no es pot ser bona persona. Que les bones persones són massa toves com per dur a terme aquestes funcions. Que hi ha una mena d'incompatibilitat entre ser bona persona i la funció policial (semblant a allò de la necessitat de ser un tauró per a ser polític). El policia ha de ser dur, indiferent, distant; si no ho és, no pot fer bé la seva feina. Els policies no són germanetes de la caritat, es dirà. Aquí es fa una associació abusiva, com si bondat i fermesa, bondat i rigor, bondat i exigència fossin incompatibles, quan no és així. Amb el que és incompatible la bondat és amb la prepotència, l'agressivitat i, sobretot, amb el sadisme...
Si considerem que amb la normativa del cos (encara que inclogui un codi ètic) n'hi ha prou, que la professionalitat és suficient per tenir un cos de policia correcte, que la sanció per la no observació de la normativa ja permet aconseguir l'objectiu, correm el risc de caure en la ingenuïtat. Perquè només quan els comportaments brollen del cor de les persones, de la seva convicció personal profunda, poden resultar efectius. Amb la norma i la sanció -imprescindibles- no n'hi ha prou. La norma no ho pot abastar tot. És impossible, com es diu sovint, posar un policia al costat de cada ciutadà per vigilar si es comporta correctament; doncs tampoc es pot posar un policia al costat de cada policia. Malauradament, la norma es pot transgredir impunement. I les reaccions corporatives ho acaben de facilitar ("entre companys bé ens cobrirem els uns als altres, oi?").
D'aquí els següents punts, que miren de ser una reflexió sobre una formació que afavoreixi la qualitat humana dels professionals en general, i dels policies en particular. Idealista? Utòpica? Potser sí. Però si ho és, o bé si la tractem com a tal (que és una manera de fer que ho sigui), no ens podrem queixar de la inhumanitat de la nostra policia. Demanar una revisió de les normatives internes de la policia és imprescindible, certament, però considerar que amb això el problema quedarà resolt no sembla gaire realista. Insisteixo, per tant, en la proposta "idealista", "utòpica"...
Les forces de
seguretat són un dels sistemes bàsics d’una societat. La qualitat
d’unes forces de seguretat reflecteix (és un indicador) i alhora potencia la
qualitat d’una societat. Les forces de
seguretat, i especialment els seus comandaments, assumeixen una gran
responsabilitat (protecció dels ciutadans, manteniment de l’ordre, aplicació de
la llei, monopoli de la violència...). I les instàncies
socials que assumeixen una gran responsabilitat (les forces de seguretat però
també els empresaris, els polítics, els jutges i advocats, els acadèmics, els directius
d’organitzacions sense afany de lucre, els directius de les administracions
públiques, els metges, els enginyers i arquitectes, els pensadors i creadors, etc.) haurien de tenir particularment clar i
assumir que en el seu comportament no es pot desvincular el talent professional
del talent personal. Els éssers humans no són divisibles, formen unitats que cal
considerar i treballar com a tals.
El talent
professional acostuma a ser objecte de formació i seguiment. El talent
personal, en canvi, és massa sovint menystingut, ignorat, i no s’hi dediquen energies. En part, perquè es considera que el talent personal "s'ha de portar de casa", que el seu desenvolupament correspon a l'àmbit privat o personal de cadascú. També, perquè desenvolupar-lo no és una tasca gens senzilla. Nosaltres volem insistir en que aquest talent personal es pot desenvolupar, i que aquest desenvolupament és responsabilitat tant de cada persona en particular (allò de "portar-ho de casa") com de les organitzacions de les quals la persona forma part, les quals no es poden inhibir d'aquesta tasca i han de mirar de crear estructures potenciadores del talent personal dels seus membres.
Aquí queda obert l'ample camí de les metodologies adients per fer això possible. Car considerar quines es proposen, cal avaluar la seva consistència i els seus pressupòsits (és un àmbit on es pot colar molta fantasmagoria més o menys esotèrica i molta pseudo-ciència). Cal experimentar les propostes i cal discutir-ne els resultats. La nostra proposta és una més, modesta, que es vol afegir al ventall existent. És una proposta fonamentada en la diferenciació de tres àmbits de treball: el de la sensibilitat, el de la qualitat personal i el de l’autoconsciència profunda. Considera que en cada un d'aquests tres àmbits s'han de configurar programes, sempre amb una doble dimensió: d'una banda, la clarificació de conceptes (aquest és un terreny on el simple debat dels conceptes és ja rellevant de cara a l'objectiu buscat) i d'altra banda la proposta de pràctiques, d'exercicis reals a portar a terme. Fem ara només algunes pinzellades generals de com enfocar el treball en aquestes tres dimensions, les quals s'interinfluencien entre sí, tot i no fer-ho de manera mecànica, automàtica.
A) El treball de la sensibilitat té tres àmbits principals de desenvolupament: la natura, la cultura i les persones. 1) Pel que fa a la natura, es tracta d'apropar-nos-hi, de fer-la present en les nostres vides. Intensament present, com una vivència significativa. Tan li fa si és al mar o a la muntanya, a l'hivern o a l'estiu, el cas és fer l'experiència directa de la immersió en la natura. No d'aturar el cotxe i contemplar durant un minut un bonic paisatge, sinó de caminar hores, o d'estar assegut hores, de passar temps entre els arbres, o dalt d'una carena. Cal trobar temps per estar "amb" la natura (no només "a" la natura). I buscar llocs especialment rellevants per a fer-ho (per sort, a Catalunya en tenim molts). Es tracta de submergir-se en la natura i deixar que vagi penetrant en nosaltres. Caldrà trobar moments i llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l'aire, en la forma dels núvols, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. "Fer anar d'excursió als policies?", direu. Doncs sí...
2) Dins de
l’àmbit cultural o de les humanitats, hi ha tres grans terrenys: la filosofia
(reflexió sobre la naturalesa del món i de la condició humana), la història
(origen del cosmos, de l’ésser humà, de les nostres estructures socials i
culturals) i les arts. Dins del món de les arts, hi trobem la
música, la literatura (especialment la novel·la i la poesia), les arts
plàstiques (pintura, escultura, arquitectura, fotografia...) i les arts escèniques
(teatre, cinema, dansa...). Tots ells són àmbits als que ens podem apropar, tant pel coneixement i el debat de conceptes, com per la pràctica, pels exercicis (anar al teatre, veure pintures, comparar-ne, visitar museus..., sempre amb metodologies de treball i acompanyaments personals adients). Sabent que el rellevant no és en cap moment la quantitat de coneixements acumulats sinó el cultiu de certes capacitats perceptives, com ara la capacitat d'atenció, la sensibilitat a la forma i al color, la percepció de contrasts i harmonies, l'observació de les reaccions intel·lectuals, emocionals i avaluatives que les obres ens produeixen... "Portar els policies a un museu?", direu. Doncs sí... Certament, seria necessari establir els nivells de debat i de pràctiques en funció de les persones a formar (es pot demanar més com major
sigui la responsabilitat), però gosem establir la presumpció que unes forces de seguretat
sensibilitzades, cultes, humanitzades farien millor la seva delicada feina...
3) El tercer gran àmbit per al desenvolupament de la sensibilitat és el de la relació amb les persones. En ell podem diferenciar el treball de sensibilització envers les persones concretes i les seves situacions i circumstàncies vitals, la sensibilització envers els col·lectius, institucions, entitats, organitzacions, moviments socials (saber què fan i perquè ho fan) i la sensibilització envers els col·lectius que pateixen (malalts, marginats...). "Portar els policies a visitar malalts a un hospital?", direu. Doncs sí...
Una manera de treballar la sensibilitat és l'observació reiterada, atenta i duradora d'objectes adequats (un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una melodia, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria ...). Mirar d'esbrinar "de què ens parla aquest objecte?". En aquest àmbit és important el diàleg amb altres per contrastar percepcions i enriquir-les; l'exercici en solitari té alguns avantatges (facilitat, prolongació ...) però també té limitacions. I en el treball de la sensibilitat és oportú seguir itineraris: quan som sensibles a alguna cosa, aquesta cosa es converteix en una pista cap a noves metes a assolir, cap a coses semblants a les que, però, encara no som sensibles i que per això podem treballar fins aconseguir que "ens parlin", que siguin expressives per a nosaltres.
Seran, doncs, exemples de pràctiques per al desenvolupament de la sensibilitat coses com ara llegir amb calma i a fons un text, cantar amb intensitat una cançó, anar a veure un quadre a un museu o a sentir un concert, emprendre un debat seriós sobre alguna cosa que considerem rellevant, visitar assíduament a un malalt... També es treballa la sensibilitat esforçant-nos per captar el matís, per captar la diferència que separa coses que, a primera vista, poden semblar iguals o molt semblants, però que, observades amb deteniment, no ho són. Es tracta de refinar la percepció, i això pot donar-se tant davant d'una peça de vestir com davant una tonalitat del mar; tant davant d'una pintura com davant la interpretació d'una obra musical. Comparar les versions d'una mateixa obra realitzades per diferents intèrprets pot resultar d'utilitat en aquesta pràctica. Comparar quadres que són alhora semblants i diferents és un bon exercici. Comparar la lectura d'un mateix poema per part de dues persones diferents també és un bon exercici.
B) El treball de la qualitat personal es pot portar a terme reflexionant sobre la qualitat humana, impulsant el
treball amb valors (distinció entre valors, emocions i
coneixements; pas dels valors espontanis als valors
assumits reflexivament, etc.) i la reflexió sobre la vinculació existent entre valors i compromís. Són importants les pràctiques de deixar-se interpel·lar per determinats valors que continuen sent centrals: amor, bondat, justícia, solidaritat... La qualitat humana passa en bona mesura per treballar valors, i la confrontació amb aquests valors clau hi té un paper de primer ordre.
Per utilitzar un llenguatge menys habitual, podem prendre com a signes o indicis del desenvolupament de la qualitat humana a tres dimensions que inclouen una certa paradoxa: una alegria serena, una sobrietat sensible i una compassió activa. Es tracta d'assolir una actitud d'alegria ferma davant el món i la vida, fins i tot en moments difícils, i sense confondre-la amb la disbauxa o diversió per evadir-se de la realitat. Es tracta d'assolir una sobrietat en la manera de viure que permeti alterar el mínim el món i als altres, i que al mateix temps no comporti menyspreu per les coses ni autodestrucció, sinó més aviat el contrari: fascinació per tot el que ens envolta. I es tracta de desenvolupar una compassió que es tradueixi en interès apassionat pel que passa al nostre voltant, i que no es converteix en sentimentalitat passiva o lament inútil. Es tracta d'arribar a una serenitat que porti a prendre-s'ho tot molt seriosament i, alhora, amb certa distància; una sensibilitat que faci interessar-se per tot i posar per davant els aspectes més bells i agradables de la realitat; una activitat que porti a desenvolupar iniciatives pràctiques per ajudar als altres i per transformar les estructures socials.
A banda de la ja esmentada reflexió sobre la naturalesa de la qualitat humana, és important l'observació de persones i situacions on es puguin trobar indicis, rastres, d'aquesta qualitat. Sabent que sovint no podem disposar de més recurs que el de la intuïció, l’"olfacte", com a detector de qualitat humana. Però l'aspiració personal a la qualitat humana i la pràctica per assolir-la ajuden a desenvolupar aquesta intuïció, a detectar els "fantasmes" (persones que no entren, de fet, en aquesta dinàmica, tot i que pretenen estar-ho fent i que potser els hi sembla que ho estan fent). La qualitat humana no és una creença sinó una experiència. Cal fer-la per constatar-la. No es pot ser un expert en detectar qualitat humana sense estar-hi a prop i atent, sense ser un aspirant compromès en el seu assoliment. "Procurar que els policies siguin persones de qualitat?", direu. Doncs sí...
C) Finalment, el treball de l’autoconsciència
profunda hauria d’abastar l’àmbit del coneixement d’un mateix i el de la relació
amb els altres i amb el món. La lucidesa i l’actitud d’obertura a dimensions de
plenitud, unitat o com se les vulgui denominar s’hauran de prendre en
consideració. Una manera de fer-ho és treballant la noció d’espiritualitat i la
seva vinculació amb les tradicions religioses i el seu ús dels símbols.
Pràctiques de silenci, meditació, ioga, tai xi o altres disciplines poden també
ser contemplades en aquest context. "Fer meditar als policies?", direu. Doncs sí...
